[1628] «M'enterro en els fonaments»

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
L'autor de l'Aranyó volgué deixar testimoni del seu temps tot al llarg de la seua obra novel·lística. En aquest cas, i com deia la coberta de l'edició, «amor i sang en la Barcelona d'avui», barreja de literatura social i novel·la negra, que afegeix el retrat de l'inevitable trencament generacional dels anys 60.

La novel·la fou editada a Proa, Col·lecció A tot Vent, núm. 135, llavors sota la direcció de Joan Oliver. El pròleg anà a càrrec de Joaquim Marco, que en destacà la trama detectivesca, l'enfrontament generacional, l'integrisme ideològic del pare, que serà combatut i posat en evidència pel seu propi fill, la rebel·lió del jovent contra l'ordre establert, el substrat existencialista i els tocs de lliure sexualitat. La novel·la, escrita al 1962, fou capaç de retratar els incipients moviments ideològics i morals de la joventut europea del moment, que acabaria per esclatar al maig del 68 parisenc, no pas a la Barcelona grisa i sotmesa, encara vençuda, dins l'Estat espanyol del moment, una dictadura sorgida d'una guerra cruel i abocada a una persecució implacable de la nostra llengua i cultura.

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Per causa d'unes comprometedores fotografies de contingut sexual explícit juntament amb una fotografia d'un cadàver, trobades a l'habitació del fill entre les seues coses, el pare iniciarà una camí de descoberta i d'investigació per conèixer aquell que se li apareix com un desconegut.

«M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de bons costums, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot fent ús de la violència i força eixelebrat, ocupa el segon capítol que ell numera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la» (Carme Rosanas).

-Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…

1967. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
«L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte». 
Un bon fragment de diàleg entre pare i fill:
http://www.xtec.cat/~rsalvo/pedrolo/dossier/composic.htm

1968. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Un breu de diari de l'època amb la notícia de l'edició de l'obra: «Una història d'amor i de sang en la Barcelona d'avui. La novel·la més audaç del nostre escriptor més coratjós». Destaca la foto de l'autor, encara jove, quan la silueta que tenim acostumada és la del Pedrolo de gran.

Per a la recepció de l'obra pedroliana i el seu relegament durant la 'transición' pel seu radicalisme moral i extremisme polític independentista, veg. «Molesta Pedrolo?», Xavier Borràs (2010). Passats els anys ens adonem que no era ell l'extremista, sinó tots els altres els tous i condescendents amb un règim pseudodemocràtic, fill de la dictadura i espanyol com sempre. Potser la nostra societat havia sortit tan justeta de forces de la nit del franquisme que no s'hi pogué fer més. O sí?

Una visió més recent de la qüestió  a «Avui es parla de Pedrolo», de Fèlix Edo, «Serra d'Or», núm. 670, pp. 41-44, 2015.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Cartell de 'La Respuesta', adaptació dirigida per Josep M. Forn.
Els protagonistes, Francesc Viader (fill), Marta May (amiga) i Jorge Torras (pare).
«La Renata és una cambrera que manté una relació sentimental amb l'Àlex, un jove i innocent estudiant que, després d'assabentar-se que la seva xicota té també un afer amb el senyor Molina Costa, es capfica de tal manera que decideix assassinar l'home sense pietat. El noi porta a terme el pla, però després que la policia examina el cadàver i dur a terme la investigació, les conclusions són confuses i l'Àlex no és descobert. Ara bé, el seu pare, l'influent doctor Farràs, sospita d'ell i s'hi enfronta».

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 14 de novembre.
«'La Respuesta' era el títol d'una pel·lícula de Josep M. Forn que es va estrenar al principi de la transició política, quan Arias Navarro era el cap del govern [espanyol] i va passar de llarg. Després de setze anys del seu rodatge (1969) i deu del vistiplau de la censura [espanyola], el director creu que és ara quan s'estrena de debò el seu film».

Aquesta fou l'obligada malastrugança de l'obra literària, i en aquest cas cinematogràfica, de Pedrolo: la persecució i prohibició polítiques de ses obres per causa del règim espanyol de torn.

1985. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 17 de novembre.
«Quan el cinema català defuig, espantadís, qualsevol apropament a la conflictiva realitat que ens toca de viure... veure una pel·lícula rodada en ple franquisme, que es planteja obertament la lluita antifranquista amb totes les seves conseqüències, com a mínim ha de fer-nos reflexionar». Afegeix el crític Joan Lorente-Costa: «Gràcies a M'enterro en els fonaments el cinema català compta amb un retrat insòlit i contemporani (encara que esquemàtic) de la joventut que vint anys més tard assumiria el poder (o l'alternativa de poder)».

1986. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Diari «Avui», 16 d'abril.
Ressenya de la pel·lícula amb motiu de sa emissió per TV3. La cinta, segons Quim Casas, «es presenta com un melodrama tens que opta més pels problemes generacionals que no pas per la documentalització del moviment estudiantil que sorgia en aquells temps. El to de la pel·lícula és avui força llunyà. El discurs ideològic, els diàlegs, cançons de Raimon, Espinàs, etc., tot ens evoca uns temps cinematogràfics ja passats, que no van tenir efectivitat a causa de l'enfrontament constant amb la censura». Censura franquista espanyola (aclariment per als més joves).

1979. Manuel de Pedrolo, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Diari «Avui», 7 de juny.
Pedrolo, «profundament humà, sorprenentment prolífic, íntegrament català».

2001. Manuel de Pedrolo, «M'enterro en els fonaments».
Ed. Proa, La Butxaca.
La darrera edició fins avui de l'obra.