Seguidors

20200810

[2196] De Joan Barceló, encara més

1981. Joan Barceló, 
«Miracles i Espectres», edició pòstuma.
Ara que de seguida en farà quaranta anys, potser és el moment que rellegim aquests dotze contes del menarguí, escrits amb transcripció directa de la parla dialectal lleidatana. Mai entre nosaltres (o ben poques vegades), a Ponent, vull dir, en aquestes darreres quatre dècades s'ha plantejat seriosament la necessitat d'un subestàndard lleidatà, que recollís la riquesa de la nostra parla ancestral. Això fa que trobem als diaris locals blat de moro en lloc de panís, posem per cas. La sèrie televisiva de lo Cartanyà no sé si va acabar fent bé o mal. L'avergonyiment profund que arrosseguem, potser de segles, els lleidatans ens fa acceptar com a natural la diglòssia amb el barceloní, accentuada pels models televisius tv3sians. D'una manera paral·lela, aquesta submissió i ploranera s'ha evidenciat altre cop aquest passat juliol, amb el tancament perimetral del Segrià per causa de la pandèmia: tot de veus locals proclamant que som la Ventafocs del país. Moltes d'aquestes veus no saben pas -ni ho volen saber- què és omplir un palot de peres. Imagineu-vos, doncs, si pensen a conservar la parla dels padrins! 

Ho sento, companys, però ho veig així. Entre tots ens ho hem deixat perdre, no ho hem sabut fer més bé. Just al moment que hem tingut més 'filòlegs' per metre quadrat que mai a Ponent. No és cap judici, és una òbvia constatació.

1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«La Vanguardia», 24 de setembre (LV).
Breu sobre la publicació del recull. «Joan Barceló deia que volia 'fer l'estripada de publicar el lleidatà'». Les consciències, però, no aconseguiren de ser desvetllades, i tots vam continuar amagant els orígens. Els lingüístics i els altres (sempre hi ha excepcions).


1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Balanç davant la taula del record», Jordi Pàmias.
«Avui», 28 de juliol (Arxiu Girona).
«Oriol Pi de Cabanyes t'anomenà el nostre Rimbaud casolà». D'un any ençà de la desaparició de l'escriptor en foren publicades algunes obres inèdites, entre les quals la primera novel·la per a gent gran, «Pare de rates» i estava a punt de sortir, el més important llibre de poesia de l'autor, «Immortal mort que et mors».

1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Joan Barceló, una vegada més», Núria Tubau.
«Avui», 19 de setembre (Arxiu Girona).
Un petit retrat des de la visió d'una companya professora. 

1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Joan Barceló, essencialment un rebel», Isidor Cònsul.
«Avui», 27 de desembre (Arxiu Girona).
«El jurat del premi Mossèn Alcover, al qual Joan Barceló havia enviat les narracions, no s'arriscà a premiar 'Miracles i espectres', malgrat considerar-la la millor de les obres presentades, justament per motius metaliteraris i relacionats amb la qüestió del dialectalisme». Ja veieu: el provincianisme, el sentit d'inferioritat, no és només ponentí. També a escala nacional notem les febleses de la manca d'un Estat propi. «Els contes, però, deliciosament anticonvencionals, capgiren el costumisme per explicar històries un pèl fantàstiques... i sobretot primàries».

De la novel·la «Pare de rates», escriu el crític bellputgenc: «és l'autobiografia d'un rebel, una autobiografia amb molts punts de contacte amb Joan Barceló. Una educació castradora en un seminari, una experiència universitària més aviat desencisadora i desvalguda, els inicis en el món de la droga i més tard la inevitable en els circuits misticoides de caire oriental». El retrat, doncs, de la fugida d'una generació atrapada, com els bohemis del canvi de segle al París del moment, o com els Ramonets de les auques estevenques. 

1981. Joan Barceló, 
«Pare de rates», edició pòstuma.

1982. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Segon balanç davant la taula dels records», Damià Barceló i Cullerés.
«Avui», 17 de juliol (Arxiu Girona).
El germà i marmessor literari de l'obra de Joan Barceló en fa un balanç al segon any de la desaparició del poeta i narrador menarguí.

