 |
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La situació general dels pobles de les Garrigues: dalt d'un tossal». Detalla l'escriptor que «els Torms té un dels termes municipals més petits de les Garrigues, ben aprofitat, però. Han sabut anar a buscar l'aigua pel al poble en uns pous obrats a la vall... Per a ajudar-se en els ingressos han muntat un bon conjunt de granges avícoles. Hom s'adona que aquesta gent no dormen, no emigren, s'aferren a la terra i la defensen amb una elegant tenacitat».
|
 |
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La pujada és dura, però a mig aire trobeu la plaça de l'església -barroca, no cal dir-ho-. El temple llueix un campanar amb teulat de ceràmica molt decorativa. Algunes de les cases de la plaça són força antigues, amb balcons de farga... Més amunt, hi ha un barri alt, derruït, amb fonts que ja no ragen. La llum esclata contra les parets dels edificis ensorrats».
|
 |
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una era rodona per batre-hi el gra quan a l'estiu bufa la marinada.
«Els Torms, que ofereix una bona perspectiva des de qualsevol lloc des d'on es miri, és un poble al qual cal ascendir travessant la riera. A la part de baix del poble us saluden les escoles, amb una pineda entorn, escoles datades del temps de la I Guerra Europea, absolutament vàlides avui, en llur estructura». L'antiga escola la trobarem caminant «amb calma pel poble. Us ensenyaran una casa amb escala exterior que encara en diuen 'l'estudi', on s'hi feia escola abans de la construcció del grup escolar del 1916 (obra de l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa)», que era lleidatà de naixement. |
 |
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Fins molt modernament la balma del Cogul estigué sense protecció. Tothom qui volia podia acostar-s'hi. Les figures, exposades com estan a les rigors del clima estiu i hivern, han perdut, naturalment, bona part dels colors originaris, i fins i tot cal mullar-les per a veure-les bé. La gent, els visitants, les mullaven amb líquid corporal...»
La Diputació hi col·locà a la fi un reixat, que no es pogué tancar durant més de cinc o sis anys, fins que se li va comprar un cadenat, «la clau del qual té l'encarregat, un home molt simpàtic, admirador i convençut panegirista de l'art dels seus avantpassats».
|
 |
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La balma on apareixen les pintures és una gran roca -uns 11 metres d'extensió- sota el poble, al vell camí que enllaçava Cogul amb l'Albagés. Es pregunta l'Homenot: «Realment, dansen les dones entorn de l'home? O l'home hi fou afegit més tard? Recordem que les pintures rupestres sempre corresponen, malgrat compartir molts cops el mateix indret, a mans diverses. En tot cas, en aquesta primera manifestació de l'art del Llevant, en contrast amb l'art del Nord -cantàbric-, hom s'adona, certament, d'un principi d'organització tribal, hom veu un testimoni diguem-ne social».
|
 |
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les atencions al nou tractor, L-6499, al qual «li prodigava tota mena d'atencions. Igual que havia fet anys enrere amb la mula, la qual duia a remullar o raspallava els diumenges». Segueix el gran escriptor garriguenc: «L'aspersor o irrigador era ni més ni menys que una sulfatadora, aquesta meravellosa primera màquina que van tenir els pagesos: és, certament, una de les més antigues, i de les que menys han canviat. Avui dia està essent substituïda per les bótes o bocois a molta pressió produïda pel motor. Però encara són utilitzades en les petites vinyes, als horts, etc».
|
 |
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Sobre ella: «Malgrat l'actitud de la mestressa, ella no ens estava veient, sinó que mirava el que feia una veïna a la finestra». A Granyena, «el paisatge que domineu des de migdia és superb. Voltant pel poble trobareu també racons exquisits, com la complicada portada barroca del temple, i tot un carrer gòtic que arrenca de la plaça de l'església».
|
 |
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest poble està inclòs dins el Segrià, però... té totes les característiques dels garriguencs... frontera imprecisa en tants de punts entre una comarca i l'altra». Afirmació que ha passat a la història: l'arribada aquests anys 2000 del reg de suport ha provocat la compra massiva de terrenys, la plantació de fruiters, i la destrucció de les velles espones de pedra per tal d'aplanar i amorosir les finques als marges dels tossals. Els vells carreus, fets amb pic, pala i suor, s'han colgat a tres metres sota terra. Quan en el futur els redescobriran, què deuran imaginar què eren o per a què servien?
|
 |
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Parlar de les Garrigues és parlar de l'angoixa de l'aigua. Angoixa... quant al regadiu: els pobles han resolt darrerament llur problema d'abastament a les cases i a les granges avícoles mitjançant motors que pugen l'aigua de pous més o menys allunyats. Ara bé, per als petits horts dels voltants de la població, no sempre han recorregut a la força elèctrica, sinó que continuen, molts veïns, fent ús dels pouets hort per hort, pous de sis o set o quinze metres de profunditat, que devien cavar els besavis i dels quals trauen l'aigua mitjançant corrioles; aquí a Alcanó, on l'aigua és més superficial, empren llargues barres amb contrapès. El mateix sistema que als països àrabs, el mateix sistema que els enginyosos alexandrins perfeccionaren».
«Al fons,... compareu les dimensions de les cases amb la mola de l'església, És clar: en aquells temps encara hom pensava que, si convenia un dia, tot el poble s'hi hauria de poder aixoplugar. Pensem què fóra París, Sevilla o Barcelona amb una única església, però capaç per a tots els habitants». |
 |
1968. Maials (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests balcons, segons com els cau la llum, fan unes ombres delicioses sobre la rugositat de les parets primàriament arrebossades o de pedra irregular. I les dones d'avui, se'n riuen de les reixes... Si Julieta, en comptes de tenir un balconet de barana de pedra tan temptador i abastador, hagués estat ben engabiada per aquest procediment, no hi hauria hagut el daltabaix que hi hagué». A Maials, «no us perdeu, allí, el tomb per la vila closa, o part murallada del poble, enfora del qual un antic camí de ronda s'ha transformat, finalment, en un carrer més. Maials és un dels pobles que més fidelment ha conservat l'estructura circular antiga del casc primitiu». Faria bé de tornar-hi a anar, el nostre escriptor.
|
 |
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
En alguna ocasió, hem llegit al Coromines que l'acompanyament d'article de tants i tants pobles garriguencs no es deu sinó a un costum popular desenvolupat durant els darrers tres o quatre segles, i que s'anà estenent de poble en poble. Arribant al Soleràs, «hom veu el gran sindicat agrícola, una esplèndida peça, a l'entrada de la llarga pujada que mena al poble. A primer terme uns hortets amb els seus pous. Aquesta és la Vall Gran, o vall del riu Juncosa. De riu, però, no en veureu cap. Això no vol dir que no hi hagi aigües subterrànies de més o menys fàcil extracció. En anys que plogui una mica, l'aigua pot estar a cinc metres de la superfície. Els pous són obrats amb pedra, carreus grossos, i l'aigua que en surt és potable i de gust lleugerament fangós».
|
 |
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És en aquesta partida del terme que hi ha les fonts de Granyena, dites així perquè una mina d'aigua, amb cabana i gran pou, servia en temps antics per a fer arribar des d'aquest pou, mitjançant una conducció, l'aigua al poble de Granyena de les Garrigues». Conclou el nostre Homenot: «Hom s'adona ben bé de la migradesa d'aquests horts, de l'eixorquesa general de la vall, per on, teòricament, hauria de córrer un riu».
|
