1934-38. Josep M. Folc i Torres, Joan Endal.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 53.
A partir d'aquest número i fins al que fa cent, la portada de la col·lecció deixarà de ser dibuixada per algun il·lustrador de l'època. Passarà a disposar, simplement, d'un gran quadre de color, que anirà variant a cada nou llibre publicat. Ara li trobem poc sentit al canvi, però llavors era innovador, com si fos una portada a l'estil Kandinsky, radicalment moderna.
Novel·la breu centrada en la vida d’un jove obrer català a principis del segle XX. Lo protagonista, Joan Endal, és un personatge humil, valent i intel·ligent que lluita per superar les dificultats imposades per la seua condició social i per les injustícies del seu entorn. L’argument segueix lo seu esforç per tirar endavant, sovint enfrontant-se a personatges malvats o circumstàncies adverses, però sempre amb l’objectiu d’actuar de manera altruista i justa. Acompanyat per personatges secundaris que en reforcen el paper i aporten, de vegades, un toc còmic, Joan Endal exemplifica la dignitat, la solidaritat i l’esperança dins el món obrer.
La novel·la reflecteix la realitat social i humana de l’època, amb una mirada empàtica cap als més humils i una crítica a les desigualtats socials. A la fi, lo protagonista aconsegueix lo seu objectiu, per transmetre un missatge de superació, bondat i confiança en la millora social. L’obra s’inscriu dins la voluntat de Folch i Torres de fer arribar la literatura catalana a un públic ampli i de sensibilitzar sobre la justícia social, especialment entre els joves lectors.
1934-38. Bjornstjerne Bjornson, Synnova Solbakken.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
L'autor fou Premi Nobel l'any 1903. Probablement, es tracta de la mateixa traducció que l'edició de 1911 per a la Biblioteca Popular de l'Avenç, núm. 121, que fou Frederic Armenter de Monasterio (BCN, 1886-1959). Ell era astrònom, i conjuntament amb Josep Comes i Solà fundà la Societat Astronòmica d'Espanya i Amèrica al 1911, de la qual en fou secretari fins al 1944, i des de llavors president fins a la defunció. Un dels cràters lunars fou batejat amb el nom d'aquest nostre il·lustre científic.núm. 54.
Novel·la rural noruega publicada originalment el 1857. L’obra narra la història de Torbjørn Granlien, un jove d’esperit salvatge que viu a la granja Granlien, situada a l’ombra, i el seu amor per Synnøve, una noia dolça i devota que viu a la lluminosa granja Solbakken.
La trama gira entorn de la lluita de Torbjørn per guanyar-se l’amor i l’acceptació de Synnøve i la seva família, especialment de la mare d’ella, que el considera indigne per la seva natura impulsiva i el passat familiar. Lo relat contraposa la foscor i la duresa de la vida de Torbjørn amb la llum i la serenitat de l’entorn de Synnøve, per simbolitzar la recerca de redempció i superació personal. Lo noi, marcat per la tradició familiar que diu que els Torbjørn sempre tenen mala sort, lluita per transformar-se i demostrar la seva bondat i capacitat de perdó, especialment quan arriba a perdonar l’home que l’ha apunyalat. A la fi, aconsegueix el reconeixement i l’amor de Synnøve, i el relat es tanca amb el seu pas de l' ombra a la llum.
La novel·la, a més d’una història d’amor, reflecteix la vida rural noruega, els valors religiosos i la família, i la influència del moviment pietista en la societat de l’època. Tot molt del gust de les classes benestants del nostre país, profundament ancorades en la tradició catòlica.
La trama gira entorn de la lluita de Torbjørn per guanyar-se l’amor i l’acceptació de Synnøve i la seva família, especialment de la mare d’ella, que el considera indigne per la seva natura impulsiva i el passat familiar. Lo relat contraposa la foscor i la duresa de la vida de Torbjørn amb la llum i la serenitat de l’entorn de Synnøve, per simbolitzar la recerca de redempció i superació personal. Lo noi, marcat per la tradició familiar que diu que els Torbjørn sempre tenen mala sort, lluita per transformar-se i demostrar la seva bondat i capacitat de perdó, especialment quan arriba a perdonar l’home que l’ha apunyalat. A la fi, aconsegueix el reconeixement i l’amor de Synnøve, i el relat es tanca amb el seu pas de l' ombra a la llum.
