1885. Lleida, lo motí dels consums.
Gravat de l'època que figura la crema d'una caseta del fielat o burot, oficina a l'entrada de la població a on s'hi cobrava l'impost de qui hi anava a vendre als mercats. A Lleida, més que no pas pics i pales, los pagesos hi brandaven mànecs de xapo i aixada.
1885. Lleida, lo motí dels consums.
«Ciudad», de juliol de 1953 (FPIEI).
A banda del desbordament del Noguerola, que dixà un metre d'aigua a Ferran i tants sediments arenosos que los aprofitaren per a la construcció de l'Audiència (espanyola) i calgué passar a coll alguns viatgers que volien agafar lo tren, l'estiu d'aquell any se recorda pel fet luctuós del motí dels consums, amb dos morts als carrers.
L'Alcade Costa i lo gobernador Vivanco no van poden contindre la ràbia dels manifestants lo matí del 10 de juliol.
L'articulista fa un repàs dels esdeveniments. Primer, la multitud s'encarà a les casetes dels burots del pont i les cremà i se feren piquets per anar a pendre foc a les dels extrems de la ciutat. Algunes dones hi portaven la veu cantant, «desgreñadas», i conegudes per la Sariana i la Danya, cridaneres a més no poder. Commninaven los treballadors a plegar i també als botiguers i menestrals de tancar les botigues, com una mena de vaga general.
A la plaça de la Sal, provaven d'entrar a cal Ramon Soldevila i Claver, diputat conservador, del partit (espanyol) de Cánovas i del ministre d'Hisenda que havia preparat la llei impositiva, lo lleidatà de naixement Cos i Gayon. Los carabiners n'impedeixen l'assalt, i de sobte «una detonación impensada ocasionó la muerte del cornetín de órdenes de la fuerza pública», i la resposta fou immediata, «cayendo en el extremo de la Plaza de la Constitución (Sant Joan) un paisano, que quedó allí exánime». S'aquarterarà la soldedesca al castell per previndre agressions, i a la vista dels dos morts, la gent se començà a dispersar i amagar, que lo soroll de les armes causà pànic: «llegando a agolparse en las escaleras de los edificios tantas personas que en el número 3 de la calle de Lamarca, se refugiaron en número de más de doscientas, extrañándose por lo en apariencia imposible, tuvieran tanta resistencia las bóvedas de la correspondiente escalera».
Per més desgràcia encara, aquell mateix dia se donà a la ciutat lo primer cas del còlera, que aquell estiu escombraria los pobles del pla, i que va provocar a Lleida, alguns centenars de morts, «hasta descender considerablemente su contingete de población».
1885. Lleida, lo motí dels consums.
«Crónica de Cataluña», de 16 de juliol (ARCA).
Ressenya dels fets del motí del 10 de juliol a la ciutat, de «la huelga general con que amaneció Lérida», que va provocar la suspensió de l'autoritat civil i la declaració de l'estat de guerra, sota control militar, cap a la una, quarts de dos de la tarda, quan ja la desgràcia s'era esdevinguda.
1885. Lleida, lo motí dels consums.
«Crónica de Cataluña», de 16 de juliol (ARCA).
Los dies previs, 8 i 9, ja s'havien produït algunes picabaralles a les casetes del burot del pont perque algun pagés a l'hora de retirar cap a casa al vespre volia introduir a la ciutat «artículos de pago» i l'home no podia pagar. Altres pagesos s'hi acaramullaren per donar-li suport, i hi van haver d'acudir l'alcalde i el Gobernador, s'engarjolà un individu i la situació se reconduí o això semblava.
Diu lo periodista: «Estos hechos son el prólogo del motin del dia 10, debiendo advertir que la enormidad de las tarifas coincide con el estado de miseria que atraviesa la sufrida é infeliz clase labradora, á consecuencia de la mala cosecha por las pertinaces lluvias del último mes, así como que en los primeros dias del cobro la Administracion adoptó temperamentos suaves».
