[2762] Sonets «lleidatans» de Shakespeare, 1912-1922

1912. «XXIV Sonets de Shakespeare», Magí Morera i Galícia.

Traductor lleidatà del dramaturg anglès.

XXIV Sonets (1912),

Selecta de Sonets (1913),

Venus i Adonis (1917),

Coriolà (1918),

Hàmlet (1920),

Romeu i Julieta (1923),

El marxant de Venècia (1924),

Juli Cèsar i Macbeth, inèdits.

Ingressà a la secció filològica de l'IEC al 1916.

Gràcies a l'esperit cosmopolita seu, a la folgada posició econòmica i a l'interès pregon per la cultura anglesa, durant aquells anys feu algunes estades a Londres per millorar-ne la llengua i encarar les primeres traduccions shakesperianes a la llengua dels Països nostres. Justament quan se procedia a la normativització i calia dotar la llengua escrita de prestigi i reconeixement.

1912. «XXIV Sonets de Shakespeare», Magí Morera i Galícia.

Sonets londonencs traduïts pel poeta lleidatà:
XXIV Sonets de Shakespeare:
1, 8, 23, 27, 29, 30, 33, 44, 57, 66, 71, 73, 74, 91, 93, 94, 95, 116, 121, 140, 146, 147, 149, 154.

Selecta de sonets:
12, 17, 35, 50, 51, 54, 60, 61, 64, 70, 75, 87, 90, 92, 96, 97, 98, 99, 102, 105, 106, 109, 111, 113, 119, 128, 129, 137, 138, 141, 143, 144.

Nou i vell:
3, 9, 18, 20, 22, 32, 37, 55, 59, 68, 85, 127, 130, 131.

I. From fairest creatures we desire increase

Dels sers més bells en desitgem fillada,
perquè la rosa de beutat no mori;
i si al fi es deu marcir, deixi brostada
d’un tendre hereu que sos encants memori.

Tu que ets ara del món fresc ornament,
i de florida primavera herald,
enterres en ta flor ton gran sement,
i en mesquineses gastes ton cabal.

Tingues pietat del món, o el món, golós,

tu i lo que deus, s’ho engolirà confós.

 

III. Look in thy glass, and tell the face thou viewest

Mira a l’espill, i digues-li al que hi trobis

que d’emmotllar ta imatge ja és temps ara:

cal que en nova fresor ta faç renovis,

si al món no vols furtar un goig de mare:

car on és la beutat que refusés

son si de verge a ton conreu d’espòs,

o el foll que ser sa tomba pretengués,

occint posteritat —llavor i flors?

Tu ets l’espill de ta mare, i ella en tu

reveu l’abril de sa ditxosa edat,

com tu, pels vidres de ton temps madur,

mal t’arruguis, veuràs ton temps daurat.

Mes si et plaus en l’oblit, mor-te solter,

i amb tu ta imatge morirà també.

VIII. Music to hear, why hear’st thou music sadly?

¿Per què, músic, fent música estàs trist?

Lo dolç no exclou lo dolç; al goig li plau

la joia; mes jo en tu jamai ho he vist,

ans reps bé ço que sembla que et desplau.

Si el just acord, harmonitzat amb art,

dels sons emmaridats, l’oït t’ofèn,

pren-ho a reny perquè fas, tot sol, la part

de cada veu que el bell conjunt comprèn.

Les cordes, ben casades, tu repara,

que els sons ajunten a concert vibrant;

com pare i fill, que amb la ditxosa mare,

de tres fan u, per embellir un sol cant,

que sens paraules, semblant d’u i sent tres,

vol dir-te: «Sempre sol, mai seràs res».

IX. It is for ear to wet a widow’s eye

Tems mullar uns ulls de vídua sens consol,

i és per ço que et consums restant solter?

Doncs si et mors sense fills portarà dol

el món per tu, com sens espòs muller.

Ta vídua serà el món, i es planyerà

que no hagis deixat còpia rere teu,

per poguer, com fan altres, recordar

la cara de l’espòs en el fill seu.

