[31] Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana

L'Agrupació Protectora de l'Ensenyança Catalana va ésser fundada l'any 1898 sota l'empara de la Unió Catalanista, per tal de dedicar esforços i recursos a la implantació d'un ensenyament català i en català. A aquesta fi organitzava trobades per a la formació de mestres, concursos de redacció i d'història de Catalunya, publicava llibres sobre els quals poder bastir un ensenyament pedagògicament renovat, etc. Durant l'inici dels anys 1920, i amb el suport de les institucions locals i de la Mancomunitat, arribà a tindre més de deu mil associats, alguns dels quals «americanos» que aportaven capital.  La primera dictadura del segle XX, la de Primo de Rivera, va frenar-ne les activitats, que foren represes en els anys de llibertat republicana i fins al 1939. 

Per tal de recollir fons va anar publicant des dels anys 1910 una sèrie de postals de tots els racons del país, les quals configuren avui un dels testimonis gràfics més importants de la Catalunya d'ara fa cent anys. Al revers s'hi llegia: «clixé de Pere J. Bonet y Marquès, per a l'Associació Protectora de la Ensenyansa Catalana, els beneficis que s'obtingun ab la venda d'aquestes postals se destinaran a fomentar y sostenir escoles catalanes, fot. Samsot y Missé gerns, Barna».

Anys 1910. Runes de l'antic castell dels Cardona-Anglesola a Bellpuig.

Anys 1910. Mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona-Anglesola a Bellpuig.

Anys 1910. Convent renaixentista de Sant Bartomeu a Bellpuig.

Anys 1910. Torre medieval a Verdú.

Anys 1910. Paisatge idíl·lic del Llobregat a Sant Boi.

Anys 1910. Pont del cremallera a Monistrol.

Anys 1910. Pont del Diable a Martorell.

Anys 1910. Cornellà de Llobregat.
Qui t'ha vist i qui et veu!

Anys 1910. Gent de la terra a Tortosa.

[32] Les postals de l'Associació

Quinalafem.blogspot.com

[68] Lleida setcentista

Juan Fernando Palomino fou un gravador madrileny del set-cents. Entre la seua obra destaquen nombroses vistes de ciutats i personatges típics de les Espanyes que va fer per a l'obra de Bernardo Espinalt, Atlante español o descripción de todo el reino de España, en catorze volums, del 1778 al 1795.  Són unes estampes molt netes, alcolorides i de tendència simplificant del traç i del dibuix. A mi m'agraden especialment i m'atrauen perquè tenen un no sé què de modern, una mena de vaga reminiscència naïf avant la lettre. A més, permeten de resseguir amb molt de detall els principals «atractius turístics» de la Lleida del 1783: obrir una finestra en el temps per saltar a finals del segle XVIII i veure la ciutat com un dels viatgers que hi arribaven.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt.  
Detall de la Seu Vella.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt:  
1. La Seu Nova, 2. Convent dels Mercedaris Calçats, 3. Convent dels Caputxins, 4.Gardeny, 5. Sant Llorenç.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt:  
6. Hospital de Santa Maria, 7. Convent dels Franciscans, 8. Col·legi del Bisbe, 18. Riu Segre.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt: 
10. Església de Sant Joan, 11. Convent de Carmelites Calçats, 12. Porta del pont, 13.  Pont de pedra.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt:  
15. Església de la Magdalena, 16. Albereda, 17. Pou de la neu.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt.  
15. Església de la Magdalena.

1783. Lleida. Gravat de Juan Fernando Palomino, 
dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt:  
16. «La Alameda», als afores de la muralla, cap al futur Passeig de Ferran.

[236] Catalunya emmurallada

Quinalafem.blogspot.com

[67] Caixa d'Estalvis de Lleida

Ara que han desaparegut les caixes catalanes (diguem-ho així per no entrar en penosos detalls), podríem fer memòria que fa poc més de 30 anys desapareixia, per fusió, la Caixa d'Estalvis de Lleida, que ha estat de les poques empreses bancàries pròpies de les terres de Ponent, a banda de les caixes de les cooperatives, algunes de les quals encara resisteixen prou bé al costat d'altres que han acabat com el rosari de l'aurora. Així ho notificava el diari el País:

Proyecto de fusión entre la Caixa y la Caja de Ahorros de Lérida

12/11/1978. La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Barcelona (Caixa) y la Caja de Ahorros de Lérida han llegado a un acuerdo de integración y que supone el primer paso para un proceso final de fusión, que se llevará a cabo a medio plazo.Con la integración, las dos cajas alcanzan en la provincia de Lérida un nivel de recursos ajenos próximo a los 30.000 millones de pesetas, de los cuales cerca de 25.000 millones corresponden a la Caixa y 4.800 a la caja leridana. Entre las dos entidades crediticias reúnen en la provincia de Lérida algo menos de un centenar de oficinas (56 la Caixa y cuarenta la Caja de Ahorros de Lérida). La Caixa es la primera caja de ahorros española con más de 330.000 millones de recursos ajenos.

