Seguidors

20250824

[2698] Lo vell joc de l'oca al segle XVIII i los orígens de les auques

Lo joc de l'oca.
Tauler del joc dels anys 70s del segle passat, com lo que teníem a casa, amb la gran font de la cascada del parc de la Ciutadella presidint la casella triomfal. Les oques s'hi havien transformat en cignes. De l'altre cantó hi havia lo parxís. M'hi havia passat moltes estones, sovint jugant tot sol, sense fer trampes, fent competicions entre les quatre diferents fitxes de colors.Qui no recorda lo so sec del dau a la petita boteta acolorida amb què lo sacsàvem, i com lo deixàvem anar amb impaciència sobre lo tauler? Les normes mos les havien explicat los de casa: d'oca a oca i tiro perquè em toca. 

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Full amb un joc de l'oca divuitesc, aparegut en una col·lecció d'imatgeria catalana a la Biblioteca de Montpeller. Lo tauler ja tenia les 63 caselles característiques del joc modern.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo fons Vallat se ressenyà al butlletí del CEC: quins temps aquells! quan a les revistes alpines hi apareixien articles d'una amplitud cultural que, un segle després, ha desaparegut.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo centre del full, molt sagaçment per part de l'editor, era ocupat pel text de les regles. Cosa que potser vol dir que encara no era ben bé conegut i popular, i calia explicar-ne lo valor de les caselles i la dinàmica: lo pont (paga i salta a l'altre pont), l'hostal (paga i s'hi passa el torn un cop), lo laberint (paga i retrocedeix tres caselles), la presó (paga i s'hi està fins que un altre hi entra), lo pou (igual que a la presó), la Mort (paga lo pactat i torna a començar de nou). Fins i tot, la norma que mos feia més ràbia de totes quan hi jugàvem:
«Qui se encontra ab lo número de altre, pren son lloc, i lo altre va la que ell deixa. Qui passa del número 63, torna atràs los punts que passa, i si encontra ab una Oca, duplica lo tornar atràs fins a no trobar-la».
 La signatura de l'editor diu:
«Tarrag[ona]. Per Magí Canals, estamper i llibreter al carrer Major».
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Detall de les caselles, amb lo pou (21), la Mort (58) i les oques que permetien d'avançar més ràpidament.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo qui entra a la casella 26, la dels dos daus, surt per la 53, però atenció!, també a la inversa. L'Hostal s'emplaçava a la casella 19. És realment admirable que les normes s'hi hagin vist inalterades per tres segles. Només en canviarà lo suport: del full de paper volant se passarà a taulell.

Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
De la casella del pont (6), calia pagar ço que s'havia acordat en començar, i saltar a la casella 12, «per no negar-se sota lo pont». En aquest cas, encara no hi havia la reciprocitat dibuixada. Modernament, qui cau al pont de la 12, retorna al 6.
 
Segle XVIII. Lo vell joc de l'oca, Tarragona.
«Una col·lecció inconeguda d'imatgeria popular: el fons Vallat», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 499, de desembre de 1936 (uab-ddd).
Lo temut laberint (42) i lo pont (6). 
Òbviament, qui arriba primer a la 63 s'ho emporta tot, ço és, tots los diners pagats en les penalitzacions per los participants juntament amb l'aposta inicial. 

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Lo tauler més vell que se n'ha conservat, i que exhibeixen al Metropolitan novaiorquès, és datat de finals del 1500. Pertanyia al Médici florentins, però la fàbrica era d'inspiració hindú; a l'altre costat, hi ha un joc d'escacs:
«One side of this work may be the earliest example in existence of a board for playing goose, a game that was first made popular at the Medici court in Florence. Dice-throwing contestants race to the center while trying to avoid landing on certain symbols. The board’s design follows an Italian Renaissance print, but the workmanship of the inlay is likely that of Gujarati artisans in Western India, who produced various works including shell for the Northern European market».

Segle XVI. Lo vell joc de l'oca.
«Chess and goose game board» (enllaç).
Detalls del joc hindú, propietat florentina del Cinc-cents. Ja hi havia les oques i alguns obstacles (los dos daus, la Mort, lo laberint, lo pou i algun altre), però encara no pas tots. Això fa pensar que el joc va desenvolupar-se en arribar a la Itàlia renaixentista i completar-se amb nous i dificultosos obstacles per fer les delícies dels jugadors. Tenia ja les 63 caselles reglamentàries fins avui, i forma arrodonida, que actualment ha derivat a quadrangular.