La novel·la, a més d’una història d’amor, reflecteix la vida rural noruega, els valors religiosos i la família, i la influència del moviment pietista en la societat de l’època. Tot molt del gust de les classes benestants del nostre país, profundament ancorades en la tradició catòlica.
1934-38. Òscar Wilde, El fantasma de Canterville.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 55, trad. de Manuel de Montoliu.
Novel·la curta que combina l’humor, la sàtira i el gènere sobrenatural. La història narra l’arribada d’una família nord-americana, els Otis, a la mansió anglesa de Canterville Chase, tot i ser advertits que la casa està encantada pel fantasma de Sir Simon, condemnat a vagar-hi des de fa segles per un crim comès. Contràriament a les expectatives, la família no s’espanta: el Sr. Otis ofereix oli lubricant al fantasma per eliminar els grinyols de les cadenes, i els fills bessons li fan bromes constants.
La filla gran, Virgínia, és l’única que mostra compassió pel fantasma. En un moment clau, Sir Simon li confia el seu sofriment i li revela que només una ànima pura pot alliberar-lo. Virgínia accepta ajudar-lo, viu una experiència espiritual i, a la fi aconsegueix que el fantasma pugui descansar en pau. Amb la seva redempció, també es trenca la maledicció que pesava sobre la casa.
L’obra funciona com una sàtira de la societat victoriana, enfrontant la mentalitat pràctica i irreverent dels americans amb la decadència i la superstició britàniques. Wilde juga amb els tòpics del gènere gòtic (cases encantades, fantasmes penedits), però els desmunta amb ironia, tendresa i crítica social. També hi destaca el contrast entre el cinisme dels adults i la puresa emocional dels joves, representada per Virgínia. Una novel·la breu d’estil brillant i divertit, on Wilde fusiona el tema fantàstic amb el realista, i fa que la raó, l’humor i la bondat triomfin sobre la por i la superstició i la hipocresia.
1934-38. Raimon Caselles, Les multituds.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 56-57.
Recull de narracions breus considerat una de les obres més representatives del modernisme català. Lo llibre reuneix una sèrie de contes i estampes urbanes que exploren la vida a la BCN de finals del segle XIX i principis del XX. Caselles retrata la ciutat moderna i la seva gent, centrant-se en l’individu immers dins la massa, la soledat, l’alienació i la pèrdua d’identitat dins la multitud de la ciutat. Lo to de les narracions és sovint pessimista, amb un estil precís i un llenguatge ric, i reflecteix la crisi de valors i la desorientació de l’home modern. Los protagonistes dels relats són sovint personatges anònims, artistes frustrats, obrers, burgesos i marginats, que viuen situacions quotidianes marcades per la incomunicació i la recerca de sentit a l'existència. S'hi mostra la ciutat com a metàfora de la modernitat, amb una mirada crítica i lúcida sobre el progrés, la industrialització i els efectes de la vida urbana sobre la gent.
1934-38. Nathaniel Hawthorne, La gran cara de pedra.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 58, trad. de Manuel de Montoliu.
Lo llibre té com a protagonista Ernest, un noi que viu en un poble situat a la vall d’una muntanya on hi ha una formació rocosa coneguda com La Gran Cara de Pedra, que sembla el rostre d’un home savi i bo. Segons una antiga llegenda local, algun dia naixerà algú a la vall que s’hi assemblarà i esdevindrà un gran home, digne d’admiració i exemple per a tothom.
Al llarg dels anys, Ernest contempla com diversos personatges destacats del poble —un ric comerciant, un general, un polític, un poeta— són presentats com a possibles encarnacions de la profecia. Tanmateix, tots deceben: la seva fama o poder no van acompanyats de veritables valors morals o espirituals.
Mentrestant, Ernest porta una vida senzilla i íntegra, centrada en la reflexió, la bondat i el servei als altres. Amb lo pas del temps, els habitants de la vall comencen a veure en ell l’autèntic model anunciat per la llegenda. No només la seva fesomia recorda la Gran Cara de Pedra, sinó que, sobretot, lo seu esperit noble i humil lo converteix en lo veritable gran home.
