 |
| Edat Mitjana. Plaça Sant Joan, Lleida. Dibuix: Miquel Roig i Nadal (Grup Arxivers Lleida). Recreació d'una justa a l'antiga plaça de Sant Joan lleidatana. A més de mercadal, la plaça més cèntrica de Lleida des dels segles medievals, acollia les justes o tornejos de cavallers. O sia, era el nostre Born per excel·lència, l'espai clos en què tenia lloc un dels deports més celebrats, a què acudien tots els estaments socials, amb els nobles i prohoms ben asseguts en les llotges que s'hi paraven. El reng era el nom d'aquest clos disposat per als combats, sobretot quan al mig hi tenia una palissada de fusta, un reng de barres, per tal de separar els cavalls contendents. Les justes només tenien lloc en dates molt assenyalades o per mor de la visita d'algun gran mandatari, com ara el rei. Si no, la plaça era lloc per a l'acte de pau per definició: el comerç. Llavors s'hi afilerava el reng dels venedors per apoderar-se de l'espai i portar-hi la millor fruita i verdura de l'horta lleidatana. |
 |
| Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida. Les dos files del mercat dels pagesos lleidatans. La venda era reservada majorment a les dones. L'ambient tenia gran sabor popular, regust camperol i frescor d'hortalíssia. |
 |
| Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida. Detall de l'un i l'altre reng del mercat, amb els compradors que hi transitaven pel centre. Una plaça molt més oberta que la que ens deixà la darrera reforma, i que esperem que més tard o d'hora, que ja toca, s'enderroqui. |
 |
| 1912. L'antiga plaça del mercadal de Lleida. «El renc de Lleida», Manel Gaya i Tomàs, dins revista «ARS», núm. 7, de juliol. Publicat al «Cu-cut!», «Calendari 1910» (1909) (ARCA). Disposat principalment en reng, això és, en línia o fila, el reng doblat del vell mercat lleidatà s'estirava per tota la plaça, ara dita de Sant Joan, i fins més enllà, fins als porxos de la Paeria. L'ampliació de la plaça a conseqüència de l'enderroc de l'església medieval de Sant Joan i sa reconstrucció alineada més endarrere, tampoc no foren suficients per encabir la gran quantitat de pagesos que hi acudien a vendre diàriament els productes conreats a la mateixa horta lleidatana: «més que mercat, el reng és una exposició diària dels fruits de les terres que rega el Segre i treballa el Canyeret». A més a més, i segons quines són les fruites i verdures que s'hi venen, les parades del mercat feien de 'calendari' de l'any, perquè cada estació portava la predominança d'una hortalissa o altra. Principalment, «els carros i sarriades» provenien de les partides, ben regades, de Fontanet i Copa d'Or, però també dels pobles veïns, com ara Alcoletge i Alpicat, i de més enllà i tot, de Seròs i Sudanell, d'Ivars i d'Alcarràs. També s'hi despatxaven productes ramaders, com ara llet, ous i carn: «la carnissera va tallant, a cop sec, de sos bens, penjats, tots nuets, en sa barraca». Si en una cosa s'esforça l'autor de l'article és a retratar la vitalitat i bellugor del mercadal, amb els compradors amunt i avall, les venedores assegudes a l'escambell, les verdures a sobreeixir dels còvins, els aprenents arreglant la mercaderia... i «la gent comença sos tractes, i ven, i compra, i conversa, i crida, se passegen, entre els dos marges del renc». Ben cert que el mercat era el centre de la vida social de la ciutat, perquè a més hi feien cap tota altra mena de persones i personatges: els captaires, un gimnasta, l'arrencaqueixals, tota una colleta d'artistes... Manel Gaya i Tomàs (Maldà, 1851- Lleida, 1912) fou notari a les Borges Blanques i a Lleida ciutat, a on destacà com un dels principals impulsors dels Jocs Florals. Escriví narracions breus de caire costumista, que foren recollides en un volum titulat Fruita de Lleida. Aquest article fou escrit poc abans de son traspàs. Hi juga amb el doble sentit del mot renc o reng, el medieval de camp clos per a la lluita, i el més popular com a fila o rastellera. |
 |
| Anys 1910. L'antiga plaça del mercadal de Lleida. Els rengs del mercat s'allargassaven tant, que ocupaven també la plaça dels Polls, en direcció als porxos de la Paeria, com pot apreciar-se en aquesta vista d'alçada des de la primera casa dels porxos, allà a on hi tenim al peu el Piló del General. |
 | ||
| 1912. L'antiga plaça del mercadal de Lleida. «El renc de Lleida», Manel Gaya i Tomàs, dins revista «ARS», núm. 7, de juliol (ARCA). El mercat tenia un personatge principal, l'autèntica «ànima de tota aqueixa multitud»: la verdulera, torrera, masovera o hortolana: «té la cara recremada pel sol, i ses formes desfigurades per una vida de treball sense planyença, i un vestir sense elegància... no sap enraonar sinó manant i cridant, i segons l'humor que li dona la venda és dolça o fura, festosa o esquerpa, formal o regatona». L'elogi de l'escarrassada dona pagesa lleidatana és exhaustiu i maximalista. De la dona passa l'autor al ditirambe de la fruita i verdura lleidatanes: «la fruita és, aquí, sempre neta, regalada i fresca, airejada al matí pel serenet, cap al tard per la marinada, i a la nit pel ventet que alça sempre la remor del riu». De l'hort a la taula en un tres i no res. Com el bròquil de l'hort de mon pare que l'altre dia vàrem collir a les onze del matí i a les dos ja el paladejàvem amb totes les aromes, sublim i divinal. Una cultura hortolana, a base de molt de xapo i aixolet, que desapareixerà amb els nostres padrins. I el meu pare, a qui diem padrí Josep per mor de la canalla de casa, ja en té 90.
|
