1971. L'arribada de la UHF a Lleida.
L'última generació en aparells electrònics de ràdio i tv. A casa dels pares encara hi tenen, amb un model de tele renovat, el moblet típic del moment per posar-hi l'aparell a sobre: una tauleta amb potes extrallargues, per poder deixar la pantalla a l'altura dels ulls. El meu pare, pagès de les Garrigues establert al reg, sempre va ser —si va poder— dels primers a pujar al carro del progrés. L'arribada de la fruita als anys 60 i el desarrollismo (plans de desenvolupament econòmic) del règim espanyol van permetre l'ascensió a classe mitjana de molts petits propietaris rurals, que s'ho afanyaven treballant de sol a sol. I la frase no era pas gens metafòrica.
El cas és que primer arribà el Pasquali, el motocultoret que jubilà el matxo de casa (animal que no recordo haver vist, però sí la somereta blanca del padrí del Soleràs), seguit d'un quarto de bany (amb lavabo, videt i banyera) i la cuina nova; després vingué la tele, una Inter en blanc i negre òbviament, més tard el cotxet —un R4— i el telèfon (de rosca rodadora), la rentadora automàtica, i un parell de tractors (sempre Massey Ferguson) amb tots els trastos que podia arrossegar (segadora, ensofatadora, carreta...) i un altre parell de furgonetes, successives, vull dir. Per a això, calgué transformar l'antic corral en magatzem. La vella Inter fou també recanviada per una Grundig en color per causa del Mundial-78 de l'Argentina. Sempre comprades al Ràdio Firmo, al començament del carrer Magdalena, una de les botigues més populars d'aquells anys, que encara hi aguanta. Just llavors acabava d'arribar la UHF i, així, també la vam poder veure. Va caldre, però, instal·lar una altra antena, més petita i de travessers més curts que la de VHF. Des de llavors, les teulades es van anar omplint d'antenes doblades.
Teníem una ràdio grossa, rectangular, amb els botons a banda i banda, que de petits fèiem rodar per tal d'entretindre'ns. Ja no anava. Fou substituïda per un transistoret d'aquells petitons, que mon pare es posava a la butxaca de la camisa per escoltar-la. Podríem dir, doncs, que era de mida portàtil. Quina generació, la dels nostres pares! Van nàixer amb estufes econòmiques de llenya per cuinar i tot just quatre bombetes (el padrí s'estimava més encara els llums d'oli), i van morir amb internet, tot passant —comprant, que de franc no van tindre mai res— la llarga llista d'artefactes descrita.
1967. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de desembre (HML).
Vanguard fou una de les grans marques de televisors de l'època. Oferia la possibilitat dels dos canals, tot i que encara no arribaven a bona part del territori. La Segunda Cadena de la televisió única (i espanyola) d'aquells anys ben just havia començat el seu periple entre el 1965-66.
1970. L'arribada de la UHF a Lleida.
Revista «Blanco y Negro», 26 de setembre (ABC). L'avinguda de Blondel en començant els 70s. Cap bloc de pisos enllà de l'estació d'autobusos, a on lluïen unes enormes lletres que anunciaven els televisors Vanguard. La frase publicitària del «ponga un vanguard en su vida» fou un dels èxits del màrqueting del moment.
1969. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 d'octubre (HML).
«La cruel realidad és que, por el momento, no hay visos de que pasemos de la pueblerina primera cadena a la otra, que está reservada para las zona importantes, aristocráticas, industriales, con buenos dividendos», escriu el crític televisiu del diari. La necessitat de fugir de la tele folklòrica de la primera cadena espanyola era cada cop més urgent: «los leridanos de la payesía montañesa y huertana estamos sentenciados por obligación fatal a militar en esa amplia zona de 'camino de desarrollo' intelectual que es la primera cadena de la televisión española». Ironia de la fina.
1969. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 23 de novembre (HML).
L'article tingué àmplia repercussió: fou reproduït per la revista Tele-Radio, llavors omnipresent al costat de la no menys coneguda TP, Teleprograma, i que són un fidel reflex de la mentalitat que anomenàvem, descriptivament i sense mal cor, de 'l'espanyolada'. Deia la mare a la veïna: '—Saps si fan pel·lícula avui? Sí, fan una espanyolada', responia l'altra. Ja se sap: Paco Martínez Soria, José Luís López Vázquez, Lina Morgan, Sarita Montiel... Un autèntic adoctrinament politicosocial que el franquisme (espanyol) ens va introduir a les cases per la pantalla del televisor.
1970. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 6 de juny (HML).
