.jpg)
.jpg)
1980. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
Col·lecció El Cangur, núm. 56, Ed. 62 (primera edició, Mèxic, 1946).
La primera gran novel·la de l'exili per causa del franquisme (espanyol). Això és ço que recordo de la lectura, feta amb disset anys d'aquesta obra, en un temps en què les lectures escolars eren sovint lectures solitàries a casa amb un examen lo dia tal i poca cosa més. Encara hi ha aules a on s'hi fan aquestes pràctiques obsoletes. Després ens queixem que los joves no vulguin llegir.
També me va quedar lo nom del riu, l'Ozama, a la part occidental de l'illa La Hispaniola, dins l'estat de la República Dominicana. En recordo l'ambient xafogós i captiu que hi sentien los catalans allà arribats, que no encara establerts, amb un final que arribarà de manera diferent per a cadascun d'ells. De fet, sempre me n'he recordat de lo títol sencer, amb la característica al·literació de tes.
Fou publicada quan l'autor era ja a Mèxic, allà sí establert, al 1946. S'hi explica de manera documentalista o conductista, o sia, per mitjà de la narració de fets que prioritza la descripció objectiva de les accions, de l'entorn i del comportament dels protagonistes, i elisió de consideracions psicològiques i judicis de valor. Los esforços dels tres exiliats catalans, en Lluís, en Ramon i en Miquel, volen ser presentats de manera objectiva, amb un retrat directe de la realitat, com un reportatge documental, com si diguéssim. Lo caràcter dels personatges es desprèn, doncs, dels seus actes més que no pas de les digressions de pensament interior.
L'acollida a la República Dominicana del règim dictatorial del Generalísimo Trujillo. Fugiren del foc per caure a les brases, pobra gent nostra. Així s'explica a la Viqui: «Rafael Leónidas Trujillo Molina (San Cristóbal, 24 d'octubre de 1891 - Santo Domingo, 30 de maig de 1961), anomenat el Generalíssim o «el Cap (en castellà: el Generalísimo o el Jefe), governà la República Dominicana des de 1930 fins al seu assassinat el 1961. Exercí oficialment com a president des del 1930 fins al 1938 i novament del 1942 fins al 1952, en aquest cas governant de forma dictatorial amb el suport militar. Els seus trenta anys al poder són coneguts pels dominicans com l'Era de Trujillo, i es considera un dels episodis més sagnants de la història de les Amèriques, així com un temps de culte a la personalitat, quan els monuments de Trujillo eren abundants. S'ha estimat que el govern de Trujillo va ser el responsable de la mort de més de 50.000 persones, d'entre les quals 20.000 i 30.000 en la infame Massacre de Perejil. A més, va matar les activistes Germanes Mirabal (Minerva Mirabal, Patria Mirabal i María Teresa Mirabal), junt amb el seu xofer Rufino de la Cruz Disla. Les germanes van ser homenatjades el 1981 en una protesta d'activistes contra la violència vers les dones. Aquest fet va donar lloc que s'establés el 25 de novembre (25N) com el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones».
La novel·la, doncs, s’inscriu plenament en la literatura de l’exili, i reflecteix la precarietat, la desorientació i la lluita per la supervivència dels refugiats després de la Guerra Civil. Esdevé un testimoni realista i gairebé periodístic d'aquesta primera etapa del seu periple, escrita tot coincidint amb els fets narrats. En Lluís, en Ramon i en Miquel arriben a Ciutat Trujillo (llavors amb lo nom del dictador, l'actual Santo Domingo) amb l’esperança d’integrar-se i prosperar. Aviat descobreixen que la realitat de l’exili és molt més dura del que imaginaven: la recerca de feina i d’habitatge estable esdevé una odissea, i la vida quotidiana està marcada per la manca de recursos, la soledat i la desconnexió cultural després del dolor de la partença forçada. La novel·la es divideix en capítols independents, cadascun centrat en les experiències dels protagonistes amb la població local i amb altres exiliats. L’autor descriu un país marcat per la manca de valors, la corrupció, lo caciquisme i la duresa del clima tropical, que fa inviable l’adaptació dels catalans a les colònies agrícoles creades pel govern dominicà.
