Seguidors

20231228

[2545] Lilla, el poble del coll

 

1932. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Òscar Torras i Buixeda (1890-1975) (AFCEC-MdC).
Si hi ha una cosa que molt probablement no farem en aquest any nou, serà pujar pel Coll de Lilla. Tothom ja sap de la inauguració del túnel desitjat. Nosaltres hi passem cada setmana, i hem de dir que ha pagat la pena: en una horeta som a Tarragona i passat i tot. Però durant segles, des d'època romana, no n'hi havia d'altra. De petits, tots los lleidatans en recordem les corbes, allà a on les carraques dels nostres pares (dic carraques amb tots els respectes, perquè en un R4 eren capaços d'encabir-hi mitja dotzena de canalles al darrere!), allà a on els primers cotxes utilitaris dels anys 60 i 70 s'escalfaven del radiador i treien fumerades blanques de vapor. Tot a canvi d'un dia inoblidable de mar i arena.

1912. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (AFCEC-MdC).
Malgrat la roberiada que porten, la foto fou presa al mes de juny. Una imatge per al record d'una excursió per a aquesta família amb possibles. S'hi aprecien els mollons que delimitaven l'esbalç i el ferm de terra. 

1960. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«El Noticiero Universal», de 7 de setembre (ARCA).
XL Volta Ciclista.
1962. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
(font de la imatge).
El coll fou sempre un clàssic de les Voltes ciclistes. 
Ja asfaltat a la postguerra.

1845. Lilla (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A mitjan segle XIX, el poblet de Lilla encara era municipi, a sis hores de carreter de la capital tarragonina, que ara, amb l'A-27, s'han reduït a un quart d'horeta. Sempre a l'ombra del pas ancestral: «situada al pie del collado y del mismo nombre». Tenia llavors una seixantena de cases per a uns 80 veïns o caps de família, i 261 habitants en total. L'emplaçament en aquells topants tan aspres i escarpats feia que veiessin passar el Francolí sense profit, «cuyas aguas no pueden aprovecharse por la elevación del terreno áspero y quebrado». Només al fons del «derrumbadero» o barranc s'hi trobava «la mejor tierra de cultivo y regadío» amb aigua escassa derivada de fonts de muntanya. Amb la que s'agafava de Miramar, s'abastia el poble «por tres canales, junto a la iglesia, abasteciendo al vecindario y dos balsas o lavaderos».
El terme incloïa els masos de Llorac i Rosell, i les muntanyes de la Cugulla i Coll de Lilla. L'economia hi anava de primera: dos molins farines i dos més d'oliers... i quatre fàbriques d'aiguardent!

1913. Lilla (la Conca de Barberà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Aquesta bonança econòmica no fou suficient per garantir-los la condició de municipi, i en una d'aquelles reformes que uns denominats experts fan cada cert temps, el poble fou annexat a Montblanc (1878). 
Ara que s'ha sabut que en la Catalunya actual dels 8 milions, la meitat de les poblacions del país han perdut habitants, no tardarem a veure'n una altra, d'aquestes reformes d'experts, que proposaren reduir més municipis. Aquesta és la visió del reequilibri territorial des de la nostra capital, que malauradament no difereix gaire de l'altra, de la carpetovetònica. Només saben fer tisorada i au! ja us apanyareu si no hi ha botigues o caixers o secretaris d'ajuntament o metges o escola... La qüestió és que la gent d'aquests pobles no incrementi el dèficit. Com si construir línies de metro interminables i sempre desviades a l'alça en el pressupost no l'augmentés, el dèficit! Una bona política de reequilibri territorial hauria de passar per abocar-hi més recursos, pas mai per traure'ls-hi, i subvencionar els serveis bàsics que calgui. 

A començament de segle XX (en el padró de 1920), el poblet havia incrementat la població fins a més de 430 habitants des de setanta o vuitanta anys enrere, i ja tenia dos-cents edificis! Definitivament, aquella segona meitat de segle XIX fou una bona època per als lillencs (que suposo que és el gentilici, perquè no l'he sabut confirmar). 

