Els alfabets d'Europa.
El mapa dels alfabets que es fan anar al nostre envellit continent és un dibuix estable en el temps, de segles enrere, amb tres únics colors: el de l'alfabet llatí, del grec i del ciríl·lic. Aquest darrer és un terme epònim, o sia, que prové d'un nom propi, Sant Ciril. Aquest, juntament amb son germà Metodi, foren un parell de missioners grecs nascuts a Tessalònica al segle IX, i que van expandir la religió cristiana entre els pobles eslaus de l'est europeu. Van topar-se amb el fet que aquells primitius dialectes eslaus o eslavònics no tenien escriptura. Així doncs, mans a l'obra, van discórrer de crear-ne un d'adient i, au, ja tenim un nou alfabet, que amb el temps s'anomenà ciríl·lic, a partir de l'alfabet grec com a base.
En els pobles eslaus en què arrelà la religió catòlica, l'alfabet llatí o romà hi fou el predominant. Quan a partir de la primera gran escissió de la Cristiandat, el Gran Cisma d'Orient, al segle X, els cristians grecs de Bizanci passaren a considerar-se ortodoxos i guardians de les més pures essències cristianes, els pobles eslaus que depenien de Bizanci, a més del territori romànic de la Romania, secundaren la nova vella religió, i l'alfabet ortodox s'hi arribà a identificar.
Les religions històriques d'Europa.
Si superposem els dos mapes, el dels alfabets i el religiós, de seguida comprovem aquesta identificació exacta entre l'Església ortodoxa i l'alfabet ciríl·lic. Només el territori de Romania aguantà la pressió i es mantingué fidel a l'alfabet romà, malgrat el canvi de religió majoritari. La convulsa història de la regió amb nombrosos canvis de dominacions i imperis hi degué ajudar d'alguna manera.
El cas més curiós de contacte dels alfabets europeus es dona precisament en aquella cruïlla de cultures (i d'història feta a trompades) que són els Balcans. I ara us explicaré una batalleta pròpia que hi toca una mica. Sempre ens queixem, i amb raó, de la dificultosa tasca de l'ensenyament secundari a l'aula. Però hi ha situacions que ens reconcilien amb la nostra professió, si més no, passatgerament. Una d'aquestes circumstàncies, la vivim quan un-a alumn-a (perquè no se m'enfadi ningú) ens ensenya a nosaltres, els profes, alguna coseta, o ens complementa allò que intentem transmetre o fer entendre en un moment determinant.
Això va escaure-se'm l'altre dia, mentre repassàvem el mapa les famílies lingüístiques indoeuropees al nostre continent, i anàvem citant particularitats d'aquesta o d'aquella altra llengua. Sempre solc fer notar als estimats joves seguidors que tenim a la classe la particularitat de la llengua serbocroata: mateix codi però doble amb alfabet... segons el territori (Sèrbia o Croàcia), separades també per la religió, ortodoxa o catòlica. Gent que parlant s'entenen, però pas escrivint (ni resant), atès que els uns escriuen en l'alfabet ciríl·lic, propi d'aquella tradició religiosa, i els altres, en el llatí, propi de la fe apostòlica romana i son esqueix protestant. Però heus ací que el xiquet em corregeix i m'explana que a Sèrbia, i jo mai no ho hauria dit, la llengua estàndard es pot fer servir en tots dos alfabets i així és com s'ensenya a les escoles, per doblat. En arribar a casa, en busco més detalls i, en efecte, així funciona aquesta doble alfabetització sèrbia, mentre que entre croates i bosniomusulmans, per ressentiments dels recents conflictes i del vell jou iugoslau (valgui la redundància), la tendència és a dialectalitzar, a marcar la diferència respecte de la llengua comuna, que temps fa tingué normativa unificada.
I acabo: sembla que els pobles amics de l'Europa occidental són els més restrictius (ultranacionalistes i patrioters) que no pas els amics serbis del dimoni rus (segons la veu única i acrítica de la premsa occidental, inclosa la nostra), més oberts en aquesta qüestió. Ara me n'han entrat ganes, de veure-ho de més a prop, entendre quina lògica segueixen a Sèrbia per fer-ne servir l'un o l'altre. Ves que hi haurem d'anar...
[Em fa arribar una companya un comentari sobre com estudiava de petit a Croàcia el seu marit, deu fer uns trenta-cinc o quaranta anys: una setmana feien anar l'alfabet llatí i la següent el ciríl·lic, i així tot el curs!]
Bitllets d'euro.
Els tres alfabets que es fan servir per grafiar el nom de la moneda europea als bitllets, a partir del 2007, data de l'entrada de Bulgària a la UE, únic país d'alfabet ciríl·lic de tota la Unió. De moment. Amb Ucraïna expectant.
Monedes d'Euro.
