Anys 1900. Los darrers ossos del Pirineu.
Aquestes imatges de les postals d'inici de segle XX avui fereixen la nostra sensibilitat. Però és un fet que la desaparició de l'os als Pirineus fou deguda a la persecució humana. En part per la venda de les pells, però també, i això me n'ha cridat l'atenció, per al negoci circense, per domar-los i amansir-los i exposar-los públicament. Això fins i tot fou un ofici en terres occitanes, a l'altre costat del nostre Pirineu: els orsalhèrs, domadors d'ossos, alguns dels quals de fama internacional a l'altre costat de l'Atlàntic i tot (enllaç). A l'Arièja, cap al 1890, n'hi havia una escola! Pareix que el mester hi fou portat durant el segle XVIII pels gitanos de l'Europa Oriental.
La demanda d'aquests grans animals fou tan gran que contribuí en bona part a la disminució de la població autòctona de l'os pirinenc.
1909. Los darrers ossos del Pirineu.
«Relámpago», Tremp, de 14 de novembre (XAC).
Notícia breu d'un os abatut a Montgarri, de 160 quilos, que hagué de ser baixat a la vall amb un baiard ex professo estirat per bous.
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
A l'Edat Mitjana, l'os era una peça de caça major i, per tant, propietat del senyor feudal, que se n'havia de cobrar les parts més suculentes, ço és, els pernils i els peus, qui sap si guisats com els de porc!
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Als Pirineus occitans, «la cacera de l'os havia tingut un altre sentit, que era el d'aconseguir les cries per ensinistrar-les i portar-les a ballar per tot Europa. Aquesta pràctica va prendre tanta volada que al segle XVIII era una veritable 'indústria' i fins i tot es creà una Escola d'Ossos». A Uston (l'Arièja) al 1939 n'hi havia 200, d'ensinistradors!
A Catalunya, les caceres se solien fer al febrer, per la Candelera, quan les bèsties abandonaven els caus després de la hibernació i se sentien febles, i llavors era més fàcil de capturar-los. Quan els animals desaparegueren, «els bons muntanyencs per no perdre aquell costum... simulaven la cacera de l'os vestint a un home amb la pell d'aquest animal i engegant-lo al bosc, on hi anaven després los caçadors amb escopetes carregades amb pólvora sola». Costum que acabà prohibit per les perdigonades que acabava rebent el pobre disfressat.
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Diverses tradicions folklòriques al llarg del Pirineu remeten la presència de l'os.
1919 ca. Ball de l'Ossa, Ordino, Andorra.
«Les festes de l'ossa són unes representacions populars de teatre i dansa entorn la cacera d'una ossa que històricament s'ha vingut mostrant a diferents poblacions d'Andorra en diverses dates assenyalades d'hivern (pròximes a Nadal o bé per Cap d'any, la Candelera o el Carnaval). Tot i que era una celebració típica de moltes parròquies andorranes, al llarg dels segles xix i xx la tradició es va perdre. Només en perviuen el ball de l'ossa d'Encamp, que se celebra el dilluns de Carnaval, i l'última ossa d'Ordino, que té lloc la primera setmana de desembre.
«Les festes de l'ossa són considerades una farsa teatral, és a dir, una representació en forma de comèdia d'un sol acte. En aquestes festes fan aparició una varietat de personatges de la vida rural andorrana i la cacera de l'animal es presenta com un pretext per escenificar les trifulgues en què aquests es veuen immersos. El ball de l'ossa és, doncs, una representació carnavalesca on el poble caricaturitza les classes socials, i es mofa tant dels rics com dels pobres» (viquipèdia).
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
A Catalunya, no n'hi hagué, de domadors o orsalhèrs, però d'ossos, se n'havies «portat molts a Luishon provinent de les valls veïnes de la vessant ibèrica» i hi ha dades sobre expedicions de captura de diversos anys durant l'últim quart del segle XIX. Sembla que l'exportació de cadells d'os era un bon negoci.
1988. Los darrers ossos del Pirineu.
«L'os a punt de desaparèixer del Pirineu», Igor Grabulosa,
«Revista de Girona», 1988, Núm. 129, p. 77-81 (enllaç).
Durant el segle XX, l'evolució de la població d'ossos pirinencs és la crònica d'una mort anunciada.
Anys 1920-30. Los darrers ossos del Pirineu.
(GAP).
1983. L'Orsalhèr (El domador d'ossos).
Film rodat en llengua occitana sobre la vida d'un jove ariejà, Gaston Sentein, que cap a la mitat del segle XIX decideix abandonar la misèria en què vivia i provar sort com a domador d'un os, que ha de caçar i ensinistrar per poder viatjar per pobles i ciutats a fer-hi espectacles amb l'ajut de la seua xicota (enllaç).
