1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«La rateta que escombrava l'escaleta».
Un dels perills dels dies de vacances és posar-se a remenar capses polsoses que tenim oblidades al traster o altre quarto o lloc que en faci les funcions a casa de cadascú. Aquesta Setmana Santa, etiqueta lingüística fossilitzada que ja no té res o gran cosa a veure amb els orígens religiosos, me n'han sortit, d'aquelles capsotes que tot just s'aguanten, aquells vells i preciosos contes infantils que en dèiem 'troquelats'. O sia, contes retallats segons una matriu, que era la silueta del personatge protagonista. No sé pas si encara se'n fan, ni si el món editorial ha trobat una expressió lingüística nostrada per substituir el derivat del troquel.
Llavors, en la nostra innocència infantil, poca cosa sabíem de barbarismes i altres qüestions lingüístiques. Només que al poble hi havia xiquets de famílies que no parlaven com nosaltres. A Alcoletge se'n deia, en general, castellans, fossin d'on fossin. No hi havia cap malícia ni cap menyspreu, sinó simple i senzilla descripció. La gran majoria de tots aquests xiquets van integrar-se lingüísticament sense necessitat d'aules d'acollida a les escoles. Eren altres temps. El castellà no era als pobles llengua nativa, sinó arribada. Fins i tot, a l'hora del pati, per no perdre temps a comptar o triar els membres de cada equip, fèiem amb tota naturalitat partits (de futbol, és clar) de catalans contra castellans. Així de sòlit i natural.
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«El municipal Ramon».
No en vaig tindre mai gaires, de contes. Sumant-hi els de mon germà, més gran que servidor, potser una dotzena. En aquells anys no hi havia el desig compulsiu de consumir i comprar. Tampoc no hi havia més possibles. Per tant, els llibres i els contes calia llegir-los i rellegir-los. A casa, no van tindre costum de llegir-me'ls a la voreta del llit a l'horeta d'anar a dormir, però sí que mentre jugava amb ninotets o boles o amb indis i vaquers, la mare me n'anava recordant un o altres, i en repetíem trossets d'ací i d'allà:
«Hi havia una vegada una rateta
que escombrava l'escaleta.
Escombrant, escombrant,
va trobar un dineret a terra.
-Què en faré, d'aquest dineret?
Si compro avellanetes,
em faran caure les dentetes;
Si compro pinyonets,
em faran malbé els quixalets».
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«En Patufet i els caragols».
«A la panxa del bou, que s'hi neva ni s'hi plou!». Sempre vaig pensar que s'havien equivocat, i que s'hi havien deixat la A. Eren edicions delicades, que s'acabaven estripant sobretot per les parts més estretes, com ara el coll de la rateta. L'escombra hi anava afegida al damunt, una escombreta de veritat. La mare l'havia cosit i recosit infinites vegades, perquè se n'acabava despenjant.
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«Mari Pili».
Un dels pocs que vaig tindre en castellà. El pare i la mare eren pagesos per tots cantons i sabien prou bé la terra que trepitjàvem.
Trobo a faltar el dels set cabridets, un dels preferits de la mare. Les velles i tradicionals ensenyances morals que transmetien eren molt apreciades a casa nostra. Potser no era 'troquelat', però sí el de la Caputxeta, que no m'apareix de dins la capsa. Potser el tinc enfurrancat, que diu la mare (enforancat, extraviat), en una altra. Potser ja només viu en el país del meu record.
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«El gat amb botes».
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«Mariona, la castanyera».
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«L'aneguet lleig».
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«L'escolanet de Montserrat».
1960-70. Els contes 'troquelats' de quan érem petits.
«La Ventafocs».
