[2436] Una col·lecció de Valeri Serra de rondalles populars

 

1930. Valeri Serra, «Peret Valentet».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 1.

Il·lustració de portada: Lola Anglada.

Edició amb tapa dura de les rondalles recollides per ell mateix, bellputxenc d'adopció, i els seus col·laboradors en diversos racons de Catalunya. Cada volum tenia cap a la vuitantena de pàgines, i incloïa la rondalla principal, que donava nom al títol, i tres o quatre més. Durant tres anys, se'n publicaren divuit títols, il·lustrats per dibuixants destacats de l'època, com Lola Anglada, Jack Benson, Mercè Llimona, Ricard Opisso, Josep Longòria, Montserrat Casanovas. El traç net de les il·lustracions, la proporció de les figures, el realisme pasesívol immaculat, ajudaven a conformar l'imaginari identitari, conservador i catolicoide, d'aquella generació, d'aquella nació. 

2014. Caterina Valriu, «La rondalla» (enllaç).

Estudi de l'estructura del relat oral i de la tipologia de les rondalles catalanes, interessantíssim i ben amè. Inclou també un resum de les principals recopilacions i edicions que se'n feren des de la Renaixença, o gràcies a. 

Les edicions noucentistes, ja amb grafia normalitzada i sovint il·lustrades, configuraren un univers infantil que marcà tota una generació. El món de puresa pagesívola que retrataven, ja en vies d'extinció, era sublimat per primer cop en el món urbà i industrial i reconegut com a font i arrel de la identitat col·lectiva. Aquesta baula de la cadena que ens defineix com a societat ja s'ha trencat, potser definitivament, i aquelles contalles i rondalles han passat al bagul de la història. De la Catalunya ciutat noucentista que sabia d'a on venia i a on anava, a la Barcelona tancada en l'àrea metropolitana, capital de cap país, ciutat —diuen— del món, internacional i oberta a tot excepte al que fa bravada de català català. Per a nosaltres, gent de la terra, les rondalles de Valeri Serra o Joan Amades són moralment antiquades però encara recognoscibles etnogràficament. En canvi, llegides a la Tabàrnia metropolita, no crec que n'entenguin ni un borrall, per molt que no en vulguem parlar, d'aquesta altra (no sé si dir-ne) Catalunya.  

1932. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 2.

Il·lustració de portada: Lola Anglada.

1930-1932. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 2.

Primera i segona edicions del volum, amb indicació completa dels il·lustradors. Desconec el tiratge de l'edició original, potser uns pocs centenars de volums, però l'èxit fou contundent, i en calgué fer reedicions ben aviat. 

1930. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 3.

Il·lustració de portada: Longòria.

1930. Valeri Serra, «La princesa que no serveix per a res».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 3.

Índex de les cinc rondalles que contenia el volum, com gairebé tots, en les quals els il·lustradors s'hi anaven alternant. El conte de «La justícia de Nalec» retrata amb humor (la manera més subtil de fer-ho) el conflicte lingüístic secular de la gent catalana amb la classe funcionarial i policial (espanyoles o espanyolitzades) dominant. 

La justícia de Nalec

«Una vegada l'alcalde i dos regidors del poble de Nalec van ésser cridats a Lleida per l'autoritat governativa, a fi de tractar d'afers relacionats amb l'administració municipal que tenien encomanada. Eren excel·lents pagesos i bona gent a carta cabal, però no sabien ni un borrall de la llengua oficial. El mateix governador va trobar que això era massa ignorància, i per aquest motiu els va indicar la conveniència, quan haguessin de tornar a Lleida, de saber la llengua castellana. Ells, d'entendre-la ja l'entenien, ja, però què és cas de parlar-la! De manera que en sortir del Govern Civil, un va dir:

—Tanmateix pintem ben poca cosa! Ésser de la justícia i no saber parlar en castellà; no pot anar ni en rodes! L'hem d'aprendre, vaja!

—Ja sé com ho hem de fer, —va dir un.

—Com?

—Anirem al caporal de la Guàrdia Civil!

—Ben pensat! —digueren els altres dos.

«Arriben al poble i de les converses amb el caporal de la Guàrdia Civil, tots en van aprendre una cosa o altra.

—Què has après tu?

—Jo, una paraula que diu tot sovint. —Es posa la mà al pit i fa: ¡Nosotros!

—Jo, el que diu quan parla de diners, que es frega aquests dos dits per la punta, i va dient: ¡Por el dinero!

—Doncs jo també m'he fixat amb unes paraules que repeteix moltes vegades: ¡Es natural!

—Així estem prou bé, i amb aquest pas podrem presentar-nos davant de qui convingui.