Però l'endemà a primera hora, grups de pagesos i pageses circulaven pels carrers i la bullanga s'hi anava imposant, les botigues no obrien i tot era crits: fora pagos!, fora los consums!, i
Alcalde i Gobernador intentaven posar pau i calma, entre los manifestants i entre alguns guardes que ja volien traure la pistola. Van fer sortir un grup de cinc guardiasivils a cavall pel carrer Major, que segons l'articulista actuaven amb prudència. Una collada de dones se concentrava a la plaça de la Llibertat, mentre una mutitud assetjava la casa del diputat Soldevila a la plaça de la Sal: «En el interin empezó á amotinarse en la plaza de la Sal, frente á la casa del diputado á Córtes don Ramon Soldevila, un gran grupo dando gritos y dirigiéndole insultos y amenazas. El grupo fué creciendo, y enardeciéndose empezó á arrojar piedras á los cristales de los balcones. Entonces, segun se nos ha dicho, salió un tiro de la casa sitiada, alcanzando á dos muchachos algunos perdigones, que los hirieron levemente en los piés, lo que acabó de exasperarles».
La barreteria, negoci familiar de l'Alcalde Costa, a tocar de la plaça de la Llibertat, no se'n lliurà de la ràbia dels manifestants: «Mientras tanto un grupo de cien personas armadas de palos se situó en la calle Mayor, frente á la casa del Alcalde señor Costa, dando gritos de muera y otros insultantes, el que fué dispersado por una carga de cinco guardias á caballo que estaban situados en la plaza de la Libertad, sin causar daño á nadie y cuando ya algunos alborotadores habian invadido la casa».
Cap a les 11 del matí, ja hi havia càrregues i corredisses a Sant Joan i plaça de la Sal. En aquell estat de confusió, se produí la desgràcia, sembla que per cas de foc amic, que en baixant una companyia militar per la Redola de Sant Joan fins a la plaça i dirigir-se a l'Estereria, «sonó una nutrida descarga, cayendo muerto el cornetín de órdenes Juan Galiana de un balazo en el pecho, resultando levemente herido el capitan don Ignacio Bover, el sargento 2.º Braulio Campos y el corneta Jaime Santamaria».
Esverada la multitud, «unos cuantos paisanos armados de palos que huian de las descargas por la calle de la Esterería, al llegar frente á la compañía, que triste contemplaba la muerte de su compañero se encararon con la temeridad de la desesperacion á los soldados diciéndoles, que les mataran; palabras que el nunca bien alabado jefe señor Calvente contestó diciendo que se marcharan.
Salimos al poco rato y nos personamos en el hospital, á donde fueron trasladados en la camilla del municipio tres paisanos muertos, llamados el primero José Marin Puntos, labrador, de 24 años, de un balazo en la frente.
2.º José Ollé, labrador, de 30 años, de un balazo que le entró por la sien izquierda y le salió por el occipucio.
3.º José Gelet, tratante en aceites, de 60 años, de un balazo que le entró por el hipocondrio izquierdo.
A los anteriores desgraciados hay que agregar otros seis heridos, alguno de gravedad, que fueron curados en el hospital por el doctor don Camilo Castells, ayudándole el médico Zardoya en los dos primeros luego los médicos señores Jover y Mercé en los cuatro últimos».
A la fi de matí, doncs, 4 morts: un sodadet, dos pagesos i un oliaire. Los militars prengueren la ciutat, i los carrers restaren deserts. L'endemà dissabte no s'hi feu lo reng del mercat de sant Joan. Fins dimarts no començaren a vindre-hi algunes verduleres, protegides de la policia: «La ciudad continúa en estado de guerra, recorriendo de noche patrullas el recinto y dando los centinelas el quien vive desde las once y media de la noche, hora en que deben retirarse á sus domicilios los vecinos» .
Una tràgica jornada dels annals lleidatans. Res a veure amb la placidesa d'aquesta darrera vaga general de l'11 de novembre. A la rotonda dels instituts dos vaguistes i una motxilleta amb una banderola roja clavada tallaven la circulació. Més aviat la tallaven les dos dotzenes de mossos i municipals que los hi feien la feina. A la tarda, molta gent a la mani, també jóvens, banderes sindicalistes, alguna de palestina i cap quadribarrada, ni amb ni sense estel de llibertat. Ambaparà!



.jpg)