1981. Joan Barceló,
«Miracles i Espectres», edició pòstuma.
Ara que de seguida en farà quaranta anys, potser és el moment que rellegim aquests dotze contes del menarguí, escrits amb transcripció directa de la parla dialectal lleidatana. Mai entre nosaltres (o ben poques vegades), a Ponent, vull dir, en aquestes darreres quatre dècades s'ha plantejat seriosament la necessitat d'un subestàndard lleidatà, que recollís la riquesa de la nostra parla ancestral. Això fa que trobem als diaris locals blat de moro en lloc de panís, posem per cas. La sèrie televisiva de lo Cartanyà no sé si va acabar fent bé o mal. L'avergonyiment profund que arrosseguem, potser de segles, els lleidatans ens fa acceptar com a natural la diglòssia amb el barceloní, accentuada pels models televisius tv3sians. D'una manera paral·lela, aquesta submissió i ploranera s'ha evidenciat altre cop aquest passat juliol, amb el tancament perimetral del Segrià per causa de la pandèmia: tot de veus locals proclamant que som la Ventafocs del país. Moltes d'aquestes veus no saben pas -ni ho volen saber- què és omplir un palot de peres. Imagineu-vos, doncs, si pensen a conservar la parla dels padrins!
Ho sento, companys, però ho veig així. Entre tots ens ho hem deixat perdre, no ho hem sabut fer més bé. Just al moment que hem tingut més 'filòlegs' per metre quadrat que mai a Ponent. No és cap judici, és una òbvia constatació.
1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«La Vanguardia», 24 de setembre (LV).
Breu sobre la publicació del recull. «Joan Barceló deia que volia 'fer l'estripada de publicar el lleidatà'». Les consciències, però, no aconseguiren de ser desvetllades, i tots vam continuar amagant els orígens. Els lingüístics i els altres (sempre hi ha excepcions).
1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Balanç davant la taula del record», Jordi Pàmias.
«Avui», 28 de juliol (Arxiu Girona).
«Oriol Pi de Cabanyes t'anomenà el nostre Rimbaud casolà». D'un any ençà de la desaparició de l'escriptor en foren publicades algunes obres inèdites, entre les quals la primera novel·la per a gent gran, «Pare de rates» i estava a punt de sortir, el més important llibre de poesia de l'autor, «Immortal mort que et mors».
1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Joan Barceló, una vegada més», Núria Tubau.
«Avui», 19 de setembre (Arxiu Girona).
Un petit retrat des de la visió d'una companya professora.
1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Joan Barceló, essencialment un rebel», Isidor Cònsul.
«Avui», 27 de desembre (Arxiu Girona).
«El jurat del premi Mossèn Alcover, al qual Joan Barceló havia enviat les narracions, no s'arriscà a premiar 'Miracles i espectres', malgrat considerar-la la millor de les obres presentades, justament per motius metaliteraris i relacionats amb la qüestió del dialectalisme». Ja veieu: el provincianisme, el sentit d'inferioritat, no és només ponentí. També a escala nacional notem les febleses de la manca d'un Estat propi. «Els contes, però, deliciosament anticonvencionals, capgiren el costumisme per explicar històries un pèl fantàstiques... i sobretot primàries».
De la novel·la «Pare de rates», escriu el crític bellputgenc: «és l'autobiografia d'un rebel, una autobiografia amb molts punts de contacte amb Joan Barceló. Una educació castradora en un seminari, una experiència universitària més aviat desencisadora i desvalguda, els inicis en el món de la droga i més tard la inevitable en els circuits misticoides de caire oriental». El retrat, doncs, de la fugida d'una generació atrapada, com els bohemis del canvi de segle al París del moment, o com els Ramonets de les auques estevenques.
1981. Joan Barceló,
«Pare de rates», edició pòstuma.
1982. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Segon balanç davant la taula dels records», Damià Barceló i Cullerés.
«Avui», 17 de juliol (Arxiu Girona).
El germà i marmessor literari de l'obra de Joan Barceló en fa un balanç al segon any de la desaparició del poeta i narrador menarguí.
1981. Joan Barceló,
«Viatge enllunat», edició pòstuma.
1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 17 de febrer (Arxiu Girona).
L'edició d'«Immortal mort que et mors» a l'Escorpí Poesia.
1981. Joan Barceló,
«Immortal mort que et mors», edició pòstuma.
1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 9 d'abril (Arxiu Girona).
La musicació d'alguns poemes de Joan Barceló i de Jordi Pàmias.