1913. Lilla (la Conca de Barberà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut del primer Ajuntament del poble al segle XIX. La meua esperança és que tots aquests poblets esbarriats per la nostra geografia recobrin en alguna nova època futura el seu govern municipal. Tot i que, prou bé que ho sabem, los tiros no van cap aquí, que hagués dit mon pare...

1930 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1833-1942) (AFCEC-MdC).
Vista del poble (cap al centreesquerra de la imatge).

1930 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Carles Fargas i Bonell (1833-1942) (AFCEC-MdC).
La població penjada sobre el barranc.

1950 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Antoni Maymó i Duarte (1833-1942) (AFCEC-MdC).
El poble penjant, gairebé. Sort d'aquesta feixeta d'hortets, amb els cavallons perfectament arrenglerats pel mestre hortolà: es reconeixen a cop d'ull.

1819. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Diario de Barcelona», de 7 de juliol (ARCA).
 Ara fa dos-cents anys i poc més, ja es treballava a les costes del coll de la carretera de Tarragona a Lleida. Al cap de dos segles, dos túnels (un per sentit) les han fetes passar a la història.

1914. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«El Diluvio», de 23 d'octubre (ARCA).
Els corredors del Nàstic s'entrenen fins al Coll de Lilla, i fins al cim, el Molló de Miramar.

1928. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«D'ací d'allà», núm. 132, de desembre (ARCA).
 Vista des del Coll de Lilla cap al poble i la Conca, paisatge de Jaume Mercadé.
Avui per ací sota hi passen els túnels de l'autovia.

1989 i ss. Joan Coromines, Onomasticon Catalaniae.
Emplaçada «entremig d'alzinars de la Serra de Miramar», diu el mestre etimòleg, «a la puja del coll del seu nom, per on la carretera general passa de la Coca a l'Alt Camp de Tarragona». Ja es preparava el terreny, per tal com aposta per una etimologia Lilla>Alilla, terra d'alzines, si més no, de «vegetació de tipus quercini molt més que la de coníferes o fruiters».

19750 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
Foto: Camil José i Guiu (1937-1991) (AFCEC-MdC).
Vista de Lilla, al centre, des de Mont-ral. A més, el Tossal d'en Jordà, la Cogulla i la Serra Carbonera. La moderna forestació, però, sembla haver canviat els quercus per coníferes, desafiant el topònim secular...

1955. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«El Noticiero Universal», de 25 de miag (ARCA).
La VI Volta Automobilística a Catalunya no podia obviar pas el pas pel Coll.

1960. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«El Noticiero Universal», de 16 de febrer (ARCA).
Una furgoneta R4 bolcada pel vent a les costes del Coll. 

1837. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Diario de Barcelona», núm. 295, de 22 d'octubre (ARCA).
El Coll de Lilla sempre havia estat indret de bandolers, agitadors, lladres o revolucionaris, segons el color del vidre amb què ho mirem en cada cas. No se'n salvaren les revoltes carlines, i en aquella data, ja avançada la primera, hi fou mort el capitost Joanet Marcó, sembla que traït pels seus propis companyons, que anaren de seguida a acollir-se a l'indult.

1855. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Diario de Barcelona», de 14 de febrer (ARCA).
Paratge sovint solitari en aquelles èpoques reculades, era lloc indicat per a delictes i crims. Ara, què hi feia un tragines amb sis o set unces d'or, que deuen fer un quart de quilo poc o molt, no ho sabrem mai. L'assalt fou descobert al pas de la diligència de Montblanc, ja a la part de mar del coll, a la Font de la Senyora. 

1856. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Diario de Barcelona», de 3 de març (ARCA).
La nova carretera vuitcentesca, estrenada aquell any. Només hi faltaven els guarda-rodes, que eren uns cons de pedra massissa que es col·locaven als vorals per evitar que el carruatge caigués en un esvoranc o esbalç lateral, sobretot als revolts. 

Guarda-rodes (Museu al carrer).
Antics guarda-rodes... de carro.

1883. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).
Un infortunat traginer mort amb vilania, i trobat a dins son carro.  