 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo joc de l'oca siscentista «la planxa del qual forma part del fons de boixos de la impremta Guasc de Palma». Es tracta del joc més antic trobat (i imprès) als nostres Països, amb una característica particularíssima: consta de 142 caselles. Lo motiu mos és desconegut, però podria ser, simplement, per voler fer que la partida fos més llarga perquè era divertit de jugar. Així, s'hi devien encabir més jugadors i en augmentar la casuística dels obstacles, lo rebombori havia de ser majúscul i una font immillorable de passatemps.





 Segle XVI. Joc de l'oca, Mallorca.
1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Detall del tauler de joc, que s'imprimia en paper gruixut. Sembla que les quatre darreres caselles abans de la final eren temibles.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Lo nom del joc és 'de l'auca' en diversos llenguatges romànics, encara que en català lo mot auca no s'hagi aplicat a l'au palmípeda.

Etimologia del joc de l'oca.
Joan Coromines, DECLC.
Lo nostre savi Coromines mos ho aclarix. La primera menció del joc la troba al diccionari de Lacavalleria, al 1696, cosa que implica que almenys durant la segona mitat del XVII lo joc era prou conegut per incloure'l al vocabulari. Però heus ací que a un altre joc se l'anomenava auca, joc sovint prohibit als segles XVII i XVIII. Lo nou joc n'era derivat de l'altre i s'hi jugava amb les caselles retallades del full de cartró, de l'oca, «que es posaven en una bossa i se'n treien amb una aposta». D'ací, lo mot passà a designar l'auca de rodolins, històries estampades enormement divulgades al folklore català del XVIII i, sobretot, del XIX. Finalment i figurada, va fer-se anar també com a títol d'obres literàries, com la coneguda auca rossinyolenca.

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
«El joc de l'oca s'hauria estès a Europa durant el segle XVIè als palaus senyorials». Se sap del cert que al segle següent lo joc era ja conegudíssim i de moda. L'oca mallorquina prova que «vers el 1660 el tal passatemps no devia ser cap 'novetat' quan ja oferia derivacions. L'esclat siscentista del joc de l'oca coincideix amb l'arrelament de jugar a l'auca, puix que les prohibicions i persecucions que coneixem d'aquest joc d'atzar s'escauen tots des dels començaments del segle XVII».

1931. Joan Amades, «El nom de l'auca».
«Les Auques», vol. I (enllaç).
Una descripció detallada del joc de l'auca, originat de manera paral·lela al de l'oca, però de «caient augural, endevinatori... que d'una aplicació purament cabalística i pronosticadora passaren a ésser utilitzades per a jugar-hi diners. Aquesta segona aplicació de l'auca li valgué una major popularitat». La persecució de l'auca per motiu de joc d'apostes, «estesa per estampació, atraient per les figures, es converteix francament en una fulla imatger, en un passatemps familiar, infantil. En aquesta nova etapa de la seva servitud, es disposa a multiplicar, a variar els seus temes».

1850. Lo joc de l'oca, de Joan Francesc Piferrer  (viqui).
La castellanització del full demostra l'avanç lent però indeturable de la diglòssia entre les nostres classes dirigents, fruit de la colonització espanyola al segle XIX, a la qual encara resistim.
La norma del 3+6 a la primera jugada, amb dos daus, porta al 26 i d'allà al 53. Se torna a tirar, i en traure un 6 i caure a l'oca, llavors directament s'entra a la casella 63, la guanyadora. La norma ja hi era al segle XVII. Com que al joc cada novena casella és una oca (a més d'alguna altra), encertar-la a la jugada d'obertura procurava aquest premi.

La senzillesa del joc combinada amb la incertesa que els obstacles procuren, i tot plegat depenent de la sort dels daus, generava un joc molt amè i distret. Les dinàmiques d'endavant i endarrere afegien emoció, lligades a caselles que oferien premis o penes, segons lo cas. Sens dubte que provocava interacció i riures i enutjos, i la rapidesa de les tirades provocava continus canvis de sort en los jugadors. A més, si hom volia, s'hi podia jugar amb apostes. L'èxit n'estava assegurat... fins a l'aparició de les pantalles.
Per fer una enquesta rapideta, quants de vosaltres, lectors, teniu avui un tauler de l'oca a casa?


 
Posted by
Labels: , ,