1934-38. Eugeni d'Ors, Tina i la Guerra Gran, I-II.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 76 i 77.
Tina és una figura femenina al·legòrica, símbol de la bellesa, la puresa o la idea clàssica, que es veu confrontada a la brutalitat de la guerra. Lo protagonista masculí pot interpretar-se com una projecció de l’autor mateix, que viu la guerra no al front, sinó des del pensament i la consciència cultural. Arran de l’esclat de la Gran Guerra o I Guerra Mundial, i amb l’excusa d’una correspondència fictícia amb aquesta nena prussiana (Tina), Ors desenvolupa una sèrie de glosses que avancen en paral·lel als esdeveniments bèl·lics i reflecteixen l’intent de conciliar la llatinitat (França) amb el germanisme (Alemanya), per expressar així el desig d’una síntesi cultural europea. Veu la guerra com una guerra civil europea, i hi defensa un neutralisme que no és pacifista sinó basat en la necessitat de mantenir la unitat cultural europea.
És una de les poques incursions de d'Ors en el gènere narratiu llarg, i, com en les seves glosses, la narració no és lineal ni novel·lística en el sentit modern. És més aviat una successió de reflexions i escenes simbòliques. Amb la pretensió —crec—, a la fi, de blanquejar la posició de la burgesia catalana, que s'anava enriquint amb aquesta neutralitat que provocava mala consciència. Però, ep!, si la defensa l'Ors, ja és una altra cosa...
1934-38. Ivan Turguenev, El primer amor.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 78, trad. Àngel Estivill.
Lo relat narra en primera persona la història d’un noi, Vladimir Petrovitx, que als 16 anys es veu fascinat per Zinaïda Aleksàndrovna, una jove princesa veïna seua i envoltada d’admiradors. Mitjançant records retrospectius, l’autor retrata la pèrdua de la innocència i el dolor de l’amor no correspost, a partir de la visió emocional d'un adolescent. Amanit amb lo conflicte generacional amb lo seu pare, l’obra reflecteix una mirada nostàlgica i crítica a la societat russa de mitjans del segle XIX, amb èmfasi en els conflictes de generació i la pròpia conformació vital.
1934-38. Guillem Díaz-Plaja, Cartes de navegar.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 79.
Lo llibre recull les experiències de l’autor durant lo creuer universitari pel Mediterrani de 1933. Amb només 26 anys, Díaz-Plaja transforma aquest diari de viatge en una reflexió cultural i històrica que va més enllà de la simple crònica d’itinerari, a on s'hi barregen la seua inquietud literària, l’interès per l’art, la història i la cultura mediterrànies. S'hi alternen la descripció de paisatges i ciutats (Mallorca, Tunísia, Sicília, Grècia, Istanbul...) amb reflexions sobre les arrels culturals del Mare Nostrum —la romanitat, la civilització hel·lènica, l’Islam—, per descriure el vincle entre els escenaris visitats i la tradició europea. La prosa combina el to assagístic amb moments d’evocació poètica, que ens fan despertar unes immenses ganes d'anar-hi. Però compte: aquell viatge fou fet fa gairebé cent anys, abans de la malaltia del turisme de masses.
1934-38. Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 80, trad. Carles Riba.
Lo conte, publicat originalment el 1839, és una obra capdavantera del gènere gòtic i del romanticisme de terror. Narra la visita del narrador a la mansió decadent dels Usher, on viu lo seu amic d’infantesa Roderick Usher i la seva germana Madeline, marcada per una atmosfera d’angoixa i misteri, vinculada a la ruïna material i moral de la família. Roderick, afectat per una malaltia mental i física greu, viu preocupat per la salut de la seva germana bessona, Madeline, que pateix atacs de catalèpsia. En un d'aquests atacs en què sembla morta, la guarden a la cripta sota la casa, però aviat hi comencen a passar fenòmens estranys i terrorífics. Finalment, Madeline reapareix viva, i en abraçar el seu germà, aquest mor de por. La casa s’ensorra i desapareix sota el llac proper, simbolitzant la fi del llinatge Usher. Lo relat explora la decadència familiar, el terror psicològic i l’atmosfera gòtica, i es va convertir en un clàssic del gènere.
