Llengua catalana: «papalló, papallona».
Llengües Romàniques: «papallona».
Una senzilla ullada al mapa de les llengües de la família lingüística romànica ens mostra una obvietat: la gran dissimilitud d'aquest entomònim (o nom d'insecte), de manera que hi ha pocs cognats o doblets lèxics entre elles. O sia, que el mot, tret del francès, de l'occità i del català, hi arriba per vies i camins diferents. Sembla que les denominacions d'aquest insecte «d'aleteig reiterat, àgil, palpitant», com el descriu en Coromines, van espavilar la creativitat expressiva popular.
Els termes papillon (fr.), papalhòla (occ.) i papallona (cat.) derivarien directament del llatí PAPILIO, aplicat a papallones, arnes, palometes i volianes de tota mena.
.jpg)
S'aplicà el mot també a les tendes militars, per una mena de ressemblança de les robes voleiant amb les ales de la papallona. No sabem, però, si fou primer l'una o l'altra. Aquesta accepció mantingué en català el gènere originari del mot, en masculí, que també designava l'insecte, papalló > pavelló. Cap al segle XIX, els pavellons passaren a designar les grans sales hospitalàries i al segle XX, els poliesportius.
«Mariposa», DELC, Joan Coromines (enllaç).
L'esp. mariposa és documentat al segle XV i, segons repeteixen els lingüistes, fora una denominació d'origen marià, probablement d'algun fragment de cançoneta infantil o pietosa, que deia «María, pósate». Diuen que els xiquets i xiquetes les perseguien per la creença que portaven l'ànima de la Marededeu i les volien atrapar. Fora d'origen similar al sard mariavolavola (Maria, vola, vola), sinònim de ruga, un derivat del llat. ERUCA, oruga.
N'he trobat una altra hipòtesi que retomba sobre la idea que el mot castellà fos un manlleu de l'èuscar, explicat així: «Per als antics bascos la divinitat principal era femenina: la deessa Mari, altrament anomenada Maddi o Maidi, capaç de volar i que vivia a les muntanyes i boscos d’Euskal Herria, i que fora com les ànimes dels avantpassats que visiten de nit les seues antigues llars (explanació similar, doncs, a la psique grega amb el significat de papallona). En èuscar, “alegria” es diu poza (amb essa sonora). Si es volgués dir, en basc, “l'alegria de Mari” diríem Mari poza (mari-posa), veg. El vol etimològic (IX). 'La lengua de las mariposas', Daniel Climent» (enllaç).
En gallec i portuguès, el nom majoritari fora borboleta, bolboreta, potser derivat del llatí vulgar BERBELETA, del llatí BELLUS, de manera que vindria a ser una mena de reduplicat lèxic «bella belleta».
En aragonès, trobem birabola, o també paixarela. En asturià, caparina o pumarina, atès que és freqüent que voleïn entre les pomeres. La variació dialectal en totes les llengües europees és immensa i impossible de dibuixar en un sol mapa.
Llengües d'Europa: etimologia de «papallona».(reddit.com).
Aquesta creativitat s'estengué a tot Europa, segons que podem veure al mapa, en una mena de competició poètica sobre la denominació genèrica del lepidòpter: des del vol delicat de les mosques o insectes de mantega o nata (ang. butterfly, al. Schmetterling i altres), fins a l'antic grec, en què se'n deia ψυχή, psykhé, ànima, perquè creien que les papallones eren la reencarnació dels esperits dels difunts. El terme πεταλούδα (petalouda) del grec modern, potser va relacionat amb l'arrel de pètal, com si les ales recordessin els acolorits pètals de les flors. En tot cas, en el vademècum botànic, la gran família de les papilionàcies (com ara la planta del cigró i del fesol) n'ha rebut el nom per aquest agermanament entre flors i ales.
Hem dit que el nom en les llengües germàniques remetria a una antiga llegenda sobre com les bruixes es transformaven en papallones per tal d'acostar-se a la llet i derivats per alimentar-se. En danès, en canvi, en diuen Sommerfugl, que es tradueix de manera literal per mixó (ocell) d'estiu. Només deuen volar en els mesos de més calor, en aquelles latituds. Mentre que el rus babotxka voldria dir xiqueta.
I què direm del preciós terme italià, farfalla? Mot onomatopeic, documentat al segle XIII, que imitaria el dolç vol de la papallona. Altres remeten al resultat d'una influència germànica en convertir en f alemanya la p llatina, segons alguna llei etimològica: papilia>papalla>parpalla [similar a català dialectal parpallona]>farfalla. Les variacions dialectals italianes de la farfalla també són enèsimes.