«Ve un dia que hagueren de tornar a Lleida i aquella bona gent va marxar descansada perquè sabien alguna cosa de castellà. Arriben al peu de Ciutadilla i et troben un home estès a terra, cosit a punyalades. S'hi acosten i en convèncer-se que era ben mort, un d'ells demanà si era més convenient donar-ne part o continuar cap a Tàrrega.

—Si ens entretenim massa, potser no podrem agafar el tren, —observa un altre.

—Sí, sí, tens raó, —afegí el tercer.

«Estant en aquestes raons, passa per allí la parella de la guàrdia civil que feia la seva ronda, i en veure tres homes davant d'un cadàver, els pregunta:

—¿Quien ha matado a ese hombre?

«Respon un de Nalec amb èmfasi, i posant-se la mà al pit: —¡Nosotros!

—¡Hombre! —replica el guàrdia—, ¡con qué desfachatez lo confiesa! Y vamos a ver: ¿por qué lo han matado ustedes?

—¡Por el dinero! —fa de resposta el que sabia aquesta frase, i per donar-hi més força anava fent amb la punta dels dits l'acció de comptar diners.

—¡Se habrá visto cinismo! Ya saben ustedes a qué se obligan. Nuestro deber nos impone el llevarles presos a Cervera.

«El tercer home de justícia de Nalec, que no esperava sinó que el guàrdia acabés de parlar, contesta el més freqüent del món:

—¡Es natural!

I natural fou que se'ls emportessin a la presó de Cervera i declarar allí davant del Jutge de primera instància sobre d'aquell crim que no havien comès».

1930. Valeri Serra, «El pobre Julià».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 4.

Il·lustració de portada: Longòria.

1931. Valeri Serra, «L'os blanc».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 5.

Il·lustració de portada: Opisso.

1932. Anunci de la Col·lecció Rondalles Populars, recollides per Valeri Serra.

Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, núm. 15.

Venuts els volums a 1 pta. L'editorial tenia la seu al carrer Petritxol.

Diu: «Amb la publicació d'aquesta Biblioteca ens proposem enriquir l'inventari de la rondallística catalana, extraient nous materials de la rica i inesgotable pedrera de la tradició, tal com es conserven les rondalles a la memòria del poble», segons que dels romàntics del segle XIX ençà quedà establert: la veu del poble com la veu dels orígens col·lectius i nacionals.

L'altra col·lecció no amaga els objectius morals perseguits: «aplegar en unes mateixes pàgines la major delícia de lectura i tota la possible eficàcia», tot «repetint mil vegades a les criatures el consell d'ésser bons». Una eina pedagògica, la repetició, avui foragitada del món escolar. Quin avorriment! En canvi, la canalla repeteix ad nauseam el consum de vídeos al tik-tok i les partides dels jocs a la Play. Ai, quin món al revés! Alguna cosa en deurà sortir...

1931. Valeri Serra, «La princesa de la mel».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 6.

Il·lustració de portada: Opisso.

1931. Valeri Serra, «El capità dels conills».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 7.

Il·lustració de portada: Longòria.

1931. Valeri Serra, «Els estudiants de Cervera».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 8.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «Francesca Bisbal».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 9.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «La bruixa de la cova gran».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 10.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

1932. Valeri Serra, «Un xicot de sort».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 11.

Il·lustració de portada: M.Llimona.

A les rondalles d'ara fa cent anys, per representar la canalla més nostrada només calia cofar-los de barretina. Si ho féssim avui, ens portarien a la síndica de greuges. 

M'explicava el fill d'uns amics de la família durant una sobretaula d'un d'aquests dies de festa nadalenca, que ara ell ha començat a fer classes amb 26 anyets al Baix Llobregat, que és l'únic profe d'un departament de sis que fa les classes en català, i que els alumnes li diuen que és un catalanet. Quan ell els pregunta a on han nascut, responen que «aquí, como tu», però no s'identifiquen amb cap dels referents nostrats tradicionals, ni tan sols el Barça, que ara tots es passegen orgullosos per classe amb el xandall d'aquell altre equip. Aquesta és una realitat, potser «la» realitat. 

1932. Valeri Serra, «El bruixot».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 12.

Il·lustració de portada: Longòria.

 

1933. Valeri Serra, «El gallet i la bossa dels dinerons».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 13.

Il·lustració de portada: Carles Collet.

1933. Valeri Serra, «El bruixot».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 14.

Il·lustració de portada: Jaume Busquets.

1932. Valeri Serra, «Jaumet, l'home de la vaca».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 15.

Il·lustració de portada: Opisso.

1933. Valeri Serra, «Jaumet, l'home de la vaca».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 15.

Edició amb tinta roja. 