La història conclou amb la idea que la grandesa real no s’identifica amb l’èxit o el reconeixement públic, sinó amb la coherència entre els ideals i la vida viscuda, la bondat, i l’altruisme desinteressat.
1934-38. Josep Lleonart, De viatge.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 59.Recull de textos de caràcter memorialístic i assagístic que parteixen de les estades de l’autor a diversos països d’Europa, principalment Alemanya i Suïssa, durant els anys 1927 a 1929. A través d’aquests escrits, l'autor ofereix una mirada atenta i personal sobre els paisatges, les ciutats, les persones i els costums que hi troba, tot convertint l’experiència del viatge en una reflexió literària i cultural.L’obra es caracteritza per una escriptura clara i precisa. Lluny de limitar-se a una descripció anecdòtica, los textos combinen observació directa amb una reflexió més profunda sobre la societat, la cultura i la identitat. Hi trobem comentaris sobre la vida quotidiana a les ciutats, escenes viscudes en trens o a les fondes, tipus humans o reflexions sobre l’art i la literatura. Hi demostra una gran capacitat per captar l’essència dels llocs visitats, sovint amb un to irònic i subtilment crític, però també amb unaempatia i una sensibilitat molt notables.A través dels textos, emergeix una voluntat de comparació entre la realitat catalana i la del món exterior. Aquesta dimensió fa que el viatge no només sigui geogràfic, sinó també interior i intel·lectual. Les referències culturals (especialment a Goethe, el Romanticisme alemany o la música clàssica) i l’apreciació per la natura i l’arquitectura contribueixen a convertir l’experiència individual en una proposta literària madura i reflexiva. L’obra no només descriu llocs, sinó que els interpreta i els fa parlar, sota la mirada crítica i humanista de l'autor.
1934-38. Josep Lleonart, De viatge.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 59.
1934-38. Charles Nodier, Inés de las Sierras.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 60, trad. Josep Janés.Relat publicat al voltant de 1837 i que comença la vigília de Nadal de 1812 a Catalunya, quan tres oficials napoleònics viatgen cap a Barcelona i s’han de refugiar en un antic mas o castell abandonat. Allí, descobreixen una llegenda fosca vinculada a un noble local, Ghismondo de las Sierras, que va assassinar la seua jove esposa, Inès, durant una orgia, per haver acusat el seu marit de violència i luxúria.Los oficials es troben amb aparicions sobrenaturals de l’esposa morta, retratada com un fantasma venjatiu o penat enigmàtic, que narra en silencis i imatges lo drama del passat. L’escenari ruïnós i la natura que envolta el castell fan de l’ambient un paisatge de melancolia, culpa i misteri.La narració combina l’estil romàntic francès amb elements de conte fantàstic, i fa servir l’ambient rural com a escenari exòtic i dramàtic. Hi predominen la tensió gòtica, la revenja del més enllà i la imaginació visionària. La llegenda culmina la nit de Nadal, quan, enmig d’un sopar, el fantasma d’Inés apareix davant els presents, reclamant el seu nom i la seva història, i desencadenant un desenllaç tràgic i sobrenatural.
1934-38. Xavier Benguerel, La vida d'Olga.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 61.L’obra se centra en la problemàtica de la incomunicació amorosa i explora les dificultats conjugals d’Octavi i Olga, el matrimoni protagonista. Benguerel aprofita aquests personatges per plantejar qüestions sobre els lligams matrimonials i extramatrimonials, amb la sexualitat i la família com a rerefons, en un moment de petits canvis però significatius en les relacions de gènere i sexuals. Reflecteix la crisi de la comunicació conjugal i descobreix los conflictes interns dels personatges.Benguerel fa servir la realitat urbana de Barcelona per dotar la narració d’autenticitat i modernitat, i per desenvolupar-hi la introspecció en la psicologia dels personatges. En resum, La vida d’Olga és una novel·la que, a través de la història d’un matrimoni en crisi, aborda temes com la incomunicació, la sexualitat i els canvis socials, amb una mirada moderna i introspectiva pròpia en la narrativa catalana d’entreguerres.