1971. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«Tarea», lleida, de juny (FPIEI).

1982. Lilla, el poble del Coll de Lilla.
«El Noticiero Universal», de 3 d'agost (ARCA).
Les peticions d'un túnel pel coll comencen cap als anys 70 del segle XX i van afermant-se amb els anys. ens ha calgut esperar mig segle, que en termes històrics és un no-res, si ho comparem, posem per car, amb els segles transcorreguts entre els primers projectes i la construcció del Canal d'Urgell. 
Ara que a casa hi passem gairebé cada setmana, anada i tornada, ho celebrem de debò.



[1054] Tarragona, 1634



Quina la fem? Canal Whatsapp


Posted by
Labels: ,

20231226

[2544] La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria

 

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).
Façana principal de l'Hospital, amb les finestres que els segles anteriors s'hi havien obert per donar ventilació als pavellons, i que la restauració taparà. El nou règim dictatorial franquista (espanyol) desplegà després de la guerra un altre dels seus braços armats: l'adoctrinament intel·lectual, i la creació de l'IEI al 1942 responia a aquest objectiu, però comportà la rehabilitació com a seu de la institució de l'antic Hospital. Al llarg de la dura i inacabable postguerra que els nostres pares hagueren de patir, foren nombrosíssimes les publicacions de tota mena que sortiren al carrer: no només les d'investigació cultural com Ilerda, sinó altres de més modestes i senzilles, com fulls parroquials i integristes (Sígueme, Todo para María, Vida Parroquial, Divino Afán, Apóstoles, Hoja Dominical,...), altres d'agrícoles i ramaders (Lérida ganadera Boletín Informativo Puig Burgués, Impulso,...), butlletins informatius de mútues i gremis, tots els òrgans del règim amb falangistes i companyia (Forja, Tarea, Acento, Inquietud...). Encara s'ha de fer el gran estudi sobre aquesta darrera batalla del franquisme en els «años de la Victoria». Tot i que també afectes al règim, les revistes d'informació general, com Ciudad o Labor, amb múltiples plomes col·laboradores, tingueren un avantatge: en retratar la Lleida del carrer, no podien amagar la realitat pròpia de la ciutat sota la pàtina de la visió oficial i en castellà obligat. Juntament amb algunes plomes insignes que ens recordaven la història i el passat, com la de l'incansable cronista oficial en Josep Lladonosa, la catalanitat surava ací i allà per articles, cròniques i ressenyes.

Tornat a la rehabilitació de l'Hospital, ben cert és que aquests darrers decennis aquesta institució cultural de la Diputació de Lleida, degudament renacionalitzada des dels anys 80s per diferents presidents, ha fet obres de manteniment i reestructuració. Des del 1915, amb el trasllat de la tasca hospitalària al nou hospital, la Diputació havia destinat sempre el casalici a usos culturals. Però la imatge general de l'Hospital, encara avui, és deutora de la rehabilitació que la Lleida franquista en feu ara en fa 80 anys. 

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).
Retaule barroc de la Marededeu dels Desastres (1738), d'Antoni Escarpenter, que substituí el de Francesc Cristià de 1700 i destruït durant la Guerra de Successió.

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1943. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ilerda», núm 1 (FPIEI).

1949. La restauració de l'antic Hospital de Santa Maria.
«Ciudad», quadern III (FPIEI).




[2227] Lo Pes del Rei, pesador dels pesos



Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , ,

20231222

[2543] Temps era temps, quan a Lleida hi nevava: la nevada de 1954


1954. Nevada a Lleida, lo Pont Vell. 
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).
Al pas que anem, costarà de veure neva altre cop a Lleida. A la postguerra del segle passat, n'hi hagué algunes, però llavors amb la penúria de recursos amb què les famílies vivien sota la dictadura franquista (espanyola), les nevades no eren gaire ben rebudes. Encara que les imatges d'una Lleida blanca (en aquesta ocasió del fotògraf Gómez Vidal) sempre ens fan badar, oi?

