Seguidors

20160926

[1527] La Balaguer dissetesca de Beaulieu

1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
La ciutat de Balaguer en temps de la Guerra dels Segadors, ajaguda al llarg del Segre, al peu de Santa Maria i del Castell Formós. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Vista completa del gravat, que ens mostra una esplèndida perspectiva de la ciutat des de l'altra banda del Segre, una mica més avall del Convent dels Dominics del cappont balaguerí. Els figurants en primer terme donen sempre en aquests gravats d'Adam Perel, impresos per Beaulieu, un toc de realisme i veracitat extraordinaris. En aquesta ocasió, destaca en negre, com si fos a l'ombra o contrallum la pagesa damunt del ruc carregat amb les sàrries tornant del tros. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de la ciutat a la marge dreta del Segre, amb el Sant Crist dalt del turó, el pont vigilat amb dos torres fortificades al peu del Castell, i la preciosa església gòtica de Santa Maria presidint la població ajaguda als seus peus, ran de l'aigua. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Al cappont, el Convent dels Jacobins o de Sant Domènec, fortificat amb grans baluards defensius i potser amb fossat ple d'aigua i tot. Al seu darrere el pont de pedra medieval, que aguantaria fins al 1939, guardat per dos altes torres. En algun moment, convertides en arc de triomf, que perdurà fins a les darreres dècades dinovesques.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
L'Església gòtica de Santa Maria, potser no ben fidel a l'original, el Castell Formós, més muralla que castell un cop desapareguda l'antiga casa comtal urgellenca, i el Santuari del Sant Crist, que vivia un moment de gran apogeu i fervor popular entre els comarcans, que ha perdurat fins als nostres dies.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall dels baluards meridionals de la ciutat, a la porta del camí de Lleida per la marge dreta. Darrere els baluards de la fortificació, s'hi estenia la gran esplanada del Mercadal, que deixava veure clarament al fons l'Església de Sant Francesc. A la ciutat vella, s'hi observen també amb claredat els campanars de les antigues esglésies del Miracle i de Sant Salvador, aixecades sempre en aquesta ciutat granment arabitzada sobre les antigues mesquites a partir de la data de la conquesta cristiana al 1105.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Al segle XVII, el carrer del Pont tan sols tenia tres cases mal comptades i era només un camí polsegós que unia el pont amb el portal de la muralla. A la banda del riu, les mateixes cases, ran del desnivell del marge riberenc, feien de muralla. Un camí costerut pujava de la ciutat cap a l'església gran de la ciutat, on tenien lloc les celebracions religioses més importants, i que per tant els balaguerins pujaven i baixaven remudats en els dies de guardar. A la banda de dalt de la ciutat, a banda dels tres grans edificis singulars, només destacava la muralla, que protegia la ciutat de les envestides que pogués rebre de la banda de l'altiplà occidental.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
El Convent gòtic dels dominics, amb ses construccions adjacents, damunt del baluard del cappont. Aixecat al segle XIV a la porta del pont, patí durant segles les destruccions causades pels setges a la ciutat, com el de Ferran d'Antequera contra el nostre Jaume el Dissortat, darrer comte d'Urgell i senyor de la terra, i que comportà la malmetició de part del claustre gòtic i de la nau de l'església, que el mateix nou primer rei castellà de Catalunya ajudà a restaurar. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de les cases de la ciutat a la vora del riu, presidides pels campanars que sobresurten entre les teulades, amb el gran edifici del Convent de Sant Francesc al fons. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de l'Església de Sant Francesc al fons.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de l'església de Santa Maria amb algunes edificacions adjacents dalt del pla, i de la muralla que tancava la ciutat per l'altiplà. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall del petit castell que restava en aquella època, de les tres casetes del camí del riu, i del majestuós pont de pedra medieval protegit al cap per dos gran torres defensives. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de les torres del cap del pont balaguerí, que en algun moment foren transformades en portal en forma d'arc de triomf. No és increïble que aquest arc ja existís en aquell temps, ja que el dibuixant només prenia notes del natural, a vegades no gaire profuses, que eren lliurement interpretades i reelaborades al taller de l'impressor.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall del convent dominicà al cappont, on destaca un campanar que o quedà derruït en algun conflicte bèl·lic o no existí mai, i fou un simple afegit deduït per l'impressor, però que en aquest cas no concordà amb la realitat. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
El Santuari del Sant Crist, primitivament església clarissa de Santa Maria d'Almatà alçada damunt la mesquita major sarraïna, gaudí de gran anomenada en aquell segle, especialment des que al 22 de març de 1622 s'hi fes el trasllat de la talla de fusta de la Santíssima Imatge del Crist, fins aleshores en una capella, a l'altar major, sota la presidència del rei (espanyol) Felip IV, del Comte-Duc d'Olivares i altres Grandes de l'època hispànica imperial.

