QUINA LA FEM?: [2418] «Abans de Santa Caterina, no cullos l'auliva»

Aulives arbequines.

Se'n diu que foren portades a Arbeca pel senyor Duc de la vila al segle XVIII. Duc de Medinaceli, la casa comtal que s'apropià la vella Casa dels Cardona, decisiva en la història de la Catalunya medieval. Tot i que l'Alcover-Moll escriu que «segons diuen, aqueixa varietat d'olivera procedeix de Mallorca, d'on el duc de Medinaceli o el rei En Jaume I la dugueren a Arbeca, i d'aqueix poble s'estengué per tot Catalunya». Com si entre el temps de l'un i de l'altre només hi hagués una estoneta!

El castell arbequí fou un dels grans palaus de l'aristocràcia (espanyola) a la Catalunya de l'Edat Moderna. Probablement, els ducs hi feien bones estades. No és pas estrany que provés en aquelles seues extenses terres de secà la nova varietat. Ací altre cop les cròniques difereixen: els uns diuen que des de Palestina, els altres que des de Mallorca.

Tradicionalment, i sé del que parlo per experiència directa familiar, mai no es collien les aulives abans de Santa Caterina, al 25 de novembre. De jo ben petit, era així. La collita s'allargava tot el Nadal i tot el gener. Des de fa una colla d'anys, potser un parell de dècades o una mica més, la collita s'ha anat avançant, cada cop més aviat al novembre. Ara tots els molins ja xafen la primera setmana d'aquest mes, i amb la moda de l'oli d'auliva verda, abans i tot. El que era una collita de ple hivern, ha esdevingut una feina de tardor al camp. Al gener, pràcticament no queda ja cap auliva per xafar i els molins ja tanquen. Encara n'havia sentit una altra, de dita a casa nostra: «Qui arroplega l'auliva abans del gener, deixa l'oli a l'auliver», però era un refrany no aplicat. Potser aquest avançament de la temporada de l'oli sigui degut al canvi climàtic, el gran pretext per a tots els mals d'avui.

2015. Rascant l'auliva.

Granyena de les Garrigues.

El meu pare ja no hi és i aquest serà el segon any que ja no parlem (tant) d'aulives i d'oli a casa. Ell va anar a sarpar aulives (amb la sarpa o maquineta de pues) vuitanta anys seguits, des dels deu anys (quan s'acabava la primària) fins als 90, perquè al 2020 la pandèmia ja li ho va impedir. Aquell últim any, encara es carregava els sacs a l'espatlla, mentre jo treia la llengua. La fi de l'escolarització del pare al Soleràs va coincidir amb la fi de la guerra. A casa els va anar de primera, perquè amb lo padrí a la presó (espanyola), totes les mans eren necessàries per anar tirant.

En record seu, i de tants altres com ell en aquells temps, avui us transcric aquest poema, obra d'Apeles Mestres (ell mai no acceptà l'ele geminada ni altres normes fabrianes: jo estic amb ell per la supressió d'aquella anomalia ortogràfica), que descriu la feina dels olivaters. Fou la lletra d'una cançó coral, amb música de Josep Rodoreda, que s'estrenà en concert de la societat barcelonina Euterpe al 22 d'abril de 1878.

1878. Los Olivaters, d'Apeles Mestres.

Revista «Lo Nunci», de 28 d'abril (ARCA).

Toca-sons, lo dia és alt

ja s'eixuga la rosada,

ja la boira matinal

va desfent la marinada.

Mal que plogui, mal que glaci,

mal que faci el temps que faci,

borrasses al coll, escales a punt,

i amunt.

[De les escales per collir i arribar amunt de l'arbre, a Ponent se'n diu banc. Les borrasses antigues, de roba gruixuda, pesaven un mort; les modernes, aquestes verdoses de malla plastiquera eren molt més manejables].

II.

L'abundor d'oliva, l'olivera inclina,

mai al món s'és vista tanta d'arbequina,

benvinguda siga Santa Caterina.

Tot al volt de l'oliver

són esteses les borrasses,

d'una a una i a manats

va caient l'oliva baixa.

Quitxalleta, soca amunt,

i aplegueu entre la rama,

que ja volta l'escaler

per fer caure la forana.

[Des de dalt del banc, l'escaler fa caure les aulives de les branques exteriors, però li costa arribar a les de dins de la capçada, feina reservada a la quitxalla, que s'havia d'emparrar troncs amunt: quants cops me va tocar de fer-ho, jo que era el menut de casa!].

III.

Són plenes les borrasses

i toquen ja les deu;

comptem, tot fent beguda,

quants costals hem fet.

Assolellem l'oliva,

fem rotllo i esfullem.

Oh, vailets, que la rècula espera!

Carregueu i al molí feu drecera.

I avall, dret al molí,

i per escurçar el camí,

vinga l'esca i el foguer

i encenguem la pipa;

vinga l'esca i el foguer

i encenguem-la bé.

