[2536] De Canejan i la Vall de Toran, més

 

1907 ca. Bordius, Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler i Santaló (MdC-AFCEC).

Fixeu-vos en les teulades de palla de les antigues bordes. Tota la família pendent del retratista, que els ha fet passar a la posteritat, en aquesta meravellosa imatge etnogràfica. Tot i que avui tenim tantes i tantes coses, com enyoro —vosaltres no?— aquella vida senzilla, alineada amb la natura. Deu ser la vena rousseauniana del bon salvatge que em batega per dins.

1907 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler i Santaló (MdC-AFCEC).

El poble de Canejan a l'horitzó, a mitjana alçada, amb el campanar que ens el fixa a la vista. A baix a la vall, la Garona fa el seu curs cap a l'Atlàntic. 

1913. Canejan (era Val d'Aran).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort/ Francesc Carreras Candi.

El poble s'ajau en un petit replà d'una llomada a 900 m d'altitud, tot vigilant l'entrada cap a la vall de Toran: «la seua posició alterosa en la vessant de la muntanya del seu nom, pel qual cim passa la ratlla frontalera amb França, fa que gaudesca d'un extens panorama en lo baix Aran», amb los pics de les Maleïdes que sobresurten a l'altra banda, a l'oest, de l'Aran. S'hi citen els diversos llogarets del municipi amb els habitants respectius. 

1913. Canejan (era Val d'Aran).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort/ Francesc Carreras Candi.

«En los seus estrets i costeruts carrers s'hi veuen algunes cases de senyorial aspecte, com la de Sirat, amb quadrada torre del segle XVI i la de Benosa, qui té una romànica capella al costat». Recull l'article la conservació de les celebracions tradicionals durant la festivitat de Sant Joan d'agost, amb les aubades dels xicots al matí i la de les xicotes a la tarda. S'hi esmenta el ball del soun trencat, ballat al galop, que l'autor no associa amb el ball cerdà. També en destaca el Carnestoltes, amb la mascarada del barbacàs, una festa ancestral, «composta de jovent del poble grotescament disfressat i ajudat per los pastors que hi acuden». De la informació que trobo per la xarxa, s'infereix que és un d'aquells carnestoltes bestials del Pirineu, en què les disfresses se fan amb pells, i es desfila pels carrers amb torxes i sorollada de banyes i esquellots per espantar els mals esperits... i la gent del poble. Car els pastors ancestrals eren gent de mala jeia, descendents dels antics pobladors bascoides pirinencs, de costums poc acristianats. 

1907 ca. L'Estany Llong de Liat, Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler i Santaló (MdC-AFCEC).

Un dels estanys més grans de l'alta muntanya a Catalunya, i també profunds, amb més de 30 m, al costat del qual hi hagué les antigues mines.

 

1907 ca. L'Estany Llong de Liat, Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler i Santaló (MdC-AFCEC).

Una perspectiva més oberta del llac, amb les dolines que s'hi formen i el Tuc de Mauberne (2.880 m) vigilant des de l'est.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

Paisatge nevat.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

Vista a les Maleïdes des dels voltants del poble.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

Una borda enmig del paisatge nevat.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

Vista del poble, penjant al vessant muntanyenc.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

Un pastor amb un petit ramat pels carrers del poble.

1910 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Josep Puntas i Jensen (1887-1962) (MdC-AFCEC).

En Josep Puntas fou enginyer industrial i pioner de la fotografia a la Catalunya del 1900, el qual com a excursionista i membre del CEC ens deixà nombroses (i ara impagables) imatges del Pirineu (enllaç).

...

...

...

1989-1997. Canejan (era Val d'Aran).

Joan Coromines (Onomasticon).

Sembla que el topònim apunta a una etimologia de nom de persona, CANDIDUS o CANDIDIUS. Coromines fa constar el gran creixement modern del poble, al llarg del segle XIX, en què més que triplicà la població (per causa de la mineria) i s'hi construí l'església, amb relíquia del segle XVI incorporada, ai, aquests capellans! 