Molts exiliats, incapaços de sobreviure a la selva i al clima, emmalalteixen o moren; los protagonistes, que intenten resistir a la ciutat, tampoc no hi troben sortida: la societat local, dominada per la superstició i l’abús de poder, los és hostil i aliena. Això els abocarà a un desenllaç tràgic i simbòlic: L'un, en Ramon, lo més culte i reflexiu, mor ofegat al riu Ozama, víctima de la manca de seguretat laboral i de la indiferència dels companys. En Lluís, més inconscient i apàtic, és assassinat per gelosia per l’amant de la dona amb qui mantenia una relació. Lo darrer, en Miquel serà l’únic que aconseguirà fugir-ne, d'aquella presó insular, i inicia un viatge pel riu Ozama cap a un nou capítol incert d'aquell exili, malalt i desencisat, havent perdut tota força física i moral.
Lo riu Ozama esdevé un símbol central de la narració: representa tant la frontera física com la metàfora del destí fatal dels exiliats, engolits per aquell entorn hostil del qual només es pot escapar a un preu altíssim. Testimoni del sacrifici personal de milers dels nostres compatriotes en aquells anys. La tècnica objectivista, freda i seca, intensifica el dramatisme i l’angoixa dels personatges. Aquesta opció estilística, pionera a la literatura catalana, fa que la novel·la tingui un valor testimonial i documental molt gran, i que sigui considerada una de les primeres grans novel·les de l’exili català.
Pels temes principals que hi traspuen, des del desarrelament i la lluita per la supervivència dels exiliats, lo fracàs de la integració i el xoc cultural consegüent, la solitud patida i la solidaritat mútua, la novel·la de Riera Llorca és obra imprescindible per entendre el drama de l’exili català, la duresa de la vida a l’Amèrica tropical i la impossibilitat d’arrelament lluny de la terra pròpia, expulsats de Catalunya. Lo realisme cru i el valor de document històric la converteixen en una peça fonamental de la narrativa catalana del segle XX.
.jpg)
1967. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
Edicions 62, Col·lecció El Balancí, núm. 31.
(primera edició, Mèxic, 1946).
Fragments (enllaç):(L'arribada:)Tornen tots dos a coberta. El vaixell ja és a la banda interior de l’escullera —que, ara ho veuen, s’estén davant la boca d’un riu—, vira a babord i va riu amunt. A la riba esquerra, vora la mar, la terra és plana; hi ha un passeig i unes cases que es mig veuen entre els arbres; però tot seguit la terra s’eleva, coberta de vegetació espessa, d’un verd brillant. Arran de l’aigua, al peu d’aquella elevació del terreny, hi ha un rengle de cases de fusta, d’aspecte miserable. Enmig de la verdor dels arbres hi ha uns dipòsits de petroli que hi contrasten de manera escandalosa. Ni l’un ni l’altre no són gaire sensibles a la bellesa del paisatge; no en destrien els matisos i només veuen una massa verda. Verd, verd, verd… Tanmateix, el Miquel se sent impressionat i guaita, embadalit, l’espectacle.—És com ho havia imaginat en llegir els llibres de Salgari.El Ramon mira les cases de fusta i murmura:—Em sembla que aquests no lliguen els gossos amb llonganisses.