1934-38. Kikou Iamata, Masako.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 62, trad. Ramon Xuriguera.Novel·la breu (1925) de l’aleshores jove escriptora d’origen francojaponès Kikou Iamata (1897-1975), publicada originalment en francès, narra la història de Masako, una jove japonesa que, després de la mort de la seua mare, es trasllada a viure amb el seu oncle i sota la tutela estricta de dues ties. Educada en un internat catòlic, Masako creix entre la tradició familiar i una certa obertura a la modernitat. La trama es desenvolupa quan les seves ties li proposen un pretendent, Naoyoshi, i tots dos acaben enamorant-se de debò i decideixen seguir el seu propi camí, tot trencant amb les tradicions i els compromisos imposats. La novel·la narra la tensió entre les expectatives socials (matrimoni concertat) i l’esperit d’independència i amor genuí dels joves .La novel·la destaca per la seva mirada sobre la condició femenina al Japó de començaments del segle XX, i combina sensibilitat oriental i estil narratiu occidental. L'autora explora el conflicte entre el deure i el desig, la tradició i la llibertat individual, a través d’una prosa delicada i introspectiva. Masako va tenir un gran èxit a Europa i es va traduir a diverses llengües, entre les quals la nostra per l'intel·lectual menarguí Ramon Xuriguera.
1934-38. Josep Carner Ribalta, Sota el cel dels tròpics.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 63.
La novel·la de l'autor balaguerí parla d'un exili individual abans que arribés l'ensulsiada de l'exili col·lectiu. Narra les vivències d’un protagonista que, empès per circumstàncies personals i socials, emprèn un viatge als tròpics americans. Allà, immers en un entorn exòtic i desconegut, es veu obligat a adaptar-se a una nova realitat, marcada per la natura exuberant, lo xoc cultural i la recerca d’una nova identitat. L’obra alterna la descripció de paisatges tropicals amb reflexions sobre la nostàlgia, l’enyorança de la terra nadiua i la necessitat de trobar un sentit vital lluny de casa.
Lo llibre destaca per la seva prosa evocadora i per la capacitat de Carner Ribalta de combinar l’experiència personal de l’exili amb una mirada literària sobre l’aventura i el desarrelament. La novel·la esdevé un testimoni de la realitat dels catalans que, durant los primers decennis del segle XX, van haver de buscar noves oportunitats lluny del país d’origen, i enfrontar-se a l’adaptació i la recerca d’identitat en terres americanes.
1934-38. Ada Negri, El diner.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 64, trad. Alfons Maseras.
La narració de l'escriptora italiana aborda el tema de la influència corrosiva dels diners en les relacions humanes i en la vida quotidiana. Ada Negri, coneguda pel seu compromís social i per la sensibilitat envers les classes populars, construeix un relat on lo diner és presentat com una força capaç de transformar els sentiments, generar enveges, trencar amistats i corrompre la innocència. Los personatges, immersos en situacions de pobresa o dominats per l’ambició, es veuen abocats a prendre decisions difícils, sovint condicionades per la necessitat o pel desig de millorar la seva situació material.
S'hi retraten amb realisme i humanitat los conflictes interns dels protagonistes. L’obra, tot i la seva brevetat, esdevé una reflexió profunda sobre la moralitat, la dignitat i la fragilitat de les relacions davant lo poder del diner.
1934-38. Alfons Maseras, La fira de Montmartre.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 65.
Lo llibre, ambientat al barri bohemi de Montmartre a París, explora l’ambient artístic i popular d’aquest indret emblemàtic de la capital francesa, centre de la bohemia i vida artística de principis del segle xx. S'hi descriu l’ambient de la fira: els artistes, els venedors ambulants, els músics, els pintors i la gent comuna que hi conflueixen, a través de la situació del protagonista, un artista o literat jove, que viu immers en les esperances i frustracions creatives d’un món carregat d’expectatives. A través dels seus ulls, la fira esdevé un espai de contrast per entreveure-hi la vida bohèmia: excitació artística, precarietat econòmica, relacions informals i recerca de sentit.
Descriu amb detall l’ambient de festa, la barreja de colors, olors i sons, i la vitalitat que caracteritza la zona. Alhora, l’autor aprofita l’escenari per reflexionar sobre la condició humana, la recerca de la bellesa, la pobresa i la llibertat. Aquesta obra s’inscriu en la línia de la literatura de viatges i de descoberta de mons i costums, tan arrelada en aquells inicis del segle XX, abans que els nous mitjans de transport i comunicació ho anessin globalitzant tot.
