[2769] Lo reng de Sant Joan lleidatà

 

Anys 1900-1920. La plaça de Sant Joan de Lleida.

Detalls de la plaça amb los tendals, los urinaris al fons, i los carrers de l'Estereria i de la Pilota, desapareguts amb la guerra, que l'edifici del costat de l'església ja no se reedificà, i s'hi varen fer la porxalada de la plaça de la Sal. 

1932. La Plaça de Sant Joan, Lleida.

«La mort del reng», per Indíbil, 

«El Correo de Lérida», febrer de 1932 (FPIEI). 

Lo reng fou suprimit i traslladat a la Plaça Pi i Margall. S'inicià una recollida de firmes per revertir la decisió paerenca. Fruit, és clar, d'una malaltia que los lleidatans, com a bons catalans, patim amb la modernor: «els deliris de renovar les coses sense meditar les conseqüències, ni respectar lo que la tradició havia consolidat».

S'hi reprodueix l'article de 1906 de Manuel Gaya, pare de l'ínclit lingüista que dona nom al segon (històricament parlant) institut de secundària de la ciutat. Un text que recull tot el sabor popular i de vida que la plaça irradiava. 

Lo trobareu sencer a l'enllaç que us hi deixo al final d'aquesta entrada.

Anys 1900-1920. La plaça de Sant Joan de Lleida.

La imatge original. 

1932. La plaça de Sant Joan de Lleida.

Lo trasllat, sembla que no se va fer amb totes les garanties. L'esplanada de Pi i Margall se trobava a tocar del final del carrer de la Parra.

Anys 1900-1920. Lo reng de la plaça de Sant Joan de Lleida.

La vista des de la plaça cap als perxis, perxes, porxos de la Paeria, a la popular plaça de les cols. Panistres i cabssos plens de fato de l'horta lleidatana, i aquelles padrines, amb tota la roberiada que duien, mocador al cap, de rigorós negre les vídues, que semblaven velles com Matusalem. 

[2081] Lo reng de l'antiga plaça del mercadal lleidatana, Sant Joan

[2768] La Catalunya del Nord abans del Tractat dels Pirineus

 

1631. Perpinyà. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

No tenim l'autor del mapa, molt acolorit i de detall, dins lo Llibre del Morbo. La info de l'arxiu en diu:

El document és un exemple de com fenòmens d'abast europeu afecten les comunitats locals. En aquest cas, les estratègies que prengueren moltes comunitats locals davant dels brots de pesta d'època medieval i moderna, epidèmies que no coneixen fronteres. A més dels estralls demogràfics que comportaren, les mesures per a fer front a les pestes de mitjan segle XVII van alterar i interrompre els intercanvis comercials i el moviment de les persones arreu d'Europa.

Aquell brot de pesta s'havia estès per Europa entre 1629 i 1632 i afectà sobretot el sud de França i el nord de la península italiana. Tot i que aquella epidèmia no arribà a creuar els Pirineus, les mesures preses per les autoritats locals catalanes afectaren enormement el comerç i el moviment de les persones entre les dues bandes del Pirineu, zones que formaven part del mateix territori fins al Tractat dels Pirineus de 1659.

 El document és una planta o dibuix acolorit realitzat entre final de 1631 i començament de 1632 de la comarca del Vallespir i els seus voltants. Concretament, de les terres situades al peu dels Pirineus, flanquejada per les Alberes i el Canigó, entre el coll de Pertús i el coll d'Ares, pel sud, i el Conflent i la Cerdanya, pel nord-oest.

 A l'AMGi se'n conserven dues còpies, una de les quals s'havia de cosir al llibre de la Junta de Morbo, segons s'informa a l'acta relacionada. Aquest registre conté totes les deliberacions i les cartes enviades pels jurats de Girona arran de la pesta de 1630 i 1632. La segona còpia pot correspondre a un exemplar per al mateix Consell de la Ciutat, o la que s'havia d'adjuntar al memorial tramès al síndic de Barcelona. L'objectiu era que el Síndic informés el virrei, consellers i diputats sobre l'avanç de la pesta per a prendre les mesures necessàries.

