 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». El lleure era escàs i se centrava al voltant de les cerimònies religioses, des dels Carnestoltes a les fires o Festes Majons (dit en perfecte lleidatà), sempre dedicades al sant patró de la vila. La constitució dels equips de futbol dels pobles, integrats del tot per joves només del mateix poble, obrí la porta del lleure laic. A Artesa, la fundació del club de futbol data del 1924, ara fa noranta anys. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». El calendari festiu religiós donava una mica d'alegria o de repòs al calendari laboral agrícola de l'època, que no es comptava per hores, sinó per jornals. Al tros cada dia, excepte les festes de guardar. A més, l'omnipresència de l'Església en els afers socials i privats de les persones era absoluta. No es podia faltar a processó o a missa: sempre hi havia qui passava llista. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». Les processons seguien uns rituals ben establerts i repetits de generació en generació i, més enllà d'un acte religiós, esdevenien espectacles comunitaris on tot el poble havia de col·laborar: des dels domassos als balcons, les grans banderes, els passos dels sants o la Creu,... tothom hi podia trobar una feina. El pal·li del mossèn sovint se'l reservaven els qui tenien més duros del poble. Aclariment: un duro era una moneda de 5 pessetes, la unitat monetària d'aleshores. Diu la dita: Un duro, doncs aquí m'aturo, feta anar en el sentit de no em fotràs. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». Les festes religioses comencen en la més tendra infantesa amb gran joia (batejos i comunions) fins que a la vellesa predomina la pena o tristor dels enterraments. A les famílies d'aquella època ni se'ls ocorria que es poguessin saltar cap d'aquestes cerimònies. Eren obligades per l'Església i per la tradició. Només amb l'arribada de la II República es començà, però poc als petits pobles, a posar noms llibertaris i sense bateig catòlic. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». De recordatoris de comunió amb fotografies no en tenien a totes les cases. Anar a Lleida a fer-se el retrato ja era una petita aventura. Però si s'hi anava, el fotògraf Emili Gausí era un dels clàssics i més sol·licitats. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». En aquells temps, i sobretot al llarg de la dictadura primo-riverista espanyola durant els anys 1920, els recordatoris eren majoritàriament estampats en castellà. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». Les capitulacions matrimonials eren obligades en aquella societat que vivia de la possessió de la terra. Cap detall no podia deixar-se a l'atzar, especialment la dot de la dona. I sobretot calia estar atent a la misògina saviesa popular, que assegurava que per casar-se, les dones, millor primes i callades, que de grasses i xarraires ja se'n tornen. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». Les famílies guardaven els documents notarials sota piles de llançols de cotó als racons dels asmaris (lleidatà, armari), o en capses enterrades sota alguna rajola baldera. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». El comiat dels difunts també era un afer comunitari: tota la vila acudia a l'últim adéu conjunt a l'església parroquial. El dol era llarguíssim i, inexcusablement per a les dones, de negre rigorosíssim. |
 |
| 2013-2014. «Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida». Les esqueles als diaris eren cosa de la capital, com el cas del veterinari Josep Puyol, fill d'Artesa però resident a Barcelona. Als poblets, com a molt, recordatoris mortuoris en sobres de sanefa negra, si la família se'ls podia permetre. A la fi, el testament era el document cabdal de la transmissió patrimonial dels béns a l'hereu. Per a la resta, buscar un bon casori a les filles, i per als cabalers el dret a la llegítima. Si se'ls havia de donar alguna cosa més, havia d'estar ben especificada en el testament: una màquina de cosir o un matalàs de llana eren peces valuoses per a tothom. Escriu Coromines sobre l'origen del mot cabaler que ja apareix usat per Llull, o sigui, als mateixos orígens de la llengua escrita, en «el sentit etimològic de persona acostada que hom envia a fora donant-li o prestant-li cabals perquè campi, i que avui significa fadristern, així perquè el pare li dóna només diners o la llegítima». |
«Cal Moix. Una història gràfica d'Artesa de Lleida»,
treball de recerca de Meritxell Mir i Puig,
INS Gili i Gaya, curs 2013-2014.
part 1:
