20210418

[2267] «Episodis de la Història» lleidatans





1962. «Manuel de Montsuar, President de Catalunya»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, 33, Rafael Dalmau, editor. 
Un dels primers episodis de temàtica lleidatana en aquesta mítica col·lecció. El nostre cronista local en va fer una dotzena o potser algun més i tot. Ara no en vull fer l'inventari estricte. Ni de l'historiador i cronista lleidatà, que encarnà les paradoxes i contradiccions ideològiques que el seu temps de postguerra (franquista i espanyolista), forjà en la pell de molts compatriotes. Fruit també d'una mala fi de l'esperança republicana, que tot s'ha de dir. Ni tampoc vull  enumerar tots els números editats i reeditats d'una col·lecció d'història que acaba d'arribar als 60 anys. Quina gran visió i encert de l'editor Dalmau! Que tothom en tenim uns quants, d'aqueixos llibrets, a la nostra biblioteca: píndoles de la nostra història.

Amb la seua visió i els mitjans d'avui, que no se'n podrien fer de coses! Però, com dic i sostinc de fa temps, malgrat tot el processisme del món, vivim nacionalment i culturalment anestesiats i sense Ítaca. No només deu ser culpa de la globalització ni de la Meseta. Alguna cosa haurem hagut de fer malament aquests darrers quaranta anys. Fora important de saber-ho per mirar d'adobar-ho, oi? 

1961. «La conquesta de Lleida»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, 24, Rafael Dalmau, editor. 

1965. «La primera guerra carlina a les terres de Lleida»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1965. «Tragèdia de Llorenç de Montcada i els seus»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1967. «Invasions i intents d'integració de la Vall d'Aran a França»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1967. «Arnau de Solsona, un mercader lleidatà a Tunis»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1969. «Naixement de Lleida contemporània»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1969. «La Facultat de Medicina de l'antiga Universitat de Lleida»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1970. «Escoles i mestres antics de minyons a Lleida»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1971. «Lleida durant la Guerra dels Segadors»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1972. «El bandolerisme a la Catalunya occidental (1473-1616)»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1974. «Arnau Mir de Tost»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1976. «Relacions entre Mallorca i Lleida a l'època medieval»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 

1977. «Informe històric sobre els topònims Lérida-Lleida»
Josep Lladonosa i Pujol.
Episodis de la Història, Rafael Dalmau, editor. 



20210415

[2266] Mossèn Pere Amic, la pesta del segle XVII i els morbers

 

Lleida, Carrer de Mossèn Amic.
Els carrers més transitats de la Lleida medieval eren els que pujaven del carrer Major amunt. Tot un envitricoll de carrers, carrerons i carreronets, ara oblidats de la història. Per resseguir-los, feu-hi un tomb virtual amb magnífic blog del senyor i. El carreró de Mossèn Amic puja des de la plaça Paeria i torçant-se cap a la dreta dona al carrer del Clavell. 

La denominació de mossèn per als cavallers en temps medievals i encara posteriors és prou coneguda, combinació de mossènyer amb el tractament En, que aviat s'escurçà i reduí a mossèn. Sempre amb e tancada en el  nostre dialecte. Ho llegim al DECLC d'en Coromines, el nostre etimòleg de capçalera. «Mossèn és sabut que fins al segle XV no tenia res d'especialment eclesiàstic. Però sí cosa d'alt honor... de gran cerimònia, mentre que don (<DOMINE) havia caigut entre nosaltres tan per terra, que la llengua es va decidir a oblidar-lo (fins que modernament el va tornar a importar la noblesa acastellanada)... En el segle XV, encara que per als castellans mossèn i mossènyer fossin mirats fredament com a cosa d'estrangers, els castellans que aprenien en terra catalana o s'establien entre la nostra gent cuitaven a fer-se aplicar aqueixa noble etiqueta: Mossen Enrique de Villena, Mossen Diego de Valera... Ni l'un ni l'altre, quan tornaren a les seves terres castellanes, deixaren d'adornar-se amb la pomposa paraula, que llurs compatriotes sabien de noble rang».

Afegeix el savi lingüista: «En tot l'Estat catalanoaragonès mossèn passà aviat a ser cosa de gent d'església, quasi pertot. Car no ho fou menys a l'Aragó...» des dels segles de l'Edat Moderna, usat ja com a mot comú, sense nom propi al darrere.

