[2385] Del primer safareig o rentador públic lleidatà

1780 ca. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Plano de una porción de terreno desdel Puente asiariba para aserber el Curso del Río Segre» (BVD).

La silueta dels primers rentadors de la ciutat (3), ben delimitada als peus del Noguerola, a tocar del baluard del Carme. L'aigua es desviava amb alguna sequieta o fassera des del rierol i igual que es portava als horts per regar, s'aconduïa cap als rentadors. No sembla pas que fos una construcció coberta, sinó una simple bassa, això sí, ben rectangular. Alguna portella al mur del baluard hi devia facilitar l'accés. 

De la mateixa manera, amb aigua del Noguerola, devia proveir-se la font de Margalef (5), a prop d'una anomenada Barraca del Governador (4). Potser es tractava d'horts o jardins d'esplai per a la família del governador (espanyol) de la ciutat. De fet, tota l'horta del marge dret del riu estava disseminada de torres i masos, molts dels quals de famílies benestants, que hi solien passar algunes setmanes de l'acalorat i xafogós estiu lleidatà. 

Dins de la ciutat no hi hagué mai rentadors; de fet, no hi hagué aigua corrent per a les fonts fins a final del segle XVIII amb les conduccions d'aigua i gran dipòsit de l'època del governador Blondel. El gran rentador o safareig públic lleidatà fou, durant segles i segles, el nostre riu. 

1811. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Justament al peu del baluard del Carme hi desguassava el Noguerola. El camí de Corbins i Balaguer es preveia (en aquest projecte) que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada la gran bassa rectangular dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).
Una de les famoses quatre primerenques fotografies lleidatanes de la història, del gal·lès Charles Clifford, membre del seguici de la reina borbona (espanyola) Isabel II, que visità la ciutat aquell any, arribada en la nova línia de ferrocarril. Data que marca l'entrada a la modernor de la Lleida contemporània. Hi veiem perfectament delimitat un passeig de plataners, dins de l'esplanada del baluard, encara dempeus. Just als peus dels murs, hi havia els rentadors de la ciutat. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Un altre plànol setcentista amb el gran rectangle d'aigua del safareig públic, i del braçal d'aigua amb què s'alimentava i que retornava al Noguerola. El camí (de color terrós) portava a una portella al mur de la ciutat, diria que a la Baixada de la Trinitat. Desconec fins quan devien perdurar els rentadors lleidatans; probablement, fins a la demolició del baluard i la urbanització de tota la part final del que fora la Rambla de Ferran fins a l'estació, cap a final del segle XIX. 

Segona meitat del s.XX. 

Safareig dels Mangraners, Lleida.

Al nou barri de la immigració de la postguerra crescut als afores de la ciutat, a tocar de l'antic camp d'aviació, hi hagué també un safareig públic, gairebé a punt d'arribar ja al temps de les rentadores automàtiques, emplaçat a la costa dels Mangraners, i que de no fa gaires anys s'ha dignificat com un espai de memòria etnogràfica. 

[1401] Detalls de la Lleida divuitesca