|
PERIPÈCIES D'UN RELLOTGE DE BUTXACA [Ivan Tourgenieff] Ivan Turguénev |
Vull contar-vos la història d'un rellotge de butxaca. És molt original. En 1801, jo tenia divuit anys i habitava amb el meu pare una casa de fusta, no gaire lluny de les riberes de l'Oka. La meua tia i un cosí vivien amb nosaltres. De la meua mare no en guardo cap record: solament sé que va morir tres anys després del seu matrimoni. Jo era fill únic. El meu pare, Porfiri Petròvitx, era un home molt reposat, minso i malaltís, que es guanyava la vida fent de procurador i treballant en algun que altre negoci no tan legal. Antigament, los qui es dedicaven a aquest ofici eren coneguts amb menyspreu pels noms de «picaplets» i «busca-raons». Ara, el meu pare es donava ell mateix el títol d'agent de negocis. Era de mitjana edat, car devia haver passat la quarantena. La seua germana, la meua tia, una solterona vella que vorejava els cinquanta anys, feia el menester de les feines de la casa. Era molt devota, o millor dit, gran amiga de beateries, hipòcrita i xafardera, sobretot quan tenia tela per retallar. I això era sempre, car no hi havia lloc insignificant, ni cau entaforat al poble que ella no conegués pam a pam i engruna per engruna.Sense patir cap necessitat, fèiem una vida modesta i ordenada. Lo meu pare tenia un germà anomenat Iègor, qui amb motiu de diversos actes subversius que havia comès, acompanyats de les seues idees jacobites (així resava el procés), havia sigut exiliat a Sibèria vora l'any 1797. I des de llavors, lo meu cosí David, fill de Iègor, havia restat sota la protecció del meu pare. Deuria tenir tan sols un any més que jo, però sentia per ell tot el respecte i mirament que posava en les persones majors. Era d'una naturalesa intel·ligent, molt decidida. Tenia el rostre quadrat i granellut, les espatlles amples i carnoses, los cabells rojos, uns ullets grisos i entafurats, llavis gruixuts, nas esquifit i minso i els dits de les mans, proporcionats amb lo demés del cos, eren curtíssims. La meua tia no el podia sofrir i el meu pare, sense avorrir-lo en absolut, no el mirava pas amb bons ulls, car se contava per la vila que si el meu pare hagués callat quan no havia de parlar, la divulgació dels secrets de Iègor no s'hauria fet i així el meu oncle no hauria sigut jamai deportat a Sibèria.II
Jo me dic Alexis. Vaig nàixer el 7 de març però la festa del meu sant és lo 17 del mateix mes, car seguint l'antiga costum nostra, varen donar-me el nom del sant de la festa que escaigués passats deu dies de la meua naixença. Lo meu padrí era un cert Anastasi Anastasèvitx Pontxkoff, anomenat per la gent del poble Nastasi Nastasèvitx. Parlant amb franquesa, la seua fama era molt lluny de ser envejable i plaent. Car el meu padrí era sempre a l'aguait dels treballs amagats i els negocis dubtosos. Havia sigut despatxat de l'administració i més d'una volta la policia i ell havien tingut de treballar qualque negoci en
comunitat. Ja podeu pensar, doncs, com serien los seus dintres, i amb tot, el teníem molt sovint a casa, car era convenient al meu pare que calculava amb ell les seues combinacions. A l'exterior, Nastasi era feixuc, gras, amb lo nas punxarut que li donava un aire maliciós i sornaguer i uns ulls castanys, lluents com els d'una guilla, que mai restaven quiets, furgant sempre d'una banda a l'altra, mentres el nas semblava seguir-los ensumant...
Tornem a la meua història... Aquell dia jo feia anys; Nastasi Nastasèvitx va comparèixer a casa i va dir-me:
—Tot i sent lo meu fillol, mai t'he fet cap present; però mira quin un te'n porto a la fi!
I, tot seguit, treu de la butxaca un d'aqueixos rellotges de plata, gruixuts i xaparros com naps, qui porten una rosa pintada sobre l'albura del quadrant. Agafada al rellotge, penjava, roja de lluïssors, una cadena d'aram.
Jo, rublert d'admiració i de joia, vaig quedar parat, mentre la meua tia, Pulquèria Petrovna, me cridava amb totes les forces:
—Fes-li l'amistat, bona peça, fes-li l'amistat.
Ple d'emoció, tremolant, caisibé, vaig besar la mà del meu padrí, mentre la meua tia exclamava dirigint-se a ell, enrogallada de tant cridar:
—Oh! Per què el malaveseu d'aquesta manera?... De quin sant li regaleu un rellotge tan hermós!... Ben segur que el deixarà caure, lo desmuntarà, desllorigant-lo tot per peces menudes!
En aquest punt va entrar el meu pare. Examinà el rellotge, remercià al meu padrí, però sense remarcar-ho gaire, i va pregar-li tot seguit que entrés amb ell al seu despatx. Quan se n'anaven, vaig sentir mormolar al meu pare, com si parlés per ell mateix:
—Si et penses arreglar el negoci amb aquest...
No podia estar quiet. Passant-me la cadena al voltant del coll, vaig fugir a corre-cuita a mostrar el meu present a en David.
III
En David va pendre el rellotge, obrint-lo i examinant-lo curosament. Tenia una gran afició a tots els objectes mecànics i treballava amb amor peces de ferro, aram i altres metalls. Ell mateix s'havia compost una pila d'eines i li era una distracció l'arreglo d'un cargol, un pany o un altre objecte semblant.
En David va girar i regirar el rellotge entre els seus dits; a la fi mormolà entre dents, car no era parlador:
—No val res... És vell... D'on l'has pres?
Vaig dir-li que l'oncle me l'havia regalat.
En David va mirar-me amb els ullets grisos, que semblaven lliscar sota les seues parpelles:
—En Nastasi te l'ha regalat?
—Sí.
En David deixà el rellotge sobre la taula i va girar-me l'esquena sense afegir res més.
—Sembla que no en fas gens de cas?— vaig preguntar-li.
—No... no és pas això. Però jo, al teu lloc, no voldria acceptar un present d'en Nastasi.
—Per què?
—Perquè és un mal home i, sent així, és millor no deure-li cap favor... Ben segur que tu el deus haver remerciat. Me jugo qualsevol cosa que li has besat la mà.
—Sí; la meua tia m'ha dit que ho havia de fer.
En David va somriure amb aquell somriure seu, que més semblava un moviment de nas que una rialla. Mai havia sigut obertament. Considerava la rialla com l'estigma d'un esperit mesquí.
Les seues paraules i el seu riure silenciós varen impressionar-me fondament. «Ell no aprova pas això que jo he fet, pensava. Potser jo també sóc dolent als seus ulls. Mai hauria tingut la meua feblesa, ell; mai hauria acceptat un present d'en Nastassi... Però, què faig ara? Tornar-lo? No pot ser».
Vaig provar de fer enraonar a en David. Volia conèixer el seu parer. Va respondre'm que no en tenia cap per donar-me'n i que fes lo que em semblés millor. Lo millor? Sobre aquell punt jo no tenia cap idea del que fos bo i del que fos millor. En tota aquella nit no vaig dormir, profundament indecís.
Quan pensava separar-me del meu rellotge, sentia una gran pena. L'havia posat a tret de mà, al costat del meu llit, per poder fruir el seu tic-tac deliciós; però el pensament que mentre el tingués, en David me miraria amb menyspreu —perquè segurament ell em menyspreuava—, me produïa una gran tristor. Vora la matinada vaig determinar-me, i francament, la meua resolució va costar-me algunes llàgrimes... però va tornar-me el son. Bon punt despert, vestint-me a corre-cuita, vaig sortir al carrer. Estava resolt a donar el meu rellotge al primer pobre que passés.
No vaig haver d'allunyar-me gaire de casa per trobar el que cercava. Venia cap a mi un pillet malvestit, miserable, descalç, d'una dotzena d'anys, que jo havia vist passar més d'una vegada sota les finestres de casa. Vaig córrer a trobar-lo i, sense donar-li temps de tornar del seu esglai, vaig oferir-li el rellotge. El pillet obrí els ulls, va ficar-se ràpidament una mà a la boca, com si s'hagués cremat els dits, i va parar l'altra.
—Agafa'l de pressa, agafa'l de pressa, vaig dir-li. És meu, jo te'l dono. Tu el pots vendre i comprar-te, comprar-te tot lo que vulguis... Adeu.
Quasi bé a la força li deixo el rellotge a la mà i fujo corrents cap a casa. Vaig aturar-me un moment al peu de la porta entreoberta del nostre dormitori, i després, aguantant la respiració anhelosa, vaig apropar-me, caminant de puntetes, a en David, qui acabava de vestir-se i es raspallava els cabells.
—Saps, David? —vaig començar a dir-li, fingint tant com podia un aire indiferent. He donat el rellotge d'en Nastassi.En David alçà el cap, va examinar-me i es passà el raspall per sobre els polsos.
—Sí, vaig afegir amb la mateixa positura, l'he donat. Entre els veïns hi havia un noiet menestrós i jo he pensat amb ell.
En David va deixar el respall sobre el pentinador.