Beneïu des d'eixa serra
la Ribera i Pla d'Urgell.
Beneïu tota la terra
dels vostres peus escambell.
                                                          Mn. Cinto Verdaguer.

20160924

[1526] La crema de Gerri durant la Guerra de Successió

1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

Poc abans del setge de Cardona d'aquell anys, les tropes de Ses Majestats Borbòniques, francesa i espanyola, que Déu Nostre Sinyor tindrà ben tancades a l'infern de ben segur, en passant per la vila pallaresa, deixen la població cremada per tal de poder controlar-ne el pont. Sembla que hi havia 800 ànimes al poble, la majoria civils, que degueren quedar-se sense sostre ni possessions. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

El plànol és dibuixat amb ploma i tinta negra, il·luminat com a aquarel·la, amb marrons per a l'orografia, verds per a la hidrografia i carmesí per a les teulades dels edificis. En el detall, s'observa com els assaltants baixaren de les muntanyes per sorpendre els defensors.
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

La vila al costat de la Noguera Pallaresa amb el pont romànic com a objectiu. A la riba esquerra, aigua avall, el Monestir de Santa Maria. S'hi observa prou fidelment la distribució dels carrers i camins de la vila, i de les preuades salines, a nord i a sud. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

Les columnes de dragons i granaders descendeixen pel barranc d'Enseu per parapetar-se davant el pont. Dalt del tossal, algunes peces d'artilleria castigaven la vila. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

Els defensors també tenien alguna peça artillera al tossal de la banda dreta, però a la vista dels esdeveniments, els ennemies, o sigui els nostres, comencen a evacuar a corrua feta. A la part alta del poble hi hagué una gruixuda torre de defensa de planta quadrada, dita de la Presó. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

Detall magnífic dels salins o eres per a l'explotació de la sal, amb el canal de l'aigua salada i els tolls d'evaporació, cadascun amb el seu maset al costat per a la recollida de la producció. Des de la marge dreta, algunes peces d'artilleria proven de mantindre a ratlla als borbònics. S'hi observa ben bé el conjunt monacal benedictí. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

A la banda septentrional, els salins eren dins un areny de la Pallaresa, a tall d'illa salada dins el curs d'aigua dolça fluvial. El canal d'aigua salada baixava arran de riba i de les cases que donaven al riu fins a l'altra banda del poble. Els homes atrinxerats en parapets del Comte de Muret, preparats per a l'assalt del pont. 
1711. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Plan de Gerri en Catalogne, avec la disposition de l'attaque de Pont, forcé par les troupes de leurs Majestés, commandées par Mr. Le Comte de Muret, le 22 de juin 1711». (BDH).

La fumarada dels canons i dels fusells vol transmetre la fogositat dels combats. Crec que la Casa de la Sal, a la part alta de la vila, encara no s'hi havia construït; degué aixecar-se durant els ominosos anys de la pax borbònica. Al Reial Alfolí o magatzem, s'hi molia, ensacava i despatxava la producció de sal de la vila de manera unificada. Les cases s'agombolaven al voltant de l'església de Sant Feliu, algunes amb porxos, i sempre en costeruts carrers fins a la mateixa vora del riu.

20160923

[1525] Gerri de fa cent anys, 1913

1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Magnífica vista general de la població des de la llera de la Noguera Pallaresa, a tocar del monestir. Clixé de Rocafort, amb el mur que tancava les eres de les salines a l'entrada meridional de la vila, i amb la vista de les cases ajagudes al llarg del riu i el pont de pedra romànic. 
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«Vila situada en un coster a la dreta de la Noguera Pallaresa, damunt del qual hi té un pont d'un sol arc que la comunica amb la ribera oposada». En aquells temps, era comunicada amb carruatge amb les poblacions veïnes, i amb l'estació de ferrocarril més propera... a 115 km... «posant-s'hi unes sis hores en lo seu recorregut si se utilisa lo servei d'automòbils que hi ha establert».
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detalls de les cases de la vila pallaresa, amb les eres de les salines davant de l'entrada a la població i el majestuós pont romànic que travessa la Noguera Pallaresa. Al fons, les parets del Congost d'Arboló. 
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La població i agregats constaven de 499 habitants, cinquanta menys al cap de deu anys, al 1920. A banda del monestir, a la vila hi ha l'Església de Sant Feliu, que marca la festa major del primer cap de setmana d'agost: «Se veu cada any molt animada, sobretot quan se balla la morisca, dansa exclusiva d'aquesta localitat, que haurien de procurar conservar de totes passades, puix és la nota més típica de la festa i la més atractiva per a los forasters que hi concorren». Així ho han fet, i encara avui els gerriencs la dansen, ara cap al tercer diumenge d’agost i des de fa uns anys s’hi ha afegit la representació teatral de la llegenda, que dóna un origen mític a aquesta dansa. Pep Coll en la seva obra teatral inèdita La Morisca de Gerri (2004), donà forma literària a aquesta llegenda. Actualment se'n fa la representació en base a aquest text de l’escriptor pallarès.

