 |
| Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues). El Sindicat o molí d'oli recentment acabat de construir, obra de Cèsar Martinell, inaugurada al 1920, que marca el punt culminant de desenvolupament de la vila. La guerra, la postguerra i l'emigració en canviarien de manera radical les expectatives. |
 |
| 1845. El Soleràs (les Garrigues). «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz. En aquells temps i a velocitat de carreter, calien poc més de 5 hores per arribar a Lleida, i més d'un dia si hom es dirigia a Barcelona. «Situado en una hondonada, con clima muy benigno y sano». A mitjan segle XIX, hi havia més de 60 cases però només 34 veïns, amb un total de 234 habitants, que feien una mitjana d'entre sis i set persones per casa. Les dades, probablement, referien a censos de començament de segle. Ja passada la meitat del XIX i gairebé fins als anys 20 del segle XX, la població s'enfilarà cap als voltants del miler d'habitants, en el període de màxima expansió demogràfica de la vila. Amb 4 molins d'oli i forn de pa, i escola de nens, amb 24 xiquets, mentre que no s'esmenen les xiquetes, que probablement no acudien a estudi. El cementiri ja s'havia traslladat als afores, dalt del turó, i s'hi destaquen el pou que hi ha a la vall com a subministrament d'aigua i la bassa obligada per al bestiar. El pou, que mai no s'ha vist assecat, fou molt important com a punt de proveïment durant la guerra, d'on s'extreia aigua dia i nit per portar en camions cap al front proper. L'aigua abundant del subsòl de la Vall Major, que per mitjà de pous regava els nombrosos hortets, contrasta amb la migradesa del regueret que travessa el terme, molt escàs i sovint sec durant els estiatges. «Abundan las canteras de piedra, y hay en todo el mucho plantío de olivos, viñas, almendros e higueras». El camí que pujava per la Vall Major des de Torres, continuava vall amunt, cap als Torms i Juncosa, i d'allà, flanquejant el Montsant per Margalef, arribava fins a Reus. Constituïa una via directa de sortida cap al port de l'oli i les ametlles, en una via que era ja coneguda i usada per les legions romanes i mercaders de fa un parell de mil·lenis, segons les troballes de monedes que al llarg de la Vall Major s'han fet. Si volien correu, tres cops per setmana, se l'havien de pagar, «por encargado que envía el ayuntamiento». |
 |
| Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues). Les característiques espones de les feixes amb què es guanyava terreny per al cultiu. La construcció dels marges de pedra a totes les Garrigues entre el segle XVIII i començament del XX és una obra de proporcions faraòniques, un veritable monument megalític, digne d'ésser reconegut com a patrimoni de la humanitat. Explica l'esforç i el sofriment per la subsistència d'una gent senzilla i humil, arrelada a la tradició i a la terra. L'arribada del reg aquest inici de segle XXI està causant estralls en aquestes espones de pedra, que són colgades miserablement per tal d'aplanar els trossos, sobretot en zones de les Garrigues més planes i no tan atossalades. |
 |
| Anys 1920. El Soleràs (les Garrigues). El molí d'oli del Sindicat fou aixecat amb l'esforç de tots els pagesos del poble, grans i petits, amb l'ajut del mossèn, un claretià impulsor del cooperativisme agrícola. El meu pare, el Josep de Cal Valentí, sempre havia sentit explicar que, quan a mitja construcció, es van acabar els diners, es va presentar el padrí i patriarca de cal Beà amb una mitja de dona tota plena de duros de plata, i gràcies a aquesta donació es pogué acabar l'edifici. El meu pare hi treballà amb encara no vint anys a finals dels anys 40, en plena misèria de la postguerra. Llavors el molí produïa a ple rendiment, amb nombrosos jornalers, en un procés de fabricació d'oli secular, molt dur físicament pels pesos que calia arrossegar i la calor que hi havia a la sal de les premses, allà on s'omplien les piles dels esportins a palades de la pasta de l'auliva xafada. |
 |
| Anys 1918-19. El Soleràs (les Garrigues). Diu la ressenya històrica del web de la Cooperativa Agrícola del Soleràs que l'edifici de Martinell és «un petit edifici de planta rectangular destinat íntegrament a molí d'oli i pensat per allotjar sis premses. Es va aprofitar un canvi de rasant del terreny per aconseguir que la planta del soterrani fos accessible directament des del carrer», mentre que la planta superior que «és accessible per la porta situada a la façana principal. La distribució de l'edifici es va dissenyar només per dur a terme la producció de l'oli. La planta superior era una única sala destinada a rebre i a pesar les olives, després passaven a la part inferior on eren molturades, premsades i per decantació separat l'oli dels demés components de les olives. L'oli resultant s'emmagatzemava en dipòsits soterrats anomenats trulls». Els anys han portat canvis en la distribució interna de l'edifici. La gran sala central on s'amuntegaven els sacs d'aulives, i on s'hi feia el ball de festa major, ha estat posteriorment compartimentada. La mecanització del molí des de final del segle XX, la feia innecessària. Un gran web amb fotografies històriques de la vila i dels solerassencs: www.elsoleras.cat. |
 |
| 1918. El Soleràs (les Garrigues). Breu notícia a «La Vanguardia» del 10 de gener de 1918, on s'informa de la constitució de la companyia «Eléctrica Garriguense», que havia contractat amb la Canadenca el subministrament elèctric per abastir aquesta part de les Garrigues i fins al Baix Segrià. |
 |
| Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues). Vista acolorida de la vila, arraulida entre el tossal i la vall al voltant de l'església. S'hi veu com el molí fou posat als afores, a peu de la carretera de Bellpuig a Reus, ruta traginera d'exportació agrícola, i com s'aprofità el desnivell per fer-hi dos pisos: a baix, les premses i trulls, a dalt, la sala per entrar-hi els sacs, que abans calia fer per torns i en proporció als quilos de collita declarats, car abans de la mecanització el premsat no podia donar a l'abast. A més, les aulives calia portar-les netes de casa, és a dir, passades pels llargs porgadors que, plantats a les entrades de les cases i amb llum d'oli als vespres, servien perquè tots els de casa, petits i grans hi triessin les fulles i brots que queien a les borrasses durant la recol·lecció. |
 |
| Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues). Detalls de l'esplèndida vista acolorida a la vila de fa cent anys. Gairebé podem trepitjar els terrossos del tros d'ametllers, tot llauradet a l'espera de la pluja de primavera. |
 |
| Anys 1920-30. El Soleràs (les Garrigues). Una altra vista des del Comellar, amb els ravals del segle XIX a la banda baixa de la vila. |
 |
| 1605. El Soleràs (les Garrigues). Mapa de Vrients, el primer del Principat. El mapa fou encarregat per la Generalitat a un taller de cartografia flamenc, i el resultat fou un gran mapa mural, sovint bastant aproximat a la realitat, tot i que en el cas de les Garrigues això no s'acomplís, ja que hi apareixen els pobles barrejats amb altres veïns de la Ribera d'Ebre i del Priorat, i la Vall Major de Juncosa, el Soleràs i Granyena no sols no hi existeix, sinó que trobem els pobles en valls diferents. |
 |
| 1716. El Soleràs (les Garrigues). Mapa del botifler comte de Darnius, a on s'aprecia la divisió entre les Garrigues baixes i les més atossalades, i la situació, encara més aproximada que real, de pobles i viles. |