—Ell lo pot vendre, vaig afegir, i comprar quelcom de bo amb lo que li donin, car penso que en traurà força. Vaig callar. A la fi:
—Ben fet, digué en David.
I girant-me l'esquena, entrà dintre la nostra cambra d'estudi, on lo vaig seguir.
—Però, i si et demanen què n'has fet?, interrogà girant-se.
—Oh... diré que l'he perdut, vaig replicar amb indiferència.
Aquell dia no vàrem parlar res més del rellotge, però vaig comprendre que tenia no solament l'aprovació d'en David, sinó també, fins a cert punt, la seua estima i la seua admiració.
V
Varen passar dos jorns sense que ningú s'enrecordés del rellotge. El meu pare estava amoïnat per petites qüestions hagudes amb un client i era ben lluny de pensar amb lo rellotge i ni tan sols en mi. Però jo no podia treure-me'l del cap. L'aprovació d'en David m'havia consolat a mitges de la meua pèrdua, i en grau molt migrat si es considera que ell tampoc no me n'havia parlat mai més. Una sola volta va remarcar que no esperava una tan valenta decisió per part meua. Així doncs, el sacrifici em servia de ben poca cosa i la satisfacció personal que ell m'havia dut no era prou per recompensar-me.
Enmig d'aquest neguit, veus aquí que apareix un dels meus companys, fill d'un metge de la vila, fent-se veure i admirar, car la seua àvia li acabava de regalar un rellotge, no de plata com el meu, sinó compost solament d'una barreja d'aram i zinc, gens hermosa per cert.
Això va posar-me furiós. Indignat pel to que prenia el meu company i amb ganes d'abatre'l, vaig sortir corrents a l'encontre del noiet miserable a qui jo havia donat el meu rellotge. De seguida el vaig trobar: era a la plaça, jugant amb altres pillets davant del portal de l'església. Cridant-lo a part i amb grans treballs i enginys, vaig dir-li que els meus pares estaven molt irritats perquè li havia fet mercè del meu rellotge i, en cas que me'l tornés, jo li pagaria de molt bon grat. Per això m'havia proveït d'un vell ruble del temps de l'emperadriu Elisabet, que representava tot el meu capital.
—Ja no el tinc, lo vostre rellotge, replicà el noi, mirant-me irritat amb los ulls plens de llàgrimes. Lo meu pare me'l prengué de les mans, acompanyant-hi una terrible pallissa. Me diu que l'he robat, car ningú fora prou boig per regalar un rellotge de plata.
—Com se diu el teu pare?
—Lo meu pare? Se diu Tromfimitx.
—Està bé, però de què fa?
—Ha sigut soldat, doctor... Què fa ara? Sí, res: adoba sabates velles i posa talons nous. Veus-ho aquí.
—On vius? Porta'm a casa teva.
—Amb molt gust; però quedem que direu al meu pare que vós me l'havíeu donat lo rellotge, eh? Només fa que retreure'm tot lo sant dia: «Lladre, més que lladre!» I la meua mare també l'ajuda, car sempre m'està dient amb gran esglai: «Però com pot ser que hagis devingut lladre?»
Començàrem a caminar cap a casa seua, una cabana ennegrida al fons del pati d'una fornal enrunada, destruïda per un incendi. El «doctor retirat» era un home alt, ferreny, musculós, amb patilles roges, barba espessa i un enreixat d'arrugues sobre el front i les galtes. La seua dona semblava més vella que ell. Tenia uns ullets vermellosos que parpellejaven inquietament en el rostre tumefacte i malaltís. Ambdós portaven esfilagarsades de roba miseriosa que els hi servien de vestits.Vaig explicar el motiu de la meua visita a en Tromfimitx, que m'escoltava silenciós, sense parar de mirar-me amb els seus ulls estúpids.
—Feu coses ben originals, tanmateix!, mormolà a la fi amb una veu fosca. Ja us dic jo que és una bella cosa per a gent com cal... Si Pietka no ha robat el rellotge, enteneu-vos amb ell. No tingueu por que s'atreveixi a enganyar-lo a un senyor com vós! Però si l'ha robat el rellotge, oh! llavors rebrà de valent de valent; i, al dir això, amb la mà estesa feia el gest de donar cops a tots indrets. Entenguem-nos, va dir després. No ho veig pas prou bé lo que ha passat!
Acompanyà les seues paraules d'un renec llançat amb veu violenta. Evidentment, Tromfimitx no entenia pas prou bé l'esdevingut.
—Si voleu tornar-me el rellotge, vaig dir-li sense gosar parlar-li amb superioritat, encara que ell fos d'un més baix estament, jo estaré molt content de donar-vos-en un ruble. Penso que no val pas més.
—Ja, ja, mormolava Tromfimitx, rumiant encara i mirant-me fit a fit com si jo hagués sigut lo seu oficial superior. Vós ho arregleu molt bé!... Calla, si pots, —exclamà amb ràbia, girant-se de cara a la seua dona, qui obria la boca per parlar. Veus-aquí el rellotge, reprengué després, obrint lo calaix de la taula. Preneu-lo ja que és vostre... El ruble vos lo podeu quedar.
—Pren-lo, Tromfimitx, pren-lo el ruble, cridà la dona. Ben segur que deus haver perdut lo seny. Mireu que fer el desmenjat quan no té ni un cèntim a la butxaca! Voldria saber de què serveix l'haver sigut soldat, perque tanmateix ets més arraulit i vergonyós que una vella. Ja que dones lo rellotge, pren lo diner.
—Calla, ximple, tornà a dir el vell soldat. Qui mana en aquesta casa? Jo soc l'amo i jo he de disposar; lo demés són foteses. Pietka, bramulà furiós, estigues quieta o si no et trenco el cap. Veus aquí el rellotge.
Tromfimitx va estendre'l sobre la taula sense deixar-lo anar; amb los ulls baixos va reflexionar un moment i després, tornant a prendre el seu aire d'estupidesa, va cridar violentament:
—Molt bé! On és lo ruble?
—Veus-lo aquí, veus-lo-aquí, vaig fer traient apressat la moneda de la meua butxaca. Sense agafar-la, va restar mirant-me encantat. Vaig posar el ruble sobre la taula. Ell va ficar-lo dintre el calaix, va llençar-me el rellotge quasi bé brutalment i, fent un giravolt a l'esquerra i donant un cop de peu, mormolà entre dents mentre esguardava la seua dona i el seu fill:
—Criaturades, veus-lo aquí!
La dona replicà alguns mots que jo no vaig entendre, car ja era a l'altra banda de l'habitació i em llençava cap a la porta per sortir al carrer. Vaig enfonsar el rellotge al fons de la butxaca i, servant-lo estretament dintre la mà, vaig emprendre el camí de casa.
VIEncara que havia tornat a possessionar-me del meu rellotge, això no va donar-me cap benestar. Estava ben decidit a no portar-lo, car lo primer que devia pensar era ocultar el fet als ulls d'en David. Què pensaria de mi i de la meua inconstància? Per dissort no podia amagar el maleït rellotge dintre un calaix de la nostra calaixera, car aquesta era ocupada pels dos. De primer antuvi, vaig entaforar-lo dalt d'un armari; després vaig mudar-lo de lloc amagant-lo sota el matalàs del meu llit; més tard vaig portar-lo darrere l'estufa; però a la fi no vaig poder amagar el meu engany a en David. Un jorn, ell se n'havia anat a la vila, no recordo ara per què, i jo pensava que tornaria tard. Comptant amb això, havia tret el meu rellotge de l'amagatall situat sota un escaló de la nostra escala de fusta, i em preparava per netejar les tanques de plata amb un tros de guant de pell de cabra montesa. De sobte en David aparegué al dintell de la porta.
Tan sorprès i espantat vaig sentir-me que el rellotge em caigué de les mans. Roig de vergonya, vaig recollir-lo tot seguit, i, escorcollant, mirava d'amagar-lo dintre la butxaca de l'armilla, forat que no trobava: tan gran fou el meu esverament i la meua desventura! En David va mirar-me amb el seu somriure silenciós:
—Per què tot això?, va dir després d'una pausa. Penses potser que jo no ho sabia que tornaves a tenir el rellotge? Te'l vaig veure el jorn mateix que el vares tornar.
—T'asseguro, vaig mormolar, dominant tot just la meua confusió, t'asseguro... En David va arronsar les espatlles.
—El rellotge és teu. Tu ets ben lliure de fer-ne el que vulguis.
I després de dir secament aquestes paraules, se'n va anar. Llavors vaig sentir una forta desesperació, car aquesta volta no hi cabia el dubte: en David me menyspreava altivament.
«Això no pot quedar així, jo li demostraré que va errat», pensava, i, resolt, furiós, closes les dents de ràbia, vaig sortir de la cambra. Al vestíbul, vaig topar-me amb el nostre criadet Ioushka i li vaig oferir el rellotge. De primer antuvi, no el volgué; però dient-li jo que si no l'acceptava el trossejaria en mil trossos, trepitjant-lo, o el llençaria a la claveguera, reflexionà un instant i, després de posar-se a riure, me'l prengué de les mans. Tornant a entrar a la nostra cambra, on en David estava llegint un llibre, vaig dir-li això que acabava de fer. Sense alçar els ulls, va somriure i, arronsant les espatlles, va repetir-me que, sent meu lo rellotge, jo tenia el dret de fer-ne l'ús que em convingués.
