1924. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica,
Revista «La Falç», Balaguer, núm.145, de febrer (XAC).
Què hi feia un anunci de vaixell transatlàntic en una revista balaguerina de fa cent anys? No es tractava pas d'un creuer de plaer. Més aviat a l'inrevés. Al carrer d'Avall balaguerí, amb telèfon i tot (déu n'hi do dels que ja hi havia ara fa cent anys a la ciutat urgellenca), hi havia sucursal d'agència de viatges de l'empresa barcelonina «Itàlia-Amèrica», que gestionava els passatges als vaixells italians que feien escala a la capital catalana en ruta cap a les Amèriques.
Al costat de molts italians, durant decennis des de finals del segle XIX, l'emigració pallaresa cap al nou món fou un degoteig incessant, potser una mica aturat amb les obres hidroelèctriques, però que continuà al llarg dels anys 20 i 30 i fins a la guerra. No només al Pallars. També a les comarques de la plana lleidatana hi hagué aquest mateix moviment demogràfic, per bé que en proporcions no tan elevades com a les pallareses. Als nostres pobles ponentins, a cada poble, hi hagué un familiar emigrat a l'Argentina (o similar). En el cas de cal Micaló, la casa pairal de ma mare a Alcoletge, fou una tia dita Marieta la que se n'hi anà, ja de gran, després de la guerra, a viure-hi amb una seua filla que se n'hi havia anat als anys 20, si no recordo malament la història explicada en sobretaules nadalenques de quan era petit. En aquestes dates, amb bona part de la família al voltant de taula, sempre hi havia el moment en què sorgien a la conversa els qui no hi eren. Per difunts o per emigrats. La tia Carmeta, que era la qui en portava la correspondència, un cop cada any o cada dos, en feia el resum. La meua tia-padrina Roseta els va acompanyar al port de Barcelona a embarcar. Vaig entendre que a l'oncle Calbó (marit de l'emigranta) l'apressava la partença, amb alguns deutes no del tot liquidats. Portaven tot el que tenien en unes poques maletes, amb els quartos embotits entre les fustes. Perquè llavors les maletes no eren plastiqueres com ara. La maleta dels diners lligada al canell. A poc a poc, les lletres es feren més estranyes, i amb el temps desaparegueren. De manera que mai no sabérem la fi de la tia ni de la seua família ni dels hereus.
Anys 1910-20. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica,
Vaixell «Principessa Mafalda», port de BCN.
Un d'aquests grans vaixellots transatlàntics de grans fumeres de vapor, dels de més anomenada, que feien la ruta italocatalana de les Amèriques fou el «Principessa Mafalda». Portava el nom d'una filla cabalera del rei italià Víctor Manuel III de Savoia, de trista fi en camp de concentració alemany, quan a partir de 1943 les posicions nazis a la Itàlia feixista començaren a trontollar, i el Reich prengué com a ostatges a membres de la reialesa i aristocràcia italianes.
La desgraciada fi de la princesa seguí al cap de poc més de quinze anys a la desgraciada fi del vaixell que l'honorava, naufragat al 1927 davant les costes brasileres. L'episodi es conegué popularment com el segon naufragi del Titànic. Les cues d'embarcament al port evidencien la força sostinguda d'aquest corrent migratori de les nostres comarques empobrides cap a la terra promesa americana.
1897. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica.
«Excursió a Isona, Mur i Meià», Francesc Carreras Candi,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm.32, de setembre (ddd-UAB).
El perspicaç geògraf recull aquesta realitat de l'emigració pallaresa en aquesta crònica excursionista a Isona i el Pallars Jussà. «És altament remarcable l'emigració dels habitants d'Isona». Els números aquell 1897 deien que al voltant de mil isonencs havien passat el forrellat a casa.
1910. L'emigració pirinenca i ponentina a Amèrica,
«El Poble Català», de 16 de desembre.
Notícia de l'arribada del «Principessa Mafalda» al port barceloní. S'havia avarat just al 1909.
2011. «Del Pirineu a la Pampa. Crisi i emigració al Pallars».
Botigues Museu de Salàs (enllaç).
Una esplèndida evocació de l'emigració pallaresa a Amèrica fou feta ara fa pocs anys a Salàs. «La mala climatologia dels darrers vint anys del segle XIX i l’arribada de la fil·loxera l’any 1900 faran que, entre 1877 i 1910, el Pallars Jussà perdi un 25% de la seva població (de 25.285 habitants a 18.996) i el Pallars Sobirà un 20% (de 15.322 a 12.475). La majoria emigrarà cap a l’Argentina».
2011. Francesc Farràs Grau, «Del Pirineu a la Pampa. Salàs Transatlàntic».
Pròleg d'Arcadi Castilló, Ed. Garsineu, Ajuntament de Salàs de Pallars, 2011.
També se n'edità un llibre de recull d'aquell fenomen migratori pallarès, que val la pena fullejar, perquè és dels que expliquen història menuda de la gent.
1927. El naufragi del «Principessa Mafalda».
Diari «El Heraldo de Madrid», de 26 d'octubre (BDH).
Amb prop de 1.800 passatgers, sempre ple fins a la coberta, aquell octubre el vaixellàs topà contra un escull i naufragà davant les costes brasileres. El «Titànic dels Mars del Sud» feu la mateixa fi que el Titànic primigeni. Una de les hèlices va rompre's per l'eix en el xoc, que impactà contra la popa i hi obrí una via d'aigua que resultà fatal. El capità ordenà l'evacuació en bots dels passatgers, però el caos i els nervis s'apoderaren de la situació. Les xifres parlen d'un terç del passatge ofegat, cap a les 600 persones. Van reportar-se'n atacs de taurons. A Barcelona s'hi havien embarcat 43 passatgers, dels quals bona part amb condició d'emigrant. Qui sap si un sarpat de ponentins o de pallaresos. El diari en reportava els noms.
1909-1927. Transatlàntic a vapor, «Principessa Mafalda».
1927. «Lérida», Valeri Serra i Boldú. Fotografies de l'Arxiu Mas i de Roisin.
Llibreria Francesc Puig, BCN (ddb-UAB).
El mercat dels expatriats fou un negoci creixent en aquell primer terç de segle XX, i els anuncis de companyies transatlàntiques foren freqüents. Fins a 14 expedicions anuals a l'Argentina o a Cuba i Mèxic. Fins i tot, a Filipines i Fernando Poo, les penúltimes colònies (espanyoles) alliberades al 1898.
1927. «Lérida», Valeri Serra i Boldú. Fotografies de l'Arxiu Mas i de Roisin.
Llibreria Francesc Puig, BCN (ddb-UAB).
Vista de la sala de màquines del vapor, i també d'una sala d'estar amb decoracions arabesques, tot plegat més que kitsch, demodé o decadent. L'anunci ofereix servei Gran Hotel, TSH (telegrafia sense fils, en inicials en espanyol), radiotelefonia, orquestra, i capellà i tot. La majoria dels passatges, però, ho eren per necessitat, amb bitllet de tercera.
«