1934-38. Gérard de Nerval, La mà encantada / Emília.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 66, trad. Josep Janés.
La mà encantada (títol original: La main enchantée, 1832) és un relat fantàstic i gòtic de Gérard de Nerval, que narra la història d’Eustaqui Bouteroue, un jove comerciant parisenc de caràcter tímid i poca destresa amb les armes, que es veu obligat a acceptar un duel d’honor amb un militar insolent. Atemorit per la seva manca d’habilitat, recorre a l’ajuda d’un titellaire i mag, que li ofereix un encanteri perquè la mà lo guiï durant lo duel i li asseguri la victòria.
Tanmateix, lo preu de la màgia és alt: la mà d’Eustaqui adquireix voluntat pròpia i el protagonista acaba sent víctima de la seva pròpia decisió, amb conseqüències tràgiques i sobrenaturals. Lo relat combina humor negre, crítica social i elements de la tradició gòtica, amb referències a la màgia, l’ocultisme i el simbolisme. La història, tot i el seu to fantàstic, està inspirada en un cas judicial real, segons l’epíleg de l’autor.
És considerada una de les narracions més representatives del gènere fantàstic francès del segle XIX.
Émilie (Souvenir de la révolution française) s’inscriu dins la producció narrativa curta de Nerval, marcada per la sensibilitat, el misteri i la introspecció psicològica. La història d’Emília se situa en lo context de la Revolució Francesa i retrata les vivències d’una jove que es veu atrapada pels esdeveniments convulsos de l’època. Lo relat combina elements històrics amb una atmosfera melancòlica i romàntica, a on la protagonist simbolitza la innocència i la vulnerabilitat enmig de la tragèdia col·lectiva, i la seva experiència reflecteix la tensió entre els ideals revolucionaris i la realitat dolorosa.
1934-38. Josep Sol, Elionor.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 67, pròleg Joan Puig i Ferreter.
Josep Sol Rodríguez (1909–1982), nascut a Santa Coloma de Gramenet, és considerat una figura pionera de la narrativa catalana moderna. Era autodidacte i va publicar diverses obres breus entre 1935 i 1937, com Elionor (1935), Una adolescència (1936) i Appassionata (1937).
Elionor se centra en la construcció psicològica dels personatges i en la descripció de les emocions i conflictes interns dels joves protagonistes, emmarcat en una atmosfera intimista, realista i urbana. La novel·la reflecteix la influència de les tendències literàries del moment, com lo realisme i la introspecció, i s’aproxima a les noves inquietuds socials de l’època.
Lo pròleg de Joan Puig i Ferreter subratlla la importància de la novel·la dins lo panorama de la narrativa catalana, i la situa al costat d’altres obres que, en aquell període, buscaven modernitzar la literatura del país i dotar-la d’una dimensió més europea.
1934-38. A. S. Puixkin, Dubroswski, el bandoler.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 68, trad. de R- J. Siaby.
Escrita entre 1832 i 1833 i publicada pòstumament el 1841, gira entorn de Vladímir Dubrovsky, un jove noble rus que veu com la seva família és desposseïda injustament de les terres pel ric terratinent Kiril Troekúrov, antic amic de son pare. A la mort d’aquest, i sense recursos legals per defensar l’honor familiar, Dubrovsky adopta una vida de bandoler, i lidera una colla de serfs rebels per convertir-se en una mena de Robin Hood rus.
En paral·lel a la venjança, la trama introdueix un component romàntic i tràgic: Dubrovsky s’enamora de Maria, la filla del seu enemic. Malgrat lo vincle emocional, la diferència d’interessos i la situació social fan inviable la seva unió, i l’obra pren un to desenganyat. L’obra exemplifica el romanticisme rus, amb una clara denúncia de la corrupta noblesa tsarista i del sistema judicial arbitrari. Amb una prosa viva, Puixkin crea un heroi ple de contradiccions, entre l’honor i la llei, l’amor i la venjança, la noblesa i la rebel·lió.
1934-38. Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc (narracions).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 69.
En la seva edició original de 1935 inclou 27 narracions. En edicions posteriors, Espriu hi va afegir nous contes i un pròleg, fins a un total de 32 narracions en les versions més completes de la postguerra.