Amb tot, vaig comprendre que el seu menyspreu havia baixat un punt i en el fons vaig estar molt satisfet d'haver aplacat
les mirades seues. D'ara endavant ja no tornaria a acusar-me. Ja no podria reprovar-me el que jo hagués acceptat un tan avorrible present del meu avorrit padrí. En quant al rellotge, no solament no l'anyorava, sinó que el maleïa, no poguent capir per quin mal pas m'havia vingut la idea d'anar-lo a demanar a un home com en Tromfimitx, qui me l'havia donat com si em fes una mercè.Mes endevant, va arribar a la vila una nova plaenta. Havia mort l'emperador Pau i son fill Alexandre, qui tenia una hermosa anomenada de pietat i filantropia, seria coronat. Aquesta nova emocionà fondament a en David. La possibilitat, la probabilitat de reveure ben prompte a en Iègor va omplir-nos de joia i fins el meu pare feu demostracions alegres: «Los exiliats a Sibèria podran retornar i el meu germà Iègor vindrà entre ells», exclamava, removent les mans, mentre deia les paraules amb un to especial, talment que hagués volgut llençar qualque temor. En David i jo suspenguérem per complert los estudis i vàrem prendre comiat de les nostres excursions pel camp. Restàvem tot el jorn asseguts a un racó de casa, calculant los mesos, les setmanes, los dies, que ens separaven encara d'en Iègor, i molt sovint demanàvem on podríem escriure-li, quines mires es devien prendre per rebre'l festosament i com seria de dolça i reposada la nostra vida quan ell fora entre nosaltres. En Iègor era arquitecte i, després de molt parlar i fins discutir, vàrem acordar que ell havia d'establir-se a Moscou per aixecar-hi una gran escola popular. No cal pas dir que nosaltres dos seríem los seus primers deixebles... I així no cal tampoc dir que el rellotge va fugir per complert de la nostra memòria i amb més motiu que, mai, car en David tenia altres cabòries, que hauré d'explicar ben aviat.
Amb tot, el rellotge havia de sorgir novament en la meva existència.
VII
Un matí acabant d'esmorzar, me trobava assegut vora la finestra, somiant dolçament en la tornada del meu oncle Iègor. De sobte, com una explosió, caigué dintre la cambra la meua tia, Pulquèria Petrovna. Jo l'havia vista excitada: així, era remugosa, escandalosa, i feia anar els seus braços llarguerots d'una banda a l'altra; però aquesta vegada semblava un huracà.
—Ja pots córrer a veure el teu pare, va cridar. És vergonyós que et comportis com un pillet! Ai, pobret de tu, ja veuràs quina una te n'espera! En Nastasi ho ha descobert tot. Au, de pressa! Lo teu pare t'està esperant.
Sense atinar tan sols lo que volgué dir amb aquestes paraules, vaig seguir-la.
Bon punt entràrem al saló, vegí el meu pare, amb els cabells esborrifats, passejant nerviosament d'un extrem a l'altre. Ooushka, el nostre servidor, amarat de llàgrimes, s'estava dret arrepenjat contra la porta. Al fons de la cambra, amagat en un racó, hi havia el meu padrí assegut en una cadira, amb los narius dilatats i els ulls brillants, traint una diabòlica satisfacció.
Vaig apropar-me. Lo meu pare va girar-se de cara a mi:
—Has sigut tu qui has donat lo rellotge a Ioushka? Digues!
Vaig mirar al servidor.
—Respon-me! —cridà el meu pare, picant de peus.
—Sí, —vaig contestar.
Bon punt pronunciat aquest monosíl·lab, vaig rebre una bufetada afrosa, d'aquelles que deixaven satisfeta a la meva tia, car així ho demostrava per un soroll especialíssim que produïa amb la gola, talment que estés assaborint una càlida glopada de te. La mirada del
meu pare va fitar-se amb duresa sobre el petit servidor.—I tu, poca-vergonya, com t'has atrevit a acceptar un rellotge regalat?, cridà, estirant-li els cabells d'una engrapada. I com t'has atrevit, pillet més que pillet, a anar-lo a vendre de seguida a cal rellotger?
Això era cert. Més tard jo he sapigut que, amb tota ignorància, Ioushka havia portat lo rellotge a cal rellotger del veïnat. Lo rellotger va penjar-lo a la finestra que li servia d'aparador. En Nastasi l'havia reconegut tot passant i, després de comprar-lo, l'havia tornat a casa nostra.
Amb tot, aquell tribunal de família no va pas durar molt temps. Lo meu pare, que ja es trobava cansat de cridar, tingué un fortíssim atac de tos, i tampoc era amic d'enrabiar-se llarga estona.
—Estimat germà, va dir la meva tia, al comprendre amb mitja pena que s'era esvaïda la tempesta, no vulguis turmentar-te més. No vulguis embrutir-te les mans amb aquesta fotesa. Saps què pots fer? Si el nostre estimat Nastasi hi ve bé, i per castigar l'ingratitud del teu fill, jo m'encarregaré del rellotge; i sent així que ell s'ha revelat amb lo seu comportament indigne de portar-lo i incapaç de comprendre el seu valor, de part teva jo el donaré a algú qui no deixarà pas de remerciar de tot bon cor la teua bondat.
—Qui és aquet? —demanà el meu pare.
—És en Chrysanph Noukitx, va respondre la meva tia, bo i dubitant.
—Chrysashka?, va interrogar el meu pare; i afegí després fent un signe amb la mà: Tant se me'n dona. Per mi, ja el pots tirar al foc si vols!
Va cordar-se els botons del vestit i va sortir tossint amb violència.
—I vós, estimat parent, ho trobeu bé?
—Sí, sí; per mi bé del tot; va respondre el meu oncle.
Tot lo temps de l'interrogatori, no s'havia bellugat per res, deixant oir de tant en tant alguna paraula curta i ininteligible, mentre es fregava silenciosament les puntes dels dits i fitava els seus ulls de guilla tan aviat sobre mi, com sobre el meu pare o el petit servidor. Era evident que l'escena el divertia.
Les paraules de la meua tia varen afligir-me fins al fons de l'ànima. I això no fou pas per la pèrdua del rellotge, car ja no li donava cap valer, sinó perquè avorria a mort a aquell que pensava regalar-lo la meua tia. En Chrysanph Noukitx era un estudiant de teologia, ben plantat, però minso i doneta, que molt sovint venia a casa, Déu sap per què; la meva tia deia que era per procurar per nosaltres, los nois; però això devenia impossible, car ell no sabia res ni d'ell mateix, perquè res havia estudiat, i a més tenia l'aire bèstia i pansit, de cavall de cotxe de lloguer. I tantmateix hi tenia una molt curiosa semblança amb un cavall. Per contes de caminar com l'altra gent, ell piafava, i per contes de riure, renillava amb l'ampla boca oberta. Tenia la cara llarga i estreta, de galtes grosses i aplanades, i el seu cos expandia una forta olor de carn crua. La meua tia, que no feia gaire cas de la capacitat intelectual, lo presentava com a model de cavallers i el trobava bo com un àngel. Tenia la mania de closcar el front dels nois, picant amb l'extrem dels seus dits armats de fortes ungles (a mi m'ho havia fet quan era més petit), i d'exclamar fingint una gran sorpresa: «Oh, com ressona el teu cap! Això vol dir que és buit!»... I aquest malabèstia fora el que tindria el meu rellotge! «No! de cap de les maneres, —pensava—; costi el que costi, això no serà!»
Vaig sortir corrent del saló per anar a llençar-me sobre el llit, sentint cremar encara sobre la galta la bufetada afrosa que havia rebut, i amb lo cor rublert de venjança, sota l'amargor de la injúria encara present. «Per res del món que aquest brètol odiós triomfi. Com si el vegés: se posaria el rellotge ple d'orgull, faria dringar la cadena sobre el pit i renillaria de felicitat. Oh, no; per res del món!» Però, per evitar-ho, què podia fer? Tenia un sol camí: robar el rellotge abans que la meua tia li donés.
VIIISortosament, en Noukitx, aquell jorn era fora de la vila i ben segur que fins l'endemà no podria venir a casa nostra. Així, podia aprofitar la nit. La meua tia no tancava mai amb clau la porta de la seua cambra; més ben dit, en tota la casa no hi havia cap clau que anés bé dintre el seu pany. Però, on devia amagar el rellotge? Tota la tarda va guardar-lo al fons d'una butxaca, d'on el treia sovint per admirar-lo amb detenció; però, arribant la nit, on l'amagaria? Això és lo que jo havia de descobrir.
