QUINA LA FEM?: [1862] Lleida, 1970, «esperant l'endemà»

20180718

[1862] Lleida, 1970, «esperant l'endemà»

1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú.
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
Tres imatges ponentines de Ton Sirera: Montoliu, Golmés i Agramunt: la terra, la força, la pedra.

1970. «La triple proyección de Lérida», Josep Vallverdú.
Foto: Ton Sirera. Revista «Destino», núm. 1700, maig.
La defensa de la reconnexió de les comarques lleidatanes amb la resta de Catalunya fou un dels eixos dels (pocs però rellevants) intel·lectuals lleidatans del tardofranquisme (espanyol). S'acabava de sortir d'una dècada de pressió del leridanismo per tal d'espanyolitzar per la via del desmembrament territorial. Cosa que es portaria a terme, en l'àmbit episcopal, durant els anys dits de la «recuperació de la democràcia» (espanyola): la pervivència del franquisme fou tal que el nostre bisbat mil·lenari fou severament esquarterat (1999).

La sensació de desnonament de Lleida respecte de la resta del país ja venia del 1938. Conquerida per les armes un any abans del col·lapse republicà, la dominació social i psicològica del franquisme (espanyol) aliat amb el caciquisme local fou molt poderosa a les nostres comarques. La industrialització de Barcelona primer, i després l'engegada turística de la Catalunya litoral varen deixar Lleida i comarques en una posició secundària, tancades en el seu propi cercle. Josep Vallverdú reclamava amb força el trencament d'aquesta dinàmica: «Más bien parece que la gran ciudad de poniente haya caído en un narcisismo letárgico... en un círculo cerrado, en una economía asimismo circular, no expansiva, y en una cultura provinciana».

No estic pas gens segur que això s'hagi superat 50 anys després, malgrat els avenços comunicatius, urbanístics i industrials. Potser és la pesada herència de la Catalunya Nova: «Es el programa que desde hace muchísimos siglos Lérida y sus tierras tienen como inflexible: pierden a sus hombres, que emigran, a sus estudiantes, que se instalan fuera del círculo leridano de influencia». Ni tan sols institucions com la UdL, massa funcionaritzada i poc incisiva espiritualment sobre el seu territori propi, han aconseguit acabar amb aquesta fuga de capital humà, l'autèntic valor afegit de què disposem. Per no parlar de la quantitat de mossos d'esquadra ponentins esbarriats arreu del país, per posar un altre exemple recent.

Aquell mateix 1970, Josep Vallverdú publicava ses belles Proses de Ponent. S'intentava una cohesió social i territorial amb un nom geogràfic que ens posicionava respecte de Catalunya, ja no cap al Valle del Ebro (espanyol). És cert que algunes iniciatives empresarials o a vegades per trobar algun sinònim periodístic de Lleida, parlen i ens defineixen com a «Ponent».

Però en l'aspecte institucional, acadèmic o legal, la repercussió del nom ha estat nul·la. Lleida ciutat no vol renunciar a ser ella sola la capital de la Terra Ferma que escrivia Ramon Muntaner, però amb això anul·la la força col·lectiva de totes les nostres comarques ponentines i pirinenques. Oi tant més des que Lleida, capital comercial i administrativa, ha renegat de la pagesia (prefereix Cambrils i Salou, sens dubte) i s'ha erigit en feu del 155: una altra herència del franquisme (espanyol) que ens costa encara de pair. També és cert que el tancament en el si del consells comarcals ha allunyat les comarques de la capital lleidatana. És ben curiós que l'única institució que creu en el territori, Pirineu Occidental i plana de Ponent, sigui... la Diputació provincial. D'orígens espanyols, però forjada en l'imaginari per la Renaixença local, ha resistit el pas del temps i dels règims.
Aquests darrers dies la multinacional IKEA ha anunciat l'obertura d'un centre de paqueteria a Lleida, per recollir les comandes fetes on-line a la botiga de... Saragossa! Una petita mostra de leridanismo al segle XXI. Esperem que no passi d'aquí la cosa.

També és cert, com diu l'autor, que des de la capital del país mai no hi hagut projecte engrescador per a les comarques lleidatanes. El famós reequilibri territorial s'ha limitat a inversions, però no a repensar-nos conjuntament. Només som l'Ara Lleida per a bona part de tabernícoles i resta de catalans. Ara no som gran cosa mes que un conseller-a d'agricultura a (gairebé) cada govern, igual que durant el franquisme el Pirineu només fou pantans i més pantans per a la producció hidroelèctrica.

Cinquanta anys després, convé encara repensar Lleida. Perquè se n'adonin a la capital del país, primer hem de repensar-nos nosaltres mateixos. Polítics i intel·lectuals, cercles econòmics i culturals tenen molta feina a fer en aquesta direcció, però el més calent encara és a l'aigüera.

Potser inconscientment però amb una força popular prou destacable va en aquesta direcció l'auge que darrerament ha mostrat el postureig lleidatà tot cantant als quatre vents:

M'he criat entre pagesos i carrinclons,
homes que s'aferren a les seves tradicions,
gent de terra, gent de foc,
en una frontera on la mentida no hi té lloc
on es creuen els camins dels odis i els rancors
i els destins de les nacions.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang
i la bota plena fa el camí del vianant
per indrets de terra i fang,
on el blau del cel és tot el què tenim de mar,
penjat en l'horitzó un estel brillarà
enmig de la nit si el cel és clar.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.

Regadius, hortes i terra de secà
pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla
i la boira cobrint la vall,
històries contades a la vora de la llar
quan la nit és llarga i les hores cal matar
esperant l'endemà.

Sóc de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre valls i els aiguamolls.