QUINA LA FEM?: [1464] Els límits del Bisbat de Lleida gran

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,

Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
Detall dels territoris d'administració aragonesa dins del Bisbat de Lleida.

1665. «Episcopatus Balbastrensis, Ribagorça Comitatus et Sobrarbe»,
Joanne Baptista Sabenna, autor; Johannes Blaeu, editor, Amsterdam.
El territori de color groc marca el territori del Bisbat de Lleida d'administració aragonesa. El de color blau-cel, el del nou Bisbat de Barbastre, i el de color rosat, el del Bisbat d'Osca. El mapa està orientat amb el Ponent a la part superior amb el Pirineu a la banda dreta del mapa.

Al 1573 i per escissió principal del Bisbat d'Osca, va ésser creat el Bisbat de Barbastre, que ja aleshores rascà dels territoris més septentrionals del bisbat lleidatà, tot i que els seus primers orígens es remunten al segle XII en breu coexistència amb l'antic Bisbat de Roda.

La seqüència va anar així: el Bisbat de Roda d'Isàvena fou creat al 956 per Ramon II de Ribagorça amb la voluntat d'afirmar-se davant els poderosos bisbat i comtat d'Urgell. Des de l'època de Lluís el Pietós (814), el Bisbat d'Urgell havia estat la jurisdicció eclesiàstica fins als límits occidentals de la vall de Benasc. Fins a les valls als peus del Posets-Llardana, que com explica Joan Coromines, deriva d'ILERDANA, i marcava així, de Benasc fins a la confluència del Segre-Cinca-Ebre, l'antic territori geogràfic dels ilergetes. El Comtat de Pallars també ho havia intentat, de disposar del domini del poder espiritual per mitjà d'un bisbat propi, però no hi havia reeixit. Cap a l'any 1000, el vescomte d'Àger, Arnau Mir, ho tornava a intentar amb el reforçament i independència de la comunitat religiosa de la Col·legiata d'Àger.

El Bisbat de Roda afegí al 1101 els territoris del Bisbat de Barbastre. Però al moment de la conquesta de Lleida al 1149 per Ramon Berenguer IV, aquest bisbat de Roda-Barbastre fou desmembrat. El de Roda va conservar el títol i capítol catedralicis però fou annexat al de Lleida. Durant segles, tothom volia ésser canonge de la seu lleidatana, perquè era un bisbat de rendes doblades, de Lleida i Roda. El de Barbastre passà a mans del d'Osca fins al 1563, quan la pressió protestant dels hugonots francesos aconsellà la creació de diòcesis més petites i àgils que taponessin l'expansió dels protestantots cap a la península, que començava l'ominosa època de la Contrareforma catòlica. És l'època en què també fou creat el Bisbat de Solsona (1593), amb territoris del Bisbat de la Seu, del de Vic i del de Lleida.

La creació del nou bisbat barbastrenc al segle XVI comportà la primera gran pèrdua territorial del Bisbat de Lleida-Roda, amb el traspàs de tot l'arxiprestat de la vall de Benasc i de la capçalera de l'Isàvena fins a Graus. Les pretensions de recuperació territorial foren constants entre els dos bisbats veïns, però les fronteres eclesiàstiques es mantindrien inalterades per cinc-cents anys més. Amb la victòria militar franquista espanyola, un dels pilars de la repressió i persecució nacionalcatolicista es basà en el desmembrament del Bisbat de Lleida: primer, a l'any 1956, amb el pas de les parròquies catalanoparlants de Faió i Mequinensa a l'arxidiòcesi de Saragossa. Com a premi de consolació, el bisbat lleidatà rebé la parròquia de Maials, aleshores límit septentrional del bisbat de Tortosa.

El segon cop arribà amb l'autoanomenada època de recuperació democràtica espanyola, dita així democràtica, tot i que cap franquista -que se sàpiga- fou jutjat o empresonat en el traspàs de règim. Més aviat tot al contrari, els joves cadells fills del franquisme coparen tots els nuclis del poder polític i econòmic, i s'apoderaren (i saquejaren) a pleret un Estat espanyol convertit en cortijo particular dels factòtums de la llotja del Bernabeu i de la monarquia juancarlista. En aquest estat de coses, al setembre de 1995, 84 parròquies de la Ribagorça, la Llitera i del Baix Cinca, moltes més de les de l'antic Bisbat de Roda, i per fer-ho coincidir amb els límits autonòmics, foren disgregades del Bisbat de Lleida després de gairebé 950 anys de convivència i unió. Al juny de 1998, hi passarien les darreres 27 parròquies.

Tota la dreta espanyolista, tot el socialisme espanyolista, tota l'església espanyolista amb l'Opus al capdavant maquinaren una amputació no tan sols de la part castellanoparlant del bisbat lleidatà, sinó i sobretot dels pobles de la Franja, que es veien incorporats a una diòcesi monolingüe i d'obediència centralista (espanyola).

Per extensió, s'inicià la croada de les peces d'art que el Bisbat de Lleida havia comprat i salvat de la destrucció en els darrers cent o cent cinquanta anys. La reclamació de l'art per part del bisbat de Barbastre i del Govern de l'Aragó fou concebut com un causus belli i com una hàbil estratègia de cohesió de les parròquies disgregades, administrativament aragoneses, amb el nou Bisbat.

Des Barcelona estant, i més tristament, també de Lleida estant, no hem sabut compendre que el problema no és ni l'art ni les parròquies, sinó Barbastre i l'espanyolisme recalcitrant. Ja ho he escrit en altres llocs, i ho torno a escriure ací: les peces d'art no han d'anar al Museu de Barbastre, han de tornar a les esglésies i monestirs dels nostres (ex)pobles de Bisbat, els uns germans de llengua i cultura, els altres germans de geografia i història. Durant mil anys hem conviscut amb ells, i per ells el Bisbat va comprar i salvar moltes de les obres. Ara, si hi ha condicions de seguretat i conservació, és hora que l'art torni als pobles, als feligresos i veïns dels nostres mil·lenaris pobles germans de Bisbat, perquè els pobles de la Franja (de Faió i Mequinensa fins a Les Viles del Turbó i Veri) i de més enllà (de Candasnos a Sixena, Berbegal, La Perdiguera o Montsó) són de l'Aragó, però també són part de la nostra història compartida, només espoliada i trencada als anys 90 per la casta politicoreligiosa espanyola, història de la qual n'hem de servar l'orgull i la memòria.

Hem d'estar orgullosos d'haver salvat els frescos de Sixena i encara més de retornar-los-hi perquè hi llueixin, com bé podrien lluir els originals també a Taüll, patrimoni de la humanitat. L'objectiu no ha d'ésser la defensa d'un centenar de peces d'art, sinó la reintegració territorial de la diòcesi lleidatana: l'antic territori dels ilergetes, de l'Ebre al Pirineu. Però malauradament l'antic territori de la vella cultura ilergeta, unificat sota el bisbat lleidatà des de l'Edat Mitjana, ha deixat d'ésser una realitat tel·lúrica i s'ha convertit en una entelèquia històrica. Podrem mai pensar a recuperar aquesta antiga pertinença sociogeogràfica (amb molts pobles germans de llengua i cultura) ni que hagin de passar 500 anys més? Fins a tal punt les fronteres autonòmiques, hereves de les provincials franquistes, s'han apoderat del nostre pensament?