Segle XVII. Mossèn Pere Amic.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
L'escriptor arbequí ens enllustra sobre l'apotecari Pedro Amigo, d'origen aragonès, establert a la ciutat al segle XV, a la mateixa plaça Paeria. Un seu descendent al segle XVII esdevindrà el nostre mossèn Pere Amic, atent a les necessitats urgents dels lleidatans durant la Guerra dels Segadors a la ciutat. Dirigí l'Hospital de Santa Maria i morí al 1652 de pesta. «Una malaltia que no feia distincions entre rics i pobres, entre analfabets i facultatius, i que no respectava tampoc el currículum dels més conspicus». Com la pandèmia del coronavirus actual, doncs.

Després dels setges no era infreqüent que es declaressin pestilències per raons òbvies. En aquells temps, passada la guerra cruenta, fou instal·lat un hospital als afores, al costat esquerre del riu, i que fou dit Hospital del Morbo, del llatí morbus, 'malaltia', en el sentit d'hospital de la pesta. Devia tractar-se d'una construcció no gaire sòlida i provisional, potser aprofitant-ne alguna que ja hi hagués pels voltants. Però feia el fet: permetia de traure de dins els murs lleidatans els infectats, perquè hi restessin aïllats i no contagiessin la població. Els encarregats de tal establiment eren dits morbers i, assimilada la bilabial, mormers (DECLC, Coromines). Els tractes de mossèn Amic amb els curadors o amb els malalts i tot, el portaren a infectar-se i a la mort. En el seu establiment encara ara hi ha una apotecaria, sota el modern nom de farmàcia, que després de diversos propietaris torna a tindre el nom d'Aragonés, com el seu fundador medieval.

Lleida, Carrer de Mossèn Amic.
El carreró entre la Farmàcia Aragonès i una franquícia de moda, però que fins no fa tant, fou la Drogueria Simon, centenari comerç nascut al segle XIX.


20210411

[2265] «Plançons» d'història i literatura, 1933

 

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
Fulletó de propaganda de la revista juvenil.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Ausiàs March», núm. 14.
Trobo aquesta revista il·lustrada dels anys republicans del segle XX i resto meravellat. Una revista de divulgació juvenil (una mena de còmic dels d'abans, tebeo en dèiem quan érem petits) dels grans protagonistes de la nostra història, també dels nostres literats medievals, i s'hi atreviren amb Ausiàs March i tot: ara no gosen ni anomenar-lo, els llibres d'ESO!

La meravella naix de la constatació fefaent que una col·lecció com aquesta, passats gairebé cent anys, avui fora impossible. Els nostres plançons, hiperconnectats com estan amb el món mundial, tenen poques oportunitats de conèixer el propi passat, el passat de la terra a on han nascut o han arribat. Però mancats com estem, malgrat viure en ple processisme, d'una visió nacional clara, resolta i determinada en favor de la llengua, la literatura, la cultura, la història, les tradicions..., que deixem vagarejar entre l'oceà de la globalització sense gaire empenta ni trempera, no podrem aconseguir d'aturar la desnacionalització galopant que hem patit i en què ens ofeguem. Ai, si em toqués la loteria, que en faríem de coses, oi? 

És clar que en aquells anys 30 hi havia mancances historiogràfiques i s'hi donava encara una visió arromanticada dels temps medievals. Els coneixements s'han aprofundit molt al llarg del segle XX. Però algú tenia esperança i visió de futur, i per això s'intentava fer conèixer als joves, a la jovenalla que diu el subtítol, un bocinet dels propis orígens nacionals. Per tal que els plançons cresquessin ferms i drets. Al darrere, hi havia la visió paternalista i moralista del Noucentisme. Però també una doctrina nacional coherent. Perquè, no ens enganyem, tots els Estats del món adoctrinen i teixeixen aquesta xarxa de cohesió social i nacional que el coneixement de la Història els forneix, i que a més a més expliquen a la seua manera, sense que els pugi el coloret a les galtes. 

Ací ho hem fiat tot a l'escola, sense que encara ningú —si més no, dels qui remenen les cireres als mons intel·lectual i polític oficials—, en plena tercera dècada de segle XXI aixequi la veu sobre, potser no cal dir fracàs (ja ho direm d'ací a uns quants anys), però sí insuficiència dels resultats: magres, exigus, esquifits, curts i escassos de la immersió lingüística, històrica, literària, especialment a la secundària. És tan simple com passejar-se per qualsevol dels instituts del país a l'hora del pati.  