(L'etiqueta de refugiats:)A la ciutat hi ha certa curiositat pes refugiats. Fa uns mesos que n’arriben, individualment o en petits grups. Comencen a arribar-ne en massa. El mes anterior el Flandre va dur-ne dos-cents quaranta i el Delassalle n’ha desembarcat avui més de set-cents. El poble dominicà no sap què podran fer ací tants estrangers; n’ignora les possibilitats com les ignoren els mateixos refugiats. Aquests, mal informat, esperen normalitzar ací les seves vides, però no saben en quines condicions. Els dominicans creuen que arriben amb diners i que crearan noves indústries i hi haurà més feina; però la creença és vaga i no desperta gaire interès. La veritat és que gairebé tots els refugiats arriben sense diners i sense més béns que la roba que duen a sobre. A la majoria els ha pagat el passatge un servei d’ajut als exiliats i es diu que aquest servei ha pagat al govern dominicà cinquanta dòlars per cada visat. Els que acaben d’arribar són atesos per una comissió, integrada per dos representants d’aquell servei i per dos del govern dominicà, que dona als refugiats uns pocs dòlars perquè comprin allò indispensable per a instal·lar-se: una cadira i un llit per persona, i una taula per cada unitat familiar. Els qui van aconseguir directament el visat i s’han pagat el viatge amb recursos propis —són pocs i gairebé tots homes que van sols— no reben cap ajut de la comissió. Els dominicans tracten els nou arribats amb respecte i amb simpatia. El respecte serà aviat substituït per la familiaritat; el temps just d’adonar-se que els refugiats venen sense diners. Però la simpatia subsistirà en molts casos.
(La relació amb les dones dominicanes:)I ara el Lluís, en trobar-se amb una gent que l’entén, i li riu totes les gracietes i que pel fet de veure’l blanc el considera superior, creu que aquesta gent és la millor gent del món. Les noies del país es deleixen per casar-se amb els blancs, i si tenen diners sempre troben aventurers que s’hi casen amb la secreta intenció de viure amb l’esquena dreta i això ha ocasionat tantes decepcions que ara ja van amb molt de compte i mai no fien cap diner ni propietat a un marit foraster, que si es casa amb el propòsit de viure a costa de la dona s’ha de conformar amb el plat que li posen a taula. El Lluís ja voldria donar el cop, però coneix un parell d’aquests aprofitadors escarmentats i no s’acaba de decidir. Ell somia una noia rica que així que es casi li confiï l’administració de les seves finques i poder anar-se quedant els diners. I això deu ser justament el que les noies esperen d’ell. Ha exposat diverses vegades el seu pla als amics, sense cap vergonya, amb aquesta coqueteria de la vivor que ell té. De moment passa gana i molts dies menja gràcies a l’ajut del Ramon i del Miquel, cosa que no li proiva de dir que aquests són un parell d’inadaptables. D’una manera implícita indica que ell és una home cosmopolita, capaç d’adaptar-se allà on vagi.
(Lo Ramon i l'Orània:)Fa unes hores que s’ha fet de nit. El Ramon ha sortit diverses vegades al carrer, ha guaitat amunt i avall, i sempre ha vist, en una porta o en una altra, algun veí que pren la fresca. Es passeja per la cambra. Està impacient i de mal humor.
L’Orània, tota nua, dorm al seu llit. La roba és dmaunt d’una cadira. El Ramon dóna de tant en tant una ullada a la clau que hi ha sobre la tauleta; és la de casa l’Orània, que aquesta, en entrar, duia a la mà.El Ramon mira al rellotge. Les onze! Torna a sortir al carrer. Ara sembla que no hi ha ningú. Entra a corre-cuita i engipona el vestit a la noia, la qual ni es desvetlla. Torna a sortir. No veu ningú. Entra i es carrega l’Orània sobre l’espatlla; agafa la clau i se’n va. Quan és a la porta s’adona que l’Orània va descalça. Torna enrera i amb la mirada busca les sabates. No recorda si la noia ha vingut calçada o no. S’ajup i guaita sota el llit. No hi són. Deu haver vingut descalça.
Surt i obre la porta de la casa del costat; entra, tanca i encèn el llum. Estirat a terra, en un racó, dorm un nen d’uns cinc anys; sobre una cadira de braços, feta un cabdell, una nena que en deu tenir tres. El Ramon passa cap a les habitacions interiors; en una hi veu un llit de matrimoni i hi llença la seva càrrega. A la cambra del costat hi ha un altre llit. El Ramon agafa els dos infants, els hi posa amb molt de compte perquè no es desvetllin i els tapa amb un llençol. Deixa la clau sobre una taula i se’n torna cap a casa.