1934-38. Sebastià Juan Arbó,
Hores en blanc (Notes d'un estudiant que va morir de boig).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 81.
Escriptor d’origen ebrenc, conegut per la seva obra naturalista i psicològica, marcada pel conflicte interior i per una visió crítica de la societat. Aquesta obra és una de les seves obres primerenques i més experimentals, amb una forta càrrega introspectiva i existencial. Escrita amb to de diari íntim, que pren la forma de notes personals d’un estudiant que cau en la bogeria i acaba morint. L’obra se situa entre la novel·la psicològica i l’al·legoria existencial, amb influències d’autors com Dostoievski i els corrents expressionistes.
Lo relat s’organitza com si fos un dietari pòstum, deixat per un estudiant amb inquietuds intel·lectuals i filosòfiques. Aquest jove pateix un desencant progressiu amb la vida, lo món acadèmic i la societat, cosa que el condueix a una mena de deriva mental que acaba en la bogeria i la mort.
1934-38. Sebastià Juan Arbó,
Hores en blanc (Notes d'un estudiant que va morir de boig).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 81.
1934-38. Eugeni Scribe, L'art de conspirar.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 82, trad. Joaquim Ruira.
Comèdia àgil i satírica que retrata el món de les conspiracions polítiques en clau d’humor. L’obra mostra un grup de personatges que, moguts per l’ambició o la vanitat, s’embarquen en una trama per enderrocar l’ordre establert. Tanmateix, la seva inexperiència, los malentesos i les situacions absurdes converteixen la conspiració en una successió de fracassos i ridículs, i posen en evidència la distància entre els grans plans i l’execució real.
S'hi exposa amb ironia la fragilitat i la superficialitat dels qui volen conspirar sense tenir en compte la complexitat política o la coherència interna. La peça, plena d’embolics i girs inesperats, redueix la política a una comèdia humana, on la manca d’intel·ligència i de veritables conviccions condemna els protagonistes al desastre. Esdevé, doncs, una crítica mordaç a l’oportunisme i la mediocritat, i manté un ritme viu i entretingut fins al final.
1934-38. Antoni Careta i Vidal, L'ull Acusador.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Lo relat, publicat originalment l’any 1905 i reeditat el 1935, és considerat una de les primeres incursions dins del relat de misteri i intriga en la literatura catalana. Aquesta narració, amb un clar rerefons policíac, articula un argument centrat en una aparença de crim, la investigació dels fets i les conseqüències morals i socials derivades del delicte.núm. 83.
En aquest sentit, lo relat pot llegir-se com una al·legoria crítica de la realitat contemporània de l’autor, on la literatura esdevé una mena de tribunal simbòlic que denuncia les injustícies i tensions del seu temps.
En l'àmbit literari, és valorat com una mostra primerenca d’exploració del misteri, amb la construcció d’un clima psicològic embolcallador i una clara voluntat d’experimentació narrativa, pròpia del context modernista.