Escolta’m: ço que el pròdig va llençant,

muda lloc, però al món algú en frueix;

mes el bell que es malmet es va acabant

i qui el serva sens ús el destrueix.

No té pas pel proïsme el cor pietós,

que en si comet un crim tan vergonyós.

XII. When I do count the clock that tells the time

Quan compto els tocs que són del temps la mida,

i veig caure en la nit el jorn potent;

quan veig la violeta ja marcida,

i en cabells negres blanquejar l’argent;

quan els arbres superbs veig sens les fulles

que daven ombra en la xardor als ramats;

i els verds d’istiu, a feixos, fets despulles,

en un baiard, com per fosses, portats;

llavors ta gentilesa em fa pensar

que el torb del temps se l’endurà també,

puix, beutats i dolçors, tot se desfà

i es mor, de cara al nou encís que ve.

Contra la falç del temps no hi val ningú

si no engendres qui et valgui al ‘nar-te’n tu.

XVII. Who will believe my verse in time to come

¿Qui creurà, temps a vindre, ma cançó,

si és dels mèrits que tens fidel trasllat?

Perxò no hi mostro més que el panteó

del ser viu, i dels dons ni la meitat.

Si dir pogués ton dolç mirar atraient,

i tes gràcies amb gràcia recontar,

prou dirien: «aquest poeta ment;

tant de cel mai s’és vist en rostre humà».

I engroguit ja el paper, algun mofeta

creurà xerrar de vell això que escric,

i els versos justiciers focs de poeta,

o inflades rimes d’algun cant antic.

Si un fill tinguessis en el temps aquell,

dos cops viuries: en mon cant i en ell.

XVIII. Shall I compare thee to a summer’s day?

Et podré comparar a un jorn d’estiu?

En tu hi ha més dolcesa i temperança;

vents durs capolen brots del maig joliu,

i el terme de l’estiu rabent s’atança;

brilla uns colps l’ull del cel massa cremant,

i sovint sa faç d’or resta enfosquida;

i es va l’esclat de la beutat minvant,

pel fat o el curs mudable de la vida.

Mes l’etern estiu teu no minvarà,

ni res perdràs de ta beutat present;

ni la Mort d’engolir-te es vantarà

quan en versos eterns vagis creixent;

mentre hi vegin els ulls i aleni algú,

viuran aquests i et faran viure a tu.

XX. A woman’s face with nature’s own hand painted

Rostre de dona amb natural pintura

teniu, dama i senyor de ma passió;

de dona el gentil cor, sens la fretura

del mudar, que és de falses condició;

uns ulls més clars que els seus, i amb menys d’engany,

que dauren ço que toquen llurs centelles;

i home sou a cap bella forma estrany,

que als homes roba els ulls i el cor an elles;

i per dona, primer, fóreu creat;

mes Natura, tot fent-vos, es prengué

d’un rampell d’afegir, que ens ha allunyat,

car ço que us afegí no em val per re.

Ja, doncs, que a pler de dones se us gorní,

siga seu l’ús d’amor; l’amor, per mi.

XXIII. As an unperfect actor on the stage

Com l’actor imperfecte que en l’escena

temerós s’esgarria en son paper,

o encenent-se en el foc que el cor li omplena,

per excés de calor, perd son poder,

aixís jo, mal segur de mi mateix,

oblido a voltes l’amorós ritual,

i al propi pes de ma passió, pareix

que decau mon amor i perd cabal.

Siguin llavors mos llibres eloqüents

i muts glossaires del que et diu mon pit,

i amb ells guanyaré amor i sos presents,

més que amb mos llavis que ja prou t’ho han dit.

Llegeix bé ço que amor t’ha escrit callant:

que oir amb els ulls és bell enginy d’amant.

XXVII. Weary with toil, I haste me to my bed

Las de treball, demano ansiós al llit

pels membres fadigats el dolç repòs;

i altra fadiga m’entra, tot seguit,

dins del cervell, quan ja descansa el cos.

És que ma pensa, des d’on só allunyat,

a tu se’n va com freturós romeu,

i, obrint els lassos ulls de bat a bat,

guaito com cego que en la fosca hi veu.

