Mapa lingüístic europeu: Ganivet o «knife».
Com observem al mapa, entre les romàniques, doncs, som l'única llengua en què, després de triomfar a tota la Romània, es va perdre a partir de l'Edat Moderna el mot coltell, predominant com a mot general durant tota l'Edat Mitjana, derivat del llatí CULTELLUS, que al seu torn ja era un diminutiu de CULTER: «dos hòmens se barallaven, e la un cuidà donar del coltell a l'altre», escriu Llull al Blanquerna, i al Tirant hi trobem ara i adés un preciós derivat, coltellina.
Mapa lingüístic europeu: Ganivet o «knife».
Fonèticament, doncs, ganivet és un cosinet, amb sonorització consonàntica, del k(a)nife(t) anglès i germànic septentrional, d'Islàndia a Suècia, passant per Noruega, Holanda i Dinamarca. Segons el mestre Coromines, ganivet fora derivat d'un antic canif o ganif, provinent de l'antic fràncic KNIF, emparentat dels germànics kneif (alemany), knife (anglès), cniff (neerlandès). De documentació antiga en la nostra llengua, cap a començament del segle XIV.
Mapa lingüístic dels Països Catalans: Ganivet.
Ganivet, pel fet de ser general a tots els dialectes, podríem creure que ja era d'ús més antic i tot. «En ús fins ara en tot el territori de la llengua, sense exceptuar-ne el migjorn valencià, l'extrem nord-oest i les Illes... La variant amb metàtesi consonàntica [gavinet] és del Continent, mentre que a les Balears hi ha una forma vulgar amb intercanvi de les vocals: mall. men. guinavet». Acaba afegint el nostre savi: «Des del català... el mot es propagà a l'oest, especialment per l'Aragó». També en occità: «els fets són paral·lels a l'altre vessant pirinenc: occ. antic canivet i ganifet». Amb variant canivet, amb la k- sorda original també la tenim en textos medievals: «pres un canivet e amaga'l entre les faldes» escriu Martorell, que també empra la forma ganivet.
Ara bé, la qüestió capital és per què en el pas dels darrers segles medievals als primers de l'Edat Moderna els nostres repadrins van arraconar l'ús del mot coltell, tan viu i arrelat. Difícil resposta, tot i que no és gens estrany de pensar que alguna moda molt poderosa, alguna connotació pèssima, jo fos ètica, de costums o emocional, s'hi interposà. Explica el nostre savi etimòleg que «no era igual ganivet que coltell... Almenys en part, el ganivet seria a manera de trempaplomes». O sia, com a més petit i més fi que no pas l'altre, per això prevalgué el diminutiu. «En conclusió: antigament sembla que ganivet era l'eina de tallant fi i penetrant, a diferència de coltell (llavors ple de vigor encara pertot) l'arma punxant i forta capaç d'infligir ferides, decisives, mortals, a animals o homes poderosos».
Coltell era, doncs, mot sever, fort, rude que s'associava a l'estri que servia per acoltellar, és a dir, apunyalar, que a més era acció considerada de gent vil i de baixa estofa: era l'arma preferida dels temuts almogàvers, i a poc a poc quedà arraconada a l'argot de l'hampa i judicial ben bé fins al segle XVIII; ganivet, en canvi, era un estri més moderat, elegant i refinat, més adequat a taula. Com que el nou mot és d'ús general a tots els racons de la llengua, podem inferir que el recanvi degué començar ja als darrers segles medievals, abans que la dialectalització pregona de l'Edat Moderna fragmentés els contactes lingüístics nacionals de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
Coltell almogàver.
Ganivets medievals.
.jpg)