1954. Nevada a Lleida, l'estació del ferrocarril. 
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).

1954. Nevada a Lleida, l'Hospital vell de Santa Maria.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).

1954. Nevada a Lleida, Blondel.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).
Des dels jardinets posteriors de l'Hospital de Santa Maria.

1954. Nevada a Lleida, l'entrada als Camps Elisis.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).

1954. Nevada a Lleida, la Rambla d'Aragó.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).
A l'altre costat, l'edifici de l'antiga Caixa, ara delegació departamental del Govern, i el gran casalot de la Maternitat, ara biblioteca. 

1954. Nevada a Lleida, la Plaça Sant Joan.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).
Als peus de la Seu Vella, i amb la paradeta tancada de la castanyera.

1954. Nevada a Lleida, la Plaça de l'Ereta.
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).

1954. Nevada a Lleida, Camp de Futbol
«Labor», de 10 de febrer (FPIEI).
L'antic camp de la Joventut Republicana, llavors requisat en benefici de la UD Lérida, tot cobert de neu.





Posted by
Labels: , ,

20231219

[2452] Dels colors del blau

 

Mapa lingüístic del mot color (mapologies.com).
Mapa lingüístic del mot color (mapologies.com).
A les llengües d'Europa occidental, el mot color, derivat del llatí COLOR-IS, s'ha estès per tots els territoris que li són propis, inclòs el romanès, que en aquest cas no ha sofert tanta pressió eslava, per causa de la divisió de formes etimològiques en aquesta família. Mentre que les llengües germàniques, p.ex. l'alemany farbe, s'han mantingut fidels a la seua arrel familiar, amb alguna excepció, com la de l'anglès color, colour, de clara i antiga influència romànica. Tampoc el basc va poder resistir-se a la llatinització d'aquest concepte.

No podem deixar d'esmentar l'arrel grega croma, que a través de les arrels cultes -crom, cromo- croma-, cromato-, ha fornit de nombrós vocabulari, originàriament tecnicocientífic, a les llengües modernes: monocrom-a, policrom-a, cromosoma, cromatografia, cromatisme, o l'abreviatura cromo, nom escurçat del procés d'impressió i esdevinguda tan popular entre la canalla del segle XX, tot i que sembla que la moda encara perdura. I tot i que de petits, als pobles, en dèiem sants, dels cromos, fins i tot o sobretot als de futbolistes.

La llengua catalana, doncs, presenta nombrosos derivats de l'arrel llatina, ja siguin verbs: colorar>colrar, acolorar, descolorar, acolorir, descolorir, colorejar (dcvb)..., ja siguin noms: colorant, coloret, coloració, decoloració, colorímetre, coloraina..., ja siguin adjectius: incolor-a, colorista. El cas, però, és que el mot fou femení (com tants de mots acabats en -or), i així en tenim inacabables testimonis en la llengua medieval, com en el Tirant: «vingueren vestits amb sos gesarans e jaquetes, totes de una color e d'una faiçó». O com quan Jaume I li etzibà a l'alcaid de Xàtiva que la ciutat «és del regne, volem-la cobrar...e deim-vos que ens la rendats. E quan oí aquesta paraula perdé la color, e tenc-se per pres», segons que llegim al DECLC d'en Coromines, qui afegeix: «L'oposat a perdre la color... és tornar en sa color 'tornar en si'». Pareix que el canvi de gènere començà a notar-se des del segle XVII ençà, mentre alguns altres encara aguanten el femení: olor, calor, fortor...

