 |
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de l'Albi, en castellà, car les constitucions dels successius reis i reines espanyols mai no han escoltat la veu del poble, d'aquest poble, tal com Salvador Espriu va declamar poèticament. L'arbre representa un àlber, dit albi, aubi en popular lleidatà, una més de les etimologies parlants, tan freqüents en l'heràldica catalana: associar el nom de la població a una paraula de la llengua i convertir-la en símbol sobre el camper.
|
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). L'ermita dels Sants metges Cosme i Damià, a l'extrem de la població, aixecada cap al tombant dels segles XV-XVI, i restaurada després de la Guerra Civi, durant la qual resultà molt malmesa. És d'una sola i àmplia nau i quatre capelles laterals. El porxo d'entrada n'és un dels elements arquitectònics més antics. Segons la tradició, les restes dels sants, que eren bessons, metges i d'origen aràbic, hi són conservades. Moriren en les conegudes persecucions de Dioclecià a la Cilícia (Àsia Menor), cap al començament del segle IV. Quan la festivitat del 26 de setembre cau en diumenge la vila gaudeix de jubileu. |
 |
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
En efecte, situada entre les Garrigues i la baixa Segarra, que tradicionalment i popular és la part meridional de la comarca de l'Urgell, «en una suau pendent decantada a migjorn, al peu del turó coronat per les runes de l'antic castells dels barons, a la dreta del riuet Corp [Corb]». Poble de les Garrigues de l'arquebisbat tarragoní, fa cent anys tenia cap als 1260 habitants; ara, menys de la meitat, pocs més de 500.
|
 |
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Indicador d'una certa importància de la vila és el fet que posseïa escola per a nois i noies. L'autor en destaca la plaça principal, «porticada i carrers lleugerament inclinats que porten sovint lo segell de l'antigor. La il·luminació pública és per electricitat». Es conservava llavors la «faixa de muralles que venia a cloure lo sumptuós castell habitat per los Barons d'Albi. La fàbrica d'aquesta construcció, en runes, es digna de visitar-se, puix constitueix un tipus de casa senyorial del Renaixement que no abunda a Catalunya». El pati cinccentista amb la galeria d'arcs i la majestuosa escala són destacats per l'autor (més fotos: turisme.albi.cat).
|
 |
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detalls de la Creu de Terme gòtica, «darrere de l'església parroquial», destruïda al 1936.
|
 |
1913. L'Albi (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El terme de l'Albi s'emplaça entre el la plana i la costa, «quasi tot de secà», i s'hi destacaven fins a «tres premses [d'oli] de modern sistema». L'antiga tradició de la majorala del tambor, «elegida anyalment pel senyor Recotr d'acord amb l'Ajuntament. Lo dia del nomenament se fa càrrec d'un antic tambor d'una sola cara (pandero), i junt amb tres més quan hi ha una boda, dues d'elles tanquen lo carrer per a on ha de passar, amb una faixa de seda que sostenen una per cada cap. Així que arriba la comitiva, la del tambor tocant aquell estrany instrument canta una canço als nvis i queden detinguts [aturats] fins que deixen caure alguna almoina que serveix per subvenir les despeses del culte que es tributa a la Verge del Roser».
|
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). L'altar major preconciliar de l'ermita amb els sants bessons Cosme i Damià. |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). Un altre detall de l'altar major de l'ermita dels Sants metges Cosme i Damià. |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). Una estàtua dels sants, potser la usada en la treta d'alguna processó. |
 |
| 1916. L'Albi (les Garrigues). Foto: Josep Salvany i Blanch (1866-1929), (MDC-BdC-AFCEC). La nau de l'església parroquial, amb l'altar al fons, vista des del cor, amb una imatge del Crist crucificat, i potser un orgue a l'esquerra. El retaule de l'altar major fou destruït durant la guerra. Era un retaule construït per l'escultor Fèlix Sayas, d'origen navarrès i deixeble de l'escultor acadèmic Juan Adán, amb qui col·laborà en la construcció dels retaules de la Seu Nova de Lleida. El retaule de l'Albi fou construït entre 1789 i 1792 i se’n conserva la traça firmada per l’escultor i els regidors, el 6 d’abril de 1788, avui pertanyent a la col·lecció Martinell del Museu Nacional d'Art de Catalunya (pàgines.uab.cat). |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). L'altar major de l'església parroquial de Santa Maria del segle XVIII. A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita. |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). Vista de la nau central de l'església parroquial, amb els antics bancs de fusta i la trona de prèdica a l'esquerra. L'altar major abarrocat al fons, encarat a la imatge de l'absis, a l'estil previ al Concili Vaticà II. A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita. |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). L'adoració dels pastors. Detall de l'altar major de l'església parroquial. A l'arxiu hi consta erròniament com de l'ermita. |
 |
| Anys 1920-1930. L'Albi (les Garrigues). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1871-1952), (MDC-BdC-AFCEC). L'explicació de la foto a l'arxiu diu que es tracta de l'altar de l'ermita, dedicat als Sants Cosme i Damià, però aquest no n'era pas l'altar major. |