I en la fosca dels ulls, mon esperit

veu ton imatge en la buidor surant,

com astre que, sospès en negra nit,

la nit fa bella i la negror radiant.

I de nit mon cervell, de dia el cos,

per tu o per mi, no em deixen mai repòs.

XXIX. When, in disgrace with fortune and men’s eyes

Quan, del viure i dels homes avorrit,

me planyo a soles de mon pobre estat,

i al cel endreço mon inútil crit,

i, coneixent-me, maleesc mon fat,

vull semblar-me al que espera més que jo,

ser com ell, tindre amics que em facin fort,

i, descontent de mon cabal millor,

d’aquest envejo l’art, d’aquell la sort.

Mes si un moment, de menysprear-me a punt,

penso en tu, el cor se m’alça, i, exultant,

com alosa a trenc d’auba, volo amunt,

i a la porta del cel enlairo un cant.

Soc tan ric, amor meu, quan sento així,

que els reis són pobres comparats amb mi.

XXX. When to the sessions of sweet silent thought

Quan en silenci al pensament se m’acut

la memòria de coses que han passat,

me dol no tindre les que he tant volgut

i el record del bell temps em té agreujat.

Llavors fiten mos ulls, poc fets al plor,

en la tomba els amics que he estimat tant,

i em torna el plany passat a trencar el cor

veient ses cares ombres com se’n van.

Llavors, patint de nou el vell patir,

i els dolors ajuntant-ne, miro estès

el negre compte de mon greu sofrir

i el pago novament com si el degués.

Mes si llavores pensar en tu m’acut

fuig ma pena i recobro lo perdut.

XXXII. If thou survive my well-contented day

Si veus el jorn, que espero resignat,

quan jagui en pols de mort mon cos retut,

si acàs et fixen altre colp l’esguard

els pobres versos de l’amic perdut,

compara’ls amb la gala dels del dia,

i anc que els vencin tothom fent-los millors,

serva’ls per amor me, puix en poesia

sé que estan per davall d’enginys majors.

Llavors, pensa només: «Si hagués crescut

la musa de l’amic del temps a mida,

més fills hauria son amor tingut,

i més dignes d’anar amb gent escollida.

Puix ja és mort, fruiré el poeta novell

per son estil; i per amor, el d’ell.

XXXIII. Full many a glorious morning have I seen

Molts cops he vist el sol, de bell matí,

fer carícia als cimals amb sos petons,

les verdes prades amb sa llum brunyir,

darar per alta alquímia els rierons,

i a un xorc núvol permetre, incontinent,

que amb vel indigne li abscondís la faç,

i ocult i lluny del món, vers occident

anar-se’n afrontat amb furtiu pas.

Així d’un jorn al bell matí, el sol meu

volgué triomfant que sobre mi el vegés,

un instant!… I ara al fi de l’hora breu,

els núvols de la terra me l’han pres.

Mes l’amor no se’m minva. Veig que igual

se taca un sol de baix que el sol de dalt.

XXXV. No more grieved at that which thou hast done

No sentis ja per ço que has fet més dol:

la clara font té llot, la rosa espines,

núvols i eclipsis taquen lluna i sol,

i en el tendre botó el cor hi endevines.

Tothom falla, i falleixo jo mateix

defenent amb retrets ço que has fet mal,

envilint-me en cercar ço que et cobreix,

i escusant tos pecats més del que cal.

Puix trobo a tes maleses pla sentit,

em faig ton advocat, i així un procés

m’entaulo a mi mateix, que em té atuït.

Tal guerra amor i odi en mi han encès,

que, en mon dany, soc el còmplic obligat

del lladre delitós que m’ha robat.

XXXVII. As a decrepit father takes delight

Com un pare decrèpit veu gojós

l’àgil fill fent ço que és de joventut,

així jo, coix a trets del fat odiós,

tot em conforto amb ton valer i virtut;

puix si naixença, enginy, beutat, riquesa,

o algun d’aquests tresors, o tots, o més,

coronen a bell dret ta gentilesa,

jo he fet que mon amor se’ls hi ajuntés:

i ja no só un coix pobre i menyspreat;

car l’ombra teva tal substància té,

que jo de sa substància en soc saciat,

i amb un raig de ta glòria visc a pler.

