 |
| Anys 1910-1920. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Fot. Silví Gordó (MdC-Món Agrari). Les dures feines de tallar fusta al bosc i transport amb mules. |
 |
1845. Son, les Valls d'Àneu, el Pallars Sobirà.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Als confins de la Bonaigua, Son es trobava emplaçada a 36h de Lleida a velocitat de traginer a l'època, i a 53 de la capital catalana. Més a prop tenien el bisbat, a la Seu, a 15h, o Sort, a 9h, cap del partit judicial.
«Es uno de los pueblos que componen el Valle de Aneo, y está situado en una pequeña llanura, elevada una hora sobre el nivel del río Pallaresa, dominado por montañas elevadísimas cubiertas constantemente de nieves... y el clima es sumamente frío y propenso a pulmonías y reumas». Sobretot si hom no es tapa de valent a l'hivern. Tenia a mitjan segle XIX seixanta cases, 60 veïns o caps de casa, i 276 habitants, a raó de 4,6 per casa. O sigui, la mitjana eren quatre o cinc cadascuna. La població assoliria el seu màxim demogràfic cap a final del segle XIX, sense arribar als cinc-cents habitants. D'ençà de llavors, la caiguda ha estat inestroncable, fins a la cinquantena de veïns de començament de segle XXI. Nombroses fonts proveïen d'aigua la població, amb el terme molt «pedregoso y montuoso, especialmente hacia el SO. y el N., donde se levantan montes muy altos, con particularidad el llamado Teso, despoblado. Los demás tienen pinos, abetos y matorrales». El camí de ferradura que pujava d'Esterri no era en gaires bones condicions, com tots els de muntanya. Dos dies a la setmana, però, els veïns hi enviaven a buscar el correu. A banda dels conreus i corrals i la caça habituals, s'hi destacava la caça de cabres salvatges i d'óssos. |
 |
| Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Postal del conjunt romànic de Son, antigament dit del Pi. Emplaçat en un petit altiplà a l'esquerra del Riu de Son, a 1.387 m. d'alçada. El poblet és antic, ja documentat al segle IX, i aixecà una gran església romànica de Sant Just i Sant Pastor, entre els segles XI i XII, amb un ferreny campanar de torre quadrada amb decoració llombarda, i un retaule gòtic del segle XV de Pere Espallargues. Una singular torre semicircular feia les funcions de comunidor. «S’explica que va servir com a comunidor, la funció d’aquestes edificacions era bàsicament aixoplugar al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i que amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades, que les dispersin i les allunyin: Comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes. «Llegia que posteriorment va cedir la seva funció a torre de les hores, hi ha encara la maquinària del rellotge, molt malmesa. La intervenció arqueològica que s’hi va fer per part de l’ajuntament d’Alt Àneu, pretenia la seva restauració i la consolidació de l’edifici. S’hi van efectuar els treballs d’excavació dins la torre del comunidor per intentar establir si es podia tractar d’una torre medieval. Els resultats van ser negatius, no trobant-se sinó estrats d’abocament d’època contemporània que reomplien la fossa oberta per poder encabir el contrapès del rellotge, i que, possiblement, arrasà qualsevulla resta arqueològica anterior» (aquí). |
 |
| Anys 1960. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). Son havia disposat d'ajuntament propi durant segles, fins que al 1970 hagué d'unir-se al municipi d el'Alt Àneu juntament amb Sorpe i Isil. Algun dia, esperem que aviat, es pugui revisar la política de desaparició de municipis i crear realment mancomunitats de serveis útils (i no clientelars com en l'actualitat) per poder mantindre els petits pobles com a municipis. Perquè fer el que s'ha fet tota la vida, que és ajuntar els poblets per fer municipis més grans, ho sabria fer jo i tot, i això que no sóc ni geògraf ni economista ni polític. Esperem dels tècnics i especialistes solucions més innovadores que respectin la tradició. |
 |
| Anys 1960-70. Son, les Valls d'Àneu (el Pallars Sobirà). El bell conjunt romànic amb el cementiri al costat. Coromines escriu sobre l'etimologia de la població: «pre-romana, iberobasca. Sembla tenir la mateixa que Ison, partida muntanyenca entre Tavascan i Berrós; i relacionar-se amb tot el grup de noms de lloc d'aquestes valls: Isavaarre, Isil, Isàvena, Isòvol, Isot, Isanta, de comú radical en IS-... La -n s'ha conservat en aquest nom per la fonètica precatalana de la toponímia del Pallars superior. «Atès tot això, no hi ha inconvenient a admetre que ve del basc isun 'multa'..., vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d'aqueixes terres, les penyores, per transgressions, en les pastures. S'endevina que Son seria un terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbam que cobreix el seu terreny, d'altitud considerable; d'on natural tendència a violar-los les terres; d'ací la recurrent multa o isun esgrimida per la gent de Son i els seus homònims... «És més: Son posseeix, enclavada dins el límit hidrogràfic de la Vall d'Aran, la zona dita 'La Sendrosa', que els aranesos en va li disputen: d'aquí la dita proverbial, que oírem sovint a gent d'Àneu i d'Aran: 'Mentre el món sia món, la Sendrosa serà de Son'. Recordant que un antic poble abandonat entre Son i Sorpe es deia (Ar)rose, es podria conjecturar que Sendrosa resultés s'una combinació d'aquests dos nom Son + (Ar)rose faria *Sonrose, dissimilat en Sendrosa. «Mai no s'ha dit 'Son del Pino', afegit inútil inventat per algun administrador foraster a Catalunya». |