1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Escriptor doblement 'maleït'», Jordi Pàmias.
«Avui», 20 d'agost (Arxiu Girona).
«Tota la gent de la nostra terra hauria de conèixer, com a mínim, una obra de Joan Barceló, 'Miracles i espectres'. Escrita en dialecte lleidatà, és un retaule vivíssim, una evocació d'humils persones que ell havia tractat -transfigurades i estilitzades per la màgia literària».
1981. Joan Barceló,
«Retalls», edició pòstuma.
1986. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 5 d'abril (Arxiu Girona).
«Un drapaire a Nova York», edició pòstuma, «ara editada gràcies a la tenacitat del seu germà, sense la intervenció del qual els lectors de Joan Barceló... arribarien a creure que el noi de Menàrguens escriu des del cel».
1990. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 25 de juliol (Arxiu Girona).
Sessió d'homenatge feta al poeta menarguí i anunci d'un «homenatge més acadèmic, que impliqui un estudi profund i seriós de tota l'obra que va deixar».
1983. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Deu anys sense Joan Barceló», Isidor Cònsul
«Avui», 13 d'octubre (Arxiu Girona).
«Barceló era la fantasia i l'heterodòxia, el color i la rauxa, el jove de l'estirp més rebel i la promesa que tothom lluïa». El cas és que «el seu univers era transitat pels diables de l'angoixa, poblat de fantasmes trasbalsadors i amb el pòsit ferit d'una adolescència plena de sotracs i d'alguna commoció traumàtica». Símbol d'una generació, afegiria, la nostra, que va deseixir-se, renegar i tot, del tradicionalisme rural per topar-se de morros amb una modernitat que no enteníem, que no ens agradava, que ens menystenia precisament per vindre d'on veníem: de poble.
«Jordi Pàmias... era el contrapunt... El poeta de Guissona era l'ancoratge serè, el reducte de solidesa, una mena de germà gran que, admirant-lo, l'escoltava, i un mentor bonhomiós que llegia tot allò que en Joan escrivia».
1998. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 1 de març (Arxiu Girona).
Una nova edició de «Miracles i espectres. Narrativa breu completa» amb la resta de narracions (57 entre totes) de la seua obra, partides en quatre apartats.
1998. Joan Barceló,
«Miracles i espectres. Narrativa breu completa»,
edició de La Magrana.
1998. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«El gran autor desconegut», Vicenç Pagès.
«Avui», 21 de juny (Arxiu Girona).
Ressenya dels contes barcelonians: «El substrat dialectal, la revisió a fons dels tòpics de la ruralitat, la simbiosi fatal entre Eros i Tànatos i la riquesa de les imatges poètiques configuren allò que els meus crítics favorits exigeixen a un autor, i que es pot resumir amb les paraules món propi: una prosa feta de paraules que es podrien mastegar (sàput, espimpo, aulor, enxuminia, esbadallada, tristris), capaces de crear una realitat poderosa, el poble de Vacalforges, on es projecten tots els records, les llegendes i les obsessions col·lacionades per l'autor».
2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 23 d'abril (Arxiu Girona).
L'edició pòstuma de la darrera novel·la inèdita de l'autor, «Diumenge a la tarda», que s'ambientava «en una fonda de Barcelona anomenada Hostal Segre, on Barceló s'hostatjava quan va anar a estudiar a la capital catalana. L'univers de personatges i vivències que li va aportar la pensió centre la trama...»
2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Barceló, amb dues enes», Eduard Escofet.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Ressenya de l'obra del menarguí, a vint anys de sa mort, amb un article que comenta «Diumenge a la tarda». Una novel·la que «molt sovint s'encalla en descripcions i situacions vagues, i és el sexe, l'erotisme, la pornografia que... basteix un veritable teixit de tensions entre els personatges».
2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Monogràfic de la revista URC, publicat per la Paeria lleidatana. Els vint anys passats des de la desaparició del poeta ja donaven per a un balanç d'aquell «xicot que tenia la dèria d'escriure».
2000. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Als vint anys de la immortal mort de Joan Barceló», Joan Talarn.
«Revista Arts», núm. 15 (issuu).
Repàs de la biografia i de la producció literària del poeta i narrador ponentí.
1980 ca. Joan Barceló, l'escriptor menarguí.
«Avui», 12 d'octubre (Arxiu Girona).
Probablement, el darrer Sant Jordi de l'autor, aquell any 1980 que arribà la darrera abraçada.