1933. Valeri Serra, «La germana del gegant».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 16.

Il·lustració de portada: Lola Anglada.

1933. Valeri Serra, «El caçador de llebres».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 17.

Il·lustració de portada: Longòria.

1933. Valeri Serra, «L'entremaliat que fa sort».

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota, núm. 18.

Il·lustració de portada: Josep Narro Celorrio.

Col·lecció Rondalles populars, Editorial Poliglota.

[2329] Valeri Serra i els «Contes d'ahir i d'avui»

[2435] La portalada viatgera dels mercedaris lleidatans

 

1936. Plaça de l'Ereta, Lleida. Portalada barroca dels mercedaris, 

Convent de l'Ensenyança. «Ilerda», núm. 3 (FPIEI).

La portalada barroca pertangué a l'antic convent de la Mercè lleidatà, emplaçat a on més tard, al segle XVIII, s'hi aixecaria la Catedral Nova, després de l'ocupació de la Seu Vella per les tropes filipistes. La portalada era originària de cap al 1666, quan els mercedaris es traslladaren a dins la ciutat després de la destrucció del convent extramurs, a on ara hi ha l'Acadèmia Mariana, per causa de la Guerra dels Segadors. Després d'un segle al davant, doncs, de l'Hospital de Santa Maria, fou traslladada per primer cop cap a la Plaça de l'Ereta, a on contemporàniament les monges de l'Ensenyança aixecaven el seu convent i església. 

1936. Plaça de l'Ereta, Lleida. Portalada barroca dels mercedaris, 

Convent de l'Ensenyança. «Ilerda», núm. 3 (FPIEI).

1936. Plaça de l'Ereta, Lleida. Portalada barroca dels mercedaris, 

Convent de l'Ensenyança. «Ilerda», núm. 3 (FPIEI).

1936. Plaça Sant Francesc, Lleida. Església de Sant Pere.

«Ilerda», núm. 3 (FPIEI).

1944. Plaça Sant Francesc, Lleida. 

«Ilerda», núm. 3 (FPIEI).

La portalada de l'Ensenyança fou traslladada novament, degut a l'enrunament del convent de l'Ensenyança per causa dels bombardejos durant la guerra. 

[1894] Els Mercedaris de Lleida i la peregrinació de la portalada barroca

[2434] Sobre la tortura de la P muda (simplifiquem l'ortografia!)

 

Grups consonàntic cultes (llatinismes):

MPT, MPCI.

Avui goso proposar una minireformeta ortogràfica. No sé trobar un mot més petit, per tal que els defensors acèrrims de la puresa immaculada de les NNOO, que ja tenen més d'un segle, m'acusin de mal patriota. Res més lluny del meu pensament ni de les meues intencions. Només que crec de ferm que, ja en ple segle XXI, l'ortografia ha de posar-se al servei dels parlants, pas a l'inrevés, com sovint sembla el cas. De fet, el meu somni humit ortogràfic fora l'establiment d'una grafia unitària per a totes les llengües romàniques, o sia, mateix so amb mateixa grafia en totes, com p. ex. als sons palatals. Caldria una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica, de forma que amb la unificació de les grafies, la intercomprensió mútua escrita guanyaria molts punts, i fora una arma perfecta per lluitar contra el sobrepès comunicatiu de l'anglès. 

Ai, que bonic és somiar! Però és de franc. Així que, com deia, avui somiarem en un futur ortogràficament més amable, senzill, planer. Gairebé diria natural, encara que això, una ortografia natural d'arrels unívoques entre so i grafia, com es va fer amb la codificació de l'euskera batua als anys 60 i 70 del segle passat, serà ja impossible en aquesta nostra civilització neollatina. 

Quan ara ja fa 110 anys, els legisladors lingüístics van establir les normes unificades per a l'ortografia de la llengua nostra, ningú no podia preveure la caiguda d'ús (culte, acadèmic, científic, eclesial) del llatí. En aquells temps, potser no era una mala línia de treball fonamentar l'ortografia del vernacle seguint la guia de la vella llengua mare. Tots els membres de la Secció Filològica la dominaven en un grau o altre. Passat més d'un segle, la gent lletrada no sap gaire llatí, i la gent instruïda (sigui en ESO, BTX o Universitat) incapaç de fer-ne una minsa frase. Alea jacta est. Per tant, goso pensar que ha arribat el temps de tractar els vells cultismes amb una visió ja més de mots patrimonials i sotmetre'ls a les normes ortoèpiques i ortogràfiques pròpies de la llengua. Posar fi a les excepcions, que és la nosa més gran de les normes, i cercar-hi la màxima regularitat. 