1981. Joan Barceló, 
«Viatge enllunat», edició pòstuma.

1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 17 de febrer (Arxiu Girona).
L'edició d'«Immortal mort que et mors» a l'Escorpí Poesia.

1981. Joan Barceló, 
«Immortal mort que et mors», edició pòstuma.

1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 9 d'abril (Arxiu Girona).
La musicació d'alguns poemes de Joan Barceló i de Jordi Pàmias.

1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Escriptor doblement 'maleït'», Jordi Pàmias.
«Avui», 20 d'agost (Arxiu Girona).
«Tota la gent de la nostra terra hauria de conèixer, com a mínim, una obra de Joan Barceló, 'Miracles i espectres'. Escrita en dialecte lleidatà, és un retaule vivíssim, una evocació d'humils persones que ell havia tractat -transfigurades i estilitzades per la màgia literària».

1981. Joan Barceló, 
«Retalls», edició pòstuma.

1986. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 5 d'abril (Arxiu Girona).
«Un drapaire a Nova York», edició pòstuma, «ara editada gràcies a la tenacitat del seu germà, sense la intervenció del qual els lectors de Joan Barceló... arribarien a creure que el noi de Menàrguens escriu des del cel».

1990. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 25 de juliol (Arxiu Girona).
Sessió d'homenatge feta al poeta menarguí i anunci d'un «homenatge més acadèmic, que impliqui un estudi profund i seriós de tota l'obra que va deixar».

1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Deu anys sense Joan Barceló», Isidor Cònsul
«Avui», 13 d'octubre (Arxiu Girona).
«Barceló era la fantasia i l'heterodòxia, el color i la rauxa, el jove de l'estirp més rebel i la promesa que tothom lluïa». El cas és que «el seu univers era transitat pels diables de l'angoixa, poblat de fantasmes trasbalsadors i amb el pòsit ferit d'una adolescència plena de sotracs i d'alguna commoció traumàtica». Símbol d'una generació, afegiria, la nostra, que va deseixir-se, renegar i tot, del tradicionalisme rural per topar-se de morros amb una modernitat que no enteníem, que no ens agradava, que ens menystenia precisament per vindre d'on veníem: de poble. 

«Jordi Pàmias... era el contrapunt... El poeta de Guissona era l'ancoratge serè, el reducte de solidesa, una mena de germà gran que, admirant-lo, l'escoltava, i un mentor bonhomiós que llegia tot allò que en Joan escrivia».
1998. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 1 de març (Arxiu Girona).
Una nova edició de «Miracles i espectres. Narrativa breu completa» amb la resta de narracions (57 entre totes) de la seua obra, partides en quatre apartats.

1998. Joan Barceló, 
«Miracles i espectres. Narrativa breu completa»
edició de La Magrana.
1998. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«El gran autor desconegut», Vicenç Pagès.
«Avui», 21 de juny (Arxiu Girona).
Ressenya dels contes barcelonians: «El substrat dialectal, la revisió a fons dels tòpics de la ruralitat, la simbiosi fatal entre Eros i Tànatos i la riquesa de les imatges poètiques configuren allò que els meus crítics favorits exigeixen a un autor, i que es pot resumir amb les paraules món propi: una prosa feta de paraules que es podrien mastegar (sàput, espimpo, aulor, enxuminia, esbadallada, tristris), capaces de crear una realitat poderosa, el poble de Vacalforges, on es projecten tots els records, les llegendes i les obsessions col·lacionades per l'autor».

2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 23 d'abril (Arxiu Girona).
L'edició pòstuma de la darrera novel·la inèdita de l'autor, «Diumenge a la tarda», que s'ambientava «en una fonda de Barcelona anomenada Hostal Segre, on Barceló s'hostatjava quan va anar a estudiar a la capital catalana. L'univers de personatges i vivències que li va aportar la pensió centre la trama...»