La meua impaciència esdevingué tan forta que vaig entrar en un estat febrós. Passava angúnies, temors, però la meva alegria i el meu valor augmentaven a mida que s'acostava l'hora de cometre el meu crim tan premeditat. Corprès d'una gran agitació, movia la testa, arrugava les celles i mormolava per mi mateix; entre dents: «Ja vindrà la meua!» Me sentia dolent, amb ganes de fer mal, perillós. Hauria volgut que algú m'hagués faltat en qualque ínfima cosa, per poder donar-me el gust d'insultar-lo i moure-li raons. Procurava no trobar-me amb en David. Ningú, ni tan sols ell, havia de tenir el més petit coneixement d'això que jo anava a fer. Me deia valerosament: «M'arriscaré tot sol i tot sol esperaré la responsabilitat que pugui venir-me del meu acte».
Lentament va lliscar el jorn, després la vetlla. Per fi arribà la nit sense que jo hagués deixat entreveure res del meu projecte. Restava assegut al meu lloc de sempre, immòbil, sense provar de moure'm. Estava dominat per una sola idea que no m'abandonava ni un moment. Després de sopar, lo meu pare que, com ja he explicat, no era pas home per guardar llarg temps les situacions violentes, i remordint-li potser l'haver bofetejat a un noi qui ja tenia setze anys, va parlar-me molt afectuós; però ni tan sols vaig respondre a les seues bones paraules i no per rancúnia, com degué pensar, sinó per por de perdre de vista el meu pensament. Creia amb fermesa que devia conservar-me amb lo meu estat d'excitació, per no disminuir gens ni mica els meus ardorosos propòsits i perseverar en la meva irrevocable resolució. Ben aviadet, vaig ficar-me al llit, mes no cal dir que no vaig tancar els ulls ni un instant, car no sentia cap temptació de dormir; ben al contrari, encara que vaig colgar-me completament, vaig restar desvetllat com si fos al migdia. A això hi degué contribuir el que no hagués atinat els medis que havia d'usar per obtenir els meus propòsits i encara era l'hora que no tenia pensat per on començar. Volia esperar que tota la casa fos colgada dintre un profund repòs i una fosca quietud. Solament havia servat una petita precaució: la de deixar-me calçats los mitjons. La cambra de la meua tia era al primer pis; per arribar-hi, havia de resseguir el menjador, l'entrada, enfilar-me per l'escala i emprendre un curt passadís; la porta era a
mà dreta. Hauria estat per demés lo proveir-me d'una candela o d'un fanalet, car en un racó de la cambra de la meua tia cremava constantment una xinxeta de nit, polsosa, pàlida, davant l'imatge d'un sant. Jo això ho coneixia prou bé: la llantieta faria prou claror perquè jo pogués entreveure els objectes. Vaig estar molt temps immòbil, penjat, amb los ulls oberts, respirant fatigosament, amb los llavis secs i febrosos. La sang me bullia dintre els polsos, dintre les orelles, dintre la gola, per tot lo cos. Jo anava esperant, esperant. Com si un mal esperit prengués alegria en les meves angúnies, les hores lliscaven una darrere l'altra, inacabables, i la quietud no acaba d'esdevenir.
IX
Me semblava que mai en David s'havia ficat al llit tan tard. En David, el silenciós David, no parava d'enraonar-me. Mai hi havia hagut tant de tràngol a la casa, tant d'anar i venir, moure's, parlar i neguitejar-se, fins a una hora tan alta. De què devien parlar? No tenien tot lo jorn per dir-se les seues coses? A la fi varen extingir-se els remors dintre la casa, però llavors al defora un gos va començar a bordar; un borratxo passava cantant pel carrer; una porta d'un jardí, empesa ben segur per una ventada, va grinyolar girant sobre les frontisses; va passar una carreta de rodes ressonants, mal untades, i vaig sentir com s'allunyava traquetejant inacabablement. Amb tot, aquests sorolls exteriors no m'exasperaven; encara servien d'entreteniment per la meua atenció, concentrada sobre el mateix punt. Per fi, esdevingué una gran quietud i solament oïa, acompassat i trist, lo tic-tac del rellotge de paret posat al menjador de la casa; lo balancer desgranava amb regularitat les sues lentes oscilacions, amb la monotonia acompassada i pesanta del respirar d'un home adormit. Vaig preparar-me... Però, encara un altre soroll? Semblava un sospir, la caiguda dolça d'un cos tou, un mormoleig finíssim corrent a llarg a llarg de les parets. No seria pas la meva mateixa imaginació? Va entrar la nit amb tota sa plenitud i va envair la casa un terrible silenci.
Havia arribat l'hora. Tremolant de fred, vaig llençar les robes que em colgaven i vaig saltar sobre el sòl. Ja era de peus a terra... Primer un pas, després un altre. Lliscava lentament com un lladre. Sentia una sensació d'esparverament cada volta que les plantes dels peus tocaven sobre la catifa... Què és això? Qui és que fa aquet soroll? Sembla que algú serri o esgarrapi alguna cosa. Potser és la meua respiració? Escolto atentament. Les dents me tremolen, los ulls me ploren amb abundor. Torno a caminar furtivament. És negra nit, però ja se a on poso els peus. De sobte, embesteixo una cadira. Ui! quin enrenou! I quin cop més terrible m'he donat a la cama! Resto immòbil sense gosar moure'm. Qui sap si m'haurà sentit algú? Va, va, endavant; ara ja hi soc pel tros i cal aventurar-se. En aquet moment quelcom de temerari i violent floreix en la meva ànima. Me sento amb forces per cometre totes les malifetes del món. Apa, doncs, endavant! Per fi atravesso el menjador; a les palpentes trobo la porta i, a l'obrir-la d'una revolada, les frontisses gemeguen. Pujo l'escala. Un, dos!... Un, dos!... Ai! un esglaó de fusta cruix sota el meu pes; ple de temor dono una ullada a l'entorn per sapiguer si me sotja algú... Arribo a la segona porta i l'empenyo amb la mà. S'obre dolçament, amablement, com si algú m'hagués de dir: «Feu-me la mercè d'entrar». Vet aquí el passadís.
Enlaire, vora el sostre hi ha una finestreta. Les lluïssors indecises de la nit passen vagament a través dels vidres. Amb aquesta pobríssima i melangiosa claror, oviro una de les nostres serventes ajaguda sobre una catifa de feltre que li serveix de llit. Les seves mans creuades reposen sobre els cabells destrenats. Dorm profundament i respira amb força. Darrere el seu cap s'obre la porta fatal. Qui l'ha oberta? No ho sé pas. Passant sigilosament, entro a la cambra de la meua tia. A un racó crema vacilant la xinxeta de nit; a un altre el llit s'ovira en la penombra. La meva tia jeu reposadament, amb el rostre girat de cara a mi. Dorm amb placidesa talment que fos morta, sense alenar. La llantieta pàlida tremola melangiosament, agitada per l'oreig gelat que voleia a la cambra. Ombres grises i indecises vaguen per les parets negroses i sobre el rostre esblaimat de la meua tia.
Vet aquí el rellotge. Penja aplomat de la paret del fons, retingut per una agulla clavada en un coixinet brodat. Oh, quina sort! Ja és meu; fora por!... Però, d'a on ve aquets soroll de passos a prop meu? No, no és res! El cor me bat ardidament. Avanço un peu. Oh, què és això? Quelcom rodó i amorós acaba de passar fregant-me els genolls! Estic a punt de cridar i caure a terra defallit. Miro a l'entorn i veig lo gat de casa, gros, corpulent, que eriça el pèl del dors i alça la cua esborrifada. D'un bot se planta sobre el llit, i es cargola dolçament, sense miolar. Té l'aire reposat d'un jutge i fita sobre meu els seus ulls d'or. El crido amb compte, cuidant de no fer soroll, i amoixant-lo amb una mà, estenc l'altra sobre la testa de la meva tia i agafo el rellotge. De sobte, la meua tia obre els ulls ensonyats. Oh! què passarà?... Però els seus parpres tornen a tancar-se desseguida i el seu cap, que s'havia alçat un moment, cau altra volta sobre el coixí, mentre mormola paraules ininteligibles.
Cinc minuts més tard, entrava de retorn a la meua cambra, i colgat dintre el llit agafava estretament el rellotge entre les mans. Havia retornat lliscant lleuger com una ploma. Decididament, soc un malfactor. Estic anelant de joia, tremolo de satisfacció. Quasi bé sento terribles impulsos de desvetllar a en David per contar-li tot... I per comptes de fer això —oh cosa extraordinària!— m'adormo profundament.
Quan, molt temps després, tornava a obrir els ulls, clarejava. Salto ardidament fora del llit, desvetllo en David i li faig un llarg conte de la meua nocturna expedició. Ell escolta atentament les meves paraules i després somriu.
—Saps què s'ha de fer ara?, diu a la fi. Havem d'amagar sota terra aquet maleït rellotge: és l'única manera de poguer-se'n desfer.
Aquesta idea m'és en extrem plaenta. En un tancar i obrir d'ulls ens vestim i correm cap al jardí, situat a les derreres de la casa. Un cop allí, servint-nos d'un ganivet que té en David, furguem a correcuita un sot profond al peu d'una pomera, i hi llencem per sempre més l'odiós present del meu padrí. Ademés, ara estic segur que l'imbècil Noukitch no l'haurà. Tapem el forat omplint-lo de terra, l'apeixim picant de peus i dissimulem l'enrenou cobrint de trossos de pedra l'indret del sot. Després, contents de la nostra aventura, entrem a casa sense ésser vistos de ningú, tornem a colgar-nos dintre el llit i ens adormim. Oh quin delitós i innocent somiar!...