1908. Canejan (era Val d'Aran).

«Anuario Riera» (BDH).

Les mines explotades a la Vall de Toran eren de blenda, una mena de zinc sulfurós. En aquesta edició de l'anuari, l'informant ja era més meticulós que a la primera de 1896, i s'hi fan constar, a banda de les primeres autoritats de l'època, els diferents establiments del poble: fusters, ebenistes, paletes, sastres, sabaters, ferrers, moliners i també els cafès i les tavernes, els hostals, els contractistes de treballadors per a les mines... i els (quatre!) professors de música. Quina afició! S'hi detallen els llogarets agregats al municipi amb els habitants respectius. 

1989-1997. Toran, Canejan (era Val d'Aran).

Joan Coromines (Onomasticon).

L'etimologia dels topònims pirinencs és punyetera, perquè és antiquíssima, i l'estudiós n'arriba a perdre les pistes en la foscor dels temps. Arribats a aquest punt, la ciència esdevé més aviat novel·lística, i el nostre mestre etimòleg arriba a concloure que la probabilitat més gran és que el Toran aranès, com els Torà catalans, remeten a cursos d'aigua i, estirant aquest fil, que serien gairebé onomatopeics en al·ludir al retrò o retruny de l'aigua fluvial durant les sovintejades avingudes en les èpoques del desgel. 

1951. Canejan, era Val d'Aran.

«Ciudad», de febrer (FPIEI).

Per a la terminologia afranquistada de les revistes de la postguerra del segle XX, tot era español. Moda que continua en algunes al nostre segle... 

Això sí, preciosíssima foto, d'en Ton Sirera.

[2535] De Canejan i la Vall de Toran

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2535] De Canejan i la Vall de Toran

 

1892. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

Probablement, la primera foto històrica de la vila, datada del 22 de juliol, captada per un dels nostres grans pioners de la fotografia, en tombar un revolt del camí que baixava Garona avall cap al nord de la vall i descobrir el poble de Canejan, a mitjana alçada, com feien bona part dels pobles muntanyencs per tal d'aprofitar l'escalf de les hores de sol. El camí era ple de trilles o roderes de carro, i quan s'enfangava, cosa sovintejada en aquelles latituds, devia ser de trànsit dificultós.

1845. Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

L'autor de l'obra, el polític liberal navarrès Pascual Madoz, fou durant algun temps, cap allà al 1837, jutge i governador (espanyol) de la Vall d'Aran. D'on, doncs, la seua coneixença del territori i completesa dels articles sobre els pobles de l'Aran.

Canejan, a l'extrem nord de l'aleshores recent província lleidatana, era a gairebé dos dies de carro de la capital ponentina i a tres de capital nacional, emplaçat ben a prop de la confluència de la Garona amb el riu Toran, però «en el declive o pendiente de una cuesta». El poble tenia llavors 135 cases «reunidas, pequeñas y bajas, casi todas cubiertas de pizarra, distribuidas en varias calles pendientes, estrechas e irregulares, algunas empedradas», amb un placeta amb l'ajuntament. Disposava de fonts públiques, escola de primària amb uns 50 xiquets! (diria que si no ho especifica, és que no n'hi havia de xiquetes), i una església parroquial dedicada a Sant Sernilh, que tenia una «torre cuadrada con un reloj y cuatro campanas», amb el cementiri al costat. Hi havia altres capelles, al poble i al terme, en especial l'ermita de Sant Joan de Toran.

1845. Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

El riuet de Toran era variable de cabal, però la Garona «es de muy fuerte caudal y tanto el uno como el otro crian muchas y escelentes truchas». Per pujar des del camí reial fins al poble calia i cal travessar pel Pontaut sobre la Garona, i més amunt, sobre l'arriu de Toran, passar-ne un altre de bona alçada, «un puente de piedra muy alto de un solo arco», el qual experimenta «frecuentes desbordaciones  causando notable daño en los prados». A més del reg que se'n derivava, hi hagué també un molí fariner, una serradora i una farga de batan, o sia de dos maces que picaven alternativament, empeses per la força del corrent aquós. 