(Lo Lluís:)Camina, capcot, per la vorera dreta de l’avinguda, que en aquesta hora és ombrejada pels arbres de fulles atapeïdes. Passa indiferent davant els xalets ridículs i esquifits. Les noies, ocioses, recolzades a les finestres, el veuen passar i el segueixen amb la mirada. El Lluís està acostumat a la curiositat de les mulates i no en fa gaire cas. Les sap fàcils i es permet un aire indiferent i satisfet. Si es decidís es podria casar amb una d’aquelles mosses, filles de famílies que tenen un mig passament, i s’haurien acabat els maldecaps; però la cosa té els seus inconvenients. Estan molt escarmentades i quan cacen un blanc el lliguen curt. Un blanc —sobretot si és europeu— desvetlla la il·lusió d’aquestes mosses brunes; fins i tot el Pere, el de la pulpería, tímid, lleig i neulit, es veu perseguit per les noies del país.
1946. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
Col·lecció Catalonia, primera edició, Mèxic D.F.
«Lletra. N'han dit» (enllaç):
Lo dia que siguem una nació amb Estat, espero que lo 3Cat d'aquell temps dediqui part del pressupost cinematogràfic als clàssics de la literatura catalana. Si ja ho haguéssim fet, a una pel·lícula per any des del 1980, ja en tindríem... 45! Però no, només posem diners en les obres (les unes més bones, les altres, ves que vols que te'n digui, i, a més, de tant en tant rodades en castellà) que surten de vivències i emocions dels directors-es. És clar: des que fan l'ESO no han llegit cap llibre, d'aquests clàssics, només novel·letes infantiloides i insípides. Sense reforma escolar, doncs, o encara més, refundació del sistema educatiu, serà complicat que se'n facin, de pel·lis sobre la nostra història o a partir de la nostra literatura. Encara queden anys de travessa del desert, malauradament.
Maria Campillo, "L'experiència de l'exili i la prosa" dins Glòria Bordons i Jaume Subirana (eds.) Literatura catalana contemporània (Barcelona, Ediuoc i Proa, 1999):
«En efecte, el desig de fugida té una realització molt difícil per als protagonistes de Tots tres surten per l'Ozama (Mèxic, 1946), de Vicenç Riera Llorca, una novel·la que presenta, amb tècniques objectivistes, els esforços per sobreviure de tres exiliats que van a parar a la República Dominicana. El món físic de l'illa, la naturalesa, la terra i l'aigua (una forma d'evasió que sovint representa la mort) xuclen com un imant els personatges, que es troben al bell mig de dos pols poderosos: la selva i el mar. Com que a Ciutat Trujillo no hi ha feina, la majoria del gruix de refugiats a la Dominicana que apareix a la novel·la va a treballar a la selva, en unes colònies agrícoles creades pel govern, que ofereix terres verges per habilitar. Malgrat que les condicions de vida són pràcticament insuperables, molts no hi veuen altra solució i n'hi ha que hi van fins i tot de grat, sostinguts per alguna remota il·lusió pagesa. Tots cauen com mosques, absorbits per la selva i el clima tropical; alguns moren i d'altres agafen les febres o l'elefantiasi; omplen els hospitals, per on "han passat ja un grapat de blancs que mai més no faran res de bo".
«Però la selva és només la cara més profunda de l'illa, que té altres tentacles poderosos. Els tres protagonistes es queden a la ciutat, però tampoc no hi poden sobreviure, atrapats en un món regit per uns mecanismes que els resulten fatals: des de les formes de poder implícites (el caciquisme, la superstició) fins a les formes, instintives i primàries, de les relacions humanes. L'espai per a sobreviure és, doncs, un món afaiçonat per les formes elementals de l'existència que, lluny d'aparèixer en la seva possible "puresa" o "autenticitat", es presenten, a més, a causa de la superposició de civilitzacions i poders, en la seva aparença més mistificada.
