[2453] De Tahití o l'Illa d'Amat

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

L'illa del Pacífic, Otaheite en llengua aborigen, fou descoberta per al món occidental pels gavatxos, al 1768, data de la primera circumnavegació francesa. A partir d'aquell moment, fou idealitzada com un paradís terrenal, a on la gent hi vivia en la innocència i felicitat primigènies. De fet, el primer nom en llengua europea, fou de Nova Citera, com l'illa grega a on nasqué la deessa Afrodita, i els grans enciclopedistes i filòsofs francesos divuitescos la veien com la terra ideal del bon salvatge. Fou, però, colonitzada pels anglesos (al pas de l'omnipresent capità Cook) durant uns deu anys, en aquella dècada dels setantes del XVIII, moment en què van produir-se tres expedicions espanyoles del virrei (català) del Perú, Manuel d'Amat i de Junyent, oncle del nostre polígraf Rafael d'Amat i de Cortada, autor del Calaix de Sastre. 

Per als episodis sentimentals del virrei català del Perú, veg. l'articlet sobre la Perricholi de Marc Pons). 

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

 L'illa pacífica de nom català, de vagues ressonàncies lul·lianes, d'Amic e Amat, que res no hi tenen a veure.

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

1772. Tahití o l'illa d'Amat (BVD).

El virrei Amat tenia bona visió estratègica, tot i que a la fi sembla que el rei (espanyol) Carles III no hi tingué interès, en aquesta illa perduda al mig del Pacífic, ni sabé o volgué aprofitar-se de la debilitat i fi pròxima de la monarquia francesa. Del bracet francès s'ha anat occidentalitzant, sobretot a partir de després de la segona gran guerra del segle XX: primer, com a base del programa francès d'assajos nuclears; després, com a destinació turística i territori gavatxo d'ultramar. 

1900 ca. Gauguin a Tahití.

L'illa, i la resta d'illes polinèsies, s'acabarien de fer famoses just a la darrera dècada del segle XIX, gràcies a les pintures que en feu durant l'estada a l'illa el pintor francès Paul Gauguin. 

1930. Aurora Bertrana, «Paradisos oceànics».

L'escriptora catalana, filla del també escriptor Prudenci Bertrana, hauria de figurar en tots els llistats de dones precursores al nostre país. El llibre és, encara ara, una deliciosa lectura estiuenca, després de la qual les ganes d'anar-hi són irrefrenables. «Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat... Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora: "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda: "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua"». Bona ressenya biogràfica i del llibre a la viqui. 

Sobre la seua obra de preguerra: enllaç.

1933. «Islas de ensueño», Aurora Bertrana.

Traducció castellana, amb una seixantena de fotos, majorment fetes per la pròpia autora.

1943. «Fenua Tahiti. Vision de Polynésie», Aurora Bertrana.

Traducció francesa. 

1964. Josep M. de Sagarra, «La ruta blava. Viatge a les mars del Sud».
Biblioteca Selecta, núm. 367.
L'ínclit autor va haver de fugir de Catalunya durant la guerra civil, per evitar que els republicans més impresentables li fessin la pell. A Marsella s'hi va casar amb Mercè Devesa i, amb subvenció de Cambó, emprengueren viatge a la Polinèsia, mig de lluna de mel, mig de treball. El president de la companyia naviliera del vaixell en què feren el trasllat durant un parell de mesos fins a Tahití, els oferí passatges arregladets de preu. De la feina, en sorgí aquest llibre, que no es publicà pòstumament fins al 1964, tot i que se n'havia editat la versió castellana al 1942. TV3 en faria un documental, amb guió de Joan de Sagarra, al 2009, tot resseguint l'estela de l'exili polinesi del nostre gran autor. Enllaç vídeo.

«La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i de les mars del Sud no és gens idíl·lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L'escriptor no té pèls a la llengua a l'hora d'explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s'ho mira amb els ulls de l'europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l'envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta» (viqui).

1942. Josep M. de Sagarra, «El camino azul. Viatge a Polinesia».

L'edició castellana en temps de cru franquisme.

[2449] Lo Baró de Maldà a Sant Martí i a Maldà, 1794

[2452] «Hegyek Alján», o la pel·li hongaresa de «Terra Baixa» (1920)

 

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

(enllaç text).