.jpg)
Mapa de «papallona» en euskera (enllaç).
En llengua euskera, l'eufonia dels mots a orelles dels profans és bellíssima: la pinpilinpauxa, la tximeleta (metàtasi de mitxeleta, margarida), mitxilicotoi, xinxintoil, sorgimitxi, mitxoleta, pinpirin, inguma, kalaputxia, txiribiri, jainkoilo, sorgin-oilo, mitxirrika, i fins a dos centenars de termes —llegeixo en algun lloc. El mapa mostra també la penetració de les llengües dominants estatals, francès al nord, espanyol al sud, amb la frontera política com a frontera lingüística.
Llengua Catalana: «marieta».
Un altre nom marià aplicat a insectes els retrobem a la marieta. En anglès ladybug (Lady, de Senyora, referit a Maria, mare de Déu), alemany Mariekäfer, escarabat de Maria, noruec marihone, en una denominació en suec Marias Schlusselmagd o donzelles de Maria. En francès dialectal, bête a bon Dieu, bèstia de Déu. També s'identificaren, l'Església terrenal sempre a l'aguait, els set piquets negres amb els set dolors marians... Escriuen els etimòlegs que la referència religiosa, es derivaria de les accions positives del coleòpter a l'hortalíssia en temps remots d'agricultura ecològica i natural... perquè no hi havia res més, com una plaga benefactora de la mà de la Marededeu. Els monjos i capellans n'acabarien traient les llegendes pertinents.
L'esp. mariquita és diminutiu de marica, que sempre ha tingut l'accepció d'home efeminat, documentada allà des del segle XVI. No en trobo cap explicació seriosa o plausible, d'aquesta relació diminutiva.
«Papallona», DECLC, Joan Coromines.
Ens explica el nostre savi, que en el cas de l'insecte, papalló, la segona bilabial oclusiva no se sonoritzà, com sí que ho feu per al nom del tendal o pavelló, «per un sentiment de reduplicació de la consonant, provocat pel moviment papallonejant de les ales del lepidòpter». Un papalloneig que no té so, que no fa soroll, i que tècnicament no podríem anomenar-la una influència onomatopeica, sinó visual però que condicionà un so, un autèntic cas de sinestèsia etimològica.
El terme originari català, papalló, és documentat al segle XIII, en Llull i altres clàssics medievals. Mentre que el terme femení papallona no el trobem escrit fins al segle XIX, tot i que en la variant parpallona remunta al segle XIV.
.jpg)
Joan Veny, Lídia Pons,
«Petit atles lingüístic del domini català», 2001-2018 (IEC).
les enquestes d'aquest atles se feren entre 1964 i 1975. El terme palometa, que se'ns atribueix a la plana lleidatana, era més aviat referit a les nocturnes. Mai no l'he sentit, en lleidatà, aplicat a les papallones. El terme voliana també es feia servir, de manera més genèrica, com una mena d'hiperònim de papallones i palometes. Voliana o voliaina (sovint oït amb u, vuliana), el mot més bell de tots, derivarien de volar.
Veg. també aquest altre mapa de l'ALCLD, enllaç.
És molt sorprenent el terme paloma, originari del diminutiu, aplicat a la papallona. Sembla que des d'antic, va perdre la idea de referir-se a l'ocellot cagador dels nostres terrats i passejos, els coloms, i s'aprofità per aplicar-lo a l'insecte, encara avui a nombroses zones de parla valenciana. És clar que ara, els del bilingüismo militant (per no dir un disbarat), els deuen pendre per orats.
.jpg)
2013. David Jou.
«Tenen nom les papallones?», Publicacions IEC (enllaç).
Un parell de sonets, el primer amb tretze versos fets només amb noms de classes de papallones més el penúltim, que fa catorze, amb l'expansió emocional del científic-poeta.
El segon és una mena de sonet d'estrofisme desordenat, també la primera estrofa feta de classes de lepidòpters, amb «noms que inviten a dansar per l'aire», «que juguen i enlluernen», «que evoquen ingravidesa, calma/ vols de flor en flor, regals a la mirada/... orfebreria alada», i amb un epitafi, afegit com a quinzè vers, d'elogi a la varietat i bellesa d'aquests entomònims: «Noms de papallones al cel de la paraula». Mentre que per al dialectòleg, n'és més aviat un infern!