«Així, l'única solució és la fugida de les grapes de l'illa-presó. A l'altre extrem de la selva i com a possibilitat de salvació hi ha el mar, però tampoc l'aigua no sembla un element natural gaire més propici que la terra. Com demostra, d'una banda, el naufragi del Llibertat, un vaixell en el qual intenta escapar un grup de refugiats catalans. I, de l'altra, el riu Ozama, a través del qual aconsegueix, finalment, fugir de l'illa un dels protagonistes, havent perdut, però, "l'empenta física i el tremp moral". El mateix riu Ozama que ha engolit, com en un malefici, els altres dos companys».
Joan Fuster. Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1985):
«Vicenç Riera Llorca, amb recursos "expositius" sincopats i alternants, involucra el record i l'actualitat, i tracta de nodrir la novel·la amb fets i figures que extrau d'una "realitat" literal. Hi ha un fons de "verisme" que només s'entén per una voluntat de ser exacte al marge de la ficció.
«Dit d'una altra manera: hi endevinem la novel·la "de clau", en què cada personatge, o gairebé cada, és una transcripció fidel d'algú, i d'algú més o menys conegut. Riera Llorca es proposa el "document" novel·lístic [...] en Tots tres surten per l'Ozama ho féu amb una espontaneïtat fulgurant, de reportatge».
Iolanda Pelegrí, "Vicenç Riera Llorca: Portraying the Life of his Times" dins Catalan Writing, núm. 9 (1992):
«As a journalist like Hemingway, Riera Llorca uses the techniques of the journalistic novel such as the elimination of the individual protagonist, the use of authentic time and space, fragmentary and interrupted action, multipliciy of scenes, flashback and, above all, objectivity in the narration of events and the presentation of characters, whose psychology comes across through their actions. His clear, agile, fast style with short sentences and few adjectives adds to the success of his works and reminds us of his journalistic background.
«In Tots tres surten per l'Ozama, Riera Llorca was the first in Catalan literature to use techniques of the journalistic novel. Unfortunately, the fact that the first edition was published in Mexico, prevented this innovative style from having an impact on the clandestine works being published in Catalonia at the time».
Domènec Guansé, "Tots tres surten per l'Ozama, de V. Riera Llorca" dins Germanor, núm. 508-509 (juny-juliol 1946):
«Cronològicament, Tots tres surten per l'Ozama és, em penso, la primera de les novel·les on un exiliat parla dels exiliats i dels països que els acullen. És la primera de tota una sèrie on hi ha obres de Ferran de Pol, Odó Hurtado, mort en plena producció, C.A. Jordana, Pere Calders, Artís-Gener i altres que segurament en aquest moment m'oblido, que han contribuït a llevar el to una mica massa casolà que sistemàticament ha tingut la novel·la catalana i que li infonen un més variat cosmopolitisme. Cadascun d'aquests autors posseeix qualitats particulars i diria que no tenen altre nexe que l'idioma. De tota aquesta producció, la novel·la de Riera Llorca és la que té un to més directe, més cru, un propòsit més concretament relacionat amb el drama de l'exili».
1946. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
«Ressorgiment», núm. 358, de maig (ARCA).
Ressenya de l'obra, «amb ribets de film, en la qual trobem descrits... els dolors, les penúries, i les misèries d'unes ànimes ja turmentades pel virus de la guerra, l'èxode tràgic i la vergonya dels camps de concentració, que anaren a raure a la República Dominicana». S'hi fa constar que les històries que s'hi retraten són verídiques, i la prosa fluent i natural. Lo retrat de «la vida amarga d'uns catalans exiliats, perseguits i menyspreats pel delicte d'haves estat fidels i haver estimat, com s'ha d'estimar, llur pàtria».
b.jpg)
1946. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
«Ressorgiment», núm. 358, de maig (ARCA).
Portada de la revista catalana editada a l'exili argentí de Buenos Aires.
.jpg)
1968. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
«Ressorgiment», núm. 619, de febrer (ARCA).