«El recull, tal com el presenta revisat després de les successives edicions, no és exactament el mateix que el del 1935, ja que Espriu no es limità a polir-lo formalment, sinó que canvià el sentit d’algunes narracions per tal de cercar lligams amb la resta del seu univers literari, que plantejà de manera unitària. Al pròleg afegit el 1975 en segueix un altre, sense títol, on es presenta Ariadna, que hi funciona com a encarnació de la literatura. És ella qui guia el lector, que és convidat a endinsar-se en el laberint de la vida, i el protegeix del Minotaure, la mort. Les narracions que segueixen descriuen l’espectacle del món tal com l’entén Espriu, que acota amb uns entorns geogràfics molt precisos, als quals assigna noms mítics: Sinera (Catalunya), Lavina (Barcelona) i Konilòsia (Espanya). D’aquesta manera incorpora, tot subjectivitzant-la, la realitat immediata al seu particular univers poètic. Un món, però, on els homes són éssers grotescos, atitellats i, per tant, antipsicològics; i la seva vida esdevé un espectacle de putxinel·lis que el titellaire-narrador representa per al lector. En aquest sentit, s’hi percep la influència de Valle-Inclán. Imbuït d’un fort escepticisme, que el fa caure en aparents contrasentits, i el torna extremament crític respecte de quasi totes les actituds que hi exposa, Espriu estructura un repàs grotesc de diverses esferes de la realitat immediata: hi ataca amb contundència el catalanisme de dreta (Els subalterns); critica l’esnob societat europea, que tendeix a la deshumanització; parodia les institucions socials o el prototipus de dona burgesa; satiritza la construcció de guetos d’ortodòxia intransigent amb les noves idees (D’ortodòxia), o bé que tendeixen a l’adulació dels líders intel·lectuals (Teoria de Crisant), i hi ridiculitza la insensibilitat de certs intel·lectuals viciats per unes teories que ja no tenen connexions amb la realitat (L’escapçat), com els mètodes psicoanalítics (Mamà més ti bemol!). Però també censura la manca de caritat i la mesquinesa de les classes baixes (El cor del poble, o Mort al carrer) o la pèrdua de referents culturals propis, a causa de l’alienació que suposa la revolució tecnològica (Les figures de pessebre). No obstant això, el tema capital, el mateix que presideix tota la seva obra, és la mort, present d’una manera o d’una altra en bona part de les narracions del llibre. Thànatos, que narra la història d’un traspàs, i Psyqué, centrat en el tema de la transmigració de l’ànima, en són els exemples més evidents. Ariadna al laberint grotesc ocupa un lloc central en la prosa d’Espriu i, ja en l’edició del 1935, obrí nous camins en la narrativa catalana». (enciclopèdia.cat).
1934-38. Massimo Bontempelli, La dona dels meus somnis.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
Recull de narracions breus que exemplifica el realisme màgic europeu de l’entreguerres. Bontempelli, escriptor italià clau en la renovació literària del segle XX, rebutja el realisme tradicional i la literatura burgesa per crear una narrativa on l’extraordinari i el fantàstic s’integren amb naturalitat en la vida quotidiana Les històries d’aquest volum presenten situacions insòlites o inexplicables que esdevenen més versemblants que la realitat mateixa, i els personatges assumeixen lo fet insòlit sense sorpresa, com una part més del seu món.núm. 70, trad. de Daniel M. Brusés.
L’autor defensa que la literatura ha de modificar la percepció de la realitat i crear una il·lusió que ajudi a comprendre l’absolut i la veritat oculta rere l’aparença de les cose. Aquesta concepció es reflecteix en los relats del llibre, on la frontera entre realitat i ficció es dilueix, i la tensió entre el món tangible i l’imaginari esdevé el motor de la narració. La dona dels meus somnis va tindre una influència notable en autors com Pere Calders, i es considera una obra representativa del realisme màgic europeu.
1934-38. Carles Soldevila, L'abrandament.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 71.
És una de les mostres de narrativa cinematogràfica de l'època. Inspirada en el cinema còmic francès, Llucià, lo protagonista, s'emmiralla en lo cèlebre actor de pantomina, Max Linder.