2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Barceló, amb dues enes», Eduard Escofet.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Ressenya de l'obra del menarguí, a vint anys de sa mort, amb un article que comenta «Diumenge a la tarda». Una novel·la que «molt sovint s'encalla en descripcions i situacions vagues, i és el sexe, l'erotisme, la pornografia que... basteix un veritable teixit de tensions entre els personatges».

2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Monogràfic de la revista URC, publicat per la Paeria lleidatana. Els vint anys passats des de la desaparició del poeta ja donaven per a un balanç d'aquell «xicot que tenia la dèria d'escriure».
2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Als vint anys de la immortal mort de Joan Barceló», Joan Talarn.
«Revista Arts», núm. 15 (issuu).
Repàs de la biografia i de la producció literària del poeta i narrador ponentí.
1980 ca. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Probablement, el darrer Sant Jordi de l'autor, aquell any 1980 que arribà la darrera abraçada.

20200807

[2195] Rellegint lo menarguí Joan Barceló, més

1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 29 de juliol (Arxiu Girona).
Joan Barceló amb l'amic i escriptor Joaquim Carbó.

20200805

[2194] Rellegint lo menarguí Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»

1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.
Dibuixos de Jordi Bulbena.
ENLLAÇ AL TEXT COMPLET (ús escolar).

Portada de la primera edició, finalista del premi Folch i Torres de novel·la per a nois i noies de l'any anterior. Una història amb un pessic d'aventures 
al segle XVII com les d'abans, un polsim de fantasia com les tolkienianes del segle XX (o les rowlingnianes del present), unes pólvores de (astrologia, bruixeria, alquímia), un escatxic de valors com les grans obres de sempre (amistat, llibertat, igualtat, determinació). Sense cap noia, però. Quaranta anys després ja és hora de rellegir-la, oi? 

Quan va ser editada anava a l'institut i no em va caure a les mans. De més gran, em va caure ja llunyana. Ara, l'he assaborit a cada mot, lleidatà de poble, a cada imatge, des de l'obertura: «L'hivern jugava a fer fred. S'havia acompanyat d'una boira calmosa i primeta que se't ficava a les clivelles de la pell i et punxava els pensaments».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

L'Audal n'és l'astròleg, «estrany solitari somiatruites». Coneixia en Jonàs Cortés, eren amics, hi «xarrava sovint... de coses que haurien fet esfereir a més d'una orella». 
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

L'Eloïm, el protagonista, amb una missió per acomplir: la llei té son pare Jonàs, calderer vingut d'una mica de temps a Vacalforges amb tota sa família, injustament pres. És jueu. 
«Eloïm és al signe d'Escorpí: És un guerrer... ascendent a Virgo: és prudent, assenyat i té sentit del servei... a més té el Sol a Escorpí, i això el fa ser un guerrer coratjós». La combina perfecta per viure una gran aventura. 
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

En Banga, l'ambaixador dels esperits boscans, amb una fulla de cànem al barret. Tota una declaració d'intencions, «lirà, lirà, si saps somiar». L'inseparable company d'aventures fins al final. 
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

A la lleidatana taverna de l'Estel Blau, lloc de gent de mala vida o de «marxants i comerciants que xerraven sense parar. Un baf de vi, de greix i d'olor tornat fum no deixava veure les bigues del sostre».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

La bruixa Andraixa ha perdut un gat mesquer, en Zidàs. L'haurà de retrobar: 
«No em quedarà més remei que llegir al mirall quan vingui lluna plena».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Zidàs, el gat mesquer de l'estel de sis puntes, al coll de l'Eloïm. «Aquells nois, eren bruixots! Ningú no m'ha tocat un pèl i sóc ple de ferides!» Sembla que té alguna mena de poders màgics, oi?
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

De baladrers amb el vell cec i barbut que cantava i venia romanços per tota Lleida. «Van començar il·lusionats l'aventura de romançaires», però aquí «el fred mana més que el rei, xiquets!».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

El malvat traïdor de la història, el convers espieta Xesc Xipoll: 
«Sona a xiulet de vent bufó»
.
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