Insistia l'articulista del diaria lleidatà (en castellà): «los leridanos no nos habituamos a permanecer oscurecidos entre esa masa anónima y callada que abre el televisor para ver lo que le den». Certament, la Lleida dels 70, dominada pel provincianisme de la classe dirigent tardofranquista, s'estava despertant de les cendres. La nostra intel·lectualitat havia sabut enfonsar la urpada secessionista del leridanismo, i se sabia enfortida davant la mort, sempre imminent, del dictador espanyol.
1971. La programació televisiva.
«La Vanguardia», de 3 de juny (HML).
No us penséssiu pas que les emissions fossin tan diverses de l'una cadena a l'altra. Ni tan sols omplien totes les hores. Sí, ho repetirem per als joves lectors: no hi havia pantalles engegades les 24h, què hi podíem fer!
La UHF començava a les vuit del vespre i la primera cadena a les dos de migdia! La minsa programació en la llengua de la terra era oferta en hores poc afortunades, amb qualitat desigual, com les emissions d'obres de teatre d'autors catalans, que podeu recuperar, sovint en blanc i negre, al Play de rtve (enllaç): «'La ferida lluminosa' de Josep Maria de Sagarra va ser el primer dramàtic que es va emetre en català a televisió, el 1964. De fet, va ser el primer programa emès en la nostra llengua al nou mitjà de comunicació. En aquella època era habitual representar l'obra a plató i emetre-la en directe. No se'n guardava cap còpia. Fins que al 1975 es van començar a arxivar algunes obres de teatre. A TVE Catalunya les anem recuperant de l'Arxiu històric i esperem un dia tenir-les totes a l'abast del públic». Sembla, però, que el Rusiñol mencionat a la crítica del diari no en fou de les més reeixides.
1972. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 9 de gener (HML).
El director general de Radiodifusión del govern espanyol de l'època, un tal Adolfo Suárez, garantia la imminent posada en marxa de la UHF a la plana lleidatana a partir del repetidor d'Alpicat. I així se signaven les cartes oficials: «Recibe un fuerte abrazo de tu buen amigo». Al capdavall, tots eren de la mateixa corda, oi?
1974. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 de maig (HML).
Passava el quadrienni 72-75 i la UHF no arribava a terres lleidatanes, malgrat les promeses rebudes. La ciutat creixia de pressa a base de pelotassos urbanístics als quatre cantons de la ciutat, s'hi feia la variant de la N-II amb un nou pont, teníem polígon industrial i tot, i la renovada jet-sete lleidatana tenia bon cotxe i apartament a Cambrils. El desarrollismo havia arribat al seu màxim punt (ja començava a tocar-se la crisi del petroli, que començaria a canviar l'ordre sorgit de la darrera guerra mundial), però Lleida no tenia UHF!
1974. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (HML).
El titular no podia fallar: cada cop la UHF era més a prop. El 'procurador en Cortes por el tercio familiar' (nom que rebien els diputats franquistes) de la província de Lleida, s'escarrassava a presentar davant l'opinió pública lleidatana les insistents gestions fetes sobre la qüestió. El procurador era en Joaquim Viola, que crec que era de família balaguerina. N'era procurador des del 1967. Fou també alcalde de Barcelona durant un any, just en els mesos previs i posteriors a la mort del dictador espanyol. Tingué trista i malaguanyada fi, mort per atemptat terrorista.
Les gestions sobre els repetidors i les adjudicacions per dotar-los de les característiques tècniques prescriptives, fos per a la VHF com per a la UHF, demostren la centralitat que la televisió tenia en aquells anys com a mitjà de comunicació de masses. Per això mateix, vam creure que amb la TV3 podríem redreçar decennis, per no dir segles, de prohibició lingüística. Però no va ser així: el progrés tecnològic d'aquests darrers quaranta anys ha deixat la TV com a germana pobra de la comunicació, sobretot entre el jovent, que no la mira ni per mal de morir. Prefereixen altres pantalles, més petites, però manejables al seu gust —o això creuen.
1975. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 22 de juliol (HML).
Començaven les proves d'emissió aquell estiu de 1975.
1975. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Nova Tàrrega», de 26 de juliol (XAC).
També a les nostres comarques hi havia expectació per la UHF. En canvi, no recordo pas que a casa ho visquéssim amb cap mena de deliri. La tele que teníem no n'era apta, i quan ja vam poder disposar-ne d'una, amb color, llavors la UHF ja funcionava. No em ve pas a la memòria cap alegria ni exultació familiar pel fet. A més, llavors, a les cases, encara manaven els pares. O el pare, si voleu. S'hi mirava el canal que ell deia. Si tocava el Telediario o Un, dos, tres, o Crònicas de un pueblo, o Curro Jiménez, doncs calia empassar-s'ho sense respostejar. Compareu-ho amb la situació actual: sort que ara els joves no miren la tele, sinó als pobres adults i vells, qui sap el que ens caldria empassar, oi?
