[2273] Parèmia enrajolada, més

Si vols estar ben servit,

fes-te tu mateix el llit.

Barcelona és bona,

si la bossa sona.

Qui escolta pels forats,

escolta els seus pecats.

El vi crida la cancó.

Músic pagat fa mal so.

Ja som dos!

Vi i amic, és el millor el més antic.

De llibres i de paraigües 

no se'n tornen gaires.

Les medecines són bones per vendre, 

però no per prendre.

A la taula i al llit,

al primer crit.

El vi vell,

surt a la cara

i puja al cervell.

Casa amb jardí,

ni metge ni botiquí.

Si la dona ho vol, Janot,

no hi facis el borinot.

El caçador va de camí,

buscant-ne una font per beure vi.

Al pa, pa,

i al vi, vi.

Amb bona mar

tothom és bon mariner.

Qui vol presumir

ha de patir.

Si vols ésser ben casat,

porta la dona a Montserrrat.

No diguis ase a ningú 

que no ho sigui més que tu.

Allí on s'hi resa el rosari, 

no hi falta lo necessari.

Les medecines són bones per vendre, 

però no per pendre.

Pensen els enamorats

que tothom té els ulls tancats.

Allí on s'hi resa el rosari, 

no hi falta lo necessari.

Verge Santa del Roser,

feu que en aquesta casa gaudim d'una vida lliure de deutes.

no hi falta lo necessari.

Bon pa, bon vi, bona taula i bona brasa,

és senyal de bona casa.

[2160] Parèmia enrajolada

[2272] La Festa Major lleidatana de 1915

1915. Festa Major de Lleida.

Diari «El Pallaresa», de 17 de maig (Sol-Torres).

Capçalera del diari liberal lleidatà (en espanyol), fundat pel polític i empresari Josep Sol i Torrents al 1895, després que quatre anys abans hagués estat escollit paer de la ciutat.

L'anunci de l'aigua embotellada de Rocafort apareix a primera plana: tres-centes mil ampolles venudes per mes a Barcelona, que no està gens malament ni que la xifra fos engrossida amb finalitats propagandístiques. Als laterals, les recomanacions de salut: aigua bona per al fetge, l'estómac, els ronyons i la diabetis. 

1915. Festa Major de Lleida.

Diari «El Pallaresa», de 17 de maig (Sol-Torres).

Resum d'alguns dels actes culturals i festius de la festa major de maig d'aquell any a pàgina sencera. De l'any de la nevada.

A la Plaça de la Llibertat, de meravellós nom que caldria recuperar (plaça de Sant Francesc), hi hagué concert ofert per la banda militar (espanyola) d'un dels regiments aquarterats a la Seu Vella, encara, en aquells temps. Però el concert esperat fou el de la Simfònica barcelonina, dirigida des de feia un any pel director musical Lamotte de Grignon. L'èxit n'estava assegurat: «con decir que nuestro Teatro Municipal [als Camps Elisis] rebosaba seriedada, elegancia, hermosura y distinción está dicho todo». Home, és clar que sí, fixeu-vos que de públic no hi havia qualsevol: «allí se dió cita lo más selecto de la sociedad leridana y a fe que no salió defraudada». Els qui no necessitaven padrins, vaja. 

A banda de música, també toros a Lleida, «con poca entrada» i sempre a les quatre en punt, si l'autoridad gobernativa ho permetia. Probablement a la plaça de Cappont. S'hi fa la ressenya detallada de cadascuna  'suerte', em sembla que es diu així, dels quatre toros, dos per 'matador'. El 'parte facultativo' assenyalà una ferida a la mà en un dels ajudants durant la lídia del darrer animal.

1915. Festa Major de Lleida.

Diari «El Pallaresa», de 17 de maig (Sol-Torres).

Al dia 16, fou el torn del futbol al camp de futbol de l'esplanada de Gardeny. El partit fou disputat per l'Associació FC Lleida i el Deportivo FC de Reus amb la copa de la festa major en joc. La ressenya és detalladeta. La primera part, els locals la juguen a favor del vent. Però el primer goal el fan els reusencs amb un bon shoot i espifiada del porter lleidatà Perenya. Només a la segona part, poden empatar. El Reus es torna a avançar, i falla un penalty i tot. Conclou la crònica: «un soberbio partido», però «el portero Perenya, con mucho miedo y suerte». 