Podeu pensar l'enrenou que va alçar-se quan, al voler la meua tia rependre el rellotge, va trobar que havia fugit.
—És necessari escorcollar-ho tot de dalt a baix, cridava exasperada. El rellotge ha sigut robat amb un atreviment mai vist.
En David i jo, estàvem sobreposats a tot lo que pogués esdevenir. Jo tenia por que la nostra precaució se n'anés a rodar. Però, sortosament, no va passar res. Lo meu pare, de primer moment va enrabiar-se en gran manera i fins va parlar d'anar a denunciar el fet a la policia. Però lo esdevingut la vetlla del dia abans va fer-lo dubtar i, a la fi, amb gran esglai de la meua tia, va dirigir-se a ella, en comptes d'interrogar-nos a en David i a mi:
—Ja arriba a ser càrrec que un tros de rellotge mogui tants escàndols, Pulquèria Petrovna, digué cridant. Jo et demano per favor que no en parlem més. Dius que no ha pas fugit tot sol. Molt fàcil. De lo que amb motiu d'això pugui dir en Nastasi, ne faig tant de cas com d'un bri de palla. No faltaria més sinó que ara jo m'hagués d'enrabiar per una cosa seua. Feu-me, doncs, la mercè de no parlar-me'n mai més.
Rebotint la porta, el meu pare va sortir de la cambra per anar a tancar-se al seu despatx. Ni en David ni jo poguérem comprendre el veritable sentit de les seues paraules, però més tard vàrem saber que el meu pare estava força descontent del meu padrí, car li havia fet perdre un bon negoci. La meua tia prou hauria volgut desfogar el seu despit, però no va trobar amb qui. Tota la seua ràbia impotent va reduir-se a amenaçar-me amb el puny mentre cridava:
—Lladre! Més que lladre! Poca-vergonya! Lladre!; decididament, ella no tenia pas cap dupte sobre qui havia sigut el lladregot.
X
Lo meu pare havia tingut molt temps una bona amistat amb un funcionari retirat, qui es deia Latkin. Aquest era petit d'estatura i coixejava una mica. Era un ésser miserable, poruc, extravagant, un d'aquets que són, segons diu el poble, deixats de la mà de Déu. Igual que el meu pare i que en Nastasi, era agent de negocis. No tenia tracte; al parlar se li enredaven les idees deixant confusa l'expressió, no tenia gota de confiança en si mateix, i sent així i no poguent llençar-se a obrar lliurement, comptava amb tot i per tot amb lo meu pare. La seua escriptura era confosa i embrollada, talment que les paraules s'enfilessin les unes amb les altres; coneixia tota mena d'usos i costums, tots los raconets i secrets tècnics del codi i tots los secrets tècnics del vocabulari jurídic i administratiu. Concertat amb lo meu pare, emprenien ambdós continuats negocis, partint-se les pèrdues i les ganàncies. Semblava que res del món hauria pogut trencar la seua associació i amistat. I amb tot, aquest somni va esvair-se un jorn, quasi bé per sempre més. Una discussió fou la que va desllligar d'una manera fatal la seua vella associació. Si en Latkin no hagués fet res més que perjudicar materialment al meu pare, ben segur que aquest no haguera guardat per ell altre mena d'odi que el que sentia per en Nastasi, i fins potser ni a això hagués arribat. Però en Latkin, sota l'influència de qui sap quin secret sentiment d'enveja, o de ràbia, o qui sap si per un excés escrupolós, havia «denunciat» lo meu pare a un ric client d'ambdós, qui era comerciant, i havia fet que obrís los ulls, a propòsit d'una empresa que havia de rendir un molt crescut i profitós guany al meu pare. I encara que la seva pèrdua fos important, no sigué pas per la pura qüestió dels diners pel que el meu pare s'irrità en gran manera contra d'ell. Fou per la traïció, car no pogué perdonar-li ni un punt la seua perfídia.
«Veus-aquí que aquest bon home no ens havia pas mostrat la seua bondat fins ara», no parava d'exclamar el meu pare, tremolant de cap a peus, empès per la ràbia, i fent sorollar les dents; talment que hagués tingut febre. Jo me trobava dintre la cambra i així vaig ser testimoni d'aquesta escena. «Molt bé! D'ara endevant tot és acabat entre nosaltres. Vós no posareu els peus a casa meua i jo per la meua part tampoc entraré en la vostra. Teniu la conciencia massa fina per venir amb nosaltres, i cal que ens separem, però vos adverteixo que siguent com sou, viureu més pobre que una rata». Prou en Latkin va suplicar, prou va humiliar-se, encorvant-se fins a tocar a terra, prou volgué explicar els motius que havia tingut: «Considereu, —mormolava amb por—, que no he pas obrat, mogut per l'interés, car jo mateix m'he segat l'herba sota els peus». Tot fou en va.
El meu pare va restar inexorable. En Latkin ja no va tornar a casa nostra i semblà que la sort s'encarregava de fer complir el darrer vot del meu pare.
Poc temps després de la ruptura, esdevinguda alguns mesos abans del començament d'aquest conte, la dona d'en Latkin va morir d'una llarga malaltia; en un sol dia, la seua segona filla, qui tot just tenia tres anys, esdevingué sorda i muda després d'un gran esglai, car un eixam d'abelles s'era posat sobre el seu cap. Lo mateix Latkin, tingué un atac de feridura i així caigué de sobte en la misèria més desvalguda i afrosa. Tant, que semblava mentida com podia arribar a mantenir-se. Habitava una mig enrunada cabana, als afores de la vila; Raissa, la seva filla gran, qui vivia amb ell, cuidava de les pobríssimes feines de la casa.XI
Mentre l'amistat del seu pare amb el meu va durar, Raissa era constantment a casa nostra; sovint passava els dies devora la meua tia, cosint i filant amb sos hermosos dits, llargs i àgils. Era alta i esvelta, amb dolços ulls, negres i intel·ligents, i el rostre minso i pàlid. Parlava molt poc, però amb un gran sentit, amb veu harmoniosa, obrint apenes los llavis. Quan somreia, i els seus somriures eren escassos i breus, mostrava les dents blanques i pures com un enfilall d'ametlles tendres. Encara recordo la gentilesa del seu caminar, acompanyat d'un lleuger gronxament. S'hagués dit, quan baixava l'escala, que caminava serenament sobre un pla nivellat. I tenia l'hàbit de creuar amb dolcesa les mans sobre el pit. Fes lo que fes, qualsevulga cosa que prengués entre les mans, fos tan sols enfilar una agulla o repassar un mocador, apareixia en els seus moviments adorable i graciosa, rodejada d'encant. Se deia Raissa, però nosaltres l'anomenàvem Llavi-Negre, car tenia sobre el llavi superior una gentilíssima taca de naixença, un pic negre i emporprat, talment que hagués menjat mores madures. I això, per comptes de desfigurar-la, li donava un suau encís. Tenia un any més que en David. Jo sentia per ella un gran respecte, però ella parlava molt poc amb mi. Ben al revés, Raissa i David tenien una profunda amistat, més forta que la que sol existir entre nois de la mateixa edat. Passaven llargues hores ditxoses sense dir-se ni un mot. Jo no he trobat mai una noia com ella. Posseïa un aire que revelava la concentració de la voluntat, l'energia, i a més quelcom de singularment bo, melancòlic i dolç. Després de les baralles hagudes entre les nostres famílies, la veia de molt tard en tard, car el meu pare, amb una gran duresa, ens havia prohibit d'anar a casa en Latkin i ella per la seva part tampoc venia a casa nostra. Alguna volta la trobàvem pel carrer o a l'església, i llavors, Llavi-Negre me produïa una forta impressió, en la que jo l'admirava molt més que no pas la compadia. Portava la seva dissort amb molt coratge. «És una poca cosa», digué un jorn en Noukitx, parlant d'ella. Però, certament, era ben digna de compassió. La seva fisonomia prengué, mica a mica, una expressió d'inquietud i desconsol. Els seus ulls varen enclotar-se melangiosament, car el pes de la seva desgràcia era massa fort per la seva feblesa. En David la veia molt més sovint que jo i fins anava a casa seua. Per això, el meu pare l'havia menaçat, però sabia prou bé que sobre aquest punt en David no cediria pas. De temps en temps, Raissa compareixia vora a casa nostra, talment que passegés. Amb això coneixia que era arribada l'hora d'entreveure's amb en David. Llur conversa, que algunes voltes podia escoltar, girava sempre entorn del mateix objecte. Raissa feia sapiguer al seu amic les noves misèries que l'aclofaven i demanava consell a en David. Jo estava convençut que en David ho remouria tot per ajudar-la, i tenia la seguretat que un cop arribats a l'edat del matrimoni, res del món podria deturar la seva unió.