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana».
Pàgina interior, núm. 24.
La col·lecció era formada per llibrets de 16 pàgines, que els autors cobraven a quatre duros. Llegeixo en algun racó que Rafel Tasis en demanava sis o set, però que no els hi podien pagar. La presentació dels quadernets era austera, només amb toc de color a la portada, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre a l'interior. Costava un ral, o sia, 25 cèntims de pesseta. Subscripció per un any a 8,50 pta per a totes les terres de parla catalana, i preu diferent a la Península: visió nacional, sempre. 

En sortí un llibret cada deu dies, entre el 10 de febrer i el 3 d'octubre d'aquell any. Hi havia diferents seccions gràfiques: d'humor, cançoner, literària... fins i tot una petita col·laboració gramatical. «Dirigida per Narcís Masó i Valentí, fou un intent seriós d’educar i divertir la mainada. Hi col·laboraren Ferran de Sagarra, Aureli Capmany i Rafael Tasis, amb els dibuixants D’Ivori, Serra Massana, Montserrat Cirici i d’altres» (enciclopedia.cat). N'eixiren un total de vint-i-cinc números.
 
1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Pedres d'antany: Claustre de Sant Cugat del Vallès», núm. 1.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Pedres d'antany: Arc de Berà», núm. 2.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Pedrs d'antany: les columnes del Temple d'Hèrcules», núm. 3.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Ramon Llull», núm. 4.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Ramon Muntaner», núm. 5.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Joan I», núm. 6.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Fra Eiximenis», núm. 7.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Martí l'Humà», núm. 8.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Pere el Gran», núm. 9.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Bernat Metge», núm. 10.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Sant Ramon de Penyafort», núm. 11.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Arnau de Vilanova», núm. 12.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Guifré I», núm. 13.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Berenguer el Gran», núm. 15.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Guillem de Vinatea», núm. 16.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Ramon Berenguer IV», núm. 17.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Joan Roís de Corella», núm. 18.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Sant Oleguer», núm. 19.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Alfons I».

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Ramon Berenguer I, el Vell», núm. 21.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Pau Claris», núm. 22.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
«Les grans figures catalanes: Dalmau Creixell», núm. 23.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
Pàgina interior,  núm. 11.

1933. «Plançons. Publicació desenal de la jovenalla catalana». 
Pàgina interior,  núm. 3.



20210408

[2264] Dels nalequens, o del Nalec segarreta (iv)

Anys 1960-70. Nalec, la Baixa Segarra (l'Urgell).
Amb la grafia castellanitzada per imperatiu legal de la repressió (espanyola) d'aquells temps, una matrícula de carro prou ben conservada. 

1929. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«Arxiu de Tradicions Populars», núm.3 (ARCA).
Segons que recollia Valeri Serra a començament de segle XX, sembla que les bufoneres per on s'escolava el riu Corb, donaven nom despectiu als habitants de Nalec, mofats com a 'bufons' pel personal dels pobles veïns. 

Quan és a la carretera
que de Targa va a Montblanc,
clou de sobte sa carrera
deixant eixut el barranc».

Perquè el cas és que el Corb: «Queda sec/ per no veure ni pintura de Nalec». La sapiència popular no falla. Curiosa també la referència al toc de corneta que es feu servir durant la carlinada, s'entén que pels reialistes, resava noms de pobles segarretes per fer-ne memòria.

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Just abans de la cèlebre peixera de Nalec, del Corb n'és desviat un braç per la dreta. És d'aquest braç, que torna a la llera mare passat Nalec, que se'n tragué l'aigua per a la força del molí medieval del Casanova, datat cap als segles XIV-XV. La potència econòmica del bisbat vigatà permetia fer aquestes inversions. S'hi reconeix avui encara la bassa i alguns pocs murs, amb ferms carreus de pedra picada. Va subsistir fins ara fa poc més de cent anys i se'n poden veure les restes al costat de la L-201. Llegeixo: «Es va destruir l'any 1910, quan era propietat de Ramon Casanova, de Passanant, i n'era moliner Josep Farriol». Per quins set sous devia quedar en desús?

2017. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
El Sindicat agrícola nalequè, datat del 1929.

1901. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 30 de desembre (ARCA).
Al núm. 5 del carrer Castell, quan els veïns notaren que era tancada i que l'amo no era vist enlloc, l'autoritat disposà que s'hi entrés: el pobre home, solter, va fer la fi del raïm, com se'n diu popularment. 