[Per netejar les aulives de la fullaraca, se feia servir un porgador en forma de tobogan. S'hi abocava el sac per la tolva o tremuja de dalt, i mentre rodolaven avall les fulles s'escolaven per la filferrada, i tornaven a caure al sac. Calia, però, que mans atentes en traguessin els brots des dels laterals].

IV.

Més bon company que la pipa

no he vist enlloc.

Quan penso en tu, vida meva,

li calo foc.

Sa fumareda lleugera

vola a prop teu

i amor, petons i abraçades,

te du en nom meu.

Si alguna volta s'embussa

i de fer fum me desdeix,

llavors petons i abraçades

te'ls portaré jo mateix.

Ja hem arribar al molí,

ja veiem el sol lluir

prop de migdia.

Moliners, feu-vos ençà,

si ens hi dau un cop de mà

farem més via.

Quants costals porteu?

Per ara vuit costals.

Quants cassals voleu?

Desembraceu cassals,

que tots los omplireu.

Descanseu, si us voleu esperar,

que ja hem molt i sols falta premsar.

Ompliu los esportins i alcem la premsa.

Descolla!

Vint-i-cinc esportins i la premsa és plena,

amolla!

Mà a la barra i a premsar,

vinga, va!

[A les Garrigues mesuraven amb quarteres, pas amb costals. Les quarteres eren sacs grans de 70 o 80 litres de capacitat].

VI.

Donem voltes i més voltes,

tot rient i tot cantant,

que demà es voltarà a plaça

més valents com més cansats,

qui rondant uns ullets negres,

qui rondant uns ullets blaus,

si rebem males mirades

les ballades

trobarem de mal voltar.

Crec,

Cre-cre-crec, crec:

volta-la i cop sec.

L'oliva s'escola,

la premsa grinyola;

op! i aire, marrec,

cre-cre-crec, crec!

VII

Ja ens en podem ben riure

que va a donar la lliura.

L'oliva encara dona,

premsem-la de segona!

VIII

La Fortuna té una roda

que mai para de voltar;

si l'esperes dintre casa,

ten per cert que mai vindrà.

Si pel món te'n vas buscant-la

llavors truca a ton portal.

És aucell que en la mà es posa:

la gran cosa

fora cloure a temps la mà.

Crec,

Cre-cre-crec, crec:

volta-la i cop sec.

L'oliva s'escola,

la premsa grinyola;

op! i aire, marrec,

cre-cre-crec, crec!

IX.

Ja la tenim premsada tota,

ja hem espremut l'última gota.

I mentrestant que el doll maina,

vagi el pinyol a la fogaina.

Aire a senallades,

fins a dar l'abast,

i amaniu les torrades

que farem lo tast.

Vinga el càntir i la porrona,

pans en doina, i als quartans,

seguem tots a la redona

i entretenguem-nos al descans.

I pues l'oliva tenim ja molta

i el pinyol crema com un infern,

junts al novembre cantem l'absolta

i enhorabona vingui l'hivern.

1878. Revista «Lo Nunci», de 28 d'abril (ARCA).

Una de tantes publicacions populars de la Barcelona del segle XIX, de paper pobre i poques pàgines, però amb un salero inigualable. Com diu el sotatítol, «farà, al menos, una crida cada setmana». Al preu de dos quartos, era molt més assequible per a la gent senzilla que la premsa més oficial. Un quarto era una monedeta d'aram batuda al segle XIX per circular a Catalunya. Per això, dels diners en general, nosaltres en diem quartos. En dèiem, perdó.

Segle XIX-XX. Porgador d'aulives.

(revistacambrils.cat).

Un porgador dels antics, en què les aulives queien sobre la borrassa. Els nostres ja tenien potes i s'hi podia treballar tot traient brots plantats al costat.

Llavors, quan em tocava tots els dissabtes i diumenges matí anar al tros a collir o passar aulives al porgador era jovenet. Com em dol no haver-ne fet fotos, de tots aquells treballs. Però llavors les fotos anaven escasses, perquè es feien amb càmeres de rodet i no eren pas barates de revelar. Amb els anys, les cooperatives es van modernitzar, i ja no calgué passar mai més les aulives pel porgador. A casa dels pares no l'he trobat, per retratar-lo. Hauré d'anar a veure si és al mas.

Segle XIX-XX. Un banc de collir aulives.

(DOP Les Garrigues).

Un banc molt antic fet amb branques d'arbres, més o menys rectes. Els que fèiem servir a casa, ja eren fets de fuster, ben regis i també pesants. El truc perquè no tombés era a la volandera, que és la barra que es llança per obrir el trípode. Al secà les enganxaven amb un travesser de ferro, sense tocar als fusts laterals: això els donava un petit joc que feia que no bolquessin de seguida, si t'hi enfilaves massa a un extrem o l'altre. A l'horta, encaixaven la volandera entre els fusts i això els feia bolcar a la primera que et decantaves una mica massa cap a l'arbre.