Monedes d'euro búlgares grafiades en ciríl·lic i una altra en alfabet grec, a Grècia, és clar.
Bitllet de dòlar americà.
Hi ha pocs aspectes humans tan decisius al llarg de la història com la religió. Ja fa més de dos-cents anys del segle de les llums i de la il·lustració enciclopèdica i, de fet, avui podríem escriure'n i descriure'n d'infinites, d'enciclopèdies del saber. Però bona part de la humanitat resta aferrada a la idea d'algun ésser invisible, metafísic (enllà de la realitat), al qual atorga la veritat absoluta, a partir de la qual deriven creences morals, conductes personals i socials, i poderoses organitzacions comunitàries.
No hi fa res, en els nostres temps de reivindicació feminista, que la revelació d'aquesta veritat (la de cada religió) hagi depès completament i des de sempre del misogin món dels homes. No hi fa res que els humans en compartim unes quantes ben diverses, de creences i religions, cap de les quals amb base empírica o racional. Tot i això, aquell qui té fe creu fermament en la superioritat moral de la seua doctrina per sobre de les altres, sovint menyspreades i vistes com a enemigues, fet que fou causa de les matances més atroces en el passat... no tan llunyà. I això que el seguiment dels rituals i pràctiques de cadascuna, vist exògenament, comporta més inconvenients, obligances i imperatius, que no pas gaudis i gaubances.
Personalment, i sempre respectant el que vulgui creure o descreure tothom, el credo més infantil de totes les diferents doctrines és aquesta dèria a perpetuar-nos com a humans (no només com a esperits, sinó amb la resurrecció de la carn) en un altre món, paradís, valhalla o olimp. En això veig que els humans fem com quan érem canalla, que apamàvem el món a partir d'allò que més desitjàvem, com ara les gominoles i llaminadures, i que, com Hansel i Gretel, seguíem la crida de la caseta de caramel i xocolata. Tenim tanta por de perdre allò tan preuat i inexplicable que ens és la vida, que acabem per desitjar-nos-en una altra, i, posats a demanar, eterna a més a més! Això sí, passant sempre per l'adreçador dels qui remenen les cireres (o les hòsties, en tots sentits) i deixant-nos portar pel ramal.
Encara a aquestes alçades de la pel·li, i sembla que no s'acabarà pas en aquest segle XXI, la nostra cultura occidental continua proclamant un supremacisme insultant a la resta d'humans que creuen altrament (cosa que no vol dir que altres també puguin ser insultadors), i que es resumeix (entre altres exemples que segur que aportaríem entre tots) en aquesta frase que s'imprimeix al dòlar americà, com el mantra identitari per excel·lència d'aquella societat; frase amb la qual s'encomanen al seu déu amb la mateixa autosuggestió (fe) amb què els nostres avantpassats demanaven pluja amb les tretes de la Marededeu de les Sogues. Ep, això no impedeix que aquell tros de paper de l'economia de l'Estat més endeutat del planeta (però amb inexpugnables reserves d'or a Fort Knox, que en teoria responen pel valor d'aquell bitllet), sigui cobejat amb avidesa per la resta dels mortals, preguem al déu que preguem, que llavors aparquem per un moment nostres profundes conviccions.
Ben mirat, però, potser val més creure en el dòlar diví que no pas en aquest paio, que ens predicava i sermonava en els seus Mensajes Navideños allò que no complia, amb aquella veu profunda i alentida, perquè ens captinguéssim com a bons espanyoles todos. Potser sí, que si tots els catalans féssim com tu, eixugaríem el dèficit fiscal en un tres i no res!
Servidor només va viure el nazionalcatolicismo espanyol de la postguerra d'oïdes i per estudi. Vaig ser un infant crescut en els rituals catòlics, que familiarment i comunitària eren els dominants, com ara missa obligatòria de diumenge havent hagut d'esmorzar dos o tres hores abans perquè altrament no podíem anar a combregar.
Aviat es va relaxar aquesta brida, car allò que deien que era una transició política de l'Estat espanyol em va pescar en plena adolescència. Vaig anar derivant cap a l'agnosticisme, amb seguiment hedonista de l'arrelada pàtina religiosa de la nostra societat, de Pasqua a Nadal i altres festes de guardar. Ara bé, de fa uns anys cap aquí, que de manera suau però decidida em considero un descregut. Ni impiu (perquè respecto que les persones creguin, excepte en les organitzacions religioses, que és tot un altre tema), ni incrèdul (perquè crec en valors i idees i raons vàries), ni ateu (vell mot de ressonàncies pseudoviolentes). Simplement això, home descregut, despullat de dogmes, que no espera trobar res més enllà i que tem assenyadament i reflexiva la fi.
[2343] De poms, pomes, maçanes, mançanes i mansanes