1976. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 3 de gener (HML).
S'acabava de morir el sàtrapa espanyol, però la UHF encara era en proves. Fins i tot, els lleidatans la demanaven als Reixos, però els d'aquell encara no.
1977. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de març (HML).
Finalment, després d'una colleta d'anys esperant-la, els lleidatans del pla, ja la teníem aquí, la segona cadena de l'única tele de l'Estat (espanyol). Tampoc no hi havia privades, encara. Ni calia que arribessin, pel que ens han dut: pràcticament res de res de continguts del país en la llengua del país. El marc de telecomunicacions continua sent una estructura d'estat, indissoluble. D'Estat espanyol, prou bé que ho saben.
I que ho sabien. Quan el Ministro de ram s'atansà a Lleida per a la inauguració de les emissions de la UHF, en ple inici del que en van dir, eufemísticament, 'transición democratica', ho deixava tot ben clar, que tot era 'atado i bien atado' en aquell règim monàrquic del 78.
En resum, quan la UHF acabà arribant a la ciutat i la plana lleidatanes, l'antic director general, aquell tal Adolfo Suárez, ja era Presidente del Gobierno.
1977. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de març (HML).
En aquells anys, a les inauguracions oficials encara calia la benedicció del bruixot de la tribu. Sigui dit amb tots els respectes al bisbe Malla Call, que sabé fer-se estimat entre els lleidatans per l'actitud oberta i dialogant amb la societat.
1977. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de març (HML).
El Procurador en Cortes s'escarrassava a fer visibles les gestions fetes durant tota una colla d'anys per a la instal·lació de la UHF a Lleida. Aviat hi deixaria d'haver procuradores, substituïts per diputados i senadores. Ell mateix es presentaria a les eleccions d'aquell any, les primeres, aquelles del 15 de juny. S'hi presentà a les llistes del Senat, suposo que per la UCD, el partit del seu amic Suárez. Acabava de plegar no feia gaires mesos com a alcalde de Barcelona. No hi fou escollit. Els lleidatans, com la resta dels nostres compratriotes, teníem ganes de canvi: a totes quatre circumscripcions hi guanyà l'Entesa dels Catalans, impulsada per l'Assemblea de Catalunya, que es presentà al Senat amb candidats de prestigi, amb el suport de PSOE, PSCc, PSUC, ERC, FNC i Estat Català. Quins temps d'idees clares! Després, l'autonomisme ho va emboirar tot.
1977. L'arribada de la UHF a Lleida.
(Foto: internet).
No és el menjador de casa, però hi podria passar: les parets empaperades amb grans flors, asseguts al voltant de la taula, i tots guaitant cap a la tele, que reposava sobre el clàssic moblet de potes llarguerudes. Tots davant la tele volia dit tots: des dels padrins fins als nets (només els padrins, de vegades, s'hi asseien al davant tot fent solitaris). Els petits érem habitualment els més propers a l'aparell. De manera que a casa fèiem de comandaments a distància, segons les ordres del pare: posa la 1, canvia a la 2, ara l'una, ara l'altra.
Tan profundament va penetrar en el nostre imaginari col·lectiu la televisió (espanyola) que quan va arribar la que (diuen) és la nostra, no li vam poder posar altre nom que la 3, la TV3. En aquest cas, els lleidatans vam trigar ja una mica menys que amb la UHF. Si des de la inauguració fins que es veié a Lleida van passar deu o onze anys, en l'altre cas foren 'només' tres: inaugurada pel Joan Pera a l'Onze de Setembre de 1983, no vam poder veure-la a Lleida fins al 1986. Als anys dos mil, això mateix amb l'AVE.
1977. L'arribada de la UHF a Lleida.
«Diario de Lérida», de 29 de novembre (HML).
Els aires de canvi es notaven sobretot en el desig de disposar d'una televisió diferent. Els lleidatans, en aquesta petita enquesta del diari, n'estaven tips de tanta espanyolada. En canvi, la Clave, que (en castellà) era el FAQS del moment, però amb teca i bona pel·lícula, començava a arrasar. Al nostre FAQS d'ara li passa com als currículums de l'ESO: molta parafarnàlia i poca xitxa (tal com trobo grafiat el mot al Gran Diccionari 62, que nosaltres diem dialectalment txitxa).
