Seguidors

20241031

[2613] Singer i la guerra de les màquines de cosir

 




Segle XIX.  Antiga màquina de cosir SINGER.
Des de començament del segle XIX, de bracet amb la revolució industrial, començaren a desenvolupar-se diferents models de màquines de cosir, i cap a mitjans de segle la cosa ja anava de debò, tant a Anglaterra com als EUA. Fou llavors quan el que és novaiorqués Isaac Singer va millorar un model ja existent d'Elias Howe, que s'avariava sovint. «Va obtenir una patent dels Estats Units al 1851 on se suggeria que incloïa també el pedal que es feia anar per alimentar alguns dels models de màquines; tanmateix, els pedals feia massa temps que estaven en ús i ja no podien ser patentats. Quan Howe se'n va assabentar, de la màquina de Singer, va portar el cas als tribunals i va guanyar, i Singer es va veure obligat a pagar una suma global per a totes les màquines ja produïdes. Fou l'anomenada guerra de les màquines de cosir.

«A la fi, Singer va adquirir una llicència per explotar la patent de Howe i li va pagar 1,15 $ per màquina. Posteriorment, es va associar amb l'advocat Edward Clark i van bastir el primer sistema de venda a terminis, que va facilitar que les famílies els compressin màquines, fins aleshores destinades principalment a professionals, i que va ser el fonament de la popularitat de les màquines Singer» (viqui). Va adquirir una posició dominant de mercat, i cap a final de segle era la marca més famosa al món, amb una quota del 90% de les vendes. L'empresa continuà creixent durant el segle XX, però seguint la petja de la globalització passa a mans xineses a final del segle. Justament l'any 2000 trau la primera màquina elèctrica, i al 2005, la marca Singer llança una màquina de cosir que broda i cus de forma aleatòria per mitjà d’ordinador.

Segle XIX.  Antiga màquina de cosir SINGER.
Ves per on: sempre havia cregut que el nom anglés de les màquines, singer>cantant, es devia al fet de la cantarella persistent que feien a l'hora de cosir, i que tan sovint sentíem a casa de petits, quan la mare hi pedalava. Doncs no: porten el nom de l'inventor.

 Casa SINGER. BCN.
Al borbònic carrer de Ferran 36-38. 

1902. Casa SINGER. BCN.
«Catalunya Artística», de 25 de desembre (ddd-uab).
Gran establiment per a l'exposició permanent dels 150 models de màquines de cosir i aparells diversos: una indústria florent en aquells temps. Amb la moda del prêt-à-porter del darrer terç del segle, a les cases s'hi va anar deixant de cosir. Però com diu l'article, l'empresa «no limita sa esfera d'acció únicament a la dona; se proposa una fi més enlairada, seriosa i transcendental. Les màquines que exhibeix són aplicatives a les exigències i conveniència pràctica d'infinitat d'indústries». En tot cas, «les senyores descobreixen avui nous horitzons que els hi permet tenir la convicció que ha arribat l'hora de deixar de banda molts treballets que abans feien a mà, i que gràcies als nous models de la Casa Singer avui poden enllestir ràpidament amb més precisió i doblement elegants».
 
1902. Casa SINGER. BCN.
«Catalunya Artística», de 25 de desembre (ddd-uab).

Antiga màquina de cosir SINGER.

1886. Antiga màquina de cosir SINGER.
«Diario de Lérida», de 27 d'abril (FPIEI).
A Lleida, l'establiment s'instal·là al carrer Major, és clar. Hi feien classes de franc per apendre'n. Una de les línies de vendes eren les escoles de xiquetes. Coses d'aquells temps. 

1858. Antiga màquina de cosir SINGER.
«Diario de Barcelona», de 25 d'abril (ARCA).
Des de ben antic, a la capital catalana, pocs anys després de l'invent. Llavors se'n mostraven a la casa de banys del carrer de Sant Pau, 11.
 
1862. Antiga màquina de cosir SINGER.
«Diario de Barcelona», de 12 d'octubre (ARCA).
Llavors ja era «la muy conocida y privilegiada máquina de coser». Prometien la millora del 80% del rendiment de treball, de la competitivitat. Lo representant de la Casa Singer tenia despatx i exposició a la Fonda de les Quatre Nacions, 49, al segon pis, amb horari de senyora, d'11 a 4 de la tarda.

1862. Antiga màquina de cosir SINGER.
«Diario de Barcelona», de 14 de novembre (ARCA).
La competència era prou manifesta per reclamar-se representant de la casa a Catalunya.
 
1862. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Telégrafo», de 14 de febrer (ARCA).
Al carrer Escudellers, s'hi venien màquines «sistema Singer». Lo negoci era tan gran, que donava per a imitacions, probablement, més barates. Com avui. 

1863. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Telégrafo», de 22 d'octubre (ARCA).
Sabatera però amb habilitat amb la màquina SINGER, amb sou prou decent per als temps.

1865. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Telégrafo», de 21 de gener (ARCA).
Al carrer dels Tres Llits barceloní, màquines d'imitació, fabricades aquí, a 50 duros. La qual cosa vol dir que les Singer eren de preu molt més elevat. Algú se'n decorda de quantes pessetes feien els duros? Lo padrí encara hi comptava. 

1865. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Telégrafo», de 12 de novembre (ARCA).
Fabricació i publicitació d'imitacions. Durant un segle, de mitat del XIX a mitat del XX, les màquines de cosir foren un gran negoci.

1868. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Principado», de 14 de juny (ARCA).
Màquines de 30 a 100 duros. En Miquel Escuder en començà la fabricació cap al 1861 copiant les patents dels models internacionals de més prestigi. Donava garantia de funcionament per 4 anys, «por su extrema solidez y permanencia».