XII
Va arribar el mes de juny. El pare d'en David encara no era vingut i nosaltres no rebíem cap més lletra seva. Se deia que la paràlisi d'en Latkin s'agreujava, que a casa seva morien de fam i no trigaria molt temps a enfonsar-se la seua cabana ruïnosa. En David s'era tornat sorrut, malhumorat, busca-raons; sovint, desapareixia i Raissa ja no venia a passejar devora casa. Passant un jorn prop de la pomera que ja coneixeu, vaig esguardar, com de costum, vers lo seu indret. Tot seguit vaig veure que la terra que tapava nostre tresor havia sigut remoguda. Ara, hi havia un pilonet de terra allà on hi havia hagut un clot, i els vidres d'ampolla, los trossos de pedres i teules que nosaltres hi havíem deixat, eren mudats de lloc i escampats. «Què és això?», vaig pensar. «Hauran descobert nostre secret i desenterrat lo rellotge?» Però qui, fora d'en David, podria fer això? Qui hauria pogut sapiguer que el rellotge era allà? Vaig voler saber la veritat. L'endemà, llevat a trenc d'auba i proveït d'un ganivet, vaig anar al jardí. Al peu de la pomera vaig cavar un sot i, a un cop prou enfondit, vaig enfonsar-hi la mà. Lo rellotge havia desaparegut, l'havien robat!
Tornant a tapar el clot, vaig retornar a casa. Estava rendit. «Segurament, —pensava—, que en David haurà necessitat lo rellotge per socórrer la seua estimada i privar que ella i son pare morin de fam. Amb tot, ell bé hagués pogut dir-m'ho, car jo de molt bon grat li hauria donat el meu consentiment; però no, l'ha pres d'amagat, amb traïdoria, sense tenir confiança amb mi, lo seu amic!... Oh! no: no pot excusar-se de cap de les maneres». Me trobava entristit i indignat al mateix temps. Vaig posar cara sèria a en David; però, veient que no se n'adonava de la meua tredor, vaig fer-li saber. Amb una gran irritació vaig parlar-li del menyspreu que sentia envers aquells qui, tenint un amic, i comprenent això que hi ha de sagrat en aquest sentiment que se'n diu amistat, no senten vergonya de ser traïdors. Jo deia tot això somrient irònicament, però ni les meues paraules ni el meu somriure produïen efecte sobre en David. A la fi, no vaig poder més. Vaig demanar-li si creia que el rellotge, després de ser enterrat, havia continuat marcant les hores, o si, al contrari, s'havia parat de seguida:
—Com vols que ho sàpiga?, va respondre en David. Ves amb que surts, ara!
XIII
Un dia vaig tornar a casa, passant per un carreró que defugia sempre, car hi habitava l'odiós Noukitx. Evidentment, aquell jorn lo destí me menava els meus passos, car passant vora la finestra oberta d'una taverna, vaig sentir, molt clarament, la veu d'un dels nostres criadets, anomenat Vasili, qui segons costum s'havia aturat allà per fer la copa. Parlava a grans crits, i el meu nom i el d'en David sorgien molt sovint entre les seues paraules.
—Vos dic que era una gran pensada, deia en Vasili. L'havien enterrat. Tots dos són uns grans xicots, sobretot en David. Un matí, a punta de dia, m'havia llevat i, des de la finestra de la meua cambra, esguardava el jardí. De sobte veig als dos nois, cavant un sot al peu de la pomera; hi colguen lo rellotge, amb un gran compte, talment que fos una criatura morta al bressol. Després, tapen lo clot, dissimulen l'enrenou de la terra i fugen a corre-cuita.
—I què has fet tu, Vasili?, va demanar-li un que devia ser el seu interlocutor. Has desenterrat lo rellotge?—Ben net que sí. Ja el tinc dintre el bagul, però no el trec mai. Hi han hagut masses raons a casa de resultes de la seva desaparició. Fou en David qui el prengué de sota el matalàs del llit de la seua tia.
—Oh! oh! —exclamà l'interlocutor.
—És un xicot capaç de qualsevol cosa. Per això el tindré amagat, fins a la vinguda del regiment. Ben segur que algun suboficial me'l comprarà, o si no me'l jugaré en una partida de cartes.
Sense voler sapiguer res més, vaig córrer a trobar en David.
—Oh, germà meu, vaig dir-li, perdona'm. Jo he sigut injust amb tu. Jo t'he espiat, acusat, calumniat, oh, perdona'm!
—Què és això? Què tens?, digué en David.
—Jo em pensava que havies desenterrat lo rellotge.
—Encara el rellotge?
—Oh, sí. Jo he pensat que tu l'havies pres per ajudar als teus pobres amics; però ara ja sé qui ha sigut lo lladre: ha sigut en Vasili.
Vaig contar-li punt per punt lo que acabava d'oir. Així que vaig haver parlat, en David furiós, clogué els punys de ràbia.
—Això no quedarà pas així!, exclamà a la fi. Oh! s'ha atrevit a agafar una cosa que no és seva! Esperem un moment; vull fer-te veure de quina manera tracto als lladres.
Varen cridar-nos per anar a taula. No parlàrem res més del rellotge. Però havent menjat, en David va cridar a en Vasili i li ordenà que ens seguís al jardí. La testa d'en Vasili sobresortia per damunt del cap d'en David.
—Vasili Terentef, digué en David severament bon punt arribàrem al peu de la pomera, tu has agafat, fa sis setmanes, lo rellotge qui era enterrat aquí. Tu no tenies cap dret de fer-ho.Lo rellotge no era pas teu. Torna'l de seguida!
En Vasili, volguent negar, mormolà alguns mots.
—I si no el volgués tornar?, digué a la fi altivament.
—Ens batrem amb tu l'un darrera l'altre.
En Vasili somrigué.
—Vosaltres barallar-vos amb mi? Dos senyorets amb un criat?
En David engrapà a en Vasili pel mig del cos.
—No vui pas dir una lluita a cop de puny, una lluita de trinxeraires, bramolà. Escolta'm bé. Tu tindràs un ganivet, jo un altre. Veurem qui serà el més fort. Alexis, continuà imperiosament, ves-me a cercar el meu ganivet, aquell ample, que té el mànec d'os. Lo trobaràs sobre la taula. L'altre el tinc a la butxaca.
En Vasili tingué por. Estava convençut que en David l'estriparia.
—David Iegorytx, va suplicar caient de genolls, no vulgueu cometre un assassinat. En quant al rellotge... tot era una broma... Deixeu-me... Jo vos lo tornaré, però no digueu res a l'amo.
En David lo deixà. Poc temps després retornava en Vasili, portant lo rellotge. Silenciosament, l'allargà a en David, i, a l'anar-se'n, al traspassar la porta de casa, vàrem sentir-li exclamar: «Me n'he escapat d'una ben bona!» Tornàrem a la nostra cambra. En David posà el rellotge sobre la taula, plegà els braços i, oh cosa estranya!, esclatà a riure. Jo no vaig trobar res millor que posar-me a riure també.
—Qualsevol diria, feu en David, que mai podrem desfer-nos del rellotge. Positivament, deu estar encantat. Què fem, ara?
—Què fem? —vaig repetir, sense sapiguer tampoc quin partit devíem prendre.
—Potser que'l tornéssim a enterrar?, vaig proposar. Potser que el tiréssim al foc? I si'l donàvem a en Latkin?
—No, res d'això, respongué en David. Vet aquí el meu pensament: hi ha un comitè de socors que s'ha organitzat pels incendis de Kassimof, on totes les cases i les esglésies han sigut destruïdes per un incendi. Dit comitè admet donacions, no solament diners, sinó objectes. Nosaltres donarem aquet rellotge.
—Però els Latkin són ben desgraciats.
—Ja sortiran dels seus treballs. Enviem-lo al comitè.
Vàrem posar-nos a redactar una lletra que devia acompanyar la nostra donació. Mentre escrivíem, restàvem acotats sobre la taula, abstrets per la redacció. Ni tan sols oírem com s'obria la porta i penseu el nostre esglai a l'alçar la testa. S'havia obert la porta i el meu pare, en mànigues de camisa, sense corbata, la meua tia amb un hàbit de nit, en Noukitx, en Vasili, Ioushka, lo cuiner Agapit i un altre criat, entraven dintre la cambra, sorollosament. En Vasili ens havia traït.
—Pillets!, poca-vergonyes! —cridava el meu pare fora de si—. Per fi us he atrapat.
I veient lo rellotge a les mans d'en David:
—Porta això! Dóna'm el rellotge desseguida!, bramolà.
Per tota resposta, en David, d'un bot saltà per la finestra i es deixà caure al carrer. Seguint l'habitud de fer això que ell feia, vaig seguir-lo precipitadament.
—Agafeu-los! agafeu-los! —cridaren tot seguit.
Però nosaltres corríem bojament; en David davant, jo seguint-lo d'a prop i al darrere nostre una tempestat de crits i corredisses espaventoses.
XIV
Corríem, volàvem. Al nostre pas, la gent s'aturava, mirant astoradament. En David feia voltar el rellotge sobre el seu cap, saltant com una cabra montesa. Jo el seguia, imitant los seus moviments i cuidant de no perdre'l de vista ni tan sols un moment.
—Cap a on?, vaig cridar al veure'l entaforant-se per un carreró.
—Cap a l'Oka!, va respondre. Vull tirar-lo a l'aigua.