Les empreses distribuïdores de cinema, mut encara és clar, van veure una línia de negoci complementària en l'edició de petits llibrets, mida butxaca, sense excessives pàgines, amb un resumet de l'argument de la pel·lícula i alguns fotogrames. El preu era prou assequible per a la gent treballadora ben col·locada o menestrals o botiguers, i també, òbviament, per a la classe burgesa: una edició amb ampli espectre de lectors. No crec que els llibres, que sortien setmanalment, com diu el títol de la col·lecció, seguissin exactament a les projeccions de les sales. Sinó que més aviat anaven recollint films projectats en algun moment o previstos de projecció. El consum de cinema, molt alt entre la societat d'aquells anys 20, amb més de cent sales a la capital catalana, potser no podia ser tan regular com alguns haguessin volgut, i no cada setmana podien anar-hi. Els llibrets llavors li podien omplir aquest buit. L'afició per conèixer les històries de la pantalla i els seus protagonistes va començar a generar fans i seguidors, com fins avui. Encara que en aquells dies, com que la diversitat de mitjans no era tan i tan gran, es concentraven en gran manera sobre la cinematografia: aquesta col·lecció edità més de sis-cents títols fins a l'acabament de la dècada!

 N'hi hagué nombroses, d'aquestes col·leccions, editades a Barcelona. Malauradament, sempre en castellà. La diglòssia accentuada feia costós recuperar el prestigi social de la llengua en aquells temps. El cinema, a més, entrà en espanyol, com p.ex. actualment molts dels continguts d'internet o de les aplicacions audiovisuals dels mòbils que gasta el jovent... i no els no tan joves. Ara bé, el prestigi de Guimerà va fer que, tot just un mes o dos després de mort al juliol, la col·lecció tragués un número especial dedicat a la seua memòria, ni que fos en castellà. Per a l'ocasió, s'hi recuperà un film hongarès sobre «Terra Baixa», estrenat l'any anterior, al 1923, a les sales de Madrid, probablement també de Barcelona.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

L'estrena mundial tingué lloc al 15 de març de 1920, suposem que a Budapest (IMDB). El guió no fou fet sobre l'obra original, sinó a partir del llibret de l'òpera que n'havia fet Eugen D'Albert.  La fitxa pertany al llibre sobre la col·lecció publicat per J.L. Martínez Montalbán, 2002 (enllaç). El paper de Manelic, dit Pedro en aquesta versió, el feu Alexander Petrovics, i la Marta, l'Ila Loth, sigui dit per a la posteritat. 

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

Fotogrames de la producció cinematogràfica i cartell en hongarès,

(mafab.hu).

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

Fotogrames de la cinta muda.

1924. «Tierra Baja», Àngel Guimerà.

«La Novela Semanal Cinematográfica», B, 1923-1930.

La contraportada anunciava el següent número. Al preu d'1 pta.

1920. «Hegyek Alján», o «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Director: Bela Balogh, Guió: Jozsef Pakots.

El crit de la Marta al seu Pedro (Manelic). Vegeu els vuit últims minuts del film ací: enllaç. 

De l'obra de Guimerà, ja se n'havien fet tres pel·lis fins al moment, al 1907 (d'en Fructuós Gelabert, però en castellà), al 1913 a l'Argentina i al 1914 als EUA (Marta of the Lowlands, de J. Searle Gallo), i al 1924 se'n faria la versió alemanya (Tiefland, d'Adolf Edgard Licho). La història rousseauniana d'en Manelic, la recerca i triomf de les essències i la puresa de l'esperit de la terra lligaven amb un corrent profund de la cultura europea dels inicis del segle XX, d'arrel romàntica i també nietzscheana. Per altra banda, la realitat és que, per a la majoria d'espectadors europeus, el drama fou un producte "espanyol", i Pedro els devia acomplir millor les expectatives que no pas Manelic, oi?

 [2446] L'estrena madrilenya de «Tierra Baja», 1896

[2451] L'estrena lleidatana de 'Quo Vadis'

 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Pallaresa», de 29 de maig (FPIEI).

L'estrena lleidatana d'un dels primers grans clàssics del cinema mut. S'estrenà al març d'aquell any i un parell de mesos després es projectava al teatre dels Camps Elisis. Es tractava d'una superproducció (blockbusters) amb més de cinc mil extres, llarga durada de dues hores, escenes majestuoses i accions de gran efectisme. L'expectació a la nostra ciutat, per tant, era màxima, i l'estrena valgué tota una portada del diari. El preu de l'entrada general era de 32 cèntims, que anava pujant amb la categoria desitjada per al seient, fins a les 5 i 6 pta de les llotges de dalt i de platea. Cada dia dos sessions, al vespre i a la nit. 