El municipi tenia diversos llogarets de bordes esbarriats pel terme, com els de Campespín, Porcingles, Bordius, Sant Joan i Pradet. Els boscos n'eren explotats sobretot per la fusta, i eren de propietat comunal, administrats per l'ajuntament. 

L'article fa un repàs a la mineria i a la producció agrícola i ramadera, i en destaca també la pesca («truchas y angulas») i la caça, amb presència als boscos de «osos, lobos y zorras, notándose que los mejores cazadores de todo el valle son de este pueblo». Si calia finançament municipal suplementari, s'hi aplicava un arbitri que anomenaven talla.

El poble tenia llavors 83 veïns o caps de casa, amb un total de gairebé 500 habitants. Actualment, n'hi ha una vuitantena. 

1892. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

Una altra de les primeres fotografies del terme de Canejan, al riu i muntanyes de Sant Joan de Toran, en una imatge de començament de juliol.

1845. Sant Joan de Toran, Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Situat en un «parage alegre y pintoresco», el llogaret tenia una desena de bordes, i una ermita, «a la cual concurren muchos devotos no solamente del valle de Aran, sinó también de los pueblos inmediatos de Francia», en especial per la festivitat del 29 d'agost.

El riu de Toran té l'origen a l'Estany Negre de la muntanya de Liat. Té una extensió de tres hores i mitja, diu l'autor, o sia, el temps que tardaríem a recórrer-lo a peu, fins a desaiguar a la Garona. Tres rierols hi aporten aigües: el Petit, el Pontes Antes, i el Filanedre (desconec si actius en l'actualitat, i no els trobo citats a l'Onomasticon). Amb el desgel, el cabal del riu de Toran «aumenta por lo menos en tres veces», i «en su curso forma dos elevadas cascadas». Era ben aprofitat per sa força hidràulica i disposava de 8 palanques «de madera mal construidas y bajas» i un pont de 45 vares d'alçada (o sia, uns 30  metres), recolzat sobre el rocam.

1907 ca. La gorja de Marc de Liscòrn del barranc de Güèrri,

Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (MdC-AFCEC).

Una imatge centenària d'aquest petit paradís, al cap del barranc de Güèrri, que baixa cap a l'arriu de Toran.

1896. Canejan (era Val d'Aran).

«Anuario Riera» (BDH).

Passats cinquanta anys, cap a la fi del segle XIX, el municipi poble arribava ja a més de 800 habitants, i el poble a més de 300. S'hi detallen les persones que poblaven els poblets agregats: Bordius, Tell i Cabamunt amb 50, Campespín i Pierra amb 61, Carrera i Mola amb 31, Carinhan i Carrec amb 78, Pradet i Sant Joan amb 179, Porcingles i Sesclada amb 108.

Hi havia escola de xiquets i xiquetes, un estanc (segurament per la proximitat de la frontera i dels gavatxos que hi devien acudir), i s'hi citen els propietaris urbans i rústics. Però cap altra botiga ni taverna o altres serveis, potser per poca cura de l'informant. 

1907 ca. La ribera del riu de Sant Joan de Toran,

Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (MdC-AFCEC).

El riu de Toran als peus de l'ermita i del llogaret.

1907 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (CSIC).

Els carrers costeruts, amb algunes cases amb antiga teulada de palla.

1907 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (CSIC).

Les ferrenyes cases de pedra i els pallers dalt de les bordes.

1907 ca. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (CSIC).

La primera i molt coneguda imatge del ball cerdà, típic de les contrades pirinenques.

