 |
| 1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa. «Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). El turó de la Seu Vella en els anys 50. Al Camp de Mart, encara no s'havia obert el carrer, i ben just darrer l'estació, a Pardinyes. La comporta de la Mitjana apareix ben solitària enmig de l'horta de Granyena. L'antiga carretera de Barcelona encara existia (per l'actual Av. Tarradelles), més enllà del cementiri els Mangraners tot just començaven a caminar, i més ençà la novella fàbrica de cervesa Sant Miquel (tant costaria donar-li nom bilingüe, d'acord amb el nom que li hem donat sempre los lleidatans?). |
 |
| 1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa. «Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). Retrat subjectiu de la gent de la plana lleidatana de part del gran historiador i cronista oficial de la ciutat, quan encara als lleidatans no ens feia vergonya, ans ens agradava «fer ostentació del nostre tarannà». La pèrdua del contacte directe amb el món pagès, ens ha portat a l'avergonyiment (mai no es pot generalitzar del tot) de la nostra manera de viure, de parlar, cosa que no ha ocorregut (encara) ni al Pirineu ni a les terres ebrenques. Perquè «Lleida... sempre ha viscut vinculada al camp: els seus nobles, els seus ciutadans, i fins als mercaders i els menestrals, foren tostemps de nissaga pagesa». La raó: «Un percentatge crescudíssim de l'activitat política i social de Lleida fou motivada pels regs... Un tal afany per l'hegemonia en el domini de les aigües... ha contribuït més que no sembla a la plasmació del caràcter de la nostra gent. L'home de Lleida, doncs, és un producte de la terra, viu vinculat a la feina, al 'terròs'». Com a valors positives destacava en Lladonosa, aptitud per al treball, esforç i sacrifici, franc i senzill, d'humor agut. Com a valors negatives, «una manca d'esperit de superació ciutadana. És prou coneguda i massa freqüent la frase: Per a Lleida ja està bé». |
 |
| 1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa. «Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). «El predomini dels defectes col·lectius sobre les antigues virtuts, encara no del tot esvanides, ens ha portat al provincianisme». Es va millorant en economia, en empenta mercantil i industrial, avanços que «avui per avui no comporten compensacions en el camp espiritual». Ni tan sols la transformació de l'antic Estudi General en la nova Universitat lleidatana ha servit (ei, potser m'erro) per despertar la renovació de l'esperit lleidatà sense avergonyir-nos-en. Conclou el nostre savi, sagaç i lúcid cronista advertint-nos del perill que ens sotjava i que, malauradament s'ha fet realitat entre tants nou-rics, tants cotxes de gamma alta i tants apartaments a Cambrils: «La riquesa amb massa afanys mesquins pot obstaculitzar moltes possibilitats de reacció profitosa». Si els diners guanyen a la cultura, «no ens podrem gloriejar d'una fidelitat a la terra que ens va veure nàixer». Així anem encara: fins que Lleida no tornarà a mirar al terròs (dit tarròs en popular lleidatà), la nostra essència continuarà esbravada. |
 |
| 1960. «La gent de Lleida», Josep Lladonosa. «Serra d'Or», núm. 3-4 (CV). El Seminari de la Rambla d'Aragó es veu ben bé aquí sota a l'escaire, davant per davant del Palau del Bisbe, encara sense construccions ni per l'un costat ni per l'altre. Sembla que tampoc sense l'edifici de l'antiga presó que la tancava per Boters. |