Llegenda de la Morisca de Gerri de la Sal
Un dia d'agost les hostes sarraïnes es van aturar a reposar a les rodalies de Gerri de la Sal i el cabdill sarraí que les manava, va sentir parlar que tota la comarca lloava la delicada bellesa de la filla del batlle de la vila i va pensar d'emportar-se-la perquè li fes d'esclava.

La Gent de Gerri va saber les intencions del cabdill i van decidir defensar-la, fins i tot exposant-hi les vides. Però la filla del batlle, llesta i astuta, va pensar que es podia defensar sense que calgués posar en perill a ningú, valent-se de la seva bellesa i la seva gràcia dansant.

Els sarraïns, tal com havien convingut els veïns, van entrar a Gerri sense trobar cap mena de resistència i tot seguit el cabdill es va fer portar a la noia, que ja estava preparada amb el seu millor vestit. Al veure-la, es va adonar que encara era molt mes bonica del que li havien dit. La filla del batlle va pregar al cabdill sarraí que abans de marxar li deixés ballar una dansa a la plaça del poble per acomiadar-se dels seus veïns, prec que li fou concedit.

La jove començà a ballar una harmoniosa dansa que deixà bocabadat el cap dels sarraïns. En aquell moment, la captiva donzella, agafant-li la mà, el va convidar a ballar. El sarraí va començar a puntejar els primers passos de la dansa entre l'entusiasme de la seva tropa. Va ser llavors quan la reina de la dansa, com era nomenada, simulant un pas del ball, va donar a terra un cop amb el taló, senyal que havia convingut amb els vilatans, que en aquest moment i tots a la una, els uns pujant pel pont, els altres venint corrent pels carrers i uns quants més sortint de les cases que envolten la plaça, van acudir armats amb falçs i forques, fent molt soroll i amb forts crits, i aconseguint així que els sarraïns fugissin, pensant que eren atacats per les tropes del Comte del Pallars (la morisca de Gerri).

1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'antic monestir de l'orde de Sant Benet de Gerri, que es probable que es remunti a l'època visigòtica, quan sembla que hi hagué una església dedicada a Sant Vicent que haurien destruït els sarraïns. La fundació del monestir data de l'any 807 per mor de la comunitat que hi reuní mossèn Espanell, que al 839 adoptà la regla benedictina.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Diversos detalls del conjunt monacal, sempre protegit i beneficiat pels Comtes de Pallars. L'autor fa la llista de les poblacions de l'Arxiprestat de Gerri del bisbat urgellenc. 
Clixé de Juli Soler.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Dos places i el gran magatzem quadrat de la casa de la sal eren els punts de referència de la vila vella. La carretera llavors era recent construïda (aquest 2016 s'està agençant, esperem que amb bon criteri i sense trencar-ne l'encant). La font d'aigua salada que brolla a la banda septentrional n'era la gran font de riquesa secular. L'autor descriu el procés de portar-la a les eres o salins i d'assecament i recollida; els guanys eren repartits proporcionalment, «d'aquesta manera pot establir-se un sol preu i ningú resultat perjudicat». La sobreproducció (40.000 quintars per campanya) obligava a treballar d'un any per l'altre, «puix la distància de Gerri als grans centres consumidors impossibilita la seva exportació per no poder competir amb la que s'obté en altres països».
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'absis del monestir, clixé d'Adolf Mas.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
En aquell temps, Gerri tenia ja llum elèctrica i escola de nois i de noies, molí fariner, estació telegràfica i mercat als dissabtes. La fira es feia al primer diumenge i dilluns de maig.

L'església del monestir fou consagrada al 1149 per l'arquebisbe de Tarragona i els bisbes d'Urgell, Vic, Saragossa, Girona i Lleida. L'autor ens en fa la descripció arquitectònica del monument. 
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Un dels sepulcres de l'església del monestir, amb l'àguila de l'escut de la casa de Pallars.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«La imatge de la Mare de Déu que s'hi venera és de talla romànica d'uns tres palms, i té la cara emmorenida».
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Capitell de la porta de l'església.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Un breu resum històric del monestir i de notes bibliogràfiques.
1913. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la vila, en l'espanyol obligat dels segles borbònics, i amb una gerra com a motiu, en un típic exemple d'armes parlants per etimologia popular, és a dir, per ésser el mot que més s'assemblava al topònim. En realitat, el nom de lloc, i segons el mestre Coromines, tindria ascendència pre-romana bascoide i voldria dir obert, exposat al vent, en el sentit que aquell lloc es troba «en l'únic trajecte pla i obert que la Noguera Pallaresa travessa des de la Vall d'Àneu fins a la Conca de Tremp». 

