 |
| Segle XVIII. Escut de la Inquisició. A totes les seus del tribunal inquisitorial eclesiàstic s'hi podia l'escut de la institució, format per la suma del simbolisme d'aquests tres elements: la creu (catolicisme), l'espasa (persecució de l'heretgia) i la branca d'olivera (hosanna o salvació). |
 |
| 1934. «Una tertúlia lleidatana perseguida per la Inquisició», Salvador Roca i Lletjós, Revista «Camins», núms. 1 i 2, gener i febrer (Fons Sol-Torres, UdL). No, no ens referim al judici d'aquestes setmanes de 2019 al Tribunal Suprem (espanyol) contra els nostres compatriotes i representants polítics, sinó a un cas que ens fa recular poc més de dos centúries, en «un episodi ben interessant de la vida lleidatana de les darreries del segle XVIII. No es tracta de cap afer esgarrifós. Res de flames ni de carn socarrada: els temps ja no ho comportaven». Aquesta institució es trobava a les acaballes: «La Inquisició setcentista havia esdevingut una institució decadent de jurisdicció molt disminuïda», a punt i tot d'haver estat suprimida en temps de Carles IV sota proposta del seu capellà i canonge de la catedral lleidatana, José de Espiga. |
 |
| 1934. «Una tertúlia lleidatana perseguida per la Inquisició», Salvador Roca i Lletjós, Revista «Camins», núms. 1 i 2, gener i febrer (Fons Sol-Torres, UdL). a final d'aquell segle, la Revolució Francesa ja esbarriava els nous aires de laïcisme que anaven «penetrant els fonaments de totes les institucions tradicionals» i presagiaven la liquidació definitiva de l'Antic Règim que aniria arribant al segle XIX. El febronianisme que s'estengué per tot Europa durant la segona meitat del segle XVIII n'era un presagi, d'aquests nous vents, i al nostre (imposat) Estat (espanyol) «va donar molta feina a la Inquisició». Cap a l'any 1770, «Lleida era una ciutat decaiguda, empobrida i abandonada, dominada per un ruralisme rutinari; les activitats de l'esperit hi eren pobríssimes. En aquest ambient local saturat de placidesa, sorgeix quelcom 'sensacional' que posa en joc la Inquisició: hom ha descobert una tertúlia de febronians de gran fermesa de conviccions i fort esperit de proselitisme», reunida a cada de Carles Ignasi Gallart, de família poc o molt il·lustrada i proborbònica. S'hi reunien allà el Dr. Tomàs Roca i Chessa, Jaume Gomar, el canonge Gregori Galindo, el mossèn Esteve Solanet, l'Alcalde major Ramon Lanes, el beneficiat de la catedral Antoni Rigal, i els beneficiats de la Magdalena Domènec Agustí Barri i Antoni Currià, entre altres assistents. El denunciant d'aquestes reunions fou el carmelità descalç fra Ramon de Sant Josep, en carta acusadora dirigida a l'Inquisidor General datada al 24 de març de 1768 [en el text s'han girat les xifres], acompanyada d'una addenda d'una «Puntual i verídica relación de lo que pasa en la ciudad de Lérida sobre materias pertenecientes al Santo Tribunal». El frare posava cara i nom a la indignació que les activitats de la tertúlia i ses idees devien provocar en la crosta més ortodoxament catolicista de la ciutat. |
 |
| Segle XVIII. Fébronius. L'escàndol que provocaven els febronians provenia de l'acèrrima idea que brandaven d'afeblir l'autoritat del Papa de Roma fins a considerar-lo gairebé un igual a tots els altres bisbes, en creure que l'Església no havia d'ésser una estructura monàrquica, sinó episcopal i conciliar, és a dir, i amb permís de l'expressió, més republicana. D'aquesta manera, consideraven possible l'acostament al protestantisme i la reunificació cristiana. |
 |
| 1934. «Una tertúlia lleidatana perseguida per la Inquisició», Salvador Roca i Lletjós, Revista «Camins», núms. 1 i 2, gener i febrer (Fons Sol-Torres, UdL). Lleida pertanyia a la jurisdicció inquisitorial de Saragossa i aquesta, rebuda la denúncia, començà la incoació del corresponent procediment, amb el nomenament a 10 de maig de l'instructor de la causa, el frare jubilat, Josep Clauvell, rector del Col·legi de Nta. Sra. de la Mercè. Les diligències s'allargarien gairebé un any i després s'entretingueren a Saragossa un any més, fins al 1770. Les dates coincideixen amb l'efervescència viscuda en l'Església i la societat (espanyoles) per l'expulsió (1767) dels jesuïtes i l'extinció de l'orde pel Sant Pare (1773). L'addenda relacionada a la denúncia, sempre en l'espanyol obligat de l'època, «és realment un quadro ben viu i detallat de la tertúlia i dels tertulians» i «sobre la tasca de proselitisme que feia la gent de la tertúlia». Aquesta difusió, cada cop més àmplia i persistent, de les idees febronianes entre certs estaments de la ciutat és considerada la part més perillosa de tot aquest afer, idees que feien molt de mal entre el «gentío amante de livertad y principalmente en la mal dispuesta y disciplinada juventud». La ideologia escampada es resumia en 16 proposicions, entre les quals «la negació de la càtedra de Sant Pere, de la Seu apostòlica i la infal·libilitat pontifícia, l'afirmació de la superioritat de Concili sobre el Sant Pare..., la condemnació d'abusos i escàndols referents a temporalitats eclesiàstiques, la disconformitat amb l'organització de l'Església donada pel Concili de Trento, la substitució de la monarquia papal per un govern democràtic de l'Església, el blasme de la Inquisició...» Res que no convingui encara avui, en ple segle XXI, al si d'una Església incapaç d'obrir-se, malgrat un Papa de nom franciscà, però no pas de fets franciscans. |
 |
| 1934. «Una tertúlia lleidatana perseguida per la Inquisició», Salvador Roca i Lletjós, Revista «Camins», núms. 1 i 2, gener i febrer (Fons Sol-Torres, UdL). Els arguments dels ponents del cas a Saragossa condemnaven aquestes idees i consideraven els tertulians «sembradores de doctrinas contrarias a la común doctrina de la Iglesia», i que en Gallart, principal atiador, és un «impío, un sedicioso..., un blasfemo contra Dios, contra el Rey...» Oi que us sembla estar escoltant alguns dels al·legats de les acusacions a les sessions judicials del Suprem (espanyol) contra els presos catalans? Viure per veure-ho i veure-ho per creure-ho! Finalment, és clar, se li demana escarment amb «un castigo ejemplar». Conclosa la instrucció, però, no s'arribava mai a la resolució del cas. «És a dir, no va passar res. De casos com el dels febronians lleidatans en plovia a dotzenes... La Inquisició agonitzava, ja era propera a la seva fi». |