Ergo, per quins set sous encara hem d'atabalar les criatures (i nouvinguts) nostres amb l'ortografia dels grups cultes —MPT— i —MPC—, amb la ditxosa P muda llatina, i que més de dos mil anys després encara va fent la viu-viu en els manuals ortogràfics? Voleu dir que cal gaire més que el sentit comú per defensar la caiguda de la P d'aquests grups consonàntics obsolets? Només partits presos ideològics i posicionaments externs a la llengua de caràcter sociopolític enterboleixen la necessària i urgent modificació de la normativa per fer-ne una eina hàbil i tan accessible com sigui possible. 

Simplificar no vol dir trair, ni renegar. Vol dir fer modestament i senzilla més fàcil la transcripció de la llengua oral, la real i de veritat. Perquè també molt freqüentment hi ha qui confon, potser inconscientment o per defecte professional, les normes ortogràfiques de transcripció de la llengua parlada amb la llengua original. I no, la llengua escrita no va ser primer, i ha de restar subordinada a la seua funció primordial: fer fàcil i tan accessible com es pugui l'escriptura i la lectura de la llengua, cosa sempre complexa i susceptible de millora.

Jo no vull pas un estàndard escrit només per fer-ne lliçons, exercicis, proves i poder donar titulació (que l'acabem donant no us explico ara amb quins nivells d'exigència... i sé de què parlo), sinó viu i en ús, empàtic i sempre fàcil de manejar de part dels parlants propis i dels qui ens volem guanyar. Deixem-nos de romanços i de ser tan primmirats, perepunyetes i cagabandúrries. Fabra, és clar que ho feu tot amb la màxima professionalitat i ajudà a superar la divisió ortogràfica del segle anterior. Però ja hem transitat per un altre segle, convuls socialment, sacsejat demogràficament, sotraguejat lingüísticament, i continuem necessitant, potser més que mai, mantindre'n i multiplicar-ne els usos, a tots nivells, de la llengua nostra. No entenc quin problema de prestigi o autoritat o aprensió o recel o malfiança pot tindre l'IEC a l'hora d'escometre petites minireformes com aquesta. Perquè totes alhora, les revisions i regularitzacions ortogràfiques, que sempre convenen, no les farem, i no tindrem cap altre Mestre Fabra. 

Qui de nosaltres no ho signaria, això fil per randa? Llegim:

«Conversa 382: Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptat de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups MPT i NT, que altres llengües, com l’espanyol i el francès, no trigaren a confondre. 

«Un català, en escriure, ha de posar braç, amb Ç, com un espanyol posa hombre amb H o un francès taon amb AO en lloc de A; perquè sap, i en el moment d’escriure ho recorda, que així és com s’escriu el mot que ell pronuncia bras. Les regles i llistes de mots que figuren en els tractats d’ortografia no serveixen sinó per facilitar el treball de fixar a la memòria les grafies correctes; però, en el moment d’escriure, és aquestes que convé recordar directament i no pas les regles ortogràfiques, sovint insuficients i difícils de manejar. De memòria, doncs, convé de saber els mots que s’escriuen amb J davant E (Ex.: majestat), amb L·L (Ex.: intel·ligent), amb MPT i MPC (Ex.: redemptor, redempció), amb QU davant vocal (Ex.: evacuar), amb z intervocàlica (Ex.: rizòfag), etc., etc. 

«Aprendre de memòria milers de grafies és cosa certament difícil havent-ho de fer com ho fem avui els catalans; però això no ens hauria estat gens difícil si haguéssim après la llengua escrita com l’aprèn la gent dels països en què la llengua escolar no és una llengua estrangera sinó llur llengua nacional. Els qui, davant l’esforç considerable que requereix avui d’aprendre l’ortografia catalana, són portats a creure que aquesta és realment molt difícil, que pensin en les dificultats enormes amb què es trobaria un francès o un anglès que de gran tractés d’aprendre l’ortografia de la seva llengua partint de la pronunciació, com havem de fer avui nosaltres. Moltes coses que avui ens semblen d’una dificultat gairebé insuperable, les hauríem apreses sense adonar-nos-en si a l’escola ens haguessin ensenyat el català i no pas, com ara, una llengua estrangera».

 Però no és el nostre cas, aquest de l'ensenyament de la nostra ortografia en una societat nacionalment rica i plena. I la cosa aquesta va per llarg, oi?. Fins i tot en un Estat independent, qui pot dir com anirien les coses, lingüísticament parlant, tot i que les lleis afirmessin amb rotunditat l'exclusivitat de la llengua mil·lenària de la terra? Doncs siguem més llestos que la gana, home. 