[1218] La Vall d'Aran al segle XIX

[1190] Entre l'Aran, Boí i Benasc, 1876

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2534] L'Emili Pujol, fill predilecte de la Granadella

 

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

Bella imatge del fotògraf lleidatà Gómez Vidal a les escales de la catedral de les Garrigues, l'església de la Granadella, que va captar aquell moment de la sortida de la missa d'homenatge que l'ajuntament va oferir al mestre guitarrista, fill del poble, nat al 1886, i que llavors tenia ja 80 anys. La sortida de missa havia sigut un dels moments més viscuts als pobles durant cents d'anys, un moment en què la gent s'hi trobava i s'hi barrejava, i s'hi saludava, i s'hi xarrava, i s'hi reconeixia com a comunitat, com també en els enterraments, abans dels tanatoris.  

Veient, l'altre dia, el programa d'El Foraster gravat a la capital de les Garrigues altes, me va vindre al cap aquesta imatge, que feia temps havia vist i el pensament me va començar a burxar. Entre altres personatges castissos (com ara en Quildo), que són l'objectiu que en Masferrer persegueix tot fent-se el carallot per traure'ls tot el suc, s'hi entrevistà un xicot (un home, vull dir) d'origen musulmà, emigrat a la població. Un moro, com ell mateix, prou integrat com a treballador municipal i cert domini de la llengua del país, reconeixia que li deien. I vaig pensar que la vida de tants i tants pobles nostres que durant segles (i particularment i adoctrinadora durant el darrer franquisme espanyol, al del segle XX em refereixo, no pas a l'actual) va girar al voltant de l'Església, com a institució i com a edifici singular de cada vila, ara es troba braç a braç amb la de persones que representen una altra religió, costums i llengua, que durant segles fou anatematitzada. Un contacte cultural (que els profes també vivim quotidianament a les aules, i que parlem de morets, per assuaujar el terme), sovint viscut per una part de la societat com a xoc ideològic quan la diversitat no s'integra en la nostra normalitat tradicional.

No és pas que me'n sàpiga greu per la capellanada, i encara menys ara que vaig fent els tràmits per apostatar-ne. Només constato la ironia de la història. Vull dir que avui, com a societat, no tenim espais compartits de vida, de comunió social, o si voleu de participació o associació comunes. Ni tan sols el futbol. I que ens caldria tindre'ls o buscar-los o crear-los. 

Veurem el camí que va fent tot plegat, que anem fent, tots plegats.

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

Diu la crònica que «al salir del templo, el Sr. Pujol fue saludado entusiásticamente con vítores y aplausos, homenaje sincero y emotivo...» al fill predilecte de la vila. El dinar tingué lloc al Casino granadellenc, amb recital de l'Orfeó lleidatà a les postres i un parell de deixebles que n'interpretaren algunes composicions. 

2020. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

Els diners singulars que alguns municipis van crear per lluitar contra la desacceleració econòmica provocada per la pandèmia (una mica com al 1937 molts pobles van crear bitllets de pessetes), en el cas de la Granadella van homenatjar el seu gran artista amb el Granadeuros.

L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

Fotografia esplèndida del mestre de la guitarra, en un dels seus recitals (enllaç).

1965. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», abril (FPIEI).

Al I Curs de Guitarra de l'Orfeó Lleidatà.

1983. «Història de la Granadella», 

Josep Lladonosa i Josep Solé.

La catedral de les Garrigues amb l'antiga creu de terme, en una imatge antiga de la vila.

[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885

[416] La Granadella, de segle a segle

[2533] Sobre els torredans, o de la Torre de l'Espanyol, més

 

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

L'època de transició dels vells carros als nous vehicles motoritzats. Llavors convivien pels carrers. Recordo que al meu poble, davant de casa, hi hagué uns anys un carro aparcat. Quan la canalla pujaven cap a la punta, s'aixecava de l'altre costat, quan tornaves cap a l'altre cantó, tornava a baixar i la colla corríem d'una punta a l'altra tan de pressa com podíem per fer la balança. Fins que vaig entrepussar i caure de dalt a terra, i em vaig trencar la clavícula. Devia tindre no pas més de cinc anyets. Vaig portar el braç enguixat cap endarrere, sí, cap endarrere, una bona temporada.