20160921

[1524] Notícia del Monestir de Poblet exclaustrat

1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH).

Vista general del monestir des de la Font del Ferro de Castellfollit, a la dreta de l'entrada al barranc de la Pena, prop de la font de Nerola i de la cova dels Eixeregats. Avui gairebé perduda, s'hi havien fet aplecs i berenades, i encara avui hi podem veure córrer l'aigua ferruginosa.
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
«Aunque solo existen las ruinas de este antiguo monasterio, haremos una breve reseña de él, para consignar... una memoria a su magnificiencia, que recuerde las glorias, bellezas y opulencias de nuestra cara patria». Catalana, si no volem tergiversar-ne la història. «Su superficie se hallaba cubierta de bosques, huertas y viñas, fertilizada por abundantes manantiales, y hermoseada con varias granjas y casas de recreo». La fundació del monestir tingué data de 6 de maig de 1151.
1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH).

El majestuós conjunt monacal pobletà. En primer terme, el cimbori gòtic del segle XIV, de planta hexagonal, amb els grans finestrals, presideix el monestir, acompanyat de la cúpula barroca divuitesca de la sagristia nova al fons.
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
L'estreta relació dels reis catalans amb el monestir, i les seus dilatades possessions de nord a sud dels regnes catalanoaragonesos confederats.

Descripció del conjunt, tancat d'un mur de 6 m. d'alçària i amb una sola porta d'accés. «Para penetrar al interior era preciso cruzar una estensa plaza, en cuyo lado izquierdo se hallaba una serie de edificios, ocupados por los oficios de carpintería, herrería, cerrajería, carreteros y mozos de labranza. Entre el mencionado muro y el cuerpo principal del edificio estaba la despensa, cocina, graneros, silos, bodegas, habitaciones de religiosos ancianos, y el dormitorio y locutorio de los conversos».

Després, hom trobava la porta «que llamaban de la Dorada, por hallarse sus puertas revestidas con fuertes hojas de bronce labrado y dorado... En este sitio se verificaba el recibimiento a las personas reales». Segueix l'autor el recorregut fins a la clausura, «cercada con una verdadera fortificación», amb 12 torres fortificades, i només dos entrades: la de l'església i la reial.
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Descripció de les dependències interiors del monestir, com els claustres, «en ambos se manifiesta todavía la elegancia y gusto de su obra, por la belleza de sus delgadas y altas columnas góticas, y el ímprobo trabajo de sus labores». Se'n comenten la Sala Capitular, el Palau del Rei Martí, la Biblioteca de més de sis mil volums, la sagristia i la nau de l'església. 
1874. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«La Ilustración Española y Americana», 8 de juny (BDH).
Detall del conjunt benedictí pobletà.
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Se'n destaca el retaule de l'alta major, «que a pesar de las mutilacionses que ha sufrido , manifiesta aun su preciosa obra de alabastro» de Sarral. El Cor fou ja derruït en la revolució de 1822, però refet al retorn dels monjos, i finalment l'autor es fa ressò dels panteons reials fets fer per Pere III el Cerimoniós, «para colocar los restos mortales de su augusta familia y sus sucesores»Cap referència al nom dels nostres reis medievals en la descripció dels panteons. A base d'oblits, silencis i autocensura de la realitat molesta: així es feia, i es continua fent, la història (espanyola) des del poder. 
1845. Monestir de Poblet (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Només la inevitable referència final a la destrucció del conjunt porta l'autor a mencionar la salvació de les restes dels nostres grans reis medievals, sense ni anomenar-ne el gran Conqueridor Jaume I ni encara menys tots els altres:
«Durante la calamitosa época de la última guerra civil [carlina] ha sido completa la destrucción de este monasterio, abandonado de sus monjes en 24 de julio de 1835, en virtud del decreto de esclaustración, el hacha en el bosque y la tea incendiaria en el edificio, lo aniquilaron del todo... Este real sitio era joya artística que debió ser respetada y protegida... Hoy se halla reducido a un montón de ruinas, de entre las cuales pudo recoger D. Antonio Serret, cura párroco de la Espluga de Francolí, la mayor parte de los restos reales y los trasladó a una de las bóvedas de la iglesia de su parroquia... hasta que pudo lograr la traslación de ellos a Tarragona».