1903. Fira de bestiar a Tivissa (la Ribera d'Ebre).
Una esplèndida vista del racó de feixes i espones de pedra del poble en avall, a l'ombra dels garrofers de la qual s'hi arreceraven del sol els diferents ramats. Diversos grups d'homes (i dones) anaven tractant i fent-la peta. Una imatge realment etnogràfica, d'una manera de viure del tot esfumada ja fa dècades. En aquestes parades, anys a vindre (o segle a vindre), s'hi faria la zona esportiva del poble, amb l'actual camp de futbol.
1845. Terratrèmol a Tivissa.
«El Castellano», de 14 d'octubre (HD-BNE).
Igualment d'etnogràfica resulta la notícia breu dels terratrèmols de Tivissa, Vandellós i Pratdip d'aquells temps, a mitjans del segle dinovesc. Gens d'atenció oficial sobre el terreny, i la població a la recerca de consol en l'únic lloc a on el trobava: a l'església. Des de feia més d'una setmana, una successió de (petits) tremolors de terra havien sacsejada la Serra de Mestral. Algunes cases en començaven a patir els estralls, «algunas desmoronadas y muchas ya sin chimenea». Curiós, i prou lògic, d'observar com les fumeres de les cases eren dels primers elements arquitectònics que col·lapsaven.
A la serra, a dos hores a peu del poble, s'hi obriren grans rases i barrancs, «y las gentes que por curiosidad han ido a verlos, vuelven asombradas aturdiendo con sus relaciones a los demás». Sense mitjans de'informació moderns, la gent s'havia de fiar del relat dels veïns, que per poca salsa que hi posessin donaven als fets dimensions colossals. A més, pensem que les persones actuals, en una societat occidental, rebem imatges i informacions (generals i científiques) en quantitat exponencial en comparació a aquells temps dels repadrins. Per això llavors tot semblava més sorprenent, insòlit, desconcertant, incomprensible.
Els qui es quedaven sense casa i no tenien parents, calia que es fessin alguna barraca, en alguna balma potser. I resar. Bàsicament i única: resar. «Todo el pueblo está reunido en la iglesia haciendo rogativas para que cesen los terremotos». Avui, en els temps de pandèmia que vivim, almenys ja no hi ha (quasi) ningú que ho fiï tot a la religió. Més aviat al revés: no n'hem fet ni cas. Per sort, sembla que la superstició religiosa ja no entra en la nostra manera d'entendre la societat i la natura. La religió, o diguem-ne el sentit espiritual humà, millor enfocats i remenant per dins nostre. Però, temps era temps, la religió (catòlica) fou sobretot cap a fora: una manera de viure, d'entendre i de subjugar l'existència a la voluntat d'uns pocs. Tampoc no hi havia gran cosa més a on agafar-se: ara sempre podem donar la culpa al govern, o governs, que en tenim per donar i per vendre, oi?
Anys 1930 ca. El Portal de l'Era, Tivissa (la Ribera d'Ebre).
Un dels vells portals de la vila closa tivissana.
[2080] Per la costa del Coll de Balaguer i desert d'Alfama, 1818