El vell cec sap de  la màgica simbologia mil·lenària de l'estel de sis puntes dibuixat damunt la pell del gat mesquer: «És el segell salomònic, compost per dos triangles sobreposats...»
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

L'Audal, dispoasat a l'ajut dels xicots. Però pas despullat, segons avís de l'hostalera:
 «-Però, home Déu! Que no veieu que fa un fred que pela? Poseu-vos-hi llana!»
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.
Amb la Inquisició hem topat:
«Tothom jutja als altres per la sang... Regne de boigs! L'orgullosa meitat cristiana vol engolir-se l'altra meitat per raons de nissaga i no pas d'enteniment!» (Vist ço que hi fan els reis i governants de tostemps,  també s'hi hauria d'afegir, 'Reino de ladrones', oi?). 
En Cortés serà traslladat a València per ser-hi jutjat.
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

A l'Eloïm, «li va semblar veure-hi gnoms sorgits de les flames que ballaven amb els estels la dansa del somni. Va somriure, per fi».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Ah, els lladregots de camí ral del Mont-roig, ai, de la Serra Roja, diu la història:
«Per això li deien Ullgran, perquè amb els seus ullassos parlava. Tenia l'enteniment a la mirada, així com els seus bandolers no semblaven tenir-lo enlloc. El nom d'Ullspetits els el va donar el cap perquè tenien ulls d'àliga curta, ulls escrutadors... però poc savis».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Cap a València falta gent, sota la mateixa lluna: «I vet aquí que tota la nit va ximximejar: una plugeta nerviosa i bufona netejava l'aire i esbandia els raigs de lluna».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

«-Oh, permeteu-me que em presenti: sóc Hermeticus Cus Cus... El famós alquimista!»
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Qui hi havia a la cambra de tortura?:
 «El Fiscal, tres soldats, Xesc Xipoll i el reu Jonàs Cortés».
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Com el podran alliberar? Entre una colla de gatassos aliats i uns ulls de gat mesquer:
«Tenia al davant uns ulls verds lluents i un estel blanc...»
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

Però no sense perill: «Llamps de pou! La pell ja no funciona!» Però com?:
«Tindria res a veure la lluna que ara minvava amb la desaparició del poder de la pell?»
1979. Joan Barceló, «Ulls de gat mesquer»,
'Els Grumets de la Galera', Ed. La Galera.

«La boira retorna i tanca la història de fred i de somni». A Vacalforges, però, «l'alegria de tots plegats fonia el fred i feia tornar la boira suau i de melassa».



20200804

[2193] Lo romiatge lleidatà a l'ermita de Butsènit

1920. L'ermita de Butsènit, Lleida.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC).

Detall de la façana del santuari marià de l'horta lleidatana, riu avall. 
1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«El Siglo Futuro», de 24 de maig (BDH).
Ressenya del romiatge fet al santuari al dia 22 de maig d'aquell any per tal de pregar per la bona marxa del recent papat de Lleó XIII. Aquestes peregrinacions locals foren molt freqüents fins després de la guerra (del segle XX) i acollien gran nombre de romeus. Eren dels esdeveniments més concorreguts que hi havia durant l'any. Certament, tenien fort caràcter religiós, però més enllà de la devoció de ben segur que proporcionaven oportunitats de relació i esbarjo al jovent del moment.

Des de la catedral lleidatana, una gentada de «tres mil personas salían a las cuatro de la madrugada... dirigiéndose en doble interminable fila, cantando el santísimo rosario... a visitar la Virgen de Butsènit». Calgueren dos hores d'anada i dos més de tornada, de 10 a 12 del matí (que ara foren de 12 a 14h de migdia), sota un bon solet primaveral. La processó romeral obria i tancava amb els penons de la Confraria del Roser, i feren el trajecte per la «carretera real de la que se levantaba densa nube de polvo»: la primitiva N-II hi passava als peus, doncs. 
1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«El Siglo Futuro», de 24 de maig (BDH).
És gairebé interminable l'elenc d'associacions catòliques que calia citar. Si fossin d'una altra religió, en diríem sectes. A l'adoració al cambril de la Marededeu, hi acudiren també romeus dels pobles veïns, com Alcarràs, o de l'altre costat de riu, com Albatàrrec i Montoliu, que havien de creuar el Segre amb una barca de capacitat limitada, «operación engorrosa que retardó la celebración del Santo Sacrificio hasta las bien cerca de las nueve de la mañana».