Llucià és un personatge de mediocritat passiva i ordenada que, en un moment d’embranzida vital o abrandament, creu experimentar un sentiment amorós intens, però la seva vida torna aviat a la rutina i a la monotonia de les convencions socials. Lo relat mostra com la seva relació amb l’Angelina, marcada per la manca de passió i de virtuts com la indulgència o el tacte, deriva en una convivència grisa i sense il·lusió Aquesta mediocritat, segons lo pròleg de Carner, envolta els personatges d’una atmosfera realista i una lògica implacable, amb un desenllaç més humorístic que tràgic. L’estil de Soldevila es caracteritza per l’observació austera, la causticitat subtil i una gran capacitat per captar l’ambient de la Barcelona del seu temps. L’obra va ser valorada per la seva modernitat i per l’aposta per una narrativa d’anàlisi psicològica i de civilitat, allunyada del naturalisme i de l’excés dramàtic.
1934-38. Anatole France, Manuscrit d'un metge de poble.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 72, trad. Manuel de Montoliu.
Aquesta narració forma part del recull L’Étui de nacre (1892), una de les obres més representatives del premi Nobel francès. Lo relat adopta la forma de manuscrit trobat, on un metge rural narra les seues experiències i reflexions sobre la vida, la mort, la malaltia i la condició humana. Amb un estil característic, l'autor combina ironia, escepticisme i humanisme per retratar la quotidianitat i les contradiccions del món rural francès. Lo metge protagonista observa amb distància i empatia les misèries i virtuts dels seus pacients, i el relat esdevé una meditació sobre la fragilitat de l’existència i la recerca de sentit davant el sofriment. L’obra destaca per la seva prosa elegant i per la capacitat de France d’elevar el relat anecdòtic a una reflexió universal sobre la vida.
1934-38. Francesc Pelai Briz, El coronel d'Anjou.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 73-74.
Novel·la històrica de Francesc Pelai Briz, publicada originalment el 1872, ambientada al segle XVIII, durant la Guerra de Successió, i que narra una trama senzilla però plena de misteri, secrets i sorpreses, amb un fort component d’intriga i aventures.
Gira al voltant de personatges com lo coronel d’Anjou i el duc de la Roche, immersos en un entramat de secrets, matrimonis ocults i venjances per honor. Lo conflicte central sorgeix de la passió amorosa del coronel amb Anna Maria de Centelles, una noble amb qui manté un matrimoni secret; la tragèdia s’intensifica amb l’assassinat del seu fill Manelet i la posterior venjança. Aquestes trames es desenvolupen en un context de misteri, sorpreses i girs dramàtics, propis del fulletó romàntic. L’obra recull tots els ingredients del roman romàntic: misteris, separacions, duels, amors clandestins, revelacions sobrenaturals i justícia moral. Aquesta combinació era molt present en la narrativa històrica d’inspiració europea (com la de Walter Scott) durant la Renaixença catalana, i transmet un clar sentiment patriòtic d’amor a Catalunya i una voluntat de recuperació del gènere novel·lístic en català.
1934-38. H. G. Wells, Pollock i l'indígena de Porroh.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 75, trad. Vicenç Garcia.
Lo relat situa la trama en una expedició a Sierra Leone, on un britànic anomenat Pollock viatja amb guia nadiu i un altre company britànic, Waterhouse, per rutes fluvials i entorns selvàtics. Durant una estada en una zona habitada pels membres d’una societat secreta aborigen anomenada Porroh, lo grup assisteix al sacrifici d’una dona instigat per un bruixot local. Això planta la llavor d’una maledicció ancestral sobre Pollock, que comença a patir al·lucinacions i pors derivades de la bruixeria indígena, encanteris que poden enviar malsons o provocar la mort.
Al llarg de la història, Pollock, dominat pel temor i la sensació d’haver estat maleït, contracta un tal Mendi, un mercenari local o intermediari, per matar el bruixot Porroh i tallar així la suposada maledicció. Malgrat l'assassinat, Pollock no s’allibera del malson: la maledicció persisteix, simbolitzada per la impossibilitat d’enterrar el cap del bruixot o per visions inquietants que el turmenten profundament.
La narració barreja elements de terror psicològic amb crítica social a l’imperialisme britànic, i reflecteix la tensió entre la racionalitat occidental i les creences tradicionals, enmig d'una atmosfera distòpica i opressiva .
[2681] L'editor Josep Janés i Oliver i los «Quaderns Literaris»