 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). L'església parroquial de l'Assumpció de Maria, del segle XVIII, època de construcció de bona part de les esglésies de les comarques de Ponent, gràcies a l'expansió econòmica derivada de la forçada pacificació derivada de l'ocupació borbònica espanyola del país després de la Guerra de Successió. La imatge que presideix la façana, probablement de l'assumpció mariana, no és l'actual i degué ésser enderrocada a la passada guerra civil. |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). Detalls del campanar, de la façana de l'església i de les cases de la plaça, moltes amb el marc de portes i finestres pintat de calç o de blauet. Entre porta i porta, l'imprescindible pedrís per asseure-s'hi a l'estiu a prendre-hi la marinada. Al costat de la porta de l'església, una quants cogulencs esperant el retrat, i una tartana aparcada. Al bell mig, un arbre alt i solitari, presidia la plaça. |
 |
1845. El Cogul (les Garrigues).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El poble es troba «situado entre dos pequeñas cordilleras, junto al cual pasa el río Set al SE. de Lérida: le combaten mucho todos los vientos, y el clima, fresco y benigno en todas las estaciones del año escepto en el rigor del invierno».
«A distancia de 100 pasos por el lado Este del pueblo, se halla el cementerio, capaz y ventilado, y muy próximo al mismo una balsa para el uso de las caballerías, cuyas aguas se recogen en tiempos de lluvias». Aquelles foren les dos raons per les quals els il·lustrats pugnaren pel trasllat dels cementiris des del costat de l'església als afores des de finals del XVIII i durant el XIX: que sovint estaven plens (capaz) i per precaucions higièniques (ventilado), per tal que els qui morien d'epidèmia no infectessin la població dels vius. Amb això, potser es va guanyar salut, però es va perdre consciència de la vida: jo sóc un enamorat dels cementiris anglesos o irlandesos, al costat de les esglésies, on hi pots passejar com per un parc i seure-hi a cavil·lar i badar amb la mort davant del nas: res no ens fa sentir més vius i terrenals. Sobre la bassa per abeurar animals, si l'havien d'omplir de l'aigua de la pluja, quants estiu no devia estar mig buida! El riu Set, de de Serra de Prades a Torres de Segre i el terme no conreat de la Cova. El terreny «en general es de buena calidad, hallándose la mayor parte plantado de olivos, y encontrándose en todo él, buenas yerbas de pasto que aprovecha el ganado lanar que baja de la alta montaña y regresa en primavera... la mayor cosecha es la del aceite», amb 2 molins d'oli «en buen estado y otro inútil», i un altre de fariner «de dos piedras», o sigui, que podia fer dos mòltes simultànies, diria que a tocar del riu. |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). L'altar del Roser en una capella lateral de l'església parroquial, una de les devocions més esteses des de la Contrareforma a Catalunya. Les confraries del Roser eren majorment formades per dones. Aquest culte va sorgir arran de la crida feta pel Papa Pius V a resar el rosari amb motiu de la imminent batalla de Lepant, al 1571. Després de la victòria cristiana, el 7 d'octubre fou considerada festa de precepte, i durant el segle següent arribarà l'eclosió de les confraries dedicades al seu culte. El Roser d'Octubre, segons Amades, és una festivitat diferent al popular del Roser de Maig. Deia Serra i Boldú, estudiós del Roser, que l'un, el d'octubre, era precepte de l'Església, o sia, celebrat per obligació, i l'altre, el del maig, per devoció. |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). Les confraries del Roser tenien com a missió fomentar la devoció mariana amb el rés del rosari, mantindre la capella i promoure la festivitat, ajudar els confrares en cas de necessitat espiritual, malaltia o escassedat econòmica. Les confraries del Roser solien ser dels pocs o únics mitjans de socialització de les noies i dones del poble, d'intervenció femenina en els afers de la comunitat, i allà podien fer-hi de presidentes i tresoreres, tractat amb el rector i amb l'alcalde... disposar d'un espai de poder local propi, molt abans de la lluita pel sufragi universal. Ara pot semblar poca cosa, però la gran quantitat de confraries del Roser catalanes indica l'alt grau de voluntat de les dones dels nostres pobles i viles per tindre veu en la societat i poder compartir-ne les tasques dirigents (veg. El culte del Roser). |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). Encara que no s'hi aprecia gran cosa, la imatge deu de tindre l'honor d'ésser la primera o una de les primeres fotografies de les figures prehistòriques cogulenques. |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). Abans que fos cremat al 1936, ací tenim la imatge del Sant Crist del Cogul. Segons una vella creença, la talla del segle XVI hauria tingut la mateixa mà que l'artista dels Sant Crist de Gràcia de la Granadella o bé que del Sant Crist de Balaguer, els tres «santcristos cosins germans». |
 |
| 1921. El Cogul (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929) (MDC-BdC). Detall de l'antiga talla del Sant Crist del Cogul. Actualment, una talla moderna substitueix la vella imatge. L'any passat, 2014, al Cogul es repetí la treta del Sant Crist del dia de Sant Josep de 1924. Les tretes eren processons per a la invocació de la pluja. En aquella ocasió, hi acudiren representants dels pobles garriguens de la vora i del Segrià Sud: Albagés, Alfés, Artesa, Aspa, Alcanó, Castelldans, Granyena, Juncosa, Puigverd, Sarroca, el Soleràs, Sunyer, els Torms i Torrebesses. Els pobles de la part baixa del Canalet que no s'hi va fer sl segle passat. Es col·locaren 14 cintes als braços de la creu, una per cada poble, i es féu la preceptiva processó pel terme, que durà tota la tarda. Segons que diuen les cròniques, la rogativa fou acceptada, i en arribant de tornada a l'església ja queien algunes gotes, i plogué durant tota la nit i tot el dia de l'endemà. El dilluns de Pasqua següent els romers dels pobles tornaren al Cogul a regraciar al Sant Crist la gràcia d'haver omplert aljubs i basses... i menjar-s'hi la mona, probablement. |
 |
| Anys 1920-30. El Cogul (les Garrigues). Esquema de les pintures rupestres del Cogul aparegut en una revista francesa de l'època, amb les dones dansant al voltant de l'home nu o a l'inrevés, vés a saber. A mitjan segle XIX, la ressenya de Madoz ni les citava. Restaven desapercebudes als historiadors i per als llogarencs eren simplement rastres dels llunyans temps del moros. Així en deien del lloc, la Roca dels Moros. En el nostre país, allò que en la geografia i l'orografia ha marxat dels límits tradicionals, sempre se li ha afegit l'apel·latiu de moro. En aquest cas, però, la confusió és comprensible, no pas per l'estil de les pintures, sinó per la pertinença de la vall del riu Set al regne de taifa medieval lleidatà, fronterer amb el de Siurana, el darrer reducte sarraí de la Catalunya medieval. |