Finalment, s'hi consigna la retreta de final de festa major, a les 9 de la nit. Des del passeig de Boters, surten en comitiva els heralds, els gegants, lo marraco, grups de fanalets de colors, els músics de la Banda Municipal i de les militars, «y una elegante y artística carroza alegórica, obra del estudioso y aventajado pintor leridano, Sr. Montseny». Enfilà per Sant Antoni i tota la ciutat amunt: carrer Major, places de la Paeria i Sant Joan, carrer Estereria i Carme, i retorn per Ferran i Cabrinety fins al pont, carretera de Barcelona, Camps Elisis i final a la placeta del Teatre Municipal. Sembla que hi hagué molta concurrència als carrers, amb alguns incidents imprevistos en arribant al parc: l'alçada de la carrossa tombà el cable elèctric de la il·luminació que s'hi havia posat allà als Camps. La comitiva es dissolgué cap a les 11, després de dos hores de cercavila. Llavors fou el torn dels focs artificials, emplaçats a la meseta de davant la Seu Vella, «al exterior de la muralla del Castillo principal». Això els feia elevar encara més, i més visibles des de bona part de la ciutat i de la plana lleidatana.

Hi hagué durant tota la festa major, exposició de fotografies del retratista Samuel Farran, que tenia estudi a la mateixa plaça Paeria.

Anys 1910-20. Samuel Farran, fotògraf, Lleida.

1920. Festa Major, Lleida.

Cartell en llengua catalana, que s'usà a partir de l'arribada de la Joventut Republicana al govern de la Paeria, amb Humbert Torres com a Paer en Cap. Probablement, aquells cartells entre 1917-21 foren els primers en la llengua dels lleidatans als cartells de la festa major. 

1932. Festa Major, Lleida.

Un parell de les carrosses de la batalla de les flors, que s'havia afermat com un acte principal de la festa durant la dècada dels anys 20. 

1915. Festa Major de Lleida.

Diari «El Pallaresa», de 17 de maig (Sol-Torres).

El sabó de moda a la ciutat.

1915. Festa Major de Lleida.

Diari «El Pallaresa», de 17 de maig (Sol-Torres).

Diversos anuncis de l'època: de la farmàcia i ortopèdia Pons, de les màquines de cosir, del lleixiu Conejo, i de les sortides anunciades de vapor transatlàtics, de trista memòria: s'encarregaren de portar alguns milers de lleidatans, sobretot pallaresos, a l'exili econòmic al nou continent. 

[983] Lleidatanes 1915

[2271] Les primeres fotos de les crescudes del Segre, 1891

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Les crescudes del Segre foren sempre espectaculars. Aquesta tingué lloc al 26 d'octubre, fruit de les fortes pluges tardorals a les capçaleres pirinenques. Aquestes imatges del fotògraf barceloní deuen ser les primeres riuades sicorines mai no retratades.

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Des de l'oficina de mines governamental, que tenia balcó al començament de Blondel, abans d'arribar a la plaça Sant Francesc, aquest pioner de la fotografia catalana pogué fer unes precioses vistes de l'avinguda, que omplia la llera del Segre d'ample a ample. Llavors no hi havia encara feta l'ampliació de la plaça Cabrinety, allà a on dècades després s'hi construirà el govern civil (espanyol). Al fons, el pont de ferro del ferrocarril.

En els detalls, hi observem la gent que ha anat a veure la força de l'aigua al pont vell, que ja havia sucumbit al 1866 i s'havia refet amb un entarimat de fustes, suportat pels vells pilans petris del pont medieval. L'obertura de les banquetes al trànsit, quan les cases deixaren sa funció de muralla, s'acompanyà amb el temps de la plantació d'arbres, que embellia l'entrada a la ciutat. Des de llavors, la carretera ja no passaria pel carrer Major, sinó per Blondel i cap al camí de Fraga que sortia a l'alçada de l'antiga porta de Sant Antoni, o sia, per l'actual carrer Acadèmia avall.

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Una presa més enfocada al pont. Segurament, la remor eixordadora de l'aigua devia ser ben forta. En el detall, veiem com la tramada de fusta del pont era molt llarga, sense suport al pilar tort de vora la ciutat. S'aguantava per l'enreixat del fustam. Des de l'època de Blondel, que s'havia tapat el darrer ull del pont que tocava a la ciutat, en la llarga cursa per allunyar-ne el riu, que ha durat fins a mitjan segle XX amb l'acabament de la banqueta entre el carrer Cavallers i els instituts. 

