QUINA LA FEM?: [1133] Astormenys, o dels Torms

20150821

[1133] Astormenys, o dels Torms

1913. Els Torms (les Garrigues).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'escut vuitcentista del municipi. Representa una gran penya, que és el que etimològicament significa el topònim, un torm o turmeda, un rocam, en un lloc on les Garrigues comencen a ésser altes, plenes de serres atossalades. Segons la Guia de Gentilicis (2012) del Parlament de Catalunya, els habitants del poble no en tenen, simplement se'n diu dels Torms.

Però segons el mestre Coromines, oït al 1936, «allí alguns deien Astorms [amb aglutinació vulgar de l'article, i neutralització en A- de la E- àtona inicial] i com a gentilici astormenys i no sabien de què ve el nom; un altre explicà 'un tormo vol dir una roca sola; al poble li ve el nom d'uns cingles que hi ha al davall, a la Cova del Rec'». Que del poble se'n deia/diu planerament Alstorms o Astorms puc donar-ne fe: aquesta és la pronúncia que encara avui en fa el meu pare, en Josep del Valentí, del Soleràs.

1913. Els Torms (les Garrigues).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Vista de la façana barroca de l'església parroquial, presa des del Carrer Major, llavors sense asfaltar, és clar, i amb la senyora que s'ho mira des del balcó.

1913. Els Torms (les Garrigues).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Detall de la placeta amb el pilar i la pica de la font pública, al fons.

1913. Els Torms (les Garrigues).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Gairebé amb 500 habitants cap al 1920, que marca el moment demogràfic més alt de sa història, doblant gairebé la xifra de feia cent anys (289 hab.), i reduïts a poc més d'un terç al cap de cent més (190 hab. darrerament). «Era del corregiment i senyoriu de l'Abat del Monestir de Poblet». La construcció de l'església de començament del segle XVIII marca el període més àlgid de l'economia garriguenca i té «lo frontispici... de pedra picada amb ornaments barrocs». Gra, oli i ametlles, però poc vi ja al tombant del XIX al XX.

«Té escola d'ambdós sexes», és clar. La nova escola encara no construïda en la primera edició d'aquesta obra de Carreras Candi. I també «hi ha aigua conduïda per a los serveis domèstics».

Anys 1940-50. Els Torms (les Garrigues).
Una preciosa vista antiga de la població, de Ramon Serentill (www.elstorms.cat), el qual a més explica que el «el mestre i poeta Joan Benet i Petit, a banda de la reconeguda dedicació a l'ensenyament, va conrear una veritable vocació envers les lletres. És autor, entre d'altres, de la sèrie «El trobador de la Mare de Déu», i va ésser, amb tot, un enamorat de les Garrigues, que sempre guardà un emocionat record dels anys passats als Torms, com reflecteixen els seus versos:

A llevant miren els Torms,
del Tossal Agut joguina;
la vileta, dolç enyor
de la meva llunya vida.