1934-38. Charles Nodier, La vall de l'home mort.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
La Combe de l’Homme Mort és un conte fantàstic i de terror publicat originalment el 1833, que ha estat considerat com un dels primers mestres en la literatura fantàstica francesa. Lo relat narra la història d’un home que, enmig d’una tempesta, queda atrapat durant hores en una vall fosca i hostil. Combina elements de la tradició romàntica, del gòtic i del fantàstic, creant una atmosfera de tensió i inquietud psicològica, que descriu la lluita interna del protagonista entre la desesperació, la supervivència i l’acceptació de la mort. A més, la narració està plena d’imatges poètiques i simbòliques que subratllen la idea del pas inevitable cap a la mort i l’oblit.núm. 84, trad. de Felip Cavestany
1934-38. Maria Teresa Vernet, Elisenda.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Gira al voltant de la psicologia i les tensions internes de la protagonista, Elisenda, una dona que viu un conflicte profund entre les seues pulsions personals i les expectatives socials i morals que li imposa la seua època. La narració explora les dificultats d’Elisenda per reconciliar el seu desig de llibertat amb les convencions tradicionals, especialment pel que fa a la seva condició com a dona en la societat catalana dels anys 30. Lo relat posa en primer pla lo conflicte entre la passió i el deure, entre la vida privada i la mirada pública, tot reflectint la por, la culpa i les contradiccions que aquesta dualitat li provoca. En aquest procés, la figura d’Elisenda esdevé símbol dels nous models femenins que Maria Teresa Vernet proposa: dones amb veu pròpia que lluiten per emancipar-se de les limitacions socials imposades.núm. 85.
1934-38. Miquel Planes i Bac, La meva vida en el llac.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 86.
1934-38. Marc Chadourne, Vasco.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Novel·la representativa del període d’entreguerres que fusiona temes de misteri, viatge i anhel de redempció. L’argument segueix la història d’un home que, fugint d’Europa i dels seus propis conflictes interiors, arriba a les illes Polinèsies esperant trobar-hi una nova vida i una oportunitat de renaixement personal. Aquest entorn exòtic esdevé un espai simbòlic de recerca i confrontació amb un mateix, on s’entrecreuen sentiments d’inquietud, amistat i espiritualitat.núm. 87-88.
La novel·la combina elements d’aventura amb una profunda exploració psicològica, i representa l’exili físic i interior del protagonista, així com la seva lluita per superar frustracions i deixar enrere un passat que el persegueix. En aquest context, Chadourne també reflexiona sobre la dualitat entre civilització i natura, la nostàlgia i la modernitat, temes característics de la literatura de 1920.
1934-38. Josep Lleonart, Sonata domèstica.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Josep Lleonart i Maragall (1880-1951) va ser un poeta, dramaturg, novel·lista i traductor barceloní. Fou nebot del poeta Joan Maragall, que l'encoratjà en la seva carrera literària.núm. 89.
1934-38. Zachris Topelius, Una història d'hivern.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Läsning för barn de Zachris Topelius és una de les grans col·leccions de literatura infantil nòrdica, publicada originalment en vuit volums entre 1865 i 1896. L’obra recull contes, poesies, petites obres teatrals i relats realistes pensats per a nens, que es convertiren en lectures clàssiques primer per infants suecs i finlandesos i, posteriorment, per tota Europa.núm. 90, trad. d'Enric Wretman i T. Lamarca.
El cor d’aquesta obra són contes morals i educatius, on predominen missatges de bondat, humilitat, generositat i valor. Les històries, inspirades en la natura, el folklore i la quotidianitat finesa, aborden temes universals com el creixement personal, l’acceptació de la diferència, la superació de la por i l’altruisme, tot sovint amb un rerefons cristià i humanista.
1934-38. Ernest Martínez Ferrando, El petit Rovira.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
L'obra narra les aventures d'un petit home anomenat Rovira que ingressa al món dels acròbates i malabaristes, i hi treballa amb lo cavaller Giordano en espectacles de circ que els porten de Perpinyà a Milà i París.núm. 91.