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Vista completa del mapa, a on s'hi dibuixa amb claredat la serralada pirinenca fins al Canigó i la Tec. Tots los poblets hi són ressenyats fins als confins del Conflent. Lo mapa és entregirat, orientat més aviat d'est (sota) a oest (dalt), amb les dos valls principals, la de la Tec a sota i la de la Tet de Perpinyà cap a occident. 

1631. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo Canigó. Les creus són detalls del cartògraf. La presència d'aus i àguiles , pagesos i bestiar també hi és apuntada. Al costat de Prats de Molló, los pobles de Montferrer, Cortsaví, Montbeuló o Montboló. Als peus del Canigó, Vallmanya, la Bastida, Sant Marçal, Vallestàvia, Calmella, Prunet, Oms i Tellet.

1631. Lo Coll d'Ares. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Lo pas del Pirineu entre Camprodon i Prats de Molló, per on Macià, ara en fa cent anys justos, volgué començar l'alliberament de la pàtria. S'hi destaca Arles com a gran nucli, i Palaldà al costat. A l'altre costat de riu, Serrallonga. 

1631. Arles. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Los ponts de pas sobre la Tec amb los pobles al sud del riu, fins al pont de Ceret (dreta). Costoja dins lo massís pirinenc i alguns altres plans o territoris destacats, amb animals de caça. S'hi anomena lo Pla de Moner sobre Maçanet de Cabrenys.

En terra baixa, Sant Llorenç de Cerdans, Vila-roja, los Banys de Montalbà i els Banys d'Arles.

1631. Ceret. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Ceret, la capital del Vallespir. Sota lo Pirineu, Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà. A la dreta, lo pas natural de la Jonquera pel coll del Portús, presidit pel castell de Bellaguarda i l'ermita de les Salines enllà. Cap al nord, Cludà, el Voló i Pollestres al Rosselló, i més ençà la Roca d'Albera. Atenció al pas de barca de la Tec, que ara hi ha un aqüeductàs per l'autopista!

1631. Lo Conflent. La Catalunya del Nord.

«Planta de la dita terra de Vallespir», AMG (CAT-AMGi-1-012094).

Perpinyà, ciutat fortificada fins a les dents, porta de la vall de la Tet cap al Conflent, massís del Canigó enllà, vers la Cerdanya. Hi trobem: Tuir i el Soler, Sant Feliu, Millars, Vinçà, Prada, Vilafranca, i encara més a ponent: Pleta, Fontpedrosa i pel coll de la Perxa, Llívia i Puigcerdà. 

Una terra, una llengua, sense la frontera que no gaires anys després l'estriparia. 

[2661] La Catalunya Nord del segle XVIII

[2767] Lo primer Hamlet català, 1874

1881. Soliloqui de Hamlet,

 «La Llumanera de Nova York», de desembre, núm. 2 (ARCA).

Lo primer monòleg del protagonista, no pas tota l'obra. Amb un esplèndid regust de llengua viva, accessible i propera, malgrat l'ortografia prefabriana. 

Soliloqui de Hamlet

DE SHAKESPEARE.

Traduhít expressament pera La Llumanera.

Viure, ó no viure, aqueixa es la cuestió :

¿será més digne que sofreixca l'home

los tirs y fletxas d'enemiga sort,

ó be que armant-se contra un mar de penas

las acabe ab la mort? Y ¿qué es la mort?

Dormir, rés més: ¡y ab una son se acaban

los nostres sufriments y·ls mil dolors

herencia de la carn! És una fí

que devem desitjar. Morir... dormir...

¡Dormir! Pot ser somiar... Ah! aqui está·l punt;

perque eixa son sens fí pot tenir somnis,

despues que haurem llensat lo feix mortal,

y axó ens deté. Aqueix es lo respecte

que dona llarga vida al sufriment.

¿Qui aguantaria·ls fuets y assots del temps,

del tirá·l jou, l'insult del orgullós,

los desprecis de amor, la injusta lley,

dels empleats la insolencia, y los rebufos

quel pacient sabi reb del ignorant,

si un pogués darse á sí mateix repós

ab un punyal? ¿Qui portaria·l fardo,

grunyint y suant, de la pesada vida,

si la por de lo que hagia allá en la mort

(pays desconegut, puix del seu terme

cap viatger ha tornat) no ens contingués,

fent-nos sufrir los mals que aqui tenim

abans de anar als que no coneixém?