Les llengües europees que mantenen els grups MPT són el francès i l'anglès, que els agafà del francès. Que el francès té l'ortografia més difícil d'Europa (juntament amb l'anglès), i ni hi pensen pas, a simplificar-la, és veritat. Ara bé, l'un té un Estat jacobí al darrere i l'altre l'aquiescència mundial com a llengua franca. Altre cop cal dir-ho: no és el nostre cas. Ni el dels nostres alumnes (i no parlo només d'adolescents, sinó d'advocats, periodistes, empresaris, publicistes i etc. i etc.), que no estan per la labor. Fem-nos-ho elemental, assequible, accessible, lleuger, manejable, clar, entenedor, comprensible, planer, simple, intel·ligible. Una manera simplicíssima d'aplanar un pelet el camí fora deixar els llatinismes gràfics per a altres nivells, potenciem les humanitats... però no torturem...Dediquem-nos, els profes, sobretot a ensenyar a pensar i redactar, i que l'ortografia hi tingui el pes just, la proporcionada valoració, la màxima solta, que sigui una eina útil i pas un camp minat, una cursa navette infranquejable. Servidor, que m'hi he guanyat la vida fent (entre altres coses) de torturador ortogràfic (que és una de les tasques que tenen assignades els profes de tot el món), sé de què parlo altre cop. 

Amb una mica de costum, no ens farien pas mal a la vista (ni a l'ànima pàtria) veure aquestes paraules escrites així. De fet, als qui comencessin a escriure, no els en farien gens per tal com no tenen cap grafia acostumada. Així doncs, per què no passem a escriure:

atemtat,

exemt, exemcions,

peremtori,

assumte, Assumta,

símtoma,

sumtuós

temtació

irredemt

presumte,

promte, promtitud...

De fet, com més te les mires, manco mal t'hi fan. I és que l'ortografia té molt d'hàbit i d'avés: per això ens costa tant d'acceptar-ne les modificacions. De fet, ja tenim impremta, empremta, vescomtal... que mai no han tingut la P mudeta etimològica. A qui li importa, això, a l'hora d'escriure, que els uns la tenien i els altres no? Que ho sàpiguen els filòlegs, perfecte. Que ens l'hàgim d'empassar la resta de mortals... potser genera una qüestió ètica i tot.

Trobo en un buscador de mots per als jocs lingüístics unes sis-centes paraules amb aquesta casuística (MPT, MPCI), majorment poc usuals i de registres especialitzats. I és que desenfarfegar-les de la lletra muda no costaria pas gens, i per això encara em fa més ràbia la deixadesa i inacció reformadores dels legisladors lingüístics.

Sí, és clar, comte i compte es confondrien. Només un cas i que el context sempre aclareix i per un cas hem d'aguantar tots els altres! Certament les confondríem en determinats contextos molt asèptics, com ara les llistes d'exercicis escolars (que no solen tindre cap context). Una frase com el comte paga el comte, no es confon mai a la vida real (o no pas més que tantes altres casuístiques). I, en tot cas, ens estalviaríem la P de comptar>comtar, i de totes les formes del verb, inconfusibles amb cap altre!

El cas és, a més a més, que sense la P els nostres mots continuarien diferenciant-se dels castellans, si aquesta ha de ser la preocupació principal: asunto-assumte, perentorio-peremtori, pronto-promte, contar-comtar, redentor-redemtor, tentar-temtar... Perquè la conservació de la M i no la pronúncia amb N pròpia dels mots castellans, era la preocupació de Fabra, com veiem en altres fragments, només que la P anava al mateix paquet (i conservar-la podia afavorir la pronúncia amb M):   

«Conversa 57: Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups, com MPT; era ja acceptada per molts la simplificació de la L doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana».

«Conversa 70: En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí escrit, el català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l’element hereditari, tals com CT, PT, GZ, L doble, MPT... conserva molt bé fins gairebé a l’època actual (de forta influència castellana) el grup MPT (redemptor), que el castellà converteix en NT (redentor), etc.» 

«Conversa 332: Així mateix no hauríem acabat gran cosa de restablir l’ús de L duplicada i de mantenir els grups MPT i MPC, si no ens esforçàvem a conformar la pronunciació a l’escriptura pronunciant L duplicada, i M i no N en mots com redemptor i redempció».

Un segle després, ja ningú no pronuncia —ni s'ensenya a les escoles a fer-ho— la L geminada. Però ens n'ha quedat la tortura ortogràfica, igual que amb la punyetera P d'aquells grups consonàntics. En tots dos casos ens veiem obligats a escriure lletres mudes (la L duplicada i la P), ço que és la contradicció més gran de l'ortografia: escriure el que no sona!