Finalment, sis mil persones congregades. Misses a dins i a fora, i els sermons, predicats des de tres trones diferents, situades entre la multitud, per tal que tothom pogués sentir-lo i marxar ben adoctrinat, objectiu sempre primordial en tots els actes de l'Església. La prèdica sembla que atenyé alts graus d'emotivitat a l'hora de la «adhesión a las enseñanzas del Papa, y reprobación a cuanto él mismo reprueba». Cosa secularment important del catolicisme: no només afermar les pròpies creences, sinó combatre les dels altres.

Acabades les activitats, ja eren les 10 (les 12 d'avui, dèiem) i calia retornar a dinar a casa, malgrat el cansament acumulat, «singularmente las dos mil señoras de la comitiva». Al retorn, l'orgue catedralici, «maravilla de nuestra santa iglesia catedral», acompanya els cants dels presents. I tot plegat, sense cap «mínimo lance desagradable» 


1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«El Siglo Futuro», de 21 de setembre (BDH).
Al setembre, arribava la crònica del romiatge tradicional de cada any. Magnífica jornada, de temps i d'assistents. Misses cantades al matí i rosari de tarda. Al retorn dels interminables romeus, altres lleidatans contemplaven la tornada de la gentada, «paseando unas y sentadas las otras en el anfiteatro formado por la colina de Gardeny».

L'articulista reconeix el caràcter popular i d'esgambi que tenia la jornada religiosa, que anomena «la parte profana» del romiatge, amb certs actes que mereixerien correctiu. Però acaba tolerant aquestes diversions populars pel marc religiós en què tenien lloc. I afegeix, millor això que «las sangrientas de los circos de toros, que por fortuna no han lograda aclimatarse entre nosotros». Un reconeixement clar de l'escassa popularitat de la tradició torera a Lleida, probablement i bàsicament seguida només per militars, jutges i funcionaris nouvinguts.

1874. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida
«La Discusión», de 18 de setebre (BDH).
La tradicional romeria tenia lloc cada any al setembre. El caràcter religiós no podia amagar la vena lúdica i popular d'una trobada tan gran de gent de Lleida i pobles veïns de riu avall. Ja ho diu la crònica de successos, que la desgràcia era fruit «de los excesos que casi siempre se cometen». Aquell any, al retorn al portal de Sant Antoni de la ciutat dels darrers romeus, «no respondieron al centinela... y quedó uno de ellos muy mal herido y otro muerto por la descarga del centinela en cumplimiento de su deber». Els dos lleidatans tardaners van topar-se, doncs, amb un soldadet zelós del compliment del deure.

1854. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«Diario de Palma», de 22 d'agost (BDH).
Una tràgica notícia sobre l'ermità de Butsènit a mitjans del segle XIX, el qual, trobant-se a Torres de Segre, fou assassinat per delicte comú. 
1920. L'ermita de Butsènit, Lleida.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC).

L'àmplia esplanada davant dels magnífics porxos de l'església a on s'hi congregaven els romeus lleidatans del romiatge a Butsènit. Els arbres devien ajudar a passar el dia amb l'ombra del setembre. A l'esquerra, s'hi veu un bocinet de Segre i tot. 


20200803

[2192] Poblet, 1921

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

L'abandó del monestir des de l'exclaustració del segle XIX va durar gairebé un segle, fins que al 1930 començarien les primeres obres de restauració. Aquell 1921, el conjunt fou declarat Monumento Nacional de l'Estat (espanyol).
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

El nostre gran Monestir, panteó reial, en la descurança més absoluta.
1921. Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la Conca de Barberà.
«La Hormiga de Oro», 19 de febrer (BDH).

Les tombes reials fetes malbé, i després restaurades per Frederic Marés.