 |
| Anys 1920-30. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell). En primer terme hi veiem als laterals del Segre els peus del vell pont medieval esfondrat, segurament per alguna de les virulentes avingudes del riu. Al costat, la carretera de terra, que aquell començament de segle s'hi va anar obrint fins a la Seu. |
 |
| 1839. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell). Desconec la data del gravat, que presenta molt gràficament els fets ocorreguts i que poso amb data dels fets que representa, obra d'Eusebi Planas (1833-1897). Sembla que es tracta d'un pont en un congost estret, com el del Diable als Tres Ponts i que no s'escau tant al Pont d'Espia, durant molt temps considerat el lloc de generalicidi. El dibuixant hi feu constar la data de 1669 que hi havia al pont, data potser d'alguna de les reparacions. Com que tant l'un pont, el del Diable al congost, com l'altre, el d'Espia aigües avall d'Organyà, són caiguts, no podem saber en quin pont s'inspirà. |
 |
| 1881. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell), fragment de Valentí Almirall al «Diari Català», 11 de març (Arca). No fou al Pont d'Espia allà on el general gavatxo, cap de la carlinada, Charles d'Espagnac, aristòcrata amb el títol de Comte d'Espanya, fou traït i assassinat pels seus, a l'1 de novembre de 1839, en un dels episodis més sonats d'aquella primera guerra carlina. Valentí Almirall així ho recollia, en contra de la creença general que s'imposà, derivada de l'opinió de Madoz. |
 |
| Anys 1900. Lo Pont d'Espia, Organyà (l'Alt Urgell). El vell pont medieval sobre el Segre, ara sobrepassat pel nou pont de postguerra, com veiem a la fot que segueix. |
 |
| Anys 1970. Lo Pont d'Espia, Organyà (l'Alt Urgell). El nou pont de la postguerra per sobre del vell Pont d'Espia, d'un sol ull un pèl apuntat, a on segons Madoz fou llançat al riu el cap carlí, i que es troba abans d'arribar a Organyà. Com que la partida que portava el Comte havia fet nit al poble i continuava cap a Andorra, era del tot impossible que li haguessin fet la feia aigües avall. En Jordi Espar, a qui em prenc la llicència d'anomenar-lo amic, em fa arribar un mail que diu: «En la seva fugida, el Comte es va amagar a Caselles, una casa a l'oest d'Organyà, i uns dies després va reprendre el camí de fugida cap a Andorra. Doncs bé, Andorra queda seguint riu amunt en direcció on se situa el Pont del Diable, i no riu avall on se situa el Pont d'Espia. El meu padrí, en Francesc Espar i Tressens (1904-1993), era escriptor. També era mestre, i tenia fusta de divulgador. Doncs, en l'article «Orgañá y el Conde de España», signat per Francesc Carreras i Candi, publicat a «La Vanguardia» l'any 1932, s'hi fa referència a l'explicació que donava el meu padrí... De fet el meu padrí, com tothom al poble, va acceptar que es recordés un fet com aquest, donant-li el nom a un pont encara dret, com a record del que va passar a la comarca». |
 |
| 1932. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell). «Orgañà y el Conde de España», Francesc Carreras i Candi, «La Vanguardia», 17 de setembre. L'ínclit historiador aclareix en aquest article la confusió sobre el lloc de l'homicidi i es refereix a una font local, extreta del programa de la Festa Major d'Organyà, on fa referència al mestre del poble, Francesc Espar, que hi anotava l'error històric comès, majorment, durant gairebé un segle, segons que ho havia «escoltat de la gent que s'hi trobava en aquell temps...» Segons la transmissió oral dels organyanesos, ja riu amunt d'Organyà d'a on havien partit després de fer-hi nit, «sortint de Caselles, emprengueren el camí de la Seu i passaren per davant de la capella del Roser, baixaren cap al Riu del Pujalt i fangueres amunt cap als Tres Ponts: en arribar al punt que hem dit, el Toll de Sant Ermengol, li lligaren una soga al coll i el tiraren al Segre». |
 |
| Anys 1900. Coll de Nargó (Riberes del Segre, l'Alt Urgell). Vista del poble a on fou enterrat el cadàver del sanguinari Capità General de Catalunya en temps del rei (espanyol) Ferran VII, i després defensor dels drets del pretendent (espanyol) Carles V de Borbó. La tomba fou espoliada l'any següent i se n'emportaren el cap del general. Llegiu-ne l'odissea a «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos», de Joan Munar i Fiol (enllaç). |
 |
| 1840. L'esplanada de Barcelona, dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840. La Torre de Sant Joan i la Ciutadella encara emmurallada, des de la qual s'oprimia i dominava la capital del nostre país des del triomf del primer Borbó (espanyol). Amb els segles, convertit en Parlament nacional, i símbol de les nostres llibertats, que volem ben aviat, democràticament i pacífica, republicanes. |
 |
| 1840. L'esplanada de Barcelona, dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840. Detall eqüestre del Comte D'Espanya, amb un seu ca i un ajudant també a cavall al seu costat, davant del patíbul amb què subjugava i oprimia els ciutadans de la capital. Els Mossos d'Esquadra vigilen l'escena, observada per senyors de copalta i per pagesos amb barretina. Sobre els excessos del sanguinari militar, com l'odi als mostatxos, a la barretina o a les trenes de les dones, veg. el suara citat de Joan Munar i Fiol (enllaç), «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos». |
PS. Sobre el gentilici d'Organyà, m'escriu l'amic Jordi Espar: «als organyanencs o organyanesos, a la comarca, ens diuen 'ganxos' despectivament. Tant ens ho han dit, que amb el temps hem fet nostre el nom i ara estem orgullosos de ser ganxos i ganxes, i ganxets i ganxetes. Diu que Sant Ermengol, bisbe de La Seu i constructor dels ponts de Segre amunt, va morir en caure d'un. El cos arrossegat per les aigües del riu va anar baixant riu avall. Al seu pas per Organyà, els vilatans van baixar al riu amb ganxos, aquelles perxes coronades per un ganxo que feien servir els raiers que transportaven els troncs pel riu. D'aquest episodi els pobles rivals en feien befa del fet que volguessin recuperar el cos amb ganxos. I d'això ens va quedar el nom».