Grups consonàntics que, recordem-ho, no són propis del català com a hereditaris, segons les lleis de la nostra fonètica històrica, sinó fruit de manlleus cultes, «estrany» a la llengua, com reconeixia Fabra mateix en un text prefabrià, valgui el joc de mots, incorporat a l'edició de les Converses (veg. Portal Pompeu Fabra, enllaç):

«Conversa 862 [1908]: Les successions «l·l», «mpt», «mpci», «mf», etc.

Però, en alguns casos, constatem divergencies en la romanització dels mots emmanllevats al llatí, les quals no recolzen precisament sobre divergencies preexistents en l’element hereditari, i vénen, per conseguent, a establir noves diferencies entre les diverses llengües romàniques. Així’l català i’l castellà, al adoptar llatinismes com redemptor, exemptus, tracten de conservar-hi ’l grup MPT, estrany a amdugues llengües; però, mentre’l català aconsegueix familiaritzar-se amb la successió MT, el castellà acaba per assimilar la M a la T i escriu NT (redentor, exento).

...

«També existeix en la llengua la tendencia a reemplassar la successió MPT per NT, així, son cada dia més freqüents les pronuncies redentor, presuntuós, en lloc de redemtor, presumtuós, i, analogament, redenció, presunció. Aquí, sortosament, l’ortografia usual s’oposa a la pronunciació castellanitzada dels llatinismes en qüestió escrivint constantment redemptor, presumptuós, redempció, presumpció, i es de creure que, sota l’influencia d’aquestes grafies, s’operará més o menys aviat una reacció en la pronunciació, tant més probable que’l catalá no te cap repugnancia per la M en sílaba inversa i estem habituadíssims a pronunciar sense cap dificultat aquest sò davant de les dentals, exemples fem toies, hi anavem tots, un camp teu, i els plurals rams, camps, etc. En realitat fóra trist que perdéssim les pronuncies MT i MCI, puix constitueixen una particularitat del catalá, no solament davant del castellá sinó davant de totes les altres llengües neollatines, ja que totes han perdut la nasal labial M dels llatinismes en qüestió: l’italiá, en efecte, hi ha transformat, com el castellá, la M en N, escrivint redentore, redenzione; i en francés i en portuguès, encara que la m hi es conservada en l’escriptura, aquesta lletra no hi es sinó el signe de la pronunciació nasal de la vocal anterior. La facilitat amb què’ls catalans pronunciém la M (bilabial o labiodental) davant qualsevol consonant, –el que’ns permet de conservar la M de redemptor, redempció i llatinismes análegs– ens permet igualment d’escriure immens, commoure, etc. (en oposició amb el castellá inmenso, conmover, d’acord amb l’ortografia llatina immensus, commovere), de mantenir invariable el prefixe circum- i de transcriure MPH clássic per MF: circumferencia, circumjacent, circumlocució, circumnavegació...»

La intenció pristina de Fabra era mantindre la pronúncia MT (grup MPT) i MCI (grup MPC). Seguim-lo, doncs, escriguem i diguem la M, però tinguem coratge d'abandonar la mudeta P (i, de passada, la ja a hores d'ara més que inútil L geminada, que a més —santa paciència!— porta la nosa, el destorb, l'obstacle, l'entrebanc abarrocat del punt volat). 

Sempre cal mirar què ocorreria amb altres casos similars, com ara el grup MPS, en què la P sí que és present i hi sona als derivats: camp, llamp, tremp, temps, que conformen un grup limitat de mots molt usual i hereditari, pas cultismes, més pronunciables amb la líquida S, igual que el grup culte inicial PS- en arrels com gregues com psico-, pseudo- i pocs més. Tenen aquest argument per no entrar al mateix sac. 

Mapa lingüístic d'Europa: l'arrel grega PNEUMO—.

(European Word Translation).

Ai, sí, se m'oblidava, l'altra P muda, la del grup PN- hel·lè en els compostos de pneumo-, des de pneumàtic fins a pneumologia, pneumònia o pneumotòrax. És clar que és una arrel que sense la P inicial fa mal als ulls als iniciats, però no pas a la immensa majoria dels (nous) escrivents. Devem estar parlant d'una seixantena de mots, i fora immensament més lògic que quatre saberuts sabessin que neumo- ve de pneumo-, i que aquesta és la forma pura i clàssica (que fins i tot es podria deixar per a ús en textos científics), que no pas que milions de persones s'hagin de subjugar a una lletra muda de segles! En canvi, si fem cas a la tradició en les altres llengües romàniques, no hi ha color: la P ni es toca! I com que traure-la faria que coincidíssim amb el castellà: anatema, a la foguera! Però així ho veig, així ho penso, així ho escric.