Nova ressenya amb motiu de l'edició a la col·lecció El Balancí. «Si el problema de la readaptació per a tots nosaltres [exiliats] ha estat difícil —i en certa manera encara ho és ara—, cal reconèixer que pel qui van anar a la Dominicana va ser un calvari». Especialment, els qui, «enganyats, van anar a treballar al camp». El gran mèrit del llibre, «explicar la penosa realitat dels exiliats a la ciutat de Santo Domingo (llavors Ciudad Trujllo), en un meid ambient de baixeses i febleses humanes». L'article fa un breu repàs a la biobibliografia de l'autor fins aquell moment.
La primera edició mexicana de Tots tres surten per l'Ozama s'edità com a núm. 9 de la col·lecció Catalònia, fundada i dirigida per l'Avel·lí Artís (pare), que arribà a publicar fins a 18 llibres al llarg d'aquells durs anys 40 per a la diàspora catalana, a partir de 1944, any del primer llibre de la col·lecció, i fins al 1953.
1977. «La novel·la del 14 d'abril», Joan Triadú,
«AVUI», de 23 de gener (SGDAP).
Les línies mestres de la novel·la de Riera Llorca.
2014. Montserrat Corretger, «La narrativa de Vicenç Riera Llorca: literatura i consciència històrica», «Caplletra», 57, pp.9-33 (enllaç).
«A l'obra de Riera la ficció encalça la història política i la història social; de fet, ell narra per a dir la veritat, per a documentar els fets viscuts... amb la novel·la que voreja el reportatge».
.jpg)
1979. «Riera Llorca comença les memòries»,
Revista «Destino», núm. 2.198, de 21 de novembre (ARCA).
«Les memòries de Riera Llorca, en la línia de les seves novel·les, són clares i precises, sense entrebancs de cap mena».
1980. «Riera Llorca: novel·lista d'una època», Joaquim Ferrer,
«AVUI», de 15 d'agost (SGDAP).
«A través dels personatges queda retratada una societat amb les qualitats i els defectes... hi trobem gent desinteressada, amb ideals, però també en coneixem molts d'altres d'egoistes i totalitaris... No és un quadre idíl·lic el que ens presenta, és la vida mateixa amb llums i ombres, de manera que coneixem replecs de la història d'aquests anys que fins ara ningú no havia explicat».
1982. «Riera Llorca, un novel·lista a Pineda»,
«Contrapunt», de l'1 de juny.
Entrevista amb l'autor. Hi comenta la conversió d'uns contes sobre la vida dels exiliats a Santo Domingo, publicats a la revista Catalunya a l'Argentina, i que un cop triats i seleccionats, los va convertir en tres personatges que formarien la novel·la que editaria l'Avel·lí Artís (pare) a la Col·lecció Catalònia.
.jpg)
Vicenç Riera Llorca (1903-1991).
1991. Vicenç Riera Llorca.
«Obstinats», Josep M. Espinàs,
«AVUI», de 18 de maig (SGDAP).
Record de Riera Llorca, un obstinat-tenaç, com és qualificat per l'Espinàs, a partir del mateix llibre de l'autor exiliat, «9 obstinats», dedicat a personatges que admirà.
2000. «L'exili: viatge a les terres promeses», Víctor Alba.
«AVUI», de 15 de febrer (SGDAP).
Les dificultats personals i polítiques internes a l'hora de la sortida cap a l'exili.
2000. «L'exili: viatge a les terres promeses», Víctor Alba.
«AVUI», de 15 de febrer (SGDAP).
2001. Vicenç Riera Llorca.
«Un novel·lista de carrer», Víctor Alba,
«AVUI», de 10 de maig (SGDAP).
«Riera Llorca no podia pas deixar de ser un periodista de carrer, i quan escrivia novel·la, feia novel·la de carrer. Vull dir que les seves novel·les eren totes sobre esdeveniments històrics que ell havia viscut, entorn del qual muntava històries d'amor, d'amistat i de trencaments, em penso que per fer més païdora la història estricta».
1980. Vicenç Riera Llorca, «Tots tres surten per l'Ozama».
Col·lecció El Cangur, núm. 56, Ed. 62 (primera edició, Mèxic, 1946).
