QUINA LA FEM?: [2535] De Canejan i la Vall de Toran

20231201

[2535] De Canejan i la Vall de Toran

1892. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

Probablement, la primera foto històrica de la vila, datada del 22 de juliol, captada per un dels nostres grans pioners de la fotografia, en tombar un revolt del camí que baixava Garona avall cap al nord de la vall i descobrir el poble de Canejan, a mitjana alçada, com feien bona part dels pobles muntanyencs per tal d'aprofitar l'escalf de les hores de sol. El camí era ple de trilles o roderes de carro, i quan s'enfangava, cosa sovintejada en aquelles latituds, devia ser de trànsit dificultós.

1845. Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

L'autor de l'obra, el polític liberal navarrès Pascual Madoz, fou durant algun temps, cap allà al 1837, jutge i governador (espanyol) de la Vall d'Aran. D'on, doncs, la seua coneixença del territori i completesa dels articles sobre els pobles de l'Aran.

Canejan, a l'extrem nord de l'aleshores recent província lleidatana, era a gairebé dos dies de carro de la capital ponentina i a tres de capital nacional, emplaçat ben a prop de la confluència de la Garona amb el riu Toran, però «en el declive o pendiente de una cuesta». El poble tenia llavors 135 cases «reunidas, pequeñas y bajas, casi todas cubiertas de pizarra, distribuidas en varias calles pendientes, estrechas e irregulares, algunas empedradas», amb un placeta amb l'ajuntament. Disposava de fonts públiques, escola de primària amb uns 50 xiquets! (diria que si no ho especifica, és que no n'hi havia de xiquetes), i una església parroquial dedicada a Sant Sernilh, que tenia una «torre cuadrada con un reloj y cuatro campanas», amb el cementiri al costat. Hi havia altres capelles, al poble i al terme, en especial l'ermita de Sant Joan de Toran.

1845. Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

El riuet de Toran era variable de cabal, però la Garona «es de muy fuerte caudal y tanto el uno como el otro crian muchas y escelentes truchas». Per pujar des del camí reial fins al poble calia i cal travessar pel Pontaut sobre la Garona, i més amunt, sobre l'arriu de Toran, passar-ne un altre de bona alçada, «un puente de piedra muy alto de un solo arco», el qual experimenta «frecuentes desbordaciones causando notable daño en los prados». A més del reg que se'n derivava, hi hagué també un molí fariner, una serradora i una farga de batan, o sia de dos maces que picaven alternativament, empeses per la força del corrent aquós.

El municipi tenia diversos llogarets de bordes esbarriats pel terme, com els de Campespín, Porcingles, Bordius, Sant Joan i Pradet. Els boscos n'eren explotats sobretot per la fusta, i eren de propietat comunal, administrats per l'ajuntament.

L'article fa un repàs a la mineria i a la producció agrícola i ramadera, i en destaca també la pesca («truchas y angulas») i la caça, amb presència als boscos de «osos, lobos y zorras, notándose que los mejores cazadores de todo el valle son de este pueblo». Si calia finançament municipal suplementari, s'hi aplicava un arbitri que anomenaven talla.

El poble tenia llavors 83 veïns o caps de casa, amb un total de gairebé 500 habitants. Actualment, n'hi ha una vuitantena.

1892. Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

Una altra de les primeres fotografies del terme de Canejan, al riu i muntanyes de Sant Joan de Toran, en una imatge de començament de juliol.

1845. Sant Joan de Toran, Canejan (era Val d'Aran).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Situat en un «parage alegre y pintoresco», el llogaret tenia una desena de bordes, i una ermita, «a la cual concurren muchos devotos no solamente del valle de Aran, sinó también de los pueblos inmediatos de Francia», en especial per la festivitat del 29 d'agost.

El riu de Toran té l'origen a l'Estany Negre de la muntanya de Liat. Té una extensió de tres hores i mitja, diu l'autor, o sia, el temps que tardaríem a recórrer-lo a peu, fins a desaiguar a la Garona. Tres rierols hi aporten aigües: el Petit, el Pontes Antes, i el Filanedre (desconec si actius en l'actualitat, i no els trobo citats a l'Onomasticon). Amb el desgel, el cabal del riu de Toran «aumenta por lo menos en tres veces», i «en su curso forma dos elevadas cascadas». Era ben aprofitat per sa força hidràulica i disposava de 8 palanques «de madera mal construidas y bajas» i un pont de 45 vares d'alçada (o sia, uns 30 metres), recolzat sobre el rocam.

1907 ca. La gorja de Marc de Liscòrn del barranc de Güèrri,

Canejan (era Val d'Aran).

Foto: Juli Soler Santaló (MdC-AFCEC).

Una imatge centenària d'aquest petit paradís, al cap del barranc de Güèrri, que baixa cap a l'arriu de Toran.

1896. Canejan (era Val d'Aran).

«Anuario Riera» (BDH).

Passats cinquanta anys, cap a la fi del segle XIX, el municipi poble arribava ja a més de 800 habitants, i el poble a més de 300. S'hi detallen les persones que poblaven els poblets agregats: Bordius, Tell i Cabamunt amb 50, Campespín i Pierra amb 61, Carrera i Mola amb 31, Carinhan i Carrec amb 78, Pradet i Sant Joan amb 179, Porcingles i Sesclada amb 108.

Hi havia escola de xiquets i xiquetes, un estanc (segurament per la proximitat de la frontera i dels gavatxos que hi devien acudir), i s'hi citen els propietaris urbans i rústics. Però cap altra botiga ni taverna o altres serveis, potser per poca cura de l'informant.