Qui és el millor? Doncs el millor ets tu:

jo així ho crec, i feliç só com ningú.

XLIV. If the dull substance of my flesh were thought

Si ma carn fos de llei de pensament,

no em barraria la distància el pas;

car espais a través fora amatent

des dels límits llunyans fins on tu estàs.

Què em faria llavors que jo petgés

la més remota terra lluny de tu,

si l’àgil pensament mars i terrers

creua com llamp, i allí on volem ens du?

Mes ai!, que em mor pensant que no só així,

per poguer, quan te’n vas, seguir-te al vol;

hi ha tant d’aigua i tant de llot en mi,

que no em resta altre esbarjo que mon dol,

ni altre em donen, matèries tan pesants,

que el plor feixuc dels desgraciats amants.

 

L. How heavy do I joruney on the way

Amb quanta tristor vaig fent camí…!

Car a punt que a mon terme arribaré,

fins la pau del descans em voldrà dir:

«a… tantes hores lluny ets del teu bé».

Las de senti’m queixar, el corcer que em du

va espaiet, amb mon pes i el de ma pena,

com si entengués que en allunyà’s de tu

no hi té cap pressa el cavaller que el mena.

Ni el pas li aviva el ferro, que frisós

li clavo, a voltes, fent-li al ventre sang;

i ell sols respon amb un renill penós,

que em punxa més que l’esperó en son flanc,

car bé em diu son gemec, en termes clars:

ta pena és a davant, ton goig detràs.

LI. Thus can my love excuse the slow offence

Excusant mon amor la poca pressa

de ma muntura que de tu em separ,

li diu que, si al partir no hi vaig de pressa,

caldrà córrer la posta al retornar!

¿Quin pretext trobarà mon trist jument,

llavors, quan galopar em semblarà poc?

Daré esperó ni que muntés al vent,

puix ni que voli cuidaré que em moc.

Mon desig cap corser deixarà en pau;

car mon desig, que el bell amor nutrí,

renillarà corrent com una allau,

tot dient i excusant el mal rossí:

«Poc a poc vaig anar-me’n; mes tornant,

ell que vagi com vulgui: jo volant».

LIV. O, how much more doth beauty beauteous seem

Oh, com més bella la beutat apar,

quan dolça gala de fidel llueix!

Bella és la rosa, i la’n fa més encar

la dolça flaire que son si esbandeix.

Les roses bordes van talment vestides

d’iguals colors que les que fan olor;

se gronxen entre punxes, i eixerides

també a l’istiu desclouen son botó.

Mes com tot son valer és d’aparença,

ningú no en deleix; quan son alè es consum,

moren del tot. No així les flors d’essència:

moren, i encara se’n treu dolç perfum.

I amb tu igual; quan se passin tos encants,

ta essència encara destil·laran mos cants.

LV. Not marble, nort the gilded monuments

Ni el marbre, ni els aurífics monuments

dels reis, mon vers potent sobreviuran;

i encar brillaràs més en sos accents

que en les pedres que el temps va empolsegant.

Quan tombi estàtues el furor guerrer

i l’odi desarreli els murs més forts,

ni espases ni fogueres podran fer

que es perdi el rastre de tos vius records.

Contra la Mort, contra l’oblit ingrat,

aniran tes lloances fent camí,

fins arribar a la darrera edat

que el món s’endugui a son final destí.

I així, fins aquell jorn, com en mos cants,

seràs vivent als ulls dels bons amants.

LVII. Being your slave, what should I do but tend

¿Què fer, sent vostre esclau, sinó sotjar

cada hora i cada instant que desitgeu?

El temps preciós no puc més bé emplear,

ni altre em delita que el que vos vulgueu.

