 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 29 de juliol (Arxiu Girona). Joan Barceló amb l'amic i escriptor Joaquim Carbó. |
 |
| 1979. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 4 de febrer (Arxiu Girona). Les primeres publicacions. Començà ben aviat amb 20 anyets, amb les Obres Completes, Volum XXVIIIè (1975) i dos anys després tornava a publicar. Entre el 1977 i el 1980, en aquestes escassos dos anys i mig fins a la mort del jove menarguí, s'anares succeint diverses publicacions i premis. El primer el premi Recull de poesia, i a continuació el Folch i Torres de novel·la juvenil. Al 1978, ja en fou finalista, amb els «Ulls de gat mesquer»: «Una novel·la per a nanos passats... En Jordi Bulbena m'ha fet uns dibuixos al·lucinògens. El llibre tracta del cànem que ens ajuda a somiar i de l'astrologia, i de bruixes i d'inquisicions». Tot un programa contracultural, en diríem amb una etiqueta. Per fugir, jove i il·lús com era, com érem (va, diguem-ne il·lusionat), de la «cultura de classe, moral, reaccionària. Li faig el joc, és clar, però amagat al meu món del bosc i dels efluvis del cànem... Sobre els premis penso que són un joc d'oca muntat per la burgesia. Ens faltes coses populars». Igualment, detestava l'etiqueta, i alguns prolífics autors del moment, de literatura infantil: «etiqueta moral, fruit d'un reaccionarisme» i només salvava en Sorribes, l'Albanell i en Saladrigas. |
 |
| 1979. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 3 de novembre (Arxiu Girona). Li arribà també aquella tardor el 'Vicent Andrés Estellés' de poesia. En aquest article mostra la influència del poeta gallec, que acabava de traduir («De quatre a quatre», Ed. Robrenyo), Manoel Antonio (1900-1929), que destí havia d'unir també com a poetes malaguanyats de mort primerenca. Confessa que «estic travessant un període de cinisme» que li feia aflorar els dimonis d'escuma de l'interior, plasmats a l'obra poètica premiada. Era jove, érem joves, i ara que hi penso, potser sí que vam arribar a sentir ràbia contra el món. Volíem fer-nos gran en un país normal a on poder-nos 'alliberar' personalment. Un pas molt transcendent a qualsevol societat occidental, però encara més en aquella societat catalana que s'afanyava a sotmetre's (ho sabem ara) al nou jou (espanyol) del règim del 78 després del patiment del jou de la dictadura (espanyola). «Em considero cínic en el sentit que no estic disposat a parar l'altra galta. Em considero cínic enfront dels passotes... En definitiva, sóc cínic perquè em guardo la sensibilitat per a la gent del meu ram». La impossibilitat d'encaixar al món, una mica com els modernistes d'antany, provocava paradoxalment desitjos de fugida. Ah, fulles d'herba!  1979. Joan Barceló, «Que comenci la festa!». ENLLAÇ AL TEXT COMPLET (ús escolar). |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 29 de juliol (Arxiu Girona). Un atac de cor, al 24 de juliol d'aquell any, s'endugué inesperadament el jove escriptor més premiat de la literatura catalana d'aquell tombant de dècada. Llavors vivia a Gràcia. La literatura del menarguí «tant pel que fa a les narracions com als poemes es caracteritza per la presència abundosa d'elements fantàstics, una gran imaginació i també una gran preocupació formal». |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 29 de juliol (Arxiu Girona). Article del seu col·lega i amic Joaquim Carbó, en record d'aquest «murri, inquiet, sagaç, foteta, herbolari fetiller, proper, cordial, sempre tan savi en l'acumulació, estalvi i ordenació de les paraules, irònic en els comentaris». Atenció al detall: «Durant la temporada de pomes, els amics havíem de vigilar perquè si badàvem ens n'encolomaves un reguitzell de quilos dels que t'enviaven els de casa teva». No feia gaire que s'havia trencat la cama per un atropellament de moto, «i te'n vas anar al poble, a reposar, a llegir. La mort t'ha arreplegat en tornar a la ciutat». Entre altres, llavors treballava, professor de llengua com era, en els guions radiofònics de «Català per a tothom» i a la campanya Avui 2000. |
 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 30 de juliol (Arxiu Girona). L'emoció del comiat al poble de Menàrguens, a on el poeta Jordi Pàmies llegí alguns versos del poeta finat, «confegits just a començament d'aquest mes».