 Torno al començament: que bé que aniria disposar d'una autoritat lingüística romànica, supranacional i supraestatal, amb la missió d'anar atansant i simplificant de manera consensuada les grafies de totes les llengües filles del llatí. Una COR, Comunitat Ortogràfica Romànica. Me'n postulo com a membre, sense cobrar. Només les dietes i un despatxet.

Flop! Ara em desperto del somni. Ni els alemanys ha aconseguit reformar-se ortogràficament: després de 25 anys i una mica més: la reforma del 1996 és als llimbs, amb llibres, diaris i publicacions així (ortografia nova) i altres aixà (ortografia vella), i les escoles que fan el que poden. Què no farem nosaltres, i tan pobres com som (que deia el poeta).

1996. Reforma ortogràfica de l'alemany,

(wikipedia).

1990-2009. Reforma ortogràfica del portuguès,

(wikipedia).

[23] ESORom, intercomprensió lectora romànica

[61] ESORom 2010, intercomprensió lectora romànica

[2433] De la forma del formatge

Taula de formatges catalans.

Mapa lingüístic d'Europa: Formatge 

(mapsontheweb).

Mapa lingüístic d'Europa: Formatge (i.redd.it).

Mapa lingüístic d'Europa: Formatge. 

(i.redd.it).

Escriu Coromines: «Formatge: mot comú amb l'occità, i amb el francès fromage, que ja deu venir d'un llatí vulgar provincial CASEUS *FORMATICUS, anomenat així perquè s'afaiçona dins una FORMA o formatgera». Mot ben documentat des dels orígens literaris, alternant amb la forma metatisada fromatge. Afegeix: «l'ús d'aquesta paraula té la més gran antiguitat en el domini català... pertanyia fins i tot al vocabulari mossàrab dels nostres sarraïns... (ca. l'any 1100)... Avui s'estén a tot el territori de la llengua: fins a les altes valls dels Pirineus centrals... i fins a les Illes». La variant amb metàtesi, fromatge, degué ser sempre més aviat vulgar, i mai no acabà de fer ombra a l'original (cas similar amb forment, froment > llatí FRUMENTUM, blat, gra, cereal, però a l'inrevés: aquí original llatí és amb FR-, amb relació última amb fruit).  

A banda dels formatges, també les sabates es feien amb forma, un estri o «motlle; peça que té la figura i dimensions d'un objecte que, posat dins o fora d'aquella, s'hi adapta i n'adquireix l'aspecte» (DCVB), (documentat al Llibre de crims de Lleida, 1332, abans que la citació que en dona Coromines). Però fou el caseus qui se n'apropià: sembla que fou essencial des de temps romànics que podrien remuntar a l'alta Edat Mitjana, de recollir la llet coagulada en alguna mena de recipient, que els donava una forma final, normalment presa de l'atuell, cassó, escudella, vas, olleta o caldereta en què es dipositava, segons que explica amb prou cura l'Alcover-Moll: 

«El procés d'elaboració del formatge segons la manera tradicional pot resumir-se així: es cola la llet amb un drap blanc, fi i porós; s'escalfa dins un recipient adequat (olla o caldera); s'hi aplica l'herba-col o quall, que produeix la coagulació de la llet, durant la qual aquesta és remenada fortament amb les mans o amb un cullerot; s'emmotlla la massa coagulada per a formar les fogasses o peces de formatge i escórrer-ne el serigot; es premsen aquestes per acabar-ne de treure el serigot [xerigot o part líquida de la llet]; s ensalguen i es renten les peces; s'assequen exposant-les a lloc ventilat.—La coagulació de la llet es fa, a unes regions, ficant dins la llet la mateixa herba-col o flor de card, i a altres posant-hi el suc on ha estat macerada la dita flor. L'emmotllament es fa amb diferents atuells, segons les comarques. Potser el tipus més primitiu de motlle és el que es troba encara a certes regions pirenenques (com la Vall d'Àneu i la Ribera de Cardós), consistent en una llenca d'escorça de freixe, de bedoll o d'avet, que, corbada fins a poder-se cosir els dos extrems, forma una faixa circular dins la qual es prem la massa de llet coagulada i pren la forma d'un cilindre de poca alçada. Els motlles usats a les altres regions catalanes continentals, anomenats formatgeres gairebé pertot i fanzelles al País Valencià, solen esser uns recipients a manera de grans escudelles de terrissa, de fusta o de llauna, o de petites cistelles de vímens; uns tenen mànec i altres no, però tots tenen foradins o ranures a la part inferior perquè s'hi escoli el serigot dins la caldera o l'olla sobre la qual es posa la formatgera. A Mallorca i Menorca el motlle més usual és el fogasser, consistent en un drap blanc i molt porós, quadrat, normalment de devers 80 cm de costat, dins el qual es posa la massa coagulada, i doblegant-se el drap cap amunt, forma un recipient que pren la forma rodonenca de la massa, damunt la qual es fan els doblecs dels cornalons i part sobrera del fogasser, que queden marcats en la fogassa o peça de formatge després que la formatjadora ha fet totes les manipulacions necessàries per a donar a la massa la cohesió i compactesa convenients. Aquestes manipulacions es fan damunt el cavall de formatjar, col·locat sobre la boca de l'olla colera o d'una caldera. Després d'aquesta operació es pot considerar ja fet el formatge; però hi ha regions on encara el sotmeten a l'acció de la premsa a fi de deixar-lo més eixut i depurat; en el Pallars s'usen premses petites, per a una sola peça; a Mallorca les premses són grans, aptes per a premsar-hi quatre, sis o més peces d'una vegada. L'assecat definitiu per ventilació dura molt de temps; es fa amb les peces dipositades damunt posts o lleixes (Pirineus, Mallorca) o bé damunt canyissos (Morella, Menorca). Quan els formatges són ben secs, es guarden dins el rebost, i a certes comarques dins un munt de blat (a Pinyana, per exemple). Per a la conservació de les peces és bo untar-les d'oli, i millor encara de mantega de vaca, que els dóna més bon gust (Men.)».