1872. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Principado», de 30 de juny (ARCA).
La representació a Barcelona de la competència europea de SINGER, la casa anglesa Whight i Mann. Del model, en digueren la silenciosa, cosa que ens dona la idea de com eren de sorolloses les primeres màquines inventades, que devien fer uns enormes catacrocs de ferro. Això sí: la podia fer anar una nena de 7 anys, segons l'anunci. 

1908. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Pallaresa», de 2 de gener (FPIEI).
La gran casa de les màquines de cosir lleidatana, ara al carrer Major 36.

1918. Antiga màquina de cosir SINGER.
«El Ideal», de 3 de febrer (FPIEI).
  
1892. Antiga màquina de cosir SINGER.
Postals publicitàries amb barreja de modernor i vestits tradicionals. Com era i és freqüent en els estrangers, amb confusió del país del qual parlen. 

Segle XX.
L'esplèndida cartelleria sobre la Casa Singer donaria per una tesi doctoral. No sé, però, si n'hi hauria algun en català...







[2612] Per la Catalunya del Vuit-cents: Montblanc i la Conca de Barberà

 


1894. Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).
«Lo Teatro Regional», de 7 de desembre (ddd-uab). 
Claustre del Santuari de Santa Maria de Bell-lloc. 
 
1894. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).
«Lo Teatro Regional», de 12 de desembre (ddd-uab). 
 Lo porxo del carrer Major de la vila al final del segle XIX.

1894. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).
«Lo Teatro Regional», de 29 de desembre (ddd-uab). 
 Lo portal de la vila closa. 
 
1895. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).
«Lo Teatro Regional», de 5 de gener (ddd-uab). 
Sepulcre al castell barberenc.

1895. Santa Maria de Bell-lloc, Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).
«Lo Teatro Regional», de 4 de maig (ddd-uab). 
La magna portalada romànica.

1894. El Pla de Santa Maria (l'Alt Camp).
«Lo Teatro Regional», de 13 de novembre (ddd-uab). 
Detall de l'església de l'antic poblet del Pla de Cabra, als peus del pas d'aquest nom a la Serra Carbonera, que es feu conegut pel pas de l'autopista A-2. Desconec quan li fou canviat lo nom al poble, però les raons semblen òbvies, oi?

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Aquesta revista montblanquina es publicà entre 1925 i la guerra. En aquest reportatge fa un repàs històric de la vila i els dibuixos de l'autor, Miquel Paula, ens remembren lo Montblanc dinovesc. 

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Racons medievals montblanquins.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Los porxos de Casa Desclergue, la residència del veguer, actualment oficina bancària.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Breu descripció de les muralles, del castell i de Santa Maria la Major.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Lo call de Montblanc, ja amb llum elèctrica.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Lo Portal de Sant Jordi a la muralla.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
Sant Miquel, lo convent de Sant Francesc, l'Hospital i l'església de Santa Magdalena, i altres casals de la vila.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).
«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).
La muralla montblanquina, amb les cases adossades al mur.





20241028

[2611] L'acció bèl·lica de Maials, 1834

 


10 d'abril de 1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Crokis de la Acción de Maials» (BVD).
La primera topada dels carlins contra los isabelins, començada a l'octubre del 1833 i que duraria fins al 1940. Al cap de sis mesos de declarar-se hostilitats, tingué lloc de part de les tropes fidels a la reina espanyola l'alliberament de Maials, presa pels carlins.  

10 d'abril de 1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Crokis de la Acción de Maials» (BVD).
Disposició de les tropes de la Reina (espanyola) i de la dels carlins (ombrejades amb franja negra), i disposades entre Maials i Almatret.

1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Diario de Barcelona», de 17 d'abril (ARCA).
 Manuel Carnicer, nascut a Alcanyís, fou un dels principals generals carlins a l'Aragó i gosà traspassar l'Ebre fins a Maials. La resposta de l'Ejército de Cataluña reialista fou ràpida i contundent, i Carnicer hagué de tornar a travessar l'Ebre per la barca d'Escarp amb la cua entre cames. 

1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Diario de Barcelona», de 16 d'abril (ARCA).
L'escampada dels carlins fou total: retorn precipitat cap a l'Aragó «sin pararse más de cuatro credos». La premsa era llavors molt sensacionalista i partidista, i cal no pendre-s'ho tot massa al peu de la lletra quan afirma que hi hagué partides que hagueren de saltar al riu perquè eren perseguits i «queriendo pasarlo para salvarse, se ahogaron la mayor parte en medio de sus aguas». El general carlí fou detingut i afusellat l'any següent. 


10 d'abril de 1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Crokis de la Acción de Maials» (BVD).
Lo document d'arxiu, a dalt. Detall de l'aiguabarreig d'Escarp i la Granja, i fins a Mequinensa.

1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«El Vapor», de 18 d'abril (ARCA).
Lo mariscal de «las tropas y urbanos de Catalunya» fou Josep Carratalà, militar alacantí que havia servit a la Guerra del Francès i al Perú. La topada s'inicià a les tres de la tarda, rere els tossals de Maials, després d'una marxa de set hores. Els carlins disposaven de 1.200 soldats d'infanteria i una vuitantena de cavalleria. 

1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Diario de Barcelona», de 25 d'abril (ARCA).
La retirada de Carnicar cap a Montalbán a Terol. Va repassar l'Ebre per la barcar de Cinco Olivas, abans de Sástago, només amb 140 soldats, «después de la sangrienta derrota y desastrosa dispersión que sufrió en Maials». Probablement amb exageració, s'hi parla de 600 carlins morts i ofegats, i nombrosos presoners.

1834. L'acció militar de Maials a la primera carlinada.
«Diario de Barcelona», de 20 de maig (ARCA).
La fama de l'acció bèl·lica del terme maialenc s'estengué per arreu.