La caixa lleidatana va ésser des de sempre (des de 1880 exactament) un referent econòmic per a la ciutat i, amb el temps, per a tota la «província», però també es convertí en una icona lleidatana: l'emblemàtic edifici del «Montepío» va marcar l'inici d'una certa primera empenta en la recuperació econòmica de la ciutat en plena pedregada franquista. I encara avui presideix i vigila, majestuosament hieràtic i ben plantat, tota la banqueta de Blondel i el riu (ara empolainat i enjardinat) que s'escola als seus peus.

Anys 1940, finals. Lleida. 
L'edifici del Montepio encara en obres, al mateix temps que la construcció del primer mur de la banqueta, després encara més desplaçat cap al riu. S'inaugurà l'any 1948.

Anys 1950. Lleida. 
El Montepio observant les obres d'eixamplament de la banqueta cap als límits que avui coneixem.

Anys 1950. Lleida. 
L'imponent edifici del Montepio encara a tocar del riu.

Anys 1950. Lleida. 
L'edifici del Montepio en una típica postal acolorida de l'època.

Anys 1960. Lleida. 
L'aspecte de Blondel, sempre presidit pel Montepio, amb la terrassa del restaurant la Rada al costat del riu.

Anys 1960. Lleida. 
Blondel a l'inici de l'ocupació dels Seats 600.

Anys 1960. Lleida. 
Vista oberta del pont i la banqueta ja urbanitzada, des de l'aleshores nou edifici del «Gobierno Civil» i fins al Montepio.

Anys 1970.  Lleida. 
La banqueta ja oberta i tota urbanitzada. Poc després, es tornaria a obrir per encabir-hi el pàrquing actual, les obres del qual van deixar l'avinguda panxa enlaire mesos i mesos.

1966. Lleida. 
Prospecte de propaganda de la Caixa d'Estalvis de Lleida, amb dos oficines a la ciutat i quatre més al territori. Un bon indicador d'on eren els diners del moment. I del llenguatge: «niños y niñas subnormales», que és el que dèiem tots de petits.

Anys 1960-1970. 
Lleida. La banqueta amb el Montepio sempre atent, en una col·lecció de capses de mistos. NOTA: us en recordeu dels mistos? Es feien servir per encendre foc, especialment per al tabac :))

1973. Lleida. 
Prospecte de propaganda de la Caixa d'Estalvis de Lleida i Mont de Pietat (en castellà, esclar!). Sis anys després, ja tenia sis sucursals urbanes «y en las principales localidades de la provincia».

1973. Lleida. 
Prospecte de l'obra social de la caixa lleidatana. Només es feia préstec de llibres a «los imponentes de la caja», ara dits impositors.

Anys 1970. Lleida. 
Vista nocturna de Blondel, potser ja amb el logotip lluminós de la Caixa (ara Caixabank, vull dir).

1975. Lleida. 
Prospecte de propaganda de la Caixa de Lleida. Les oficines s'anaven multiplicant. Sembla que foren bons anys, econòmicament parlant: el mapa dels diners s'anava eixamplant.

1976. Revista «CIUDAD», Lleida. 
Una magnífica imatge del riu, bastant carregat d'aigua, amb son sentinella vigilant. Encara no hi havia el pont del «Simago» (de la Universitat).

 1977. Lleida. 
Prospecte de la Caixa de Lleida ja poc abans de la fusió amb la Caixa de Pensions de Barcelona. Una absorció disfressada de fusió.

Anys 1930. Lleida. 
La banqueta d'abans de la guerra s'acabava en un edifici més baixet que el que s'hi faria del Montepio. 

Anys 2000. Lleida. 
Detall de la façana lateral del Montepio, en aquest estil pseudoracionalista que adoptà el franquisme de la postguerra. 

