Lleida, Carrer de Mossèn Amic.
Els carrers més transitats de la Lleida medieval eren els que pujaven del carrer Major amunt. Tot un envitricoll de carrers, carrerons i carreronets, ara oblidats de la història. Per resseguir-los, feu-hi un tomb virtual amb el magnífic Blog del senyor i. El carreró de Mossèn Amic puja des de la plaça Paeria i torçant-se cap a la dreta dona al carrer del Clavell.
La denominació de mossèn per als cavallers en temps medievals i encara posteriors és prou coneguda, combinació de mossènyer amb el tractament En, que aviat s'escurçà i reduí a mossèn. Sempre amb e tancada en el nostre dialecte. Ho llegim al DECLC d'en Coromines, el nostre etimòleg de capçalera. «Mossèn és sabut que fins al segle XV no tenia res d'especialment eclesiàstic. Però sí cosa d'alt honor... de gran cerimònia, mentre que don (<DOMINE) havia caigut entre nosaltres tan per terra, que la llengua es va decidir a oblidar-lo (fins que modernament el va tornar a importar la noblesa acastellanada)... En el segle XV, encara que per als castellans mossèn i mossènyer fossin mirats fredament com a cosa d'estrangers, els castellans que aprenien en terra catalana o s'establien entre la nostra gent cuitaven a fer-se aplicar aqueixa noble etiqueta: Mossen Enrique de Villena, Mossen Diego de Valera... Ni l'un ni l'altre, quan tornaren a les seves terres castellanes, deixaren d'adornar-se amb la pomposa paraula, que llurs compatriotes sabien de noble rang».
Afegeix el savi lingüista: «En tot l'Estat catalanoaragonès mossèn passà aviat a ser cosa de gent d'església, quasi pertot. Car no ho fou menys a l'Aragó...» des dels segles de l'Edat Moderna, usat ja com a mot comú, sense nom propi al darrere.
Segle XVII. Mossèn Pere Amic.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
L'escriptor arbequí ens enllustra sobre l'apotecari Pedro Amigo, d'origen aragonès, establert a la ciutat al segle XV, a la mateixa plaça Paeria. Un seu descendent al segle XVII esdevindrà el nostre mossèn Pere Amic, atent a les necessitats urgents dels lleidatans durant la Guerra dels Segadors a la ciutat. Dirigí l'Hospital de Santa Maria i morí al 1652 de pesta. «Una malaltia que no feia distincions entre rics i pobres, entre analfabets i facultatius, i que no respectava tampoc el currículum dels més conspicus». Com la pandèmia del coronavirus actual, doncs.
Després dels setges no era infreqüent que es declaressin pestilències per raons òbvies. En aquells temps, passada la guerra cruenta, fou instal·lat un hospital als afores, al costat esquerre del riu, i que fou dit Hospital del Morbo, del llatí morbus, 'malaltia', en el sentit d'hospital de la pesta. Devia tractar-se d'una construcció no gaire sòlida i provisional, potser aprofitant-ne alguna que ja hi hagués pels voltants. Però feia el fet: permetia de traure de dins els murs lleidatans els infectats, perquè hi restessin aïllats i no contagiessin la població. Els encarregats de tal establiment eren dits morbers i, assimilada la bilabial, mormers (DECLC, Coromines). Els tractes de mossèn Amic amb els curadors o amb els malalts i tot, el portaren a infectar-se i a la mort. En el seu establiment encara ara hi ha una apotecaria, sota el modern nom de farmàcia, que després de diversos propietaris torna a tindre el nom d'Aragonés, com el seu fundador medieval.
Lleida, Carrer de Mossèn Amic.
El carreró entre la Farmàcia Aragonès i una franquícia de moda, però que fins no fa tant, fou la Drogueria Simon, centenari comerç nascut al segle XIX.