—Agafeu-los! agafeu-los!, bramulaven los nostres perseguidors; mes nosaltres corríem sense perill, car portàvem un bona ventatja. Tot seguit vàrem sentir la frescor de les riberes del riu, que no era pas gaire llunyà, i ben prompte vegérem lo pont de fusta sobre del que reposava una llarga filera de camions. Un centinella ocupava l'entrada del pont, portant una llança (els soldats encara anaven armats de llances en aquell temps). En David, va passar d'esquitllentes davant del soldat, qui, provant de fer-lo caure amb el pal de la seua arma, ferí un vedell que casualment atravessava el pont. Passat aquell perill, en David saltà dintre el pont, llençant un crit triomfal. Una cosa vaga, blanca i blavosa, rodola per l'espai i desapareix de sobte. És lo rellotge de plata i la cinta blava amb la que en Vasili l'havia lligat. Ambdós, s'enfonsen a l'aigua. Però tot seguit esdevé un espectacle esgarrifós. Les cames d'en David salten, s'aixequen enlaire; tot el seu cos se remou, los seus braços s'estenen part de sobre el cap, los seus vestits voleien al vent, tot ell descriu una corba lleugera, a l'espai, talment les granotes al capbussar-se dintre un pèlag, i desapareix darrera la barana del pont. Després, tan sols va oir-se un clapoteig nerviós a dintre l'aigua.
Més del tot impossible contar-vos lo que en aquell moment vaig sentir. Me trobava a poques passes d'en David, llavors que va llençar-se fora la barana, però amb tot no vaig fer ni un crit. Vaig restar esglaiat, sense esma, immòbil. La gentada que ens seguia va aconseguir-me, llençant-me d'aquí i d'allà. Enmig d'una gran confusió dels sentits, vaig reconèixer una munió de persones que m'enrondaven, entre elles en Tromfinitx. Lo soldat havia abandonat lo seu lloc; los camions se removien amb pressa. Després, un cop terrible caigué sobre la meua espatlla i vaig perdre el coneixement.
Al retornar-me, no veient ningú al meu costat, vaig apropar-me a la barana, mes no a l'indret del lloc on s'havia llençat en David. Me feia por. Vegí una barca amarrada vora l'aigua, no gaire lluny del pont. Vora la barca hi havia una munió d'homes, i entre ells un que s'assecava la roba mullada i relluenta, de cara al sol i s'encorbava per extraure alguna cosa fora de l'aigua. Era un cos prim, llarg, d'un to negrós, que de prompte va semblar-me una maleta o un sac, però després d'esguardar-lo amb detenció vaig descobrir que era en David. Vaig llençar un gran crit i vaig
corro cap a la barca, obrint-me pas amb los colzes, per entre la gent; després, vaig aturar-me, sense gosar moure'm ni parlar. Al voltant de la barca vegí el nostre criat Agapit, lo cuiner, en Noukitx, en Iouska i en Vasili. L'home qui sostenia el cos d'en David per les aixelles, l'arrossegà dolçament, deixant-lo estès sobre la ribera enllotada. En David tenia el rostre tapat per les mans, talment que l'hagués volgut amagar de les mirades curioses. Restava immòbil, lo pit inflat, les cames xopes i allargades, les galtes d'un color verdós, los ulls intensament blancs, i els cabells regalant d'aigua. L'home qui el tragué de l'aigua, contava de la manera com l'havia arrencat de la corrent, a riscos de ser arrossegats tots dos per l'empenta de l'aigua. Varen posar-lo sobre una llitera i, després d'una petita discussió, lo portaren a casa nostra. Un cop despullat, lo ficaren al llit.Restà una llarga estona immòbil, sense donar mostres de vida i se l'hauria pogut prendre per mort, sense els febrosos extremiments que li feien frisar els llavis. Jo em trobava devora el llit vetllant amb angoixa tots los seus moviments. Una hora més tard, obria els ulls fadigats.
—David, vaig dir-li amb tendresa, per què t'has llençat al riu?
Los seus llavis tremolaven lívids i tot lo seu cos inflat i febrós s'extremia angoixosament.
—Per què ho has fet?, vaig repetir. Per què t'has llençat a l'aigua?
—Llençat a l'aigua!, mormolà amb tristor. No m'hi he pas llençat. He perdut l'equilibri. Si hagués sabut nedar, no m'hi hauria pensat gens per llençar-m'hi. Vui aprendre'n, de nedar.
En aquet punt, entrà el meu pare amb aire seriós:
—Ja pots preparar-te, me digué, a rebre el teu càstic.
Després, acostant-se al llit on en David jeia:
—A Sibèria, afegí, a les pressons, sota terra, hi ha molta gent que és menys culpable i criminal que tu... Què pensaves fer? Suïcidar-te, robar el rellotge, o bé, senzillament, una bestiesa? Parla.
—Niem volia suïcidar, ni he pensat mai robar el rellotge, replicà amb lentitud en David; amb tot, senyor, acabeu de dir la veritat: sí, a Sibèria hi ha molts exiliats i presos que valen força més que nosaltres. Qui ho sap millor que vós?
Lo meu pare llençà una exclamació de sorpresa, reculà un pas, tossí i persignant-se amb esglai va sortir de la cambra. En David va provar d'alçar-se, mes no pogué.
—La corrent m'ha llençat contra una de les pilastres del pont, digué; dec estar ferit.
Va callar i m'esguardà llarga estona. Després de sobte:
—I Raissa? L'has vista? —va demanar-me amb ansietat.
—No... però calla... me sembla haver vist devora el pont, una ombra endolada, que duia mocador groc al cap. Segurament, era ella.
—L'has tornat a veure, després?
—Després? Oh! ja no recordo res més: tu acabaves de caure.
En David va provar de donar-me la mà.
—Estimat company, digué, ves de pressa; diga-li que soc salvat, que estic fora de perill, que demà aniré a veure-la!
Al seu rostre, enrondat de cabells esborrifats, ara secs, hi florèia una dolça expressió d'indecible bondat. Agafant la gorra, vaig sortir corrents.
XV
Davant la cabana d'en Latkin hi havia un petit ermot, encerclat per una valla destrossada, on hi creixien solitàriament espineres i ortigues. Vaig traspassar la valla per un forat ruinós, car ella no tenia porta, ni tanca de fusta, i vegí a Raissa, asseguda a l'entrada de la cabana, abatuda, amb els colzes reposant sobre els genolls, i la testa immòbil sostinguda per les mans pàlides i tremoloses. Esguardava vagament, perduda la vista en la llunyania de l'espai. Devora d'ella, la seva germana muda jugava amb un vímet vincladís, i davant la porta, girat d'esquena, abillat miseriosament, amb les calces curtes i les pobres sabates de feltre, brincava amb fortes contorsions, lo vell Latkin.
Al sentir-me arribar, va girar-se, corregué cap a mi i començà a tartamudejar nerviosament. Feia molt que no l'havia vist i a no ser perquè em trobava a casa seua no l'hauria pas conegut. El seu rostre vermellós, arrugat, la boca desdentegada, los ulls rodons sense lluïssor, los grisos cabells esborrifats, son gest descompassat, i el seu parlar incomprensible, m'esparverà. Va semblar-me veure una d'aquestes figures qui roden diabòlicament a la dansa macabra. Va saludar-me:
—Bon dia, bon dia; anava dient amb grans entrebancs.
En aquest punt una dona vella, aparegué a la porta de la casa.
—No vos estranyeu, senyor, me digué, d'això que veieu. Diuen que s'ha negat un home. Ella està esgarrifada, car l'ha vist caure dintre l'aigua. Ha sigut tant fort lo seu esglai que jo no sé com ha pogut arribar fins aquí. Amb greu dolor s'ha assentat al peu de la porta, i aquí la teniu immòbil, sense parlar. Estic ben segura que ella s'ha tornat, de sobte, muda com la seua germana. Oh, ja ho veieu quina desgràcia!
No vaig respondre cap paraula, però acostant-me a Raissa, li diguí sobtadament:
—Bona Raissa, Raissa, què teniu?
Ella no es mogué, talment que no m'hagués oït. Lo seu rostre, pàlid, semblava petrificat. Vaig agafar-li la mà.
—En David s'ha salvat, vaig cridar; és fóra de perill. S'ha salvat, sentiu? L'han tret de l'aigua i ara el tenim a casa. M'ha encarregat que vos vingués a veure, per a dir-vos que demà vos vindrà a visitar... Està salvat!
Amb molta pena alçà la testa i fixà sobre meu els seus ulls esquius. Després, tornà a deixar caure el cap sobre les espatlles. Devingué tota roja i els seus llavis s'entreobriren com una flor. Lo seu pit s'elevà lentament. Llavors feu un crit:
—En Da-a-vid sal-vat!
Recollint tota l'energia, s'alçà desseguida i sortí de la casa.
—A on aneu, Raissa?, vaig demanar-li.
Però ella ja havia atravessat la valla i s'enfugia sanglotant i rient.
Vaig seguir-la sense fer cas dels crits d'en Latkin. Raissa se dirigia vers la casa del meu pare.
XVI
Passà per devant d'en Vasili, de la meva tia, d'en Noukitx i, entrant en la cambra d'en David, va llençar-se als seus braços.