2010. Lleida. 
L'edifici en l'actualitat, ara amb l'altre costat de la canalització enjardinat novament. 

[203] La Lérida «españolizada»

Quinalafem.blogspot.com

[66] Estampes de 1800

Deliciosos gravats gairebé bicentenaris, de l'època de la Guerra del Francès i publicats poc després a París: Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe, 2 vol., 1819-1822, Musée de l'Armée. Els militars gavatxos van retratar tot Europa durant les campanyes de l'imperi. Ho feien sistemàticament com a part de la seua estratègia militar, però sovint també atrets pel tipisme amb què miraven les terres de latituds sudpirinenques, més exòtiques com més per avall.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Vista de Lleida des del camí de Fraga, riu avall.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Detall de la porta de Sant Antoni i les dues torres de la Seu Nova.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Detall del pont vell de Lleida, amb el marge esquerre de Cap-pont poblat per un «xoperal» i pescadors en primer pla.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Pagesos amb mula i carro cap a l'horta.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Castell de Medinyà.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Pescadors de Peníscola.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Perpinyà amb el Castellet en primer terme i la catedral de Sant Joan al fons.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Pont de troncs a Puigcerdà (i ara ens queixem de l'eix transversal!).

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Tarragona.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Tarragona, torre dels Escipions al peu del camí, avui N-340.

1819-1822. Souvenirs pittoresques du général Bacler d'Albe. 
Tortosa amb el port fluvial de l'Ebre.

[197] Los ponts vells de Fraga

Quinalafem.blogspot.com

[65] Memòria gràfica digitalitzada

El muntatge Recull Fotogràfic de Lleida ha circulat aquests darrers mesos per internet, de correu en correu. La meua felicitació a l'autora per conservar-nos aquesta memòria gràfica. Un parell més de felicitacions, de visita obligada per a qui vulgui recordar imatges antigues o, per als més joves, conèixer com era Lleida quan encara era un «poble» gran: el bloc Fotografies Antigues de Lleida, i la pàgina de facebook Fotos Antigues de Lleida. Hi afegeixo Lleida fa casi un segle, que recull les fotos, precioses, publicades pel diari Segre ara deu fer deu o dotze anys, o més, perquè últimament em passen com una exhalació.

La conservació de la memòria gràfica hauria d'haver estat un dels objectius dels nostres ajuntaments democràtics durant els anys de vaques grasses. Així hauríem fet memòria d'on veníem i potser hauríem encertat una mica allà on volíem anar, en lloc de deixar-nos endur per aquesta nova febre de l'or del totxo. Al meu poble de naixement, a Alcoletge, gairebé sempre el regidor d'urbanisme era un dels paletes (perdó, ara se'n diu constructors) del poble. No em digueu que no fa riure: ajuntar el pa i la gana. I ara ens traiem les puces de sobre dient que tot és culpa dels mercats i dels polítics!

Avui les noves tecnologies ens ofereixen l'oportunitat de recuperar i compartir aquests ulls al passat que les són les fotos d'abans. Un exercici molt simple per fer a les aules: demanar als nois i noies que espigolin entre les pàgines dels àlbums dels pares i les capses de fotos dels padrins (perquè els padrins sempre tenen les fotos en capses, oi?), portar-les a classe per explicar-ne allò que ens n'hagin dit a casa, escanejar-les i fer-ne un power-point o un petit vídeo per al web del centre escolar. Perquè, benvolguts xics i xiques lectors, com escriu Joanot Martorell: qui oblida lo passat, oblida a si mateix. 

Anys 1950. Lleida. 
Qui no havia plorat al «Baratillo» del Carrer Major? Era l'aparador més odiat de les mares, que no ens en podien traure dels pianets si no era arrossegant-nos del braç i gemegant a ple pulmó.

Anys 1950. Lleida. 
Carrer Major, encara enllambordat, al costat de la Reconquista.

Anys 1950. Lleida. 
Cinema «Cataluña», cantonada Blondel - Carrer Cavallers. Obert el 1912 i tancat el 1991.

Anys 1950. Lleida. 
Cinema Fèmina (1943-1984), a l'actual Cortefiel al Carrer Sant Antoni. La primera vegada que hi vaig anar, ja granadet i molt més tard que a l'època de la foto (1951), hi feien «La guerra de les galàxies»...

Anys 1950. Lleida. 
Cinema «Bahía» (1948-1990), al Carrer Ramon y Cajal, on ara hi ha un bloc de pisos.

Anys 1950. Lleida. 
Cantonada de Pi i Margall amb Salmeron. L'antic frontó.

Anys 1940. Lleida. 
Carrer Sant Antoni, encara enllambordat.

Anys 1970. Lleida. 
Les mítiques Sederies Catalanes, amb aquelles empostades plenes de rotllos de teles de tots colors.

[210] Lleida 1929

Quinalafem.blogspot.com