|
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 5 d'agost (Arxiu Girona). Una carta al diari del Josep M. de Cal Gegant, veí del poble, amb la visió que tenien del Joan de Cal Cullerés, «aquell xicot esmunyedís, que mai no sabíem per on passava», molt diferent de les ressenyes que en publicaven els diaris. «Aquell xicot entre estrany i genial, entre lúdic i introvertit que mai no arribàvem a entendre. Per a tu Menàrguens era petit». Les visions del poble eren fetes des d'òptica diversa, molt pròpia, i «se'ns feien difícils d'entendre als pagesos del teu poble». Un text breu, però esplèndid que retrata l'allunyament del poble d'aquell jove, de tants joves estudiants d'aquells anys fugits a la capital, a Cordenit, necessari per agafar perspectiva i poder descriure, pintar i retratar literàriament la terra que t'ha parit, Vacalforges. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 9 d'agost (Arxiu Girona). Una altra sentida i bonica carta de comiat, gènere que ara se'ns ha estripat en mil entrades de facebook amb poca lletra. «Sempre deies que no t'agradava aquest segle nostre i que per això sovint ambientaven els teus contes en altres èpoques». |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Els últims versos de Joan Barceló», Jordi Pàmias. «Avui», 10 d'agost (Arxiu Girona). Jordi Pàmias, llavors poeta incipient i una generació més gran, recorda el jove poeta amb els seus darrers versos, llegits a l'església i que «feien un contrast violent amb l'homilia, carregada de tòpics». Llavors això dels enterraments civils, també els divorcis, eren encara malvistos i gens compresos als pobles. Deien: «Ara és l'ara d'aquest moment. Els núvols no duen missatges. Un home sol descobreix que està sol. Vet-ne aquí el sentit». Descrivia el poeta guissonenc al poeta finat: «Tenia, com pocs, el do de la llengua i una imaginació vivíssima. Creava un món de somni i meravelles, però manejava sàviament els elements fantàstics. Era un home d'una intel·ligència molt lúcida. I un treballador infatigable, sempre amb la dèria de nous projectes...» |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 12 d'agost (Arxiu Girona). Agraïment de la família per les mostres de condol. Damià, el germà del poeta, hi anunciava una tasca que resultarà cabdal per a la recuperació i edició de tots els materials publicats. Per a confegir-ne, ara de debò, el veritable volum de l'obra completa. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 19 d'agost (Arxiu Girona). Una magnífica iniciativa poètica sorgí de seguida des de la Noguera: un premi de poesia en homenatge al poeta. Però no pas un premi competitiu, sinó «una convocatòria que aplegui un gran nombre de poetes i poetesses dels Països Catalans per tal de publicar-ne una antologia en record del poeta de Menàrguens». |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 20 de setembre (Arxiu Girona). Les bases publicades del premi per a poetes que mai no hagin publicat. Calia trametre-hi entre tres i sis poemes, «a màquina» és clar. Se'n faria la selecció d'una cinquantena per a publicació. Els noms dels membres del jurat són noms ben potents de la literatura nacional. Era un premi, però no hi guanyava només un. Per això se'n digué Premi i Mostra, que es publicaria amb una antologia inèdita del poeta inclosa. El guardó: un exemplar del llibre i una litografia del cartell del premi. Quina senzillesa! A on l'hem deixada, després de quaranta anys? |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 20 de setembre (Arxiu Girona). El bell decorat fantasiejat de la darrera hora. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 10 de setembre (Arxiu Girona). La litografia del I Premi i Mostra de Poesia Joan Barceló, poeta de Menàrguens. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Els inèdits de Joan Barceló», Josep Vallverdú. «Avui», 31 d'agost (Arxiu Girona). Josep Vallverdú hi comentava les narracions encara inèdites de l'autor menarguí, fins a quatre, més llargues i elaborades que les publicades, i una escrita de cap a cap en dialecte lleidatà. Hi constata aquell cert punt d'«agressivitat que ens és pròpia als ponentins» i «que ell posseïa en gran mesura». La tensió entre la visió de la vida des de Vacalforges o des de Cordenit reflecteix la tensió entre «la visió realista... tràgico-naturalista del poble..., i la vida surrealista... des del cantó grotesc i goiesc de la gran ciutat». |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Joan Barceló, El plaer del límit», Guillem Viladot. «Avui», 10 de setembre (Arxiu Girona). Interessants disquisicions freudianes emmarquen l'explicació viladotiana del procés creatiu de Barceló. El poeta juga com un nen, però amb altres eines, somnis diürns, per fantasiejar a la recerca de la felicitat. Segons que escrigué el metge txec, «el poeta fa el mateix que el nen que juga: crea un món fantàstic que considera molt important perquè se'l pren seriosament. Aquest joc té per finalitat immediata la de produir plaer». De grans, continuem jugant, però amb altres estris, sovint de manera amagada dels altres. En canvi, n'hi ha que ho escriuen i ho publiquen, però no de manera crua: «al fantasiejador li donem el nom de poeta, o artista, i aquella realitat nova la determinem amb el nom d'obra artística». |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Una gran obra inèdita de Joan Barceló», Jordi Pàmias. «Avui», 7 d'octubre (Arxiu Girona). Comentari pregon a l'obra poètica «Immortal mort que et mors» del poeta menarguí, que serà publicada pòstumament, «una obra poètica amb abast metafísic -escrita a l'ombra de Sartre i de Camus. Més que d'angoixa, podria parlar-se d'ira existencial». No dubta a qualificar-la com una de les millors de la nostra poesia dels 70. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 18 de desembre (Arxiu Girona). El cartell anunciador del lliurament del poètic, amb la característica i simple tipografia d'aquells anys. S'hi reberen més de mil poemes. Qui diu que la poesia no interessa! Sempre, també ara i ací, en plena pandèmia, hi ha somniadors diürns! El tancament musical de la vetllada fou executat per un quartet de luxe: Celdoni Fonoll, Josep M. Picas, Xavier Ribalta i Miquel Àngel Tena. A la nit, escenificació del Viatge enllunat. |
 |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «La Vanguardia», 20 de desembre (LV). Fins i tot, el diari oficial de la Catalunya que mostrava un país molt diferent al que veia i volia el poeta se'n feu ressò, de la festa i del llibre. Aquest, a la fi, constaria de tres parts: una cinquantena llarga de poemes triats en el concurs, més seixanta poemes d'autors lleidatans consagrats o amb un llibre publicat, més una colla de poemes inèdits de Barceló, amb introducció de Jordi Pàmias. |
 | |
| 1980. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 23 de desembre (Arxiu Girona). S'hi publicaren, doncs, 58 poemes de trenta-vuit poetes dels Països Catalans. L'endemà, diumenge, el llibre fou presentat a la mítica llibreria Ereta lleidatana, amb lectures de Barceló fetes per Pàmias, amb recital delgrup poètic lleidatà de la Gralla i la Dalla, i música de M.A. Tena. Les bases per al segon premi ja hi foren posades.
|
 |
| 1981. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 17 de gener (Arxiu Girona). Presentació a la capital del país de llibre del premi, al Centre Comarcal Lleidatà, al cap d'un parell de setmanes de la festa literària de Menàrguens. |
 |
| 1985. Joan Barceló, l'escriptor menarguí. «Avui», 19 d'abril (Arxiu Girona). Encara hi hagué tercera edició del premi, cinc anys després de la mort del poeta. Amb la mateixa faisó que els dos anteriors: seleccionar una cinquantena d'autors novells, però aquest cop «s'admetran els textos originals inèdits que pertanyin a qualsevol gènere, inclosos, naturalment, poesia visual, experimental, etc». Crec que en fou la darrera edició. |