—Oh! David meu!, sanglotà convulsivament.
En David l'estrenyé contra el seu cor amb una abraçada passional.
—Perdona'm!, digué amb gran dolor.
Varen restar immòbils, silenciosos, entregats al seu immens plaer.
—Altra vegada!.Què és això? —exclamà de sobte una veu retrunyidora.
Era el meu pare, qui es trobava al peu de la porta.
—Així, digueu que no s'acabaran mai més, aquestes bestieses!, afegí bramulant. Després, apropant-se:
—Filla del meu enemic, cridà estenguent els braços envers Raissa—, fins a naquet punt ha arribat la teua audàcia? Surt d'aquí de seguida, o si no...
—Oncle, interrompé en David, redreçant-se, no l'insulteu. Ja se n'anirà... però no l'insulteu.
—Oh! Vols donar-me lliçons?... Jo... no... l'in... sulto, solament... li... dic... que se'n vagi. I tu tingues present que ben prompte me les pagaràs totes. No n'has tingut prou amb robar lo que no era teu, amb intentar suïcidar-te, amb fer malbé los teus vestits, amb obligar-me a retribuir a la gent que t'ha tret de l'aigua!... Així t'hi haguessis quedat per sempre més... No n'has tingut prou amb tot això, que encara tens la poca vergonya de portar a casa aquesta mala pècora...
—Oncle, no l'insulteu!
—Calla!
—No l'insulteu!
—Calla!
—No l'insulteu, vos dic, car ella és la meua promesa i serà la meua dona!
—Bé, bé! és a dir que és la teua promesa, la teua dona!... Molt bé!... Però sapigueu que jo soc l'amo d'aquesta casa i que jo... jo...
—Deixa'm anar, —digué Raissa, pàlida com una morta.
—No ho vull, queda't, li manà en David. No teniu cap dret a manar-me, —afegí, encarant-se amb el meu pare; jo tan sols he de creure lo que em mani el meu, de pare. És veritat que encara soc massa jove per casar-me, però Raissa s'esperarà.
—Feu-lo callar, Porfiri Petrovitx, cridà la meua tia que comparegué de sobte, feu-lo callar. I en quant a aquesta miserable.
Una altra veu vingué a trencar el doll d'eloqüència de la meva tia.
—Germà, germà meu, cridava tristament.
Tots vàrem girar-nos de cara la porta. Al dintell apareixia en Latkin, vestit miserablement tal com l'havia vist, semblant un espectre, pàlid, desencaixat, sever.
—Déu, exclamà esguardant al meu pare, Déu m'ha castigat, Porfiri Petrovitx. He vingut a cercar la meua filla Raissa... la meua estimada Raissa. A mi, pobre vell, sols me falta morir... un tros de terra... una llosa humil a sobre... una altra dessota... dues als costats... res més... Mireu-me, germà meu, soc un home com tu.
Raissa atravessà la cambra silenciosament i, prenent-lo pel braç, al seu pare, li cordà la vesta esgarriada.
—Vine, filla meva, digué en Latkin. Vine, aquí tots són plens de santedat, no estigueu amb ells. I aquest també, assenyalà en David, és un sant. Mes nosaltres, nosaltres som uns pobres pecadors... Oblideu-ho tot, Porfiri Petrovitx, cridà alçant la veu— Oblideu-ho tot... hem robat junts... hem robat junts!
La quietud esdevingué dintre la cambra.
—Vui purificar-me, exclamà en Latkin, i va persignar-se amb unció, posant-se a resar arraulit en un racó de la cambra, tocant amb lo dit gros una espatlla, després l'altra, mentre mormolava ràpidament: —Senyor... Senyor... tingueu pietat... tin... gueu... pietat!...
Durant tota aquesta escena, lo meu pare no havia deixat de mirar en Latkin sense dir ni un mot. De sobte va posar-se al seu costat, va persignar-se i pregà. Després, girant-se de cara a ell, s'ajupí fins que una de ses mans tocà'l sòl i digué:
—Perdona'm, germà meu!
Va besar-li l'espatlla. En Latkin feu el mateix gest de donar-li el bes de pau, mes segurament sense tenir consciència d'això que feia.
Llavors el meu pare, dirigint-se a tots els presents, en David, Raissa i jo:
—Feu lo que vulgueu, —digué.
I va sortir de la cambra.
La meua tia va seguir-lo saludant-nos greument.
—Adeu, estimat David, digué Raissa, sortint amb en Latkin.
Vaig restar una estona amb en David. Tenia por de trobar-me amb lo meu pare. Quan me vegé, no em digué res, però vaig veure el preocupat i seriós.
XVII
Al matí de l'endemà, en David va llevar-se, talment que no li hagués passat res. Corrent dies, dos esdeveniments vingueren a sorprendre'ns lo mateix jorn: en Latkin va morir i aquella vetlla el meu oncle Iègor, pare d'en David, arribà a Riazan. No l'esperava ningú. No havia escrit. Lo meu pare no sabia com fer-ho per fer-li veure la seua satisfacció. Semblava que es trobés posat sobre d'un foc; però la seua solicitud no impresionaven pas com devia al meu oncle. Se limitava a dir: «Per què tot això? No tinc necessitat de res». Amb la meua tia, encara va comportar-se amb més fredor i ella, per la seua banda, no el mirava pas amb bons ulls.
L'oncle Iègor era com en David me l'havia pintat: alt, ferm, el rostre sembrat de taquetes rogenques,
seriós. Portava un capell de plomes, punys flamants, pitet brodat, vestit blavós i espasa a la banda esquerra.
L'alegria d'en David fou indecible. Estava extasiat. Els seus ulls lluïen de joia, però s'esforçava per amagar la seua emoció i no traduir-la en paraules.
A l'endemà de l'arribada del meu oncle, pare i fill varen tencar-se una llarga estona en la cambra que havia sigut destinada al «germà Iègor». A l'endemà vaig comprendre que el meu oncle mirava al seu fill amb una expressió rublerta de tendresa i confiança. Va semblar-me que estava molt satisfet d'en David. Aquest l'acompanyà a l'enterro d'en Latkin. Jo vaig anar-hi amb ells. El meu pare restà sol a casa nostra.
L'actitud de Raissa va encantar-me. Estava molt pàlida, però no plorava gens. La seva positura era d'una gran simplicitat, envoltada d'un aire de grandesa. Al sortir de l'església, l'oncle Iègor va parlar amb ella. Evidentment, en David n'hi havia parlat. Me semblà que restava tan content de la noia com del seu fill. Això vaig llegir-ho sobre el front d'en David. Recordo que un raig de llum brollà dels seus ulls, quan l'oncle Iègor digué: «És molt bona noia i serà una dona excelent».
El meu pare va assistir als funerals i acompanyà el cos fins al cementiri, on va resar. Sobre la tomba, Raissa deixà sorgir el seu dolor i caigué de genolls, però va alçar-se prompte. La seua germaneta sorda i muda ho esguardava tot amb dolços ulls ben oberts i s'arrapava porugament a la suva germana.
L'endemà, l'oncle Iègor, qui no havia pas retornat amb les butxaques buides, com pogué deduir-se, car ell fou qui pagà los gastos de l'enterro i recompensà esplèndidament a l'home qui havia salvat a 'en David, anuncià amb brusquetat al meu pare, que marxaria a Moscou amb el seu fill. Lo meu pare li feu avinenta la pena que li produïa aquesta decisió i l'encoratjà, encara que feblement, perquè restés amb nosaltres, però jo comprenguí que, al fons del fons, li plaïa molt aquella marxa. Sentia una molt curta simpatia pel seu germà, o més ben dit, sentia per ell una veritable aversió. I no cal pas dir lo mateix d'en David.
A mi, la separació va produir-me una gran tristesa. Va semblar-me que devendria orfe, car no sols perdria un amic, sinó, amb ell, un model. Lo meu oncle marxà l'endemà, emportant-se'n amb ell David, Raissa i la seva germaneta muda. La meua tia va seguir-lo amb la mirada fins que fou lluny, insultant-lo, dient-li Turc. I d'allavores ençà, va anomenar-lo Turc tota la vida.
Vaig restar sol, completament sol.
Però no soc pas jo l'heroi d'aquesta història. Lo meu conte no s'acaba encara. Falta un trosset molt curt. Cinc anys més tard, en David va casar-se amb la Llavi-Negre. L'any 1812 caigué, gloriosament ferit, sobre el camp de batalla de Borodno, mentre defensava el fort de Chevardino. Ja era lloctinent.
Després d'això han passat molts anys. He tingut molts rellotges de butxaca. També he arribat a ser prou ric per a comprar-me un cronòmetre Breguet de repetició, que marca els dies. Però dintre un calaixet amagat del meu secrétaire, guardo un vell rellotge de plata, que té una rosa pintada sobre l'albura del quadrant. Corprès per la seua semblança amb lo d'en Tromfimitx, vaig comprar-lo a un marxant jueu. A voltes, quan me trobo sol i ningú ha de venir a estorbar-me, lo trec del calaixet amagat i l'esguardo, recordant llavors los jorns de la meua infantesa i al meu bon company, lo meu amic David, ai! perdut per sempre més.