La conciencia nos fá cobarts á tots:

de la resolució lo color viu

lo abaixa y esmortueix la reflexió,

y aixis empresas importants y urgents,

á forsa de pensar-las se han torsut

y no han arribat may á ser accions.

Nota biogràfia del traductor i editor de la revista:

Artur Cuyàs i Armengol

(Barcelona, 25 d'abril de 1845 — Madrid, 1925)

Periodista, escriptor, promotor cultural, traductor i compositor.

Reclamat pel seu pare, marxà als Estats Units per atendre en els negocis familiars. Establert a Nova York, el 1864 era redactor de La Crónica de Nueva York, El Cronista i Las Novedades. Fou corresponsal dels diaris La Época i El Imparcial, de Madrid, Diario de Barcelona, i Diario de la Marina i La Voz de Cuba, de l’Havana, i també col·laborà a la Revista Ilustrada de México. Es mostrà partidari del domini espanyol a Cuba i s’especialitzà en assumptes econòmics i socials, sobretot en la immigració als Estats Units. Defensà Maximilià, emperador de Mèxic, que li concedí la condecoració de Nostra Senyora de Guadalupe.

Fundà i dirigí la revista catalana La Llumenera de Nova York (1874-81), il·lustrada per Felip Cusachs, una de les revistes catalanes més importants dels catalans residents a Amèrica. Fou un dels fundadors del Cercle Colón Cervantes i president de la Junta Patriótica Española a Nova York. Exercí com a agent general per a Espanya i les províncies d’ultramar del Gran catálogo ilustrado de industrias americanas. Interessat per la cultura anglosaxona i la formació de la joventut, publicà un Diccionario español-inglés e inglés-español (1876), conegut per ‘diccionari Cuyàs’.

És considerat el primer lexicògraf que pensà a incloure la pronúncia figurada en aquesta mena de publicacions; aquesta obra ha tingut nombroses edicions i fou adoptada oficialment per les acadèmies militars i navals, les universitats nord-americanes i també a països com Cuba, Puerto Rico i Filipines. Publicà a Nova York un Estudio sobre la inmigración en los Estados Unidos (1881), The Cuban question in its true light (1895), Catálogo de industrias norteamericanas (1887), Spanish rule, in Cuba (1896), New constitutional laws for the island of Cuba (1897) i Desde México (1897) i, a Madrid, Hace falta un muchacho (1913), obra estimuladora dedicada als nois.

Com a autor teatral, cal destacar The Devil’s Auction (1868) i la peça trilingüe (espanyol, francès, anglès) en un acte Casarse sin conocerse (1878). El 1878 el Centre de Lectura de Reus li guardonà la sèrie de poemes Manojo de fábulas. Fou també compositor, fundador i animador d’entitats com la Societat Coral Catalana (1879). Musicà Bécquer, que d’altra banda traduïa a Lo Gai Saber (1879).

Denunciat per alguns cubans, que lluitaven per l’emancipació de l’illa, i en el context de la guerra entre els Estats Units i Espanya, fou perseguit pel govern nord-americà. Es refugià a Espanya, on el govern li donà la condecoració d’Isabel la Catòlica. Després d’un viatge a la Gran Bretanya, on conegué Robert Baden-Powell, s’interessà per l’escoltisme. Instal·lat més tard a Madrid, l’any 1915, dirigí la revista El Hogar Español, fou nomenat comissari general dels Exploradores de España i promogué el moviment escolta a l’Estat espanyol. (enciclopedia.cat)

1874- 1881. «La Llumanera de Nova York» (ARCA).

Anuncis d'impacte: amb català però adreça novaiorquesa. L'editor tenia botiga i servia materials d'impremta, paper, llibres, impressions. Amb comissió de dos i mig per cent per coandes de menys de 100$. 

[2766] Lleida a Nova York, 1881