1910. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Full publicitari reproduït en una revista francesa.
1903. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuari Riera» (HDH).
Lo mètode propagandístic invers, consistent a rebaixar la qualitat del producte, lo feu servir des de bon començament.
1903. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Fomento Industrial y Mercantil», de 10 de març (HDH).
Any de sol·licitud de llicència, tot i que hi ha algun anuncia amb data anterior.
1906. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración», (HDH).
S'emplaça la fàbrica a Bell-lloc, terme a on és probable que hi tingués vinyes.
.jpg)
1908. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración».
Anuario-del-comercio-de-la-industria-de-la-magistratura-y-de-la-administracion-1908-num-
Els industrials de l'aiguardent a la Lleida de començament del segle XX: Ramon Arrufat, Josep Bordalba, Josep Carulla, Pau Font, Enric Lamolla, Pere Mor, Lluís Palà, Miquel Serra.
1909. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura i de la administración».
Oficina de despatx a la plaça Sant Joan lleidatana.
1909. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Revista Mundial», núm. 8.
1911. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Programa de la Festa Major lleidatana.
1918. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«El Bedel», Lleida, de gener (FPIEI).
Anys 1900-20. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Ampolla de l'anís dolç Infernal. L'alta graduació alcohòlica barrejada amb l'absorció accelerada del sucre provocava ràpids i notoris estats d'embriaguesa.
Anys 1910. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Mercurio», d'1 de maig, B, (HDH).
Sempre se'n destaca l'enginy artístics de la propaganda. L'anomenen viticultor, o sia, que a banda de l'empresa devia tindre vinyes pròpies.
Anys 1920-30. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Anunci en revista barcelonina: Es muy malo, ¡no bebas!
Anys 1920-30. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
També anunciaven los Cafés Titan i los sabons de la casa.
1926. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Penya Marathon, Barcelona.
1940 ca. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Probablement de la primeríssima postguerra afeixistada (espanyola) a la ciutat de Lleida, Mercedes matrícula L-4978.
Autobús urbà amb anunci de l'anís als laterals. Lo negoci encara continava després de la guerra, però havent canviat d'amo. Sembla que s'havia destacat per catalanista i republicà. Llegeixo (Segre, 18-1-2023) que lo comprà un empresari d'Artesa de Segre i després passà a mans dels germans Vidal, que traslladaren la fàbrica a l'avinguda de les Garrigues als anys cinquanta.
L’anís va nàixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l’any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d’aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d’aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París. Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l’anís més conegut de la contrada.I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l’efecte xocant que el marketing d’impacte tenia en els consumidors: l’èxit de l’infernal era fenomenal, sembla.Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l’últim propietari de l’empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l’anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L’home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d’Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l’incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L’home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!Però, el més greu de tot és que a través d’un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l’ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d’acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l’hauria matat, sense cap judici. El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l’Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l’escriptor d’Arbeca és que l’acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l’execució va ser que abans l’empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de càstic, no sé si diví, a aquella dèria de culte bàquic o dimonial.
Anys 1930. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida
No sabem per què se va vendre la fàbrica, que va passar a un propietari d'Artesa de Segre, segons Pedro Jesús Fernández (reguereta.wordpress.com), de 31 juliol, 2010. Si la fàbrica de Miquel Serra ja funcionava, segons informacions, des del 1888, posat que tingués 25 anys llavors, mes trenta-sis fins a la guerra, això mos lo posa amb sixanta anys, si no més. L'home potser va plegar per edat i se'n va vendre fàbrica i marca.
1959. Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
«Ciudad», de l'11 de novembre (FPEI).
La marca persistí fins ben entrada la postguerra, potser llavors a mans de l'empresari Ricard Roca. S'hi refereix lo record d'un anunci mural «invertida la parte de arriba», una altra singularitat del màrqueting avant la lettre de l'empresa lleidatana.
Anís Infernal, Miquel Serra, Lleida.
Diari «Segre», de 18 de gener de 2023.
«El 1885, quan els executius publicitaris d’ara eren una utopia i el magnificat brainstorming (pluja d’idees) no figurava en cap manual de cap agència, un visionari empresari lleidatà, Miguel Serra, va tenir una brillantíssima idea per als seus aiguardents que confeccionava en un antic molí d’oli i un magatzem d’ametlles a la Bordeta. Si tota la competència elogiava la bondat dels seus productes, ell va pensar que per obrir mercat l’ideal seria anunciar el contrari. I així va nàixer la contrapublicitat del seu producte estrella, l’Anís Infernal, en els seus vessants dolç i sec, amb botella de vidre, d’allò més treballada, i amb etiquetes en roig amb la figura d’un dimoni, de color roig, envoltat de flames i amb la botella a la mà. Amb els anys, grans dissenyadors com Enric Crous posarien el seu segell a les etiquetes.«Però la clau van ser els seus inequívocs missatges: El pitjor del món, elaborat amb els pitjors vins del Priorat, altament no és recomanable, ataca seriosament la salut: no és digestiu i danya el fetge, injuriat per tots els especialistes del món. Però la cosa va agradar. Des de la Bordeta es venia a l’Argentina, l’Uruguai, Veneçuela, Cuba i a França, on no només va superar la injuriada absenta, sinó que va arribar a publicitar-se a la Torre Eiffel mateixa, en els anys vint, després de la Gran Guerra.«De fet, a mig món, si no demanaves una copa, o dos, de l’Anís Infernal és que no eres ningú ni estaves a l’última. La marca va passar, després de la desaparició de Serra, per diferents mans: un rumbós empresari d’Artesa de Segre (amb trist final a la Guerra Civil); els germans Vidal, que van traslladar la fàbrica a l’avinguda de les Garrigues als anys cinquanta; Ricard Costa, que va afegir la venda a granel als seus licors, i als actuals propietaris, que encara la tenen registrada a Manresa, tot i que la seua popularitat, que no el seu record, és ja inexistent».