Mapa lingüístic del mot blau (mapologies.com).
Mapa lingüístic del mot blau (mapologies.com).
En la història antiga de la civilització, sempre hi esmentem la tardança en l'aparició de l'ús del color blau en pigments i pintures, i en les llengües: 
«Els poetes grecs antics van descriure el mar com a verd, marró o "del color del vi". El color no s'esmentava a l'Antic Testament. Els vermells, negres, marrons i ocres es troben a les pintures rupestres del Paleolític superior, però no blau. El blau tampoc es va utilitzar per tenyir teixits fins molt després del vermell, ocre, rosa i morat. Això probablement es deu a la dificultat perenne de fer colorants i pigments blaus. D'altra banda, la raresa del pigment blau el va fer encara més valuós... El blau no era un dels quatre colors primaris de la pintura grega descrits per Plini el Vell (vermell, groc, negre i blanc). Per als romans, el blau era el color del dol, així com el color dels bàrbars, dels celtes i dels germànics. No és estrany, doncs, que vestir-se de blau es consideri un acte denigrant, fet pel qual els grans senyors no el fan servir en la seva vestimenta, només els pagesos i les persones de baixa condició social. La indiferència cap al color blau s'estén a altres àmbits de la vida quotidiana, en què ni tan sols apareix, com succeeix amb l'antroponímia, la toponímia, la litúrgia, el món dels símbols i els emblemes» (viqui).

A Lleida, però, en fem excepció: tenim noies i dones que s'apel·len Blau, fruit de la llegenda sobre la Marededeu de la catedral lleidatana medieval, esdevinguda després Seu Vella per mor de l'ocupació militar espanyola de 1707. Explicada per Pep Coll, fa així:

Un blau al front de la Mare de Déu
«Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes. Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituir-la, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnifica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells orgullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra.

«L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de salut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava a un colom que s’havia aturat amb les ales esteses damunt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant presidint la reunió dels apòstols. Els ulls de la mare, en canvi, no havien mirat el colom sinó més avall, cap els devots que entraven i sortien del portal. Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfronta al bloc de marbre.

«Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del vestit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués tocar-lo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar vida i l’expressió al rostre de la Mare de Déu. El vell mestre no se’n sortia. Cap de les cares que primer pastava amb fang tenien l’expressió reflexiva ni la mirada de serenor que ell pretenia infondre a la imatge. Un matí, fastiguejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbarjolar-se una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap.

«Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar veient visions: la seva estàtua plantava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava.
- Qui ho ha fet això? - va exclamar.
- Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne.
- El mestre va fulminar-lo amb la mirada:
- Qui t’ho ha manat? No és la teva feina mocós!
- Jo em pensava...

«El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espetegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprova el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodigi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintar-li la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi posessin, el blau tornava a sortir.

«La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. Encara que no vagin mai a missa ni bategin els seus fills, entren de tant en tant a la catedral a fer-li una visita. Els artistes demanen a la imatge que faci sortir blaus a les seves obres perquè així semblaran més vives. Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyir-los, els ha de confirmar com a mestres excel·lents».
Pep Coll
La nit que la muntanya va baixar al riu. Llegendes d’arreu de Catalunya.
Ed. La Galera (2008)
Lapislàtzuli
Si retornem al mapa lingüístic del color blau, hi observem com en les llengües romàniques hi ha divisió de denominacions. Una part van adoptar el mot d'arrel germànica, en alemany blau, i que en català ja pareix documentat al segle IX en un document «al vell monestir d'Eixelada-Cuixà», puntualitza en Coromines, i és mot que apareix en tots els nostres clàssics medievals. En canvi, a les llengües peninsulars altres i també en dialectes italians s'hi incorporà un arabisme, cast. i gallegoportuguès azul (<lapilàtzuli, pedra blava, del sànscrit o persa a través de l'àrab). En it. azzurro (al costat de blu), potser a través d'un atzur francès. Mentre que en romanès s'hi donà un corriment de percepcions sensorials i albastru (<alabastre, llum blanca translúcida blavosenca, d'ALBUS) esdevingué el mot del color blau. 

Joan Coromines (DECLC), del color blau.
El nostre magne mestre etimòleg s'esplaia sobre els orígens germànics del terme, asseverant que «el vocabulari germànic es convertí en la font de diversos noms romànics de color gràcies al fet que les dones germàniques foren molt ocupades com a filadores, sobretot en les zones del Limes, en el període imperial romà, i que una de llurs ocupacions principals fou la confecció de vestits i llur tintura en diferents colors», cosa per la qual fou també la proveïdora del vocabulari.