1992. «L'epistolari entre Fuster—Riera Llorca: l'enllaç entre la resistència i l'exili», Joan Ferrer i Costa. «Repòrter», d'octubre (enllaç).
La connexió directa entre l'interior i l'exterior. La imatge és per a una posta de l'homenot de Sueca a l'escriptor exiliat. Cliqueu l'enllaç per a llegir l'article sencer. S'ho val.
.jpg)
1980. «Tots tres surten per l'Ozama», El Cangur, Ed. 62, núm. 56.
Fragment (escriptors.cat).
–Teniu res per canviar per un pollastre?–
El Ramon es tomba. A la porta del pati que dóna al camp hi ha un negre, vell i esparracat, que duu tres pollastres.
–Voleu una camisa?
–No; necessito unes calces o unes sabates.–
«El minyó entra a la cambra i agafa uns pantalons vells que hi ha llençats sobre les maletes. Surt i els dóna al vell; aquest li allarga un pollastre, però el Ramon s'adona que és el més petit i el rebutja i n'agafa un altre; el que a cop d'ull li ha semblat més gras.
Deixa el pollastre, lligat per les potes, a terra; plega el llit i entra a l'habitació.
'Duré l'animal a la Rosa –pensa– perquè el faci amb arròs.'
Es canvia els pantalons, es pentina i es posa el gec.
Mentre es vesteix pensa en el que ha de fer aquell matí. La primera cosa, anar al Hollywood a veure el Quimet, el maître, que li ha ofert un parell de jornals de cambrer en dos banquets que han de servir.
'M'hauré d'espavilar a trobar un gec blanc.'
Ja llest, surt, tanca la porta, recull el pollastre i se'n va.
«Va avinguda Mella enllà; en arribar a l'avinguda Trujillo Valdés tira amunt i passat el cinema Travieso s'atura enfront d'una casa de planta baixa, de ciment, que té un petit jardí al davant. Allí viu el matrimoni Saumell. Entra al jardí i crida:
–Rosa!
–Hola.
–Té: et deixo aquest pollastre. Vols fer-lo amb arròs i vindré a dinar amb vosaltres?
–Sí, home! A quina hora vols dinar?
–M'és igual. A l'hora que us vingui bé a vosaltres.
–A dos quarts d'una?
–Bé.–
«Se'n va cap al Hollywood.
'Potser el mateix Quimet em podrà deixar un gec blanc.'
És d'hora i no té pressa. S'atura a badar davant les fotografies del cinema Travieso. Guaita passar un camió que porta uns presos amb els seus vestits de ratlles. Un transeunt saluda un dels presos, que li contesta cerimoniosament, amb un somriure amable.
–¿Qué fue?–
–Ya tú ves.–
El Ramon travessa l'avinguda Mella, passa entre unes barraques de fusta, atrotinades i miserables, i surt al carrer Hostos.
Al Hollywood només hi ha el Bori. El Quimet encara no ha arribat.
–Mentre l'espero, esmorzaré.–
El Bori li serveix un cafè-amb-llet amb torrades, i li demana:
–Ja saps que ha arribat un vaixell francès amb immigrants?
–El Cuba! hi vénen dos amics meus.–
S'empassa ràpidament el desdejuni, deixa unes monedes sobre la taula i se'n va.
–Digues al Quimet que passaré a veure'l més tard.–
Marxa cap al port. En passar el Palau del Govern, quan davalla cap a la Puerta de Colón, ja veu els pals i les xemeneies del dipòsit del port. Travessa la Puerta i veu la multitud que s'atapeeix davant del vaixell.
«S'hi barreja. Guàrdies i duaners priven que la gent arribi fins a la vora del moll, per tal de facilitar la descàrrega de es mercaderies i el desembarc dels passatgers, dels quals en baixen dos o tres cada cinc minuts, a mesura que els funcionaris del Departament d'Immigració els enllesteixen els documents. De proa a popa conversen a crits amb els que hi ha a terra. [...]»
.jpg)
1994. «Els exiliats catalans a Mèxic», Vicenç Riera Llorca.
Col. La Mata de Jonc, núm.29, Curial.