1891. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

La força de l'aigua era descomunal. A Lleida, ja s'hi sumaven les aigües del Segre i de totes dos Nogueres, que en multiplicaven l'efecte si totes tres capçaleres baixaven plenes. A la part del pont de pedra medieval, els pilans encara mostren els vells tallamars, aquests acabaments en punxa que impedien que els troncs, molts i grossos que sovint baixaven a velocitats grans,  hi impactessin directament i els fessin més mal. 

La imatge es veu creuada al peu pels fils elèctrics que pujaven per la banqueta per al subministrament del carrer Major i cap a Ferran i l'estació de tren, les parts més actives de la ciutat: tota la governança s'hi emplaçava i molts dels negocis i empreses locals. 

 

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Un parell d'anys abans, el fotògraf barceloní, Lluís Marià Vidal i Carreras, havia ja retratat el Cappont des de l'alçada de l'oficina de mines que la diputació o el govern (espanyol) tenien al carrer Major i que, com tantes cases del carrer, també donaven al darrere. La imatge és datada del 10 de novembre d'aquell any. No sembla que hi hagi riuada. Potser el nivell ja n'havia baixat i tornava la normalitat quan arribà a Lleida.

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Veiem les dones que hi renten la roba, al riu. O millor dit, a les tolles que va deixar entre l'areny en descendir el nivell. L'exposició del Cappont a les riuades era molt gran, car no hi havia cap mur protector i l'aigua hi podia entrar a peu pla. Els rais que baixaven del Pirineu els deixaven al davant de la serradora, i allà els amuntegaven. Només alguns continuaven periple riu avall, cap a l'Ebre i Tortosa. 

La casa de la cantonada mostra el nom Mostany a la part superior de la façana. No sabria dir era una fonda, com la dita de Sant Antoni que hi hagué o allà mateix o ben a tocar dècades després.   

1913. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.

«El Diluvio», de 26 de maig  (ARCA).

A la dècada de 1910, en aquest edifici de la Parada de Mostany hi hagué un taller fotogràfic, que s'incendià. Llavors, l'operativa de revelatge de les plaques fotogràfiques comportava l'ús de líquids i materials molt inflamables. El foc ho consumí tot i s'amplià a la veïna fàbrica Farré de filats. La gran fumera que s'observa a la imatge anterior devia ser la de la màquina de vapor d'aquesta fàbrica, que jo sempre havia cregut que era un molí d'oli. 

Sense assegurança, els danys eren sempre abundosos. La família Mostany havia sigut destacada políticament a la ciutat en aquell darrer quart de segle XIX, d'ideologia tradicionalista i carlina. Josep Antoni Mostany fou paer de la ciutat en el moment del sexenni revolucionari, president de la Joventut Catòlica, fundador i primer director del Diario de Lérida (1886-1931, primer número de 2 de gener), de caràcter integrista. Fins al punt que, veient que el carlisme anava de capa caiguda, se n'apartà per ingressar al Partido Integrista al 1888. Als inicis del nou segle, reconciliats amb els carlins, s'adheriren a la Solidaritat Catalana, vencedora de les eleccions de 1906 en suport de l'autonomia de Catalunya. Quants tombs que donà el país en aquells anys de transformació, oi?

1882. Lleida. La Parada del Mostany, Cappont.

Anunci en un diari lleidatà de la serradora Ribé i Cia, «als afores de Lleida a la sortida del pont». La serradora la veiem en una de les fotos anteriors, amb tot de troncs amuntegats al davant. S'hi dona l'adreça de 'Parada del Mostany'. Cosa que em fa pensar que aquesta família devia haver sigut la propietària d'un tros (camp de conreu) prou gran en aquest lloc. Perquè aquest és el significat del mot parada en el món pagès: un bancal de conreu i de reg. 

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

El vell pont medieval reparat amb el fustam des de la riuada del 1866. Si el retratista volia  captar la riuada, quan es plantà a la ciutat, l'aigua ja s'havia encalmat. La imatge ens mostra els grans arenys fangosos que en restaren.

1889. Lleida. Riuada del Segre.

Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (AFCEC-MdC).

Al fons, el pont del ferrocarril, i d'allà fins ací, la gran arbreda dels Camps Elisis. La casa dels burots havia estat traslladada de mig del pont, a on s'havia emplaçat tradicionalment, al costat mateix de l'entrada. L'edifici del cos de guàrdia que acollia el cap del pont, també havia estat tombat anys abans, potser cap a la dècada dels 70. 

[2270] La crescuda del Segre, Cinca i Ebre al 1853