També fou època de certa bonança econòmica, i les cases, sobretot als carrers nous, començaren a mostrar cases modernes, amb totes les comoditats i grans portalades, en comparació a les velles i atrotinades cases del centre de la vila. A molts pobles, tres quarts d'això mateix. 

La foto, sense color, és magnífica, amb la padrina portant la nena al braç, potser cap a casa a berenar pa sucat amb oli, sal (o sucre els més llepafils) i xocolate (en masculí, en la majora del dialecte nord-occidental). Malauradament, no en puc donar referència exacta.

1913. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort/ Francesc Carreras Candi.

Cap als anys 20 del segle XX (de quan data la segona edició d'aquest llibre enciclopèdic), la Torre arribà a la seua punta màxima d'empadronament. En els següents cent anys, perdria els mil i es quedarà amb els sis-cents que ronda actualment. Pertany al bisbat tortosí, que arriba a mossegar la comarca del Priorat cap enllà de la Torre. Llavors ja tenien un carrer dedicat al Comte que portava el títol de la vila. Encara avui hi existeix un bell casalici, dit Cal Comte.

1913. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort/ Francesc Carreras Candi.

Com en tants altres pobles, a totes les cases hi destaquen les golfes amb amples galeries, que servien per posar-hi fruites i verdures a assecar, per guardar-hi sacs o garbes, o per estendre-hi la llançolada, i que regulaven la temperatura de la casa: obertes al sol de migdia a l'hivern, però ventilades i fornidores d'ombra a l'estiu. 

1913. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

«Geografia General de Catalunya, Província de Tarragona», 

Emili Morera i Llauradó / Francesc Carreras Candi.

L'escut dinovesc de la vila, amb una torre, és clar. Tot i que els orígens del poble no remeten a cap fortificació, sinó a un petit burg crescut a redós d'un mas.

1927. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

«El Correo de Tortosa», de 26 de març (ARCA).

Succés luctuós per esfondrament d'una casa.

1915. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC).

Com hagués dit mon pare amb el seu suau sarcasme, a aquestes ja no els fan mal los queixals. Totes les dones s'amunteguen a la cantonada del rentador del poble per sortir a la foto, veritable testimoni d'aquells temps passats. Tot hi eren dones, és clar, que hi feien safareig, en tots els sentits imaginables del mot. 

1922. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

«El Correo de Tortosa», de 14 d'octubre (ARCA).

L'arribada de l'aigua a les fonts del poble, solemnitzada amb una gran celebració: les bandes musicals de la Ilustración Obrera, revista barcelonina d'aquell inici de segle XX i que buscava la instrucció dels treballadors, benedicció catòlica (el ritual tribal que mai no hi faltava) i premi a les fonts més ben engalanades, missa sermonada, carreres pedestres a la carreterra, funció infantil a la plaça i ball popular al Frontó. Una festassa, vaja. 

1915. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC).

Sant Jaume presidint la portalada barroca, aixecada sobre l'antiga

1915. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC).

La creu de terme amb el poble al fons. El camí tombava entre oliveres centenàries. 

1928. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Revista «Ibérica», núm. 724, de 21 d'abril (ARCA).

Mapa i ressenya del projecte del previst pantà del Montsant, una mica més amunt de Margalef, una obra «para ser construida en años sucesivos»... que mai no va arribar. Ara, a la Ribera d'Ebre, el reg de suport ha millorat un pèl les condicions dels productors agrícoles, però haver de passar tot el segle XX sense reg, portà al desastre demogràfic dels pobles de la comarca. En canvi, d'aigua per a les nuclears, no en va faltar (ni en falta) pas. A la fi, un pantà s'hi va fer, però a l'altre costat del Montsant, als peus del Salt de la Reina Mora siuranenca cap al 1973.

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

[2532] Sobre els torredans, o de la Torre de l'Espanyol

Quina la fem? Canal Whatsapp