No goso maleir les hores llarges

que, per vós, del rellotge espio atent;

ni penso en les absències, tan amargues,

així que us sent dir «Adeu» vostre servent;

ni a preguntar «Què fa ara? I ara, on és?»

gosa sisquera el pensament gelós:

com trist esclau, m’estic sense pensar en res,

sinó en com s’és feliç allí on sou vós!

L’amor fa tan devot, que essent-vos grat,

en res que feu hi sap trobar maldat.

LIX. If there be nothing new but that which is

Si res hi ha nou, sinó que tot ço que és

ja ha sigut, com l’ingeni va enganyat

quan no veu que, inventar, és portar el pes

altra vegada d’algun fill ja nat.

Oh, si el record pogués, mirant enrere

mal que fossin cinc-cents cursos de sol,

mostrar-me en vell volum ta imatge vera,

quan tot just l’art d’esciure era al bressol!

Oh, si pogués saber ço que en pensaven

llavors, d’un pom de gràcies com ets tu!;

i si som millors que ells, o ens milloraven!;

i si mudar-se es tornà igual, tot u!

Només sé que els ingenis del passat

éssers menys dignes de lloar han lloat.

LX. Like as the waves make towards the pebbled shore

Com ones vers la platja pedregosa,

aixís nostres infants van a sa fi;

cada una empeny la de davant, frisosa,

i avant traüllen son penós camí.

Un cop a plena llum, tot ço que neix

vols ser maturitat, i al ser-ho ja,

son triomf entre eclipsis s’enfosqueix,

i els dons del temps la mà del temps desfà.

Ell trepitja la flor del jove orgull,

i obre solcs en el front de la beutat;

pastura en lo exquisit i t’ho engull,

car davant de sa falç no hi ha vedat.

Mes jo esper que a despit del temps crudel

tot elogi viurà en mon cant fidel.

LXI. Is it thy will thy image should keep open

És que ho vols que ta imatge em tingui alçades

les parpelles pesants tota la nit?

És que em vols trencar els somnis amb forjades

ombres teves que augmentin mon neguit?

És potser l’esprit teu el que m’envies

des de tan lluny per a espiar mos fets,

i poguer contar bé tes gelosies,

mes hores lletges, mos instants distrets?

Oh, no! Que ton amor no és pas tan gran;

és el meu qui em fa estar amb l’ull obert;

és el meu qui mos somnis va trencant,

i em té com si vetllés, sempre despert!

I et vetllo, sí, mentre, en vetlla tu,

de mi estàs lluny, i massa a prop d’algú.

LXIV. When I have seen by Time’s fell hand defaced

Quan veig la mà del Temps com va desfent

ço que fou noble orgull d’edats ja en pau;

com grans murs esmicola i esbargeix,

i al bronzo etern fa de la mort esclau;

quan veig la famolenca mar pretendre

guanyar sobre la terra espai més gran,

i aigua endins com la terra es vol estendre,

i robant-se o perdent, tots dos lluitant;

quan veig que aixís va tot mudant fortuna,

i caure i perdre’s la Fortuna ensems,

portat em sento a meditar, tot d’una,

que també mon amor me’l prendrà el Temps.

Pensar això és una mort, puix fa plorar

tindre un bé que hom ja sap li han de llevar.

LXVI. Tired with all hese, for restful death I cry

La pau demano de la mort, cansat

de veure el mèrit néixer nu al carrer,

i el pobre vergonyant embufonat,

i feta burla en la més pura fe;

per baixesa, els honors fora de lloc,

forçada la virtut amb vilania,

l’excel·lència de llei tinguda en poc,

i els curts d’alè barrant tota energia;

l’art, a mans dels que manen, fet un mut,

i el talent sots follia doctoral,

per neci i tot ço que és franc tingut,

i el Bé criat de monsenyor el Mal!

Oh, si! Ja en fora mort; sinó que em dol

de morir-me, deixant mon amor sol.

LXVIII. Thus in check the map of days outworn

Mapa és sa galta, doncs, del temps passat,

quan vivia lo bell com les flors ara:

ans de nàixer els bords signes de beutat

que avui gosa exhibir una fresca cara;

ans que les trens de rossor exquisida,

propietat del fossar, fossin tallades

per viure en altre cap segona vida

i algú es gornís amb prendes ja enterrades.

