 |
| 1883. Lleida, setmanari «Lo Garbell». Detall de la Seu Vella en una vista camperola a la capçalera de la que hem de considerar primera publicació periòdica en català a Lleida. De caràcter satíric, fou dirigida durant les 18 setmanes en què aparegué per Camil Castells i el dibuixant Miquel Murillo en feia els ninots. La ciutat ja feia vint anys que havia començat l'enderroc de les antigues muralles, havia passat per la revolució republicana de 1868 i havia tornat, com tot el país, al caciquisme i centralisme de la Restauració borbònica (espanyola). Durant tot aquest trànsit, el catalanisme cultural i conservador de la Renaixença s'ha desclòs a la ciutat i el catalanisme republicà comença a fer-hi via. L'humor sobre les institucions d'aquell Estat (espanyol) ineficient i corrupte, i la mofa cap als seus fidels col·laboradors locals seran font inacabable de material per a les noves publicacions en llengua catalana, que, com que es volien populars, no podien fer-se en altra llengua que la nostra, la de la gent de la terra. |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL). Amb motiu de l'Exposició de la Premsa a Lleida, organitzada per l'Ateneu lleidatà. l'ínclit advocat i polític es dedicà a recollir la llista de les principals publicacions periòdiques de la ciutat. Per ordre cronològic hi va enumerant el nom de les capçaleres i l'any de publicació, encara que no hi fa esment de la durada ni de la data de desaparició. També s'hi recull la periodicitat, com a diari, setmanal, bi- o tri- setmanal, quinzenal, mesal (mensual), desenari (cada deu dies). En gairebé cent vint anys de diaris i publicacions periòdiques a la capital ponentina, la llista exhaustiva d'en Perenya, probablement amb algun oblit inevitable davant d'un període tan llarg de temps, arriba a les dos-centes capçaleres. Gairebé surt una mitjana de dos per any! Moltes van tindre vida curta, escassos mitjans i paper testimonial, altres foren populars i de gran difusió. Però vist amb els meus ulls, em fa una saníssima enveja. Sí, ja sé que ara entre webs i blogs hi ha una grandiosa oferta digital. Però als qui som de la generació paper ens cau la bava de veure l'atreviment d'aquells homes (poques o cap dona sovint en aquells temps) i com es rascaven la butxaca per publicar i comunicar les idees en què creien. Per pendre'n exemple. Això sí, la pertinença a un Estat (espanyol) centralista en què durant el segle XIX floreixen com a bolets les prohibicions de l'ús públic i oficial de la llengua de la terra, i en què la institució de l'ensenyament obligatori es farà en i només en la llengua de l'Estat (espanyol), faran que el primer diari en llengua catalana no aparegui a Lleida fins al cap de setanta capçaleres i més de setanta anys després del primer diari a començament d'aquell segle dinovesc. Cap a 1880 la Renaixença cultural i literària, políticament catalanista i republicana, comença a arrelar a la nostra ciutat, i d'ençà de llavors el seu creixement serà lent però continu: una desena de títols durant els darrers vint anys del segle XIX i cap a la trentena durant els primers trenta anys del segle XX, sense comptar-hi el període republicà, de gran florida i normalització social, política, lingüística. La manca d'institucions pròpies d'autogovern en un Estat sempre en contra de la llengua i cultura pròpies, i la manca de normativització que la situació sociolingüística comportava, configuraven un llast sempre dificultós de superar. Encara avui això ocorre en tants d'àmbits socials, però molt efectivament en el de l'espai comunicatiu nacional, que l'Estat (espanyol) s'afanya a trossejar, confinar i minoritzar. |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL). |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL). Setanta-quatre anys després del primer diari a Lleida, o sia, passats tres quarts de segle més, es publica el primer diari lleidatà de cos i ànima, de llengua i continguts. El dany que els segles decadents havien fet a l'ús escrit de la llengua era profund, i la Renaixença local, en una ciutat dominada pel funcionariat civil i militar (espanyol) i un provincià, rural i displicent oblit (per dir-ho amb paraules de Vidal Vidal), anava a ritmes massa lents i pausats. |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 84, 25 de novembre (Fons Sol-Torres, UdL). Dos anys més passaren fins a la publicació en català del Bolletí de l'Associació Excursionista Ilerdanesa (1885) i deu més fins al número únic de, La Pua, fins a 1895, per arribar amb aquesta migradesa a les mateixes acaballes de segle, quan trobem un ramell de publicacions, més o menys reeixides, totes setmanals, La Comarca de Lleida i La Mala Senmana (1898), Lo Maco Lindo, Lleida Catalana, la Veu del Segre (1899), la Rialla (1900). |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL). Entrats al nou segle, Lo Campanar de Lleida, La Banqueta (1901), Lo Gat del Famades, Satanàs (1905), Lleida Nova (1908), Mortalla (1909), Poticràcia (1910), tots encara només setmanaris, de molt diversa i variada durada. |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL). La segona dècada del segle XX i abans del cop d'Estat (espanyol) continuà amb més setmanaris: Senyor Taset (1915), Catalunya (1916), L'Estaca (1917), Lo Rampill, El Poble (1920, quinzenal), Lleida (1921, quinzenal) i el Butlletí del CADCI (1921, mensual). |
 |
| 1928. «Una llista de periòdics lleidatans», Alfred Perenya. Revista «Lleida», núm. 85, 10 de desembre (Fons Sol-Torres, UdL). Nova Lleida (1919, mensual) i Vida Lleidatana (1926, quinzenal) tanquen la llista fins a les portes dels temps republicans d'aquell segle, sense que encara no s'hagués gosat publicar cap diari de cada dia. |