Joan Coromines (DECLC), del color blau.
Sobre la percepció del blau entre la cultura romana, afegeix que creure que no podien referir-se al color blau «és exagerat, car el mot que feia aquest paper era CAERULEUS... designa el blau marí en el 95% dels exemples». Mot derivat de CAELUS cel, amb sufix i metàtesi de la L>R, no va perdurar en romànic. L'hem recuperat com a cultisme, ceruli. 
Disposem també al DIEC del mot modern cian, que és un pigment blau verd usat en les tricromies i en les quadricromies i que és present en molts termes químics per mitjà dels prefixos cultes cian, ciano-, del grec gr. kýanos, blau fosc: cianosi, cianòmetre, cianamida, i que ha donat el substantiu cianur.

Per acabar, només afegirem la dita popular, que fa: 
de color blau, que l'amor hi cau.





Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , ,

20231216

[2541] La geologia del Montsec

 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
La geologia del Montsec exposada per l'enginyer de mines, geòleg i pioner de la fotografia i l'excursionisme Lluís Marià Vidal (1842-1922).


1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les roques de la Pertusa, al marge dret de la Ribagorçana, vistes des de l'ermita, al marge esquerre. Abans de la construcció del pantà, un pont en permetia la comunicació directa. Pertusa vol dir foradada, o sia, tallada. Que és ço que el riu li fa al Montsec al congost de Mont-rebei.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Una de les vistes més antigues del congost de Mont-rebei, perfectament centrada, amb albirament de la torre de Girbeta al costat septentrional.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les pedres montserratines al conglomerat de Pessonada, del temps de l'oligocè.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
El congost dels Terradets, amb l'antic pont de camí de ferradura que travessava la Pallaressa, el qual encara roman dempeus bé que sense trànsit ni ocupació des que s'hi feu la carretera al 1913 per al pas de la maquinària pesant de les obres del pantà de Sant Antoni.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Representació del tall geològic transversal entre Isona (nord) i Alòs (sud). 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Els aixecaments tectònics de la serralada del Montsec ens descobreixen «lo que las llanuras guardan a grandes profundidades (...), esa biblia donde la historia de la Tierra está escrita en sus estratos, y cuyas letras son los fósiles», escriu l'enginyer Vidal en aquella destacada revista científica, publicada (en castellà) per l'Observatori de l'Ebre de Roquetes. 

1905. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 23 de juny (ARCA), 
La descoberta de la muntanya a Catalunya tingué lloc just al tombant del segle XIX al XX, i les rutes, descobertes i estudis eren publicats a primera plana dels diaris. 

1926. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).
Estudiosos del Congrés Geològic Internacional fan ruta pel Montsec i Pirineu. Probablement, van baixar del tren a Tàrrega per pujar cap a Vilanova de Meià, des d'on passaren al Pallars pel congost del Pas Nou de l'Hostal Roig. La caminada fou prou llarga, fins a dinar al bosc als peus del Coll de les Forques, a l'altra banda de la Pallaresa. «Foren obsequiats els congressistes amb una rica selecció de fòssils del Montsec que el senyor Castejon, de Vilanova de Meià, s'havia esmerçat a recollir per fer-ne un present als expedicionaris que, amb els altres fòssils que ells mateixos van arreplegar, es van emportar de la grandiosa muntanya del Montsec un formós tresor paleontològic».
Van fer nit a la Conca, visita a Tremp i Eroles, pas dels Terradets a migdia i visita de la central de Camarasa a la tarda, a on van passejar-se amb «canot automòbil», o sia, amb barca de motor. Al vespre, retorn a Tremp, amb sopar d'homenatge. 

1920. La serralada del Montsec.
 Foto: Josep Salvany (MdC).
La carretera nova dels Terradets, després de la construcció del pantà de Tremp, amb les torres elèctriques per transportar la llum cap a la capital catalana, en aquells anys del segle XX de capitalisme desbocat.




[1336] Vistes centenàries de la Conca de Meià

[1878] «Qui coneix la terra, l'estima», homenatge a Lluís M. Vidal

Quina la fem? Canal Whatsapp





Posted by
Labels: , , , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)