En ell el bo de l’antigor reviu,

senzill, sense disfressa ni ornament,

no estrafent ni fingint verdors d’estiu,

ni als morts robant per a vestir el jovent.

I a ell Natura per model el té,

per di al fals art com la beutat sigué.

LXX. That thou art blamed shall not be they defect

Que et bescantin no et fa cap desfavor;

la calúmnia en lo hermós posa sa fel,

i lo hermós sempre té calumniador:

un cob que vola en lo més dolç del cel.

Essent tu bo, no pot sinó augmentar

la injúria ton valer que envegen tants;

vici és del cuc els tendres brots xuclar,

i en tu en troba un bell maig a plenes mans.

Creuares l’emboscada del jovent

sens assalt, o assaltat sent vencedor;

mes l’honor que te’n ve serà impotent

contra l’enveja cada cop major.

Si ton nom no entelés cap mala veu,

tot un regne de cors fora ja teu.

LXXI. No longer mourn for me when I am dead

No em portis dol, quan siga jo finat,

per més temps que el que duri el so planyent

del bronzo anunciador de què he volat

al món dels cucs, fugint del de la gent.

Llegint-me oblida fins la mà que ha escrit

aquestes ratlles; car m’ets tan preciós,

que em fora grat, venint de tu, l’oblit,

si hagués de ser-te mon record penós.

Creu-me bé: si els ulls tornes a passar

per ‘quests versos quan siga cendra lleu,

no em nomenis sovint: deixa apagar

junt amb ma vida el bon afecte teu.

Qui sap si, quan me mori, el món seriós,

oint ton plany, ens befaria els dos.

LXXIII. That tie of year thou mayst in me behold

El temps de l’any pots contemplar en mi

en què ja bo i ni fulles groguejants

hi ha en ‘quells brancatges, que el fred emmudí,

on refilaven els moixons abans.

En mi veus el capvespre d’un bell jorn,

quan, post el sol, a poc a poc decau

en la nit fosca, com l’etern sojorn,

que a tot imposa son segell de pau.

Mira en mi agonitzanta una foguera,

sobre la cendra que el jovent deixà:

jaç de mort on s’apagui amb la darrera

flamarada del foc que l’engendrà.

Bé prou que tu ho coneixes, quan l’amor,

veient que em moro, se t’ha fet major.

LXXIV. But be contented: when that fell arrest

Mes no t’apenis: quan m’arribi ja

l’hora implacable que a la mort ens du,

ma vida en aquests versos restarà

com memòria perpètua per a tu.

Rellegint-los veuràs que, en honor teu

i en tu pensant, bo i tots els escriguí;

i el fang tindrà mon fang: ço que ja és seu;

mes tu l’esprit, que és lo millor de mi.

Així, doncs, de ma vida sols la part

dels verms, ma ronya, et pot furtar la mort,

lo vil, la presa d’un coltell covard,

massa baix perquè valgui ton record.

Mon dintre sols és ço que val; i això

resta aquí, sempre teu, com ho só jo.

LXXV. So are you to my thoughts as food to life

Ets per ma pensa com pel viure el pa,

o com pluges d’abril són pel terrer;

mes per tindre’t jo en pau sempre he d’estar

amb angúnies d’avar per son diner:

adés fruint com possessor, i adés

tement te’m robi algun vilà dels d’ara;

si ara celant ma bona sort, després

frisant per dir-la a tots ben cara a cara;

tot just replè de veure’t, a l’instant

sedejo perquè em miris novament;

i ni tinc ni em deleix trobar encant

més que amb ço que et pertany o et fa present.

I així visc, ara amb fam, ara saciat,

sadoll de tot o bé de tot privat.

 

Magí Morera i Galícia

Lleida, 1853-1927.

Magí Morera i Galícia

Panteó familiar al cementiri lleidatà. 

[2246] La «Biblioteca Lleidatana», la nostra primera col·lecció editorial