 

Formes o formatgeres típiques del Pallars (DCVB).

«Formatge», DECLC, Joan Coromines.

Per desgràcia, a servidor no li agrada el formatge, si no és gratinat. La causa la té el trauma infantil de les boles roges de formatge que rodolaven a la nevera durant mesos després que haguéssim anat a Andorra, i que acabava gratinat als macarrons dominicals. També en portàvem sucre i cafè, però aquests es veu que no em van deixar mala petja. Prometo reformar-me a la propera vida regalada del Walhalla. 

Segons el nostre savi etimòleg, el país dels formatges nostrats és Menorca per excel·lència, a on són típiques les formatjades, «una espècie de pastissos, a manera d'encasades o panades... de carn, formatge, ous i farina, perforades en forma d'estel i amuntegant-hi capes de sucre (aquestes estelades , segons les descriví l'Arxiduc Lluís Salvador). Quan els menorquins se n'anaren a Florida, «hi poblaren la ciutat de Saint Augustine, on els pescadors han parlat llur català ('mahonese') no sols fins a la fi del s. XIX sinó més tard i tot, i l'any 1940 encara s'hi va gravar un disc amb la cançó de les formatjades, conservat a la Library of Congress». Sensacional.

Sembla que a les llengües romàniques més allunyades, aquesta innovació lingüística no quallà, mai tan ben dit, i o bé es mantingué el mot llatí original (CASEUS > esp. queso, port. queijo, sard càsu —illa lingüística conservadora—), o bé agafà el nom d'un altre estri que s'usava en el procés: el rom. branza, del llatí BRANDEUM, que era un tros de tela, que en el llatí eclesiàstic s'emprà per a la roba amb què es cobrien relíquies. O bé el drap es feia servir per colar la llet, com hem vist en el procés tradicional descrit per l'Alcover-Moll, o bé per tapar la peça un cop ja feta i enrebostada. Sembla que en terres romaneses, poder fer o cobrir el formatge fou tan primordial com embolcallar una sagrada relíquia, i se'n quedà el nom. 

Les terres de llengües germàniques també adaptaren CASEUM, el primitiu mot llatí (com l'espanyol i el portuguès), com ara l'al. Käse, l'ang. cheese, o fins i tot el gaèlic. Però només les germàniques de territoris més o menys romanitzats. Perquè les del nord mantingueren el mot tradicional de l'antic germànic. Tampoc els grecs romanitzaren el seu mot, tirí, ni els poble eslaus, fidels també a l'antiga arrel protoeslava. 

A partir de l'arrel llatina FORMA, doncs, formatge comparteix parentiu lingüístic (per la forma, valgui la redundància!) amb l'adjectiu formal, o també, més parents de lluny, amb l'adj. formós. Amb fórmula, formular, formulari, i, finalment, en els nostres temps de bits, amb el verb formatar. De CASEUS, tenim modernament mots tècnics, com ara caseós, caseïna, càseum, caseïficar (amb s sonora).

Per acabar, diu la nadala tradicional que al xiquet li portaren panses i figues i nous i aulives i mel i mató. Gairebé no es pot demanar res més bo, oi?

Formatges d'Europa.

[2381] Del ganivet o «knife»