20210218

[2250] Dides, popes de lloguer

 

1937. «My nurse and I», La meua dida i jo, Frida Khalo (19087-1954).
Un autoretrat amb la dida de la pintora mexicana. 

Comencem per l'etimologia. Curiosíssima. Amb el Coromines, és clar. En el sentit que li dona la nostra llengua, el de nodrissa, no existeix en cap altra. En canvi, el mot sí que apareix en llengües com el basc o el grec: «Reflecteixen més o menys perfectament un mot DIDDA que apareix documentat en llatí vulgar tardà amb els sentits de mamella (o popa, dit lleidatanament) i de dida». L'autor el veu relacionat més de lluny amb teta (castellà, occità), tète (francès), i «germ. TITTA 'mamella'; d'altra banda amb noms infantils de la germana gran, l'àvia, el pare o l'oncle», com en l'anglès dad (ves per on!), i també hi cita el rus, el turc, el persa... Continua amb el castellà 'tata', que en el diccionari de Nebrija s'hi identifica com a pare, o l'infantil 'tata' per a la germana gran (el meu germà gran va ser-me el tatà durant tota ma infantesa), que al DCVB es descriuen com la «imitació de la manera infantil de pronunciar els mots pare i germà o germana».

Coromines resumeix: «es tracta, doncs, d'una arrel imitativa del llenguatge pueril que s'ha aplicat en moltes llengües a éssers i coses que protegeixen o crien l'infantó, i que en català i en altres variants romàniques va tendir des d'antic a especialitzar-se en la mamella o en la persona que alletava». Documentat des de Llull, la dida medieval més famosa, però, fou la de la princesa Carmesina, la Viuda Reposada martorelliana. 

El mot teta per mamella, que s'ha anat imposant darrerament a la tele i les pel·lis, era més propi de les comarques del nord, per influència occitana. Però ja el nostre gran poeta valencià el coneixia: «Teta per la mamella, per cell qui la mama», Ausiàs March, Rims 83 (DCVB).

1762. Dides.
«Diario Curioso, Histórico, Erudito y Comercial, Público y Económico», de 10 d'abril (AHCB).
Conegut popularment com a Diari d’En Tarassona, fou el més antic de Barcelona, publicat, en el castellà obligat d'aquella època de plena diglòssia, en una primera etapa entre el 7 de gener i el 30 d’abril de 1762 per l’agent de negocis Pedro Ángel de TarazonaAquest havia obtingut, al 1761, un privilegi per tal de publicar un diari similar al Diario Noticioso Curioso Erudito y Comercial, Público y Económico, que apareixia a la capital (espanyola) des del 1758. Reaparegut el 2 de juny de 1772 amb el títol de Diario Evangélico Histórico-Político, que canvià aviat pel de Diario Curioso Erudito Histórico Comercial, Civil y Económico, desaparegué definitivament el 30 de maig de 1773. Constava de quatre pàgines, i patí sempre una manca de mitjans econòmics (informació: enciclopèdia.cat).

Un dels oficis, proveïts per natura, més habituals des de la més remota antiguitat i fins a mitjan segle XX, fou el de dida. Fos per mort de l'infant propi, fos per sobreabundància de llet, les parteres s'oferien per alletar els infantons de famílies en les quals la mare havia mort del part, de dones que no donaven l'abast amb bessonades i altres casos particulars. Nounats o no tant, perquè segles enrere i fins fa quatre dies com aquell qui diu, la llet maternal era l'única de què es podia disposar. Cap dels preparats de llet en pols i altres menes de potets de venda en farmàcies des de fa poques dècades no existien pas. Com a molt, farinetes i andando, que deia la padrina. No era ofici mal pagat: les famílies benestants invertien ço que fes falta per tal que l'hereu o la pubilla no deixessin aquest món tot just arribadets. D'oferta, mai no en faltava. A ciutat, sempre podien fer favor a les institucions d'expòsits. 

D'aquests anuncis del segle XVIII que ofereixen dida, me n'agrada la xarxa social: sempre hi havia algun veí, botiguer o menestral, que podia donar raó d'algú altre que fos del poble o barri. Tothom coneixia a tothom. La xarxa relacional potser era molt més lenta —no gaire més— que el whats o similar d'avui, però doblement efectiva: sempre hi havia un tercer que coneixia el cas, i això era tant com dir que el coneixia tothom. 

Entre famílies no tan elevades, era freqüent deixar-se la canalleta. Sí, enviar la criatura a casa de la dida per un període de temps prou llarg, fins que ja fos esquerada. Parlem de fins a dos i tres anys. Llavors, es popava fins i tot amb dents crescudes. Així va ser a la casa pairal de ma mare, a Cal Micaló. Essent bessons el padrí Miquel i la tia Roseta, calgué buscar qui l'alletés. Òbviament, a qui feren fora de casa fou a la xiqueta, pas a l'hereu! Devia córrer el canvi de segle, del XIX al XX. Anà a parar a una família d'un poblet proper a Alcoletge, a cal Moix d'Artesa de Lleida. Anys a vindre, cap a finals de segle, circumstàncies de la vida, les dos famílies reprengueren la relació per mor d'un casori dels nets. La meua filla en té una pota de cada. 

La meua tia-padrina Roseta no es casà. O no la deixaren casar, aneu a saber. Llavors, això del dot pesava molt i no era qüestió de partir el patrimoni familiar. Va morir prou velleta, i era un escarràs de feina. Malgrat les dificultats de la vida, que ara m'adono que potser li anaven per dintre, sempre riallera i atenta amb nosaltres, els petits de la casa. Abans tampoc et feien gaire cas, els grans. Deixaven que la canalla rodés al seu voltant, però que anés fent a la seua. Hi penso sovint, amb la tia Roseta. A la següent generació, hi hagué també una tia soltera, la tia Rosina. Roses totes dos, doncs. Gràcies des d'ací per les hores dedicades. 

Segle XIX. EUA.
(imatge d'internet, sense identificar).
En els Estats americans fou molt freqüent que les famílies adinerades, racistes (o no), es procuressin dides d'ètnia afroamericana.