1913. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).
La plaça de metge de Ciutadilla era dotada amb tres mil pta anuals, però amb 500 més si el metge volia ser agregat també al poble de Nalec. Sembla que el poblet devia tindre temporades sense atenció mèdica. Que dura que n'era la vida, oi?

1918. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA).
No era gens fàcil per als petits poblets de disposar d'aquests serveis, tampoc del de mestra. El pressupost era reduït en comparació a pobles més grans, i sempre eren els darrers a cobrir places, si és que algú les arribava a demanar.

1928. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 24 d'octubre (ARCA).
Calgué agrupar el secretari municipal de Nalec, Rocallaura i Vallbona per fer viable la plaça administrativa. 

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 3 de juliol (ARCA).
Sembla que una forta baralla sacsejà la pau del poble. Llàstima que no puguem saber-ne el motiu: límits de finques, deutes de joc... qui lo sa!

1931. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 26 de juliol (ARCA).
La festa major nalequesa devia tindre fama entre els comarcans. Diu que «son muchos los automóviles de viajeros que se han trasladado allí» per ballar i xalar. És probable que a l'estiu, hi hagués força turisme de proximitat, d'una festa major a l'altra. Si hi anaven amb cotxe, només podien ser targarins adinerats o grans hisendats.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 19 de juliol (ARCA).
L'aprovació de la construcció de l'edifici nou de les escoles, amb aules per a xiquets i per a xiquetes, i subvenció estatal de 20.000 pta.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 24 de juliol (ARCA).
Per Sant Jaume, festa major a Nalec i Belianes. També al poblet de La Mora (la Granyanella). A Belianes tenien predilecció per una cursa ciclista: de 75 km! No és estrany, doncs, que modernament hi tornessin amb la Marxa Ecològica i per la Pau, que ja hi porta més de trenta-tantes edicions des del 1984.

A Nalec aquell any s'inauguraren les escoles i la Casa de la Vila, amb assistència de conseller de Cultura de la Generalitat republicana, en Ventura Gassol. Quin honor! Disposar d'un parell de bones fondes en el camí targarí devia ajudar-hi força.

1932. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», d'11 de setembre (ARCA).
Tot i que el camí, de terra és clar, des del poble fins a la carretera no sempre es trobava en les millors condicions.

1925. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 18 de gener (ARCA).
Feia alguns anys que s'hi havia fet alguna obra de condicionament.

1933. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 7 de setembre (ARCA).
Un incendi a la plaça Major del poble, a cal Bernard Figuerola, a on hi havia el forn de pa. Com que hi havia llenya amuntegada, el foc es va fer gran. Calgué tocar a sometent. Tot el poble acudí per ajudar a apagar-lo, cosa que trigà més de tres hores, amb la por que prengués a les cases veïnes. Més de mil pessetes de danys materials, que avui són sis eurets, però llavors 200 duros eren una petita fortuna.

1934. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 31 de maig (ARCA).
Aquell any de 1934, doncs, s'hi inauguraren les escoles i casa de la vila. El corresponsal del diari també hi feu cap: la inauguració era presidida pel conseller Gassol i altres personalitats. Fa tota la descripció de les noves dependències municipals. «Corona el remate del edificio una bien acabada efígie de la República». Diu que el poble, des de la restauració, sempre ha sigut «liberal y demócrata»Sabem que el periodista era amic de la infantesa del senyor alcalde. Això també explica la presència de Nalec ara i adés a les pàgines del diari barceloní. 

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«El Diluvio», de 5 de febrer (ARCA).
Al cap d'un any escàs, el govern republicà (espanyol), llavors en mans de la coalició dretana de la CEDA, va destituir aquell ajuntament «de filiación izquierdista», per nomenar un gestor afiliat al Partido Radical. Sembla, doncs, que l'alcalde Vives sí que tenia algun o un parell d'enemics, oi?

1935. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 10 de febrer (ARCA).
S'aclareix que els membres de l'ajuntament destituït eren d'ERC.

Anys 80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Imatge de la bonica Casa de la Vila, edifici inaugurat aquella festa major de 1934. És clar que la imatge de la República que el coronava va desaparèixer al 1939, oi?

1937. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Paper moneda local durant la guerra.

Anys 1970-80. Nalec, la Baixa Segarra històrica (l'Urgell).
Magnífica perspectiva del poblet. Crescut en temps medievals com a vila closa, amb un cens sobre els trenta-cinc focs al segle XIV, fou durant el segle XVIII que s'amplià cap a aquest costat de l'església barroca de nova planta.