1919. «El llibre del cuplet català», Biblioteca Bonavia, VIII.
Segona edició, 1929
Miquel Poal feu el primer recull de cuplets catalans, encara molt tendres i de ressonàncies claverianes. La dècada que estava a punt de començar, que diuen que fou socialment feliç, però políticament de dictadura (espanyola) a Catalunya, aportaria moltes novetats i més picardia i lleugeresa al gènere en la nostra llengua. Ni tan sols van gosar escriure-hi cupletistes o vedettes, sinó molt cultament coblejadores. A la fi, cuplet és un mot evolucionat de cobla. El preu, diria que n'era prou popular.
1919. «El llibre del cuplet català», Biblioteca Bonavia, VIII.
Les cobles recollides, els cuplets, tampoc no eren dels més sicalíptics o eròtics, sinó genèricament picardiosos i de doble sentit. Res que ens pugui escandalitzar passats cent anys i envoltats de pornografia per tots cantons. Ni el famós cuplet de La muller d'en Manelic hi fou recollit a la segona edició de 1929: sembla que la temàtica adúltera de la relació de la Marta guimeriana ja traspassava límits. Però tot i que assuaujades, les lletres dels cuplets en aquella època i en ambients de classe mitjana no deixaven de ser, si més no, agosarats.
L'aparició del cuplet català enmig de l'ambient castellanitzat dels cabarets i dels espectacles dits genèricament de varietats en aquells anys 20 del segle passat, meresqué l'atenció d'estudiosos com Joaquim Molas, que escriu
«El cuplet català, des dels orígens, fou presentat com un tipus de cançó frívola que barrejava el bon gust amb la malícia i que, per tant, constituïa una obra d'art capaç de remoure els instints patriòtics del poble. Per a Poal, per exemple, "la primera condició que cal exigir a tot cuplet és que no sia de mal gust". I si, contra la "chulaperia, madrilenyisme i manoleria que és el puntal de què se serveixen certs autors de lletres castellanes", compleix el nostre amb aquesta llei, això és «degut, en gran part, al fet d'ésser els introductors persones que veien en el cuplet català una manera d'interessar a la nostra gent per les coses nostres". Rossend Llurba, que fou, de fet, qui dona més amplitud cultural i, a la llarga, programàtica al cuplet, parla d'aquest gènere delitós dintre l'ambient dels teatres on es cultiven les varietats, posant, així, una guspira d'art i de catalanitat, sobretot, en llocs on aquests dos sentiments hi eren poc menys que desconeguts».
Joaquim Molas, «Notes sobre la cançó popular moderna: el cuplet», dins Actes del Cinquè Col.loqui International de Llengua i Literatura catalanes, Andorra, 1-6 d'octubre de 1979 / 1980, págs. 325-348, enllaç.
1919. «El llibre del cuplet català», Biblioteca Bonavia, VIII.
Les cobles insinuants de Les Caramelles, un dels cuplets més celebrats.
1919. «El llibre del cuplet català», Biblioteca Bonavia, VIII.
El cuplet de «Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l'ull viu» fou fet sobre una antiga cançó popular barcelonina, el qual descrivia els afers sentimentals de la pobra Marieta, però espavilada, de l'ull viu, vaja.
Ara ni tan sols les xarangues de carrer són capaces de fer un recopilatori de tota aquesta tradició musical, i, per tant, hem d'empassar-nos totes les cercaviles només amb repertori d'origen foraster, exceptuant-ne els valencians pasdobles.
Anys 1920. Càndida Pérez.
Foto: dins «Picardies Càndides», d'Alexandre Cuéllar, 1993 (enllaç).
1938. El vell teatre Apol·lo de Barcelona.
«Meridià, setmanari de literatura, art i política, tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista», núm. 15, de 22 d'abril (ARCA). El carrer Paral·lel fou, des de la seua creació a finals del segle XIX i amb major o no tanta fortuna segons les èpoques, artèria de teatres, sales d'espectacles i cabarets, el nostre Broadway particular, encara que no sempre en la llengua del país.
1931. La Raquel Meller.
«Mirador, setmanari de literatura, art i política», núm. 113, de 2 d'abril (ARCA). La cupletista aragonesa que triomfà a la Barcelona de preguerra, i també en diversos escenaris europeus. Diu la seua biografia que cap al 1930 Charles Chaplin li proposà d'interpretar la candorosa florista cega de Llums de la ciutat. Ella refusà la proposta, però Chaplin feu servir la partitura de La violetera com a tema principal de la banda sonora de la pel·lícula.
1957. La Raquel Meller.
«Destino», de 9 de novembre (BdC). La cupletista amb Enric Borràs, el més gran Manelic de tots els temps als escenaris, i ella la més gran muller d'en Manelic entre les cupletistes.
2005. Xavier Quiñones, «Discografia del cuplet català».
«Girant a 78 rpm, butlletí gratuït de l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat», núm. 7, de juny (ARCA). Esplèndida ressenya de la història del cuplet català, des d'en Miquel Poal, el primer lletrista, i repassant la primera vedette que en cantà, la Mercedes Seròs, o l'exitosa menorquina Pilar Alonso, autora d'un cant a Barcelona estrenat com a himne del Barça (enllaç), i sense oblidar lletristes com Joan Misterio o la Càndida Pérez Martínez. Els orfeonistes, amb el mestre Millet al capdavant, renegaven d'aquesta cançó moderna ni que fos en català.
Anys 1920. La Ramoneta Rovira.
La cupletista de la Fuliola, que triomfà als escenaris barcelonins dels anys 20. Ironies de la vida, provenia de Cal Bisbe de la població urgellenca (enllaç).
Anys 1020. El Saló Arnau al Paral·lel barceloní.
«La Vanguardia», 9 de febre 2022 (enllaç). 2011. «Mitologia contemporània», Francesc R. Duch,
Revista «El Francolí», de setembre, pp. 23-28 (XAC). Un altre valuós i imperdible resum del món cupletista català. Si us interessa la temàtica, feu un esforç de lectura. Us en deixo l'enllaç directe, a veure si us funciona.
Anys 1920. La cupletista menorquina Pilar Alonso.
«Pilar Alonso, la cupletista que va plantar a Alfonso XIII» (
enllaç).
.jpg)
.jpg)
.jpg)
a.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