Diu l'explicació: «reconstrucción exacta de las horribles escenas de hace 2.000 años, tomadas en el mismo lugar donde ocurrieron». El sentiment catòlic, molt ancorat llavors en tots els àmbits socials, devia portar molta gent al cinema i a una certa catarsi davant la pantalla. L'efecte del cinematògraf, invent molt nou encara, era molt gran en els esperits. 

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«La Prensa», de 29 de maig (FPIEI).

Anunci de mitja pàgina amb els horaris i preus. Fins aleshores, en els pocs anys de vida que duia, la cinta més destacada de la història del cinematògraf. Però també de cara al futur: les grans produccions dels anys daurats del sonor, n'imitaran l'estil i maneres. 

Devia fer goig veure grups i grupets de lleidatans ben mudats creuant el pont per atansar-se al Teatre dels Camps Elisis a l'hora de les sessions. A l'anunci, no s'hi indica si hi havia acompanyament musical durant les dos hores que durava el film.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 28 de maig (FPIEI).

Els dies previs a l'estrena, alguns diaris lleidatans incloïen un breu anunci de l'esdeveniment.

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 30 de maig (FPIEI).

L'estrena no anà com s'havia previst: la projecció era de molt mala qualitat i el públic s'hi revoltà: «acruentose por momentos la indignación del público, demostrada con golpes y silbidos en tal forma que tuvo que suspenderse la proyección». Calgué retornar els calés a petició del mateix gobernador (espanyol) de la ciutat, que també feu avisar la Guardia Civil. que aquest cop no va haver d'apallissar ningú. 

Aquest fiasco és dels que fa mal: els lleidatans van passar de poder veure la pel·li gairebé just després de l'estrena, igual que molts altres espectadors europeus i americans, a sentir-se altre cop ciutadans de segona, un pes que portàvem (portem encara?, potser ja no tant o no gens?) de segles a les espatlles. 

Un cop passat l'aldarull, sembla que els problemes tècnics van solucionar-se i els qui van romandre al teatre pogueren veure'n el que restava de projecció «en las condiciones que debía estar desde el principio».  Recull la notícia que hi havia molta expectació ciutadana. 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», d'1 de juny (FPIEI).

La projecció ja era feta amb «claridad y fijeza» de les imatges. El Teatre dels Camps tornaria a omplir-se «por completo de público ávido de emoción».

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», d'11 d'octubre (FPIEI).

Les queixes contra la immoralitat del que s'oferia per mitjà del nou invent, el cinematògraf, van sorgir de seguida. Títols com Quo Vadis, en canvi, eren vistos com a exemple de formació moral i intel·lectual. S'hi reclama l'ús pedagògic de les pel·lis, lluny de la depravació que l'autor de l'escrit veia en la majoria dels films muts d'aquella època. 

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

«El Ideal», de 13 de novembre (FPIEI).

A la tardor, al cinema «Nueva Catalunya» de Lleida, s'hi reprogramà la pel·lícula, «con llenos rebosantes en todas las sesiones».

1913. Estrena de Quo Vadis a Lleida.

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 2 d'agost (FPIEI).

Durant aquell estiu, la cinta es degué passar en nombrosos cinematògrafs de les nostres comarques, com ara a les Borges d'Urgell (com deia l'article), en què es testimonia la popularitat assolida ràpidament pel cinematògraf, amb el funcionament de diverses sales a la capital garriguenca ja aquell any. De Quo Vadis, «la sensacional pelícola», se'n feu una projecció triplicada! durant dos dies de juliol.

1913. Quo Vadis, de George Kleine.

Feta sobre el llibre original polonès de Henryk Sienkiewicz, escrit al 1896, en què el drama històric dels cristians volia presentar-se com la metàfora de l'opressió nacional que sofria el poble de Polònia. «El títol, que en llatí significa on vas?, al·ludeix a una tradició que s'explicava entre els primers cristians, en la qual l'apòstol Pere, que fuig de Roma per posar-se fora de perill de la persecució, es creua amb Jesús. Pere li fa aquesta pregunta, a la qual Jesús li respon que serà crucificat a Roma per segona vegada perquè els seus propis deixebles l'abandonen. Avergonyit de la seva covardia, Pere torna a Roma per afrontar el seu destí, que serà el martiri.

1931. Quo Vadis? d'E.Sienkiewicz.

Traducció de Maria del Carme Nicolau i Masó (1901-1990),

Biblioteca 'La Dona Catalana', Edicions Bosch.

El llibre tingué un enorme èxit internacional, i fou traduït a més de 50 llengües. Al 1905, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura. La traducció catalana, crec que la primera, data de 1931, a càrrec de M.Carme Nicolau (viqui), de més de set-centes pàgines.