1934-38. Fenimore Cooper, El darrer dels mohicans.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 92, 93, 94, trad. d'A. Pujol.L'acció d'aquesta coneguda novel·la de l'autor estatunidenc transcorre l'any 1757, durant la Guerra Franco-Índia (part de la Guerra dels Set Anys), quan França i Gran Bretanya lluitaven pel control de les colònies nord-americanes. Comença amb lo viatge de les germanes Cora i Alice Munro des del Fort Edward fins al Fort William Henry per reunir-se amb son pare, lo coronel Munro. Acompanyades pel major britànic Duncan Heyward i per l'huró Magua, són guiades pel caçador blanc Natty Bumppo (Ull de Falcó) i pels mohicans Chingachgook i el seu fill Uncas. Quan els francesos assetgen el Fort William Henry, la rendició obliga a l’evacuació, però Magua traeix el grup i en rapta les germanes. Després d’una persecució entre ferotges atacs indis, rescaten Alice del poblat huró, però Cora és portada al poblat delaware, on Uncas mostra davant del savi Tamenund la seva noble ascendència mohicana. En la confrontació final, Cora mor assassinada per Magua, Uncas és també mort, i finalment Ull de Falcó los venja. L’obra conclou amb lo funeral de Cora i Uncas, tot deixant Chingachgook com a darrer mohicà, símbol de la cultura indígena extinguida.
1934-38. Tomàs Roig i Llop, El paradís perdut.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 95.Ressenya contemporània de Carles Salvador sobre aquest recull de Tomàs Roig (pare de l'escriptora Montserrat Roig):
«L’any passat vam tenir ocasió de parlar sobre un llibre —Ronda d’Històries— d’aquest jove escriptor del Principat. Ara, l’aplec de contes El paradís perdut ens dóna motiu, d’ocupar-nos novament de la producció d’aquest prosista, l’obra del qual ja comença a ésser important. Facècies, El botxí, La Noia de Bronze, Marta la fatídica, Siluetes epigramàtiques, Lena i el seu destí, Ronda d’Històries, són les obres literàries de Roig i Llop. En El paradís perdut ens presenta uns personatges plens d’una vida interior en completa paradoxa amb la vida de relació. És, potser, el tret característic d’aquestes “animetes” que trobem en el darrer llibre de l’escriptor barceloní. Són estudis psicològics, complets, que permeten esperar una gran novel·la psicològica d’aquest escriptor. Cada un dels personatges del llibre és una història crua, per dintre revestida de prejudicis. I per a uns tals personatges bé escau el realisme i el lirisme en magistral amalgama. Si el realisme expressa les accions de la còrpora, el lirisme analitza les reaccions de l’ànima. Aquesta fórmula queda ben resolta, sobretot, en La passió d’en Garneu, en Maternitat, en Pudícia i en Janet i els altres dos. Però Roig i Llop l’ha girada en El paradís perdut, on Ramonet, l’estudiant que tots creuen angelical, crema de sensualitat per dintre. En veritat, aquests personatges que tenen dues vides, una interior i una altra a anar pel carrer, són els únics reals. La realitat solsament pot copsar-la un poeta, un artista. És ben difícil saber destriar aquests dos elements tan humans, tan contradictoris i a vegades units en una mateixa persona.
«Una altra particularitat que no volem deixar passar per alt, perquè ens ha fet una certa impressió, és el gust que té Roig i Llop de fer valencians alguns dels seus personatges, i no perquè al llarg de llurs històries descobrim certes virtuts. Els valencians de Roig i Llop són “de més enllà de València”, i deixant-los dins esta boira geogràfica els fa manco retallats i, per tant, més poètics. Els valencians que pul·lulen per Barcelona són hullers, i si fins ara no havien estat novel·lats, no seria estrany que Roig i Llop ens donés en un pròxim llibre tota una història de valencians en la qual a més de demostrar la unitat espiritual del País Valencià i el Principat, ens descrigués la íntima relació de vida ciutadana del valencià amb el barceloní en l’ambient d'una barriada, la de Sants, per exemple, tan carregada de famílies del sud. Carles Salvador» (enllaç).
1934-38. Jules Sandeau, El dia sense demà.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 96, trad. d'Irene Polo.L'obra d'aquest escriptor francès, amant de George Sand, amb qui escrigué la novel·la Rose et Blanche (1831), que aparegué amb el nom de Jules Sand.El dia sense demà és una narració breu centrada en els sentiments i dilemes de la classe burgesa francesa del segle XIX. L’argument gira al voltant de la passió clandestina entre Pauline, una dona casada, i Jacques, un jove apassionat. Pauline, atrapada per les convencions socials i el deure familiar, viu una intensa nit d’amor amb Jacques, sabent que aquest “dia sense demà” serà l’únic moment on podran lliurar-se als seus desitjos. L’obra explora la tristesa de l’amor impossible, la renúncia i el sacrifici, mostrant com l’endemà només els queda el record de la felicitat fugaç. La trama, marcada per la sensibilitat romàntica, retrata magistralment el conflicte entre les emocions personals i les normes socials, fent de la renúncia la gran protagonista. Acaba amb la separació inevitable, que deixa els personatges amb una melangia resignada pel que podria haver estat i no serà mai més.
1934-38. Raimon Caselles, Llibre d'Històries.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 97.Recull de contes publicat originalment el 1909 i reeditat per Josep Janés i Olivé al 1936. L’obra forma part de la narrativa modernista catalana i recull una sèrie de narracions breus en què Casellas desplega el seu estil refinat, ple de simbolisme i d’atenció als conflictes humans i morals.Los relats se centren en situacions quotidianes i en personatges del poble, sovint mostrant els aspectes més misteriosos, tràgics o extraordinaris de vides aparentment normals. Casellas parteix de fets trivials, llegendes rurals o escenes de barri per explorar la psicologia, la superstició, la soledat i el pas del temps, tot situant l’individu al centre d’una col·lectivitat sovint opressiva. Les històries se construïxen amb una prosa rica i precisa, i s'hi fa servir un català ple d’expressions i mots que evoquen l’ambient dels escenaris descrits.En aquest volum, la influència del modernisme s'hi manifesta en la preocupació per la interioritat dels personatges i el valor simbòlic dels episodis, on lo realisme s'hi fusiona amb l’al·legoria i el lirisme. Lo Llibre d'Històries pot llegir-se com una crònica literària dels sentiments, los temors i les esperances d’una societat en transformació, i que reflecteix alhora la dualitat entre tradició i modernitat pròpia de l’època.
1934-38. Lleó Tolstoi, No es pot tirar llenya al foc.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 98, trad. de Joaquim Cases-Carbó.Conte moral de Tolstoi que narra l’origen, les conseqüències i el desenllaç d’una petita disputa entre dues famílies pageses russes. La història comença amb una baralla trivial per un ou entre els fills d’Ivan i Gavrílo, que acaba creant un conflicte creixent entre els adults. Malgrat els consells de l’avi, que recomana posar fi a la baralla abans que s’agreugi (“apagar el foc quan només és una espurna”), la discòrdia s’intensifica: les denúncies creixen, els insults augmenten i els veïns prenen partit. A poc a poc, la fúria arrossega tota la comunitat, fins que una nit algú encén literalment lo foc i la vila s’incendia. Quan lo pare d’Ivan mor, aquest reconeix que va ser lo rancor i l’obsessió per tenir raó el que ho va engegar tot. Amb la tragèdia consumada, les dues famílies, adolorides, acaben vivint juntes i estrenyen vincles d’amistat, després d’haver-ho perdut tot. La història conclou amb la lliçó de Tolstoi: los petits conflictes, si no s’aturen a temps, poden créixer fins a destruir-ho tot. Cal saber perdonar i no llençar més llenya al foc.
1934-38. Ramon Surinyac Senties, Llibre del convalescent.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 99.No en trobo referència.L'autor barceloní (1881-1964)fou novel·lista, poeta i dramaturg d'una extensa i diversa producció literària. Formà part de la redacció del setmanari teatral Lo Teatro Regional. Al 1921 va publicar El Tresor dels pobres, del que se'n feu una edició de 30.000 exemplars destinats a ser regalats a tots els nois i noies de condició humil de Catalunya. Lo llibre, il·lustrat per Junceda, va